Us adoro, oh santa Creu,
ornada amb el Cos santíssim del meu Senyor,
amarada i coberta de la seva Sang preciosa.
Us adoro, oh Déu meu, clavat a la Creu per mi.
Us adoro, oh santa Creu per amor d’Aquell qui és el meu Senyor.
Amén.
Primera estació.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT.
V/. Us adorem, oh Crist, i us beneïm,
R/. Perquè amb la vostra santa Creu heu redimit el món.
Meditació:
A Jesús tots el varen condemnar. Els jueus i els pagans. Tots l’entregaren. I l’Església l’abandona: Judes el traeix, Pere el nega i el deixebles fugen. Ell es disposa a viure les seves darreres hores sol. Només amb la mirada vers el Pare i amb l’amor de l’Esperit dins del seu cor. Ser cristià és aprendre, dia rere dia, a fer el camí de la fe, viscut en la vida quotidiana, amb aquesta intimitat: només Déu sap el camí de la meva fe. Ell sap del meu amor i coneix els meus sofriments. Ell sap de les pregàries i dels sentiments del meu cor. Només Déu. Cal caminar cada dia confiant en el seu amor. Amb la mirada posada en Déu: Ell és l’origen, el camí, la meta i el contingut de la vida eterna. Ho cantem en el Salm: «Que el vostre amor, Senyor, no ens deixi mai, aquesta és l’esperança que posem en Vos».
V./ Tingueu pietat de nosaltres, Senyor.
R./ Tingueu pietat
Oh, Santa Mare, en mon cor fixeu les nafres de Jesús clavat a la Creu.
Segona estació.- JESÚS PREN LA SEVA CREU.
Meditació
Ell pren la Creu. Sap que amb ella anirà a la mort. Aquí acaba el seu camí. Tota la seva predicació. Vers aquí l’ha portat l’obediència al Pare. Ara ja ha acabat el temps de la predicació del Regne de Déu, ara el consuma amb l’ofrena de la seva vida.
Li ho han pres tot. Però l’Esperit de l’Amor ningú no li pot prendre. Està present en el seu cor. Ell havia dit: «El Pare m’estima, perquè dono la vida i després la recobro. Ningú no me la pren, sóc jo qui la dono lliurement» (Joan 10, 17). Ell pren la creu amb la llibertat sobirana del seu amor. En la creu morirà, una creu que marcarà pels segles dels segles la perfectíssima geometria de l’amor de Déu Trinitat. És mirant la creu que comprenem les paraules de sant Pau:
«Demano a Déu que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l'amor de Crist» (Ef 3, 16).
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Tercera estació.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA.
Meditació
Hi ha tres caigudes, perquè en tot hi ha un inici, un creixement i una plenitud. Als inicis de la vida cristiana hi ha un propòsit: per amor a Tu portaré la Creu. En aquest propòsit inicial, tant generós, sovint caus i aviat desisteixes. Després ve la creu de la vida, aquesta també et fa caure. De vegades fins a l’extrem de dir: No puc més, no puc més amb la meva vida. Prou, Senyor... Finalment, i això és una gràcia, aprens que no ets sol a portar la creu. Jesús la porta amb tu i per tu. Cal que posem la creu de Jesús en la nostra vida. Aquesta ens salva. Amb Jesús no tant sols podem acceptar la creu de la vida, fins i tot la podem estimar i, encara, en podem donar gràcies, perquè ella ens santifica i ens fa imitadors del Crist que per tots ha portat la creu. L’apòstol va dir: «Estic content de patir en la meva pròpia vida allò que encara falta als sofriments de Crist en bé del seu cos, que és l’Església» (Col 1:26). També l’Escriptura diu: «Alegreu-vos de poder compartir els sofriments de Crist» (1Pe 4:3).
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Quarta estació.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE
Meditació
L’amor, quan és ple i madur, calla i comprèn sense paraules. A una mare no cal dir-li res del fill, ho sap tot i ho endevina tot. Maria, trobant-lo en el camí de la creu, ho comprèn tot de Jesús. Ella recorda les paraules que Jesús li havia dit durant les alegres noces de Canà: «Encara no és arribada la meva hora». Ella sap que ara és quan ha arribat aquesta hora. També el Senyor la mira amb un immens amor, és la seva estimada mare, i dins seu decideix que ens la donarà a tots. Com si li digués: «T’estimo tant, mare, que et regalaré a molts com a fills, ells també seran germans meus.». És per això que després dirà al deixeble estimat: «Fill, aquí tens la teva mare». Entre llàgrimes i sense dir-s’ho, tots dos endevinen que ara se celebren les veritables Noces, les de Déu amb la humanitat. Sentim les paraules de l’Apocalipsi: «Ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell, i la seva esposa ja està engalanada» (Ap 19,7).
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Cinquena estació.- JESÚS ÉS AJUDAT PEL CIRINEU A PORTAR LA CREU
Meditació:
Jesús es deixa ajudar pel Cirineu. Aquest era un estranger, algú que no formava part del poble de la fe. És com si diguéssim: «Un no catòlic va ajudar Jesús». Sempre hem de recordar tantes persones que, perquè estimen, no estan lluny de Déu. Per aquest amor, per petit que sigui, ja estan en Déu. L’amor, la caritat, no s’han extingit en els seus cors. Pensem, per exemple, en tants voluntaris que, tal volta no són creients, i recullen els immigrants en la seva dramàtica travessa per arribar a les costes d’Europa.
També hem de considerar un altre punt: Jesús es deixa ajudar per un altre. Tots som pobres, pecadors i portem les ferides de la vida. Tots necessitem de l’amor de Déu i de l’amor dels altres. No podem pecar de suficiència i hem de tenir la humilitat de deixar-nos ajudar pels altres. Demanem ara al Senyor que les persones que passen per situacions de sofriment, trobin persones bones que les ajudin i elles tinguin la humilitat de deixar-se ajudar.
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Sisena estació.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS
Meditació
És bonica la tradició de l’Església-Mare de Jerusalem que traduí en un personatge una veritat teològica. Verònica vol dir: «Veritable icona», veritable imatge. Els cristians contemplarem la faç de Jesús en les persones que porten inscrit en el rostre el sofriment: els refugiats sense pàtria, els exiliats, els empresonats, les dones maltractades, els infants que no poden jugar per causa de la guerra, els aturats i tots aquells que són víctimes de la injustícia del món. En ells cal contemplar la faç velada de Jesús i són aquests rostres aquells als que hem d’eixugar les llàgrimes del dolor, amb una caritat activa, solidària i incansable. Intercedim en aquesta estació pels qui sofreixen. Fem silenci. La pregària d’intercessió és la forma més alta i cristiana de solidaritat. Tal volta en moltes situacions no podem fer res, però sempre podem pregar. La pregària és estimar els altres en Déu i en la comunió dels sants. Amb la pregària estic a prop dels qui sofreixen i també a prop dels qui els ajuden. Tot el que es fa en el Cos de Crist és participat per tots.
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Setena estació.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA
Meditació
En aquesta segona caiguda el Senyor ens recorda que tots som pecadors. Tots els sants, excepte Maria, són pecadors convertits a Jesucrist. Que ningú de nosaltres digui: «Jo no peco». Tots pequem, al menys d’omissió. El cristià ha de dir, amb el Salm, «Aparteu la mirada dels meus pecats, Senyor» i també «Tinc sempre present el meu pecat i he fet el que és dolent als vostres ulls». Cal tenir els pecats davant dels nostres ulls, perquè Déu no els tingui presents davant dels seus. Els dies sense Déu són dies perduts, dies sense pregària, dies sense testimoni, dies sense amor. Som deixebles desmemoriats, amb el cor endurit, amb amors possessius, referits al propi jo. De tot això hem de demanar perdó al Senyor. També de les paraules vanes i de la peresa per a fer el bé. I així tantes coses per l’estil.
En aquesta Quaresma adelerem-nos a rebre el Sagrament de la Penitència. És el Sagrament de l’alegria, d’un nou començament. El Senyor ha caigut perquè nosaltres ens puguem redreçar. La vida cristiana és un tornar a començar sempre. Anem de començament en començament fins a un començament sense fi.
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Vuitena estació.- JESÚS TROBA LES DONES DE JERUSALEM
Meditació
Elles el planyen, eren dones de Jerusalem. Representaven la ciutat de Sió que plora la mort dels seus fills com si fos la mort d’un fill primogènit. ¿Qui les pot consolar? Elles, joioses, l’havien vist entrar a la ciutat com un rei, ara el veuen “tret de la ciutat”, ple d’ignomínia i dut a la mort. La passió de Jesús sempre consola l’Església. El Senyor li surt a l’encontre per donar-li la pau, el perdó i la força. Ell no abandonarà mai els qui són seus. Ell sempre els mirarà compassius: «Almenys vosaltres m’heu estimat».
Que ressoni el cant de les Lamentacions: Jerusalem, Jerusalem, converteix-te al Senyor, el teu Déu; que és el mateix que dir: Església, Església, converteix-te al teu Senyor. El Senyor mateix, per boca del profeta Osees diu al poble: «Jo seré el metge de les seves apostasies, els estimaré ni que no s’ho mereixin».
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Novena estació. - JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA
Meditació
No pot més i cau per tercera vegada. Al límit de les seves forces. Com un sacerdot que es postra davant de les grades de l’altar, així el Senyor, abans de pujar a la seva creu. Ell, que a la creu esdevindria al mateix temps, sacerdot, altar i víctima. Tres vegades ha caigut, perquè tres vegades Sant és el Senyor.
La darrera caiguda del Senyor, enmig de la multitud, ens fa contemplar el seu títol de glòria: Ell és el rei. És rei perquè es el qui ha estimat més. Fixeu-vos: Jesús sempre va per terra: ajupit davant de la pecadora dibuixant una sentència d’amor a terra, agenollat per rentar els peus dels seus deixebles, postrat sobre la roca a Getsemaní i, ara, caigut, bocaterrosa, en el tram final del camí de la creu. Vet aquí la reialesa del Senyor, la reialesa de l’amor. Oh Crist, salvador nostre, salveu-nos!
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Desena estació.– JESÚS ES DESPULLAT
Meditació
Talment Adam, que després del pecat s’adonà que anava nu, també el Senyor havia de ser despullat per a esser elevat a la creu. En Jesús va ser crucificat el primer Adam, per tal que es manifestés com el darrer Adam que dóna la vida (1 Co 15,15). En Crist tota la humanitat pecadora és exposada davant Déu (com una mena de confessió general). En la nuesa de Jesús veiem al descobert els nostres propis pecats i els del món. Cal que sentim en la nuesa de Jesús, la vergonya de les incapacitats per estimar, i del mal que hem fet.. Tot ha quedat descobert en Crist Crucificat. Ell expia tant la culpa com la pena i, si a l’infern hi ha algú, no és per cap culpa ni per cap pena (perquè ell les ha expiades) sinó perquè ha refusat el seu amor. En l’himne que trobem escrit a la carta de sant Pere escoltem aquestes paraules: «Ell mateix va portar els nostres pecats en el seu cos sobre el patíbul, perquè, morts als pecats, visquéssim com a justos. Ell, amb les seves ferides, ens curava»
Així Ell reconciliava el món, i entregava tota la humanitat a Déu Pare en l’amor de l’Esperit Sant. Ell que havia predicat: Benaurats els pobres ara compleix a la perfecció la benaurança i esdevé «el pobre» (pobre y sin nada, de sant Joan de la Creu) i, amb la seva pobresa, ens enriqueix a tots i ens obre el paradís que Adam va perdre. El primer Adam va tancar el jardí, el segon l’obre. I ningú ja no el pot tancar rere seu. L’obre per tots nosaltres.
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Onzena estació.- JESÚS ÉS CLAVAT A LA CREU
Meditació
Claven a Jesús en la creu i la sang raja de les seves mans i els peus, complint-se a la perfecció les paraules del Salm: Les meves mans i els meus peus han foradat. Els soldats tiben les cordes i amb un esglai el cos de Crist queda elevat entre el cel i la terra. El dolor del Senyor és indicible i inimaginable. Ell recita els salms del poble de la fe: Pare, a les vostres mans lliuro el meu esperit... tot jo tinc set de vós, Déu meu... Déu meu per a què m’heu abandonat?. Mentre les trompetes del temple convocaven al sacrifici de la tarda, el veritable Anyell de la Pasqua era immolat i la salmòdia del Servent de Jahvè, recitada amb els seus llavis, esdevenia com unes primeres Vespres. Les primeres Vespres del dia solemne de Pasqua, quan les campanes de tota l’arxidiòcesi i de tota l’Església, tocaran a glòria.
Així el Senyor oferia el sacrifici que ens salva. El sacrifici amb el qual glorificava perfectament al Pare i santificava, també perfectament, la humanitat. Ofert amb l’encens -foc i amor de l’Esperit Sant- Jesús clavava a la creu el document que ens feia culpables i l’anul·lava, al temps que se’ns enduia com un seguici triomfal (cf. Col 2:15).
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Dotzena estació.- JESÚS MOR A LA CREU
Meditació
Ell havia dit: «Mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot es complirà». Amb la seva mort, Jesús compleix tota la llei per nosaltres, és per això que les seves darreres paraules seran Tot ha estat consumat; això és, tot l’amor viscut. Més és impossible.
Inclinà el cap sobre aquell pit ple de pregàries i d’amor al Pare. La darrera mirada, segur, va ser per Maria i per Joan (és el darrer que va veure en aquest món). Oh sí, la darrera mirada de Jesús és per l’Església! És com si digués: És per tu, Església meva, que moro; és per tu que dono la vida! És l’amor que et vivificarà generació rere generació!. Serà aquest amor que l’Església, en boca de Maria, cantarà en el Magnificat: L’amor dels qui creuen en Ell s’estén de generació en generació.
