dimarts, 27 de febrer de 2018

RECÉS DE QUARESMA (Segona part)

EL DO DE LA PREGÀRIA


La pregària és entrar en el món de Déu, una excursió dins de l’eternitat. Un registre nou. Un idioma nou. Per pregar cal una gran humilitat i una gran sinceritat de cor. Cal pregar des de la veritat de la nostra vida. No hi ha aparences davant Déu.

La pregària és retrobar-te a la presència de Déu. És un impuls del cor, un desig. És estar davant del qui ens estima. Tot l’amor ve del Senyor i arriba a cadascú en plenitud. No hi ha distància entre Déu i nosaltres. L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat (Rm 5:5). És llavors que l’Esperit Sant s’uneix al nostre esperit per clamar a Déu: Pare! Font d’amor. Principi i plenitud de tot!

Tothom pot pregar, el just i el pecador. Tots estan admesos a la pregària.

Santa Teresa de Jesús és mestra de pregària. Quan parla de la voluntat i del cansament que suposar anar a buscar l’aigua al riu o fent anar els catúfols. Però arriba moment que l’aigua cau del cel. L’Esperit Sant entra en el cor de la persona. Un Esperit que ja té des del seu baptisme, però que es manifesta com do conscient. Cal demanar-ho. Una persona ha quedat il·luminada, ha estat encesa per una “centellica”.


Dóna’m el do de la pregària, Senyor. Cal demanar-ho amb insistència, incansables. Però és una pregària que hem de fer. Ningú pot forçar els dons de Déu. Ve quan el Senyor ho vol. Una persona entra en el misteri de l’amor, en un jardí, en un hort amarat d’aigua. Arriba dia en què un se sent ple de l’amor de Déu, res canvia en la seva vida, però tot és nou. Si no ve el do, cal esperar i no passa res. És un estar quiet davant del Senyor per veure si et deixen entrar. Hem oblidat tant l’acompanyament espiritual. No hi ha mestres de l’Esperit. Els esdeveniments de la vida són sempre motiu de discerniment: què és el que et demana el Senyor amb el que t’ha passat? Què és el que t’ha dit el Senyor amb aquest esdeveniment?

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió i no troba resistència llavors brolla la pregària, humil, senzilla, pobra. Són els gemecs de l’Esperit i les paraules inefables: Que sigui així, Senyor! Veniu, Senyor Jesús! Tingueu pietat de mi, Senyor Jesús! Us lloo amb tot el meu cor! Tinc alegria duins meu, perquè hi ets tu, Senyor meu! És com un estar enamorat. Ja no vols pregar, et trobes que pregues.

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la caritat humil i et dóna sentiments de compassió. La mirada sobre la realitat i les persones canvia. Ja no és com la veus tu, sinó com ho veu el Senyor.

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la confiança, la certesa de què tot està en mans de Déu. Això provoca una alegria nova, molt íntima.

Quan l’Esperit Sant entra dins del cor d’un creient i en pren possessió, brolla un camí nou a fer. Un camí de la vida, fet d’amor i que es complau en allò petit, fins i tot en allò amagat. És un caminar amb Jesús, sempre, cada dia. “Només tinc avui per estimar-te, Senyor” deia la petita Teresa de l’Infant Jesús. De tot en fa una ofrena joiosa, una participació en la creu del Senyor.

1 comentari:

Mª Carmen Payá ha dit...



Si...la pregària és tot això.., és el do més preuat que tenim els cristians per entrar en relació amb el Senyor. Crec que el que importa més en la pregària és no tant quina fem servir sino la "intimitat" que hi posem en ella.
Si més no, jo he de confessar que la pregària que més m'agrada és la de LLOANÇA. I sabeu per què?
Perquè hem nascut per la Lloança!
Ara i aqui, reconeixent al qui ho és TOT: El Sant, el Rei de reis, el Totpoderós...
Aquesta pregària és preludi de la que esperem fer per tota la eternitat, acompanyant als justos, als àngels i als Sants en la Jerusalem Celestial...
Com podem deixar de fer-la ni tan sols un jorn!
Gràcies Mossèn Rafel per endinsar-nos en la bellesa de la pregària.

Sigui lloat i beneït el Senyor!