Una Paràbola alhora quaresmal i pasqual

El fill pròdig és la imatge del pecador errant (ho som tots), lluny de casa i enyoradís de la casa del Pare. Lluny de Déu vivim en la terra de la dissimilitud. Quasi tota la patrística comenta en clau cristològica la paràbola del fill pròdig. És per Jesucrist que el fill pròdig no retorna sol a casa, torna amb una multitud, entre ells també nosaltres, i quan tornem a Déu experimentem que Ell ens ha esperat sempre i que som en la casa de la qual no havíem d’haver marxat mai. Una casa que sempre hem enyorat, com el pa blanc que el Pare té a casa. El fill torna a casa amb les ferides del camí, amb els seus pecats, amb el mal que li han fet i el mal que ha fet, com horroritzat de sí mateix, però torna amb la confiança de saber-se fill. Torna descalç perquè ve de la terra dels homes que no coneixen la llibertat, ve de la terra on caminar fa mal. Ell, el fill, també coneixia el cor del Pare, altrament no hagués tornat. Darrera el fill pròdig hi ha tots els fills d’Adam que per il·limitats camins de retorn, arriben malferits i avergonyits a casa. El fill havia marxat lluny, ben lluny, per no sentir l’ombra del Pare, però no podia esborrar la imatge i semblança que li havia imprès en el cor.

La paràbola del fill que torna a casa ens ensenya el sentit quaresmal i pasqual de la vida cristiana: Quaresma marca el camí del retorn, el temps d’entrar dins de sí mateix i sense dubtar, fer-nos el propòsit: Aniré a casa del meu Pare.

Si us plau, el fill no torna a casa d’un estrany, a una casa que no el coneguin, torna a casa del seu pare, del qui l’havia engendrat (on necessàriament també hi ha una mare). D’algú que li pot retreure tot, però que mai li podrà dir: «Tu no ets el meu fill, i no et conec». Igualment, el fill sempre podrà dir una veritat que res pot alterar: «Tu ets el meu pare, jo sóc el teu fill».

La Pasqua és el retrobament. Tota la simbòlica trinitària es manifesta: les mans del Pare que abraça són les del Fill i de l’Esperit Sant. L’amor pel qual el Pare corre vers el fill perdut, l’abraça i l’estreny en el seu sí, és l’Esperit Sant. Allí se senten els batecs del cor. Com el Fill que cerca l’ovella perduda i la carrega amorosament sobre el seu sí. I aquest carregar-se sobre sí vol dir el pes de la creu.

Com serà també propi del Fill el vestit, perquè tots els qui hem estat batejats en Crist hem estat revestits de Crist i serà propi de l’Esperit Sant l’anell de l’aliança, que ha segellat una aliança nova dins dels cors, per l’amor que ens ha estat vessat (Rm 5:5).També el banquet de la festa amb la joia dels germans i de la Mare Església joiosa pels fills. On tots són convidats a participar de l’alegria dels àngels per un sol pecador que es converteixi, allà on les noranta nou ovelles s’alegren de retrobar la que faltava. Car la festa no és festa plena si no hi som tots. Tot això tindrà ressonàncies en la litúrgia de la nit de Pasqua: Oh nit realment benaurada, que uneix el cel i la terra, nit en què l’home retroba el seu Déu (Pregó Pasqual).