Ella, ara, la pobra serventa de Déu, només podia repetir plena de fe: Que sigui així, Senyor; Déu meu, que es faci segons la teva voluntat. Cadascú de nosaltres pot dir en aquest moment com sant Pau: M’ha estimat i s’ha entregat per mi. Que tota la creació emmudeixi davant de la mort del Just. Tota la Trinitat és aquí: el Pare ha lliurat el Fill en l’amor de l’Esperit Sant per nosaltres. Sant, Sant, Sant, veritablement sant és el Senyor.
Cadascú de nosaltres ha de repetir dins seu:
Sóc fill (a) de Déu per la gràcia del baptisme
Per voluntat de Déu, Maria és la meva mare.
Sóc membre del Cos de Crist
Sóc temple de l’Esperit Sant
Sóc fill (a) de l’Església.
Sóc hereu (va) de la vida eterna.
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Tretzena estació.– JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU
Meditació
Desclaven Jesús i el davallen de la Creu. Nicodem porta el llençol per amortallar i Josep d’Arimatea el rep. Maria besa el front santíssim de Jesús i diu: «Gràcies, fill meu, per tot el que has fet per nosaltres». Enmig del gran dolor el deixeble estimat hi és present. Tots ells representen l’Església que rep el Cos de Crist. Se saben custodis i hereus del seu amor. L’Església custodiarà el Cos de Crist, l’adorarà en el Sagrament i l’estimarà en els pobres.
El rostre de Jesús, deixondit i distès ja del dolor, retroba la pau immensa del Fill de Déu. També nosaltres contemplant la Faç de Jesús trobem la pau, la pau dels fills i filles de Déu. Tota l’Església, plena d’estupor, es pregunta en aquesta estació: ¿Què n’haig de fer amb aquest amor immens i insuperable?
Només pot fer una cosa: Deixar que l’amor del Crist flueixi en el cor de tots, com un riu de gràcia, també de caritat. L’Església, quan es regada per la gràcia, esdevé un jardí on tot creix. Creixen la pregària, el desig de la lloança, la caritat humil, la passió pels pobres i per la justícia. Creix també el consol i la comprensió que ens hem de regalar els uns als altres. Els qui no viuen en l’amor de Crist no poden ser testimonis de ningú i de res, fora d’ells mateixos. Els apòstols i els màrtirs creixen en la terra de l’amor del Crist, on ha arrelat llur cor.
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Catorzena estació.- JESÚS ES SEPULTAT
Meditació
Les mirròfores arriben amb els perfums. Uns perfums que ja no necessitaran. El cos de Jesús es posat a la pedra de la unció. Maria de Magdala porta la mirra, (és aquella dona de la qual el Senyor havia profetitzat: «Us asseguro que, quan l'evangeli serà anunciat per tot el món, també recordaran aquesta dona i diran això que ha fet»). (Mc 14:9). Malgasta-la tota, Maria, és el teu Senyor. Ningú mai més t’ho retraurà. És un perfum d’amor que emplena tota la casa de l’Església, com la sentor de la pedra de la unció de sant Sepulcre. És ja perfum de Pentecosta.
L’amor, les mans i el cor amoroseixen el cos santíssim de Jesús exànime. Es posat amb una reverent delicadesa dins del sepulcre i la llosa es feta rodolar. La nit cau i comença el gran silenci del dissabte sant, l’esperança s’ha esvaït del cor de tots, menys del cor de Maria. Caldrà esperar l’albada, la primera llum que desfà la nit. Serà llavors que la nova correrà, com els deixebles al sepulcre, i es propagarà increïble: Jesús ha ressuscitat! No és aquí!. L’Església s’apressarà a encendre, al cor de la nit, el foc nou i la llum nova. Jesús per la glòria de la seva resurrecció no ha sortit de la història, forma part de la nostra història, la de tots i cadascú i nosaltres som els qui vivim en Crist. Som una creació nova i cadascú de nosaltres pot dir amb Tomàs: Senyor meu, i Déu meu. ¿Com podríem negar la resurrecció si cadascú de nosaltres pot experimentar el Crist vivent dins del seu cor?
Tingueu pietat de nosaltres, Senyor...
Parenostre.
Oració final
Us demanem, Senyor,
la gràcia de progressar contínuament en aquella caritat, per la qual el vostre Fill
va estimar tant el món, que es va entregar a la mort.
Per nostre Senyor Jesucrist.
1 comentari:
Publica un comentari a l'entrada