El dia 17 de febrer, Mn. Rafael va predicar un recés als fidels de les Parròquies de Reus. Recollim el material emprat, tal com li varen demanar, per a l’ús de tots aquells que hi estiguin interessats.
El silenci és un do del Senyor. Un regal. Ens fa bé el silenci perquè ens permet de mirar endins i trobar el cor on conflueix la memòria, la intel·ligència i el sentiment. Habitem tant en l’exterior que ens bo entrar dins del cor, alli on som radicalment nosaltres, únics, intransferibles, persona individual i irrepetibles. Sant Agustí en les seves Confessions ens diu meravellat: "vaig passar anys i anys buscant-te a fora, oh Déu, i eres en mi, dins meu. Allí m’esperaves". O sant Ignasi d’Antioquia que escriu a les seves cartes des del vaixell que el portava al martiri: “Si poso l’orella dins del meu cor sento un riu impetuós que crida: Vine cap al Pare”. O l’apotegma dels Pares: “Vol aprendre a pregar i no aguanta el silenci”. O el matrimoni que passeja que seu en un banc del passeig de la platja: Ja ens ho hem dit tot, però ens donem la mà. Entrar en el silenci és entrar en el temple interior. Ho hem après de Jesús que li agradava de retrobar en el silenci de les nits i de les aurores la Presència del Pare o el seu sojorn en el desert. He vingut per pregar, he vingut per estar quiet davant del Senyor.
Déu és. Fem l’elogi de Déu. Ell és una cançó infinita d’amor. Un adagio que ressona sempre. Infinit. Amor gratuït, immens... com el curs de les esferes celestials: El cel parla de la glòria de Déu. Compassió pura. Amor més enllà d’allò degut i merescut. Fins i tot més enllà de la fe. (Escoltem l’adagio).
L’amor infinit s’ha compadit de nosaltres i ha vingut a l’encontre (ha estat una bogeria increïble). S’ha dibuixat en un Infant, s’ha dibuixat en un Noi, s’ha dibuixat en la claror del cel de Galilea, s’ha dibuixat i s’ha definit clarament en la seva Creu. Allí roman. Ell ens ha explicat la paràbola dels mils retorns. Una paràbola que només de començar-la ja fa tendresa. Un pare tenia dos fills... els creients durant la Quaresma s’identifiquen amb el fill pròdig ... lluny de Déu he caminat per aquesta vida i cadascú sap com és la seva vida (la meva vida ha estat així). Potser no com l’hagués volgut o somniat.
He caminat per aquesta terra, he conegut aquests fangs (totes les ferides del cor, el mal que hem fet o el mal que ens han fet, de vegades han ferit un infant). Però sempre el cristià enyora la casa del Pare, ell sap que és l’amor pur. Torna a casa, torna a Déu sempre. Amb els anys un sap que un ja no pot viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu. Com la petita Còrdula de la llegenda de santa Úrsula. Sap que el Pare l’espera, que no li retraurà res. Només l’abraçarà. Tindrà goig: Només perquè ha tornat. Pasqua és el temps del retrobament, de l’aliança retrobada: l’anell de fill, el vestit nou del baptisme, el calçat de l’home lliure i el banquet. En la paràbola hi som tots. El fill que marxa, l’hereu i el pare de misericòrdia. Tots aquests sentiments ens habiten al llarg de la vida.
Per altra banda hi ha un creixement espiritual. Cadascú té una història amb Déu, és una història d’amor. Cadascú té una història de salvació per explicar. Com Jesús amb la samaritana prop del pou de Jacob. Molt sovint la vida cristiana arriba a un límit com estancada. Com exhaurida. Sí, preguem, anem a missa, escoltem la predicació, un perdre el gust per a la pregària, les temptacions contra la fe: de què em serveix ser creient? Si tants han marxat. Si tot sembla que s’acabi. És un moment molt delicat, un moment en què ens podem perdre molts anys com a creients. No dic perdre la fe, sinó perdre la vivència de la fe. Ens sentim com abandonats entre el cel i la terra. Llavors a un creient se li ha d’explicar que la seva vida no és lluny de Déu, que passa per la prova de la fe, que es l’hora de mostrar que estima Déu per a ell mateix, no per sí mateix. Com en la pregària de petició: Quantes vegades hem demanat a Déu pel nostre bé i pel bé dels altres i hem tingut com a resposta el silenci! Tot i així el Senyor escolta les pregàries quan ell vol. Ha d’esperar allí, en silenci. Ha d’aprendre a estar quiet davant del Senyor i el Senyor ve a ell i l’estima i li diu: Jo sé de la teva vida, sé del que has volgut estimar, ets preciós als meus ulls i et dono la vida. Sempre he estat en tu, t’he fet signes de la meva presència i tu no te n’adonaves. Jo he viscut tot el que has viscut en mi.
ARA ENS POSEM DAVANT DEL SENYOR
Tanca els ulls, mira endins i mira el Sagrament. Sense res. Com si estiguessis sol en l’univers. Escolta el batec del cor. Digués al Senyor: Sóc aquí, Senyor. Sóc un cristià. Porto el teu nom. Tu em coneixes més que no pas jo a mi mateix. Sóc el teu deixeble/a. Mirar aquell que ens mira. Demana la gràcia de l’Esperit Sant. Has de sentir la mirada de Jesús sobre la teva vida. Com et mira el Senyor?
Fes memòria de la teva vida, de la teva infància, dels teus jocs, de les teves rialles. Pensa en els teus pares. Pensa en l’alegria del dia que vas néixer i el dia que et van batejar i fes memòria a la seva presència dels teus amors. Quins han estat els moments més joiosos de la teva vida? També els moments més tristos? Què és el que et fa patir, què enyores més? Qui t’ha fet mal a la vida? Què et costa de perdonar? Quines ferides portes dins del teu cor?
Fes ofrena de la teva vida al Senyor, fes-li aquest regal. Així ha estat la meva vida davant teu. Et regalo les meves llàgrimes i les meves rialles. Et confio el meu passat, el meu present i el meu futur i tots els qui estimo. T’ho dono tot. No em retreus res. Només vull la teva abraçada, Jesús meu. Et confio els qui estimo ja siguin al cel o a la terra. Què és el que em demanes, Jesús meu?
Guarda aquestes preguntes, a casa, anota els sentiments de la teva pregària.
(.../...)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada