dimarts, 24 de març del 2020
Missa del dimarts, 24 de març de 2020
Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus, avui oficiada per Mn. Rafael, el nostre rector.
dilluns, 23 de març del 2020
diumenge, 22 de març del 2020
Missa del IV Diumenge de Quaresma - 22 de març de 2020
Des del Santuari de la Mare de Déu de Misericòrdia de Reus.
dissabte, 21 de març del 2020
Confinats a casa i esperant...
És un verb que poques vegades havíem emprat. En llatí significa relegar als límits de la pròpia casa, sense poder-ne sortir. Ara ho hem de fer per causa de la Covid 19, temible i desconegut virus que pot fer estralls.
La situació és realment preocupant, sense precedent i ha esdevingut, amb paraules de l’Arquebisbe Joan, un cavall de Troia que ha entrat dins de la societat i ho ha commogut tot. Amb la incertesa, hores d’ara, del futur: Com i quan s’acabarà?
Als cristians ens ha agafat en plena Quaresma i ha canviat tot el que estava programat. Ens ha submergit en el silenci de la comunió en la pregària. En aquesta hora tothom pateix: les famílies amb els infants a casa, els treballadors (autònoms o no) que perden el treball. La preocupació pels serveis socials, les residències de la gent gran. Cada vespres, a les vuit, un ovació se sent als balcons de la ciutat, és realment emotiu. Una ovació a favor dels nostres metges i infermers amb tot el personal sanitari. Jo també els aplaudeixo i els encomano de tot cor a Déu. Que el Senyor beneeixi el seu treball i els protegeixi de la malura a ells i als seus fills.
Amb seny, els bisbes del país van suprimir el culte públic i van dispensar del precepte als fidels. Un diumenge sense missa fa estrany. Una santa dona de la parròquia em va dir: No puc viure sense el Pa del cel. Em vaig emocionar perquè la conec i sé que està habitada per la gràcia de Déu.
Els mossens celebrem sense poble que no vol dir al marge del poble. Allí on se celebra l’Eucaristia hi ha tota l’Església, encara que no hi hagi ningú. Quan celebro em represento el rostre de tots vosaltres fins que puc i us tinc presents. El Senyor em fa la gràcia de veure els vostres rostres i us encomano al Senyor.
No hem celebrat l’Eucaristia però hem celebrat la Caritat: les emergències socials i els centres d’atenció de Càritas de totes les parròquies han funcionat. Molts voluntaris, valents i forts, s’han ofert i han treballat. Les Conferències de Sant Vicenç, les Càrites parroquials, el Menjador social, les emergències individuals que hem hagut d’atendre... Els cristians de Reus donen la talla. Feia gràcia perquè els treballadors socials de l’Ajuntament treballaven des de casa, però els de Càritas treballàvem al carrer, amb mascareta, arromangats i amb decisió.
La Mare de Déu de Misericòrdia protegeix la ciutat, no ho dubteu. Tinguem confiança.
Amb el Miserre d’Alegri demanem la misericòrdia de Déu.
divendres, 20 de març del 2020
Missa del divendres, 20 de març de 2020
Avui, des de la Parròquia de Sant Francesc, la missa de cada dia, sense públic, seguint les normes del confinament pel coronavirus.
dijous, 19 de març del 2020
Missa de la Solemnitat de Sant Josep - 19 de març de 2020
Avui, de nou des de la Prioral de Sant Pere, a Reus.
dimecres, 18 de març del 2020
dimarts, 17 de març del 2020
Missa del dimarts, 17 de març de 2020
Avui, des de la Parròquia de Sant Joan. Els mossens de l'Arxiprestat de Reus han celebrat la missa, sense fidels, seguint el confinament decretat per les mesures sanitàries per la lluita contra el Coronavirus. Us la posem, per si la voleu seguir:
dilluns, 16 de març del 2020
Missa del dilluns 16 de març de 2020
Aquí teniu la missa d'avui que, també sense presència de fidels, per seguir les recomanacions sanitàries, els mossens de l'Arxiprestat han gravat a la nostra Parròquia.
diumenge, 15 de març del 2020
Missa del 15 de març de 2020, Tercer Diumenge de Quaresma al Santuari de Misericòrdia.
Benvolguts,
Els mossens de l'Arxiprestat de Reus han celebrat aquest matí l'Eucaristia corresponent al dia d'avui, tercer diumenge de Quaresma, al Santuari de Misericòrdia. Una Eucaristia sense gent, clar, tal com recomanen les mesures de seguretat que hem de seguir a causa del Coronavirus que insisteixen en que el millor que podem fer és quedar-nos a casa.
