dimarts, 12 de desembre de 2017

Sobre l'Esperança, la més gran de les virtuts

L’ESPERANÇA DELS FILLS DE DÉU QUE S’ADORMEN CADA DIA ESPERANT ELS SEUS DONS.


Qui no recorda les paraules de Ch. Péguy en les quals el sant poeta que trobà la fe, s’admira de l’esperança. I ve a dir: es pot pensar contemplant el món que els homes tinguin fe, com també es pot pensar que veient el sofriment dels altres, els homes tinguin caritat els uns amb els altres. Però que tinguin esperança, això sí que és inaudit i increïble. Que puguin creure que demà serà millor, que els seus fills coneixeran un futur millor que el present, i per això, visquin i treballin. L’esperança que Déu ha dipositat en el cor dels homes és realment admirable. Els fills de Déu se’n van a dormir amb l’esperança de què el demà serà millor, així dormen en la seva pau, perquè saben que tot està en mans del Pare. I tot és tot. Realment això és un miracle de la gràcia!

Advent és un temps en què l’esperança se’ns fa viva dins del cor. L’esperança fa viure els homes, sense esperança ja no hi ha cap possibilitat d’alegria. L’alegria ve de l’esperança i del futur, un futur que, finalment és Déu mateix. Vet aquí, doncs, que l’esperança és com un ram de flor d’ametller florit, al cor de l’hivern. Ens passem la vida esperant, però al final, ja no haurem d’esperar res més, perquè tindrem a Déu, la plenitud i la consumació de l’esperança cristiana.