Ells han gravat la Missa i, per això, han obert un canal a YouTube "Arxiprestat de Reus" i han pujat els vídeos.
Com, per a protegir la salut de tots s'han suprimit totes les misses, farem bé de seguir alguna d'aquestes que "a porta tancada" s'ofereixen per la tele, ràdio, internet, o aquesta mateixa que ara us posarem aquí.
Ànim, posem-nos sota la protecció de la Mare de Déu, i que Déu ens beneeixi a tots.
dissabte, 14 de març del 2020
Nota de l'Arquebisbat de Tarragona en relació al confinament pel Coronavirus
Tarragona, 14 de març de 2020
Que visquem tots plegats aquesta situació des de la fe i la confiança en el Senyor. En aquests moments de dificultat, els fills de Déu hem de viure sabent que els béns del cel no ens faltaran mai i que Jesús mateix, Ell, que és camí veritat i vida, ens guiarà en la foscor. Invoquem-lo i invoquem Santa Maria, Mare de Misericòrdia i posem-nos sota la seva protecció.
Des de la Parròquia us acompanyem en la pregària i us anirem informant de la situació.
Una cordial i fraterna abraçada.
Que Déu, Pare, Fill i Esperit, ens beneeixi
Mn. Rafael Serra
Rector de Crist Rei
dimecres, 4 de març del 2020
Reflexions Quaresmals.- 2020.- I
Qui acull un d’aquests (Mc 9:33-37)
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
El capítol 19 de Marc és ben mogut, ple d’històries i d’ensenyaments del Senyor Jesús. El text ve després del relat de la transfiguració. Jesús sabia ben bé de què havien parlat pel camí i els vol donar una regla per la comunitat eclesial que vindrà després. Ho fa no només de paraula, sinó amb un gest, de manera visual i creant una icona (la d’ell mateix amb un nen als braços).
Ells callen perquè intueixen que el que havien parlat no agradava al Senyor, perquè se saben coneguts per ell, com ells el coneixen a ell. Volien ja jerarquitzar-se entre ells. ¿Qui és el més important significa qui pot manar? ¿Qui està sobre els altres? ¿Qui pot disposar dels altres?. Eren pocs i ja discutien qui era el més important i ja excloïen els dissidents. El context és l’anunci de la passió i la invitació al seguiment i això que tres d’ells havien contemplat la seva glòria a la muntanya alta. No entenien i no podien entendre que el camí de Jesús fos la creu, el fracàs. Eren a casa, s’assegué en actitud de mestre i els cridà. Quan el Senyor els crida vol dir que els ha de dir una cosa important.
No espera que li contestin. Pronuncia una solemne sentència: el primer ha de ser l’últim per esdevenir el servidor (diákonos) de tots. Ha d’ocupar el lloc del servei, gairebé de l’anonimat, del qui no compta, que només es nota que no hi és quan no fa el que ha fer. No hi haurà baralles per a ser el primer sinó per a ser l’últim. Per a servir no a uns quants, sinó a tots. No a aquells que li vingui de gust, o li ho puguin recompensar, o el puguin elogiar, sinó que ha de servir a tots. El cristià, quan entra en una comunitat, sempre ha d’ocupar el lloc del servei (ser del Senyor ja li és prou). Aquesta és l’actitud normal, ordinària, d’un creient dins de l’Església. Ja li diran que ocupi un lloc més elevat si així el Senyor ho disposa. No parlo de coses que no coneixeu, en totes les parròquies hi ha cristians d’aquest tipus. El mossèn si és evangèlic també ha de buscar aquest lloc.
Ara el darrer lloc és un lloc santíssim (un lloc de Déu). Primer perquè és el lloc que ocupà el Fill de Déu, que esdevingué l’últim en la seva santa creu per donar la vida per tots. Allí el cristià s’identifica amb Jesús i participa de la seva creu. Això és una llei molt cristiana verificada en molts llocs de l’Escriptura i de la teologia. La inversió divina de l’amor. Segon perquè en aquest lloc, l’últim, hi ha una representació de la santa Trinitat de Déu.
Llavors ve la imatge (la icona) acompanyada d’una segona paraula del Senyor (encara més alta). Jesús pren un nen (representem-nos-el) que jugava per allí, -que hi eren sense ser vistos i notats-, el Senyor el posa al mig, prenent-lo als braços. No era pas una casualitat, sinó una providència que els nens fossin allí. Un nen que es tret del seu món imaginari d’infant per ocupar -sense voler- el lloc de l’atenció de tots. Un infant sense nom, un nen qualsevol. Que se sentia segur i joiós en braços de Jesús, sense poder entendre el que feia i el que deia.
El nen esdevé imatge (símbol de la seva pròpia persona). L’infant és ell: Qui acull un d’aquests infants m’acull a mi. És una perfecta adequació. S’hi identifica perquè ell se sent com un fill al sí del seu pare, perquè de la seva divinitat només li quedava la seva condició de fill. Ell, l'únic que podia anomenar a Déu com a “Abba”, pare estimat. Darrere els braços de Jesús sostenint l’infant hi ha el Pare en l’amor del Sant Esperit. Ell no ho diu, però ho deixa entendre. La imatge esdevé una icona de la santa Trinitat de Déu, No només m’acull a mi, sinó a aquell que m’ha enviat. Fixeu-vos la progressió: de l’infant a Jesús i de Jesús al Pare. Acollir vol dir estimar (com el gest de Jesús de prendre l’infant).
Aquest és un dels més petits que apareixen de nou en la paràbola del judici final (Mt 25). Forma part dels germans meus més petits (que no compten socialment), totes les existències menyspreades, vexades, humiliades. Només podem estimar a Jesús (acollir-lo) en ells, i no només a Jesús, sinó també al Pare; sempre en la consciència de què aquestes existències són abraçades per Jesús, han estat acollides pels tres: pel Pare, pel Fill i per l’Esperit Sant, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
El capítol 19 de Marc és ben mogut, ple d’històries i d’ensenyaments del Senyor Jesús. El text ve després del relat de la transfiguració. Jesús sabia ben bé de què havien parlat pel camí i els vol donar una regla per la comunitat eclesial que vindrà després. Ho fa no només de paraula, sinó amb un gest, de manera visual i creant una icona (la d’ell mateix amb un nen als braços).
Ells callen perquè intueixen que el que havien parlat no agradava al Senyor, perquè se saben coneguts per ell, com ells el coneixen a ell. Volien ja jerarquitzar-se entre ells. ¿Qui és el més important significa qui pot manar? ¿Qui està sobre els altres? ¿Qui pot disposar dels altres?. Eren pocs i ja discutien qui era el més important i ja excloïen els dissidents. El context és l’anunci de la passió i la invitació al seguiment i això que tres d’ells havien contemplat la seva glòria a la muntanya alta. No entenien i no podien entendre que el camí de Jesús fos la creu, el fracàs. Eren a casa, s’assegué en actitud de mestre i els cridà. Quan el Senyor els crida vol dir que els ha de dir una cosa important.
No espera que li contestin. Pronuncia una solemne sentència: el primer ha de ser l’últim per esdevenir el servidor (diákonos) de tots. Ha d’ocupar el lloc del servei, gairebé de l’anonimat, del qui no compta, que només es nota que no hi és quan no fa el que ha fer. No hi haurà baralles per a ser el primer sinó per a ser l’últim. Per a servir no a uns quants, sinó a tots. No a aquells que li vingui de gust, o li ho puguin recompensar, o el puguin elogiar, sinó que ha de servir a tots. El cristià, quan entra en una comunitat, sempre ha d’ocupar el lloc del servei (ser del Senyor ja li és prou). Aquesta és l’actitud normal, ordinària, d’un creient dins de l’Església. Ja li diran que ocupi un lloc més elevat si així el Senyor ho disposa. No parlo de coses que no coneixeu, en totes les parròquies hi ha cristians d’aquest tipus. El mossèn si és evangèlic també ha de buscar aquest lloc.
Ara el darrer lloc és un lloc santíssim (un lloc de Déu). Primer perquè és el lloc que ocupà el Fill de Déu, que esdevingué l’últim en la seva santa creu per donar la vida per tots. Allí el cristià s’identifica amb Jesús i participa de la seva creu. Això és una llei molt cristiana verificada en molts llocs de l’Escriptura i de la teologia. La inversió divina de l’amor. Segon perquè en aquest lloc, l’últim, hi ha una representació de la santa Trinitat de Déu.
Llavors ve la imatge (la icona) acompanyada d’una segona paraula del Senyor (encara més alta). Jesús pren un nen (representem-nos-el) que jugava per allí, -que hi eren sense ser vistos i notats-, el Senyor el posa al mig, prenent-lo als braços. No era pas una casualitat, sinó una providència que els nens fossin allí. Un nen que es tret del seu món imaginari d’infant per ocupar -sense voler- el lloc de l’atenció de tots. Un infant sense nom, un nen qualsevol. Que se sentia segur i joiós en braços de Jesús, sense poder entendre el que feia i el que deia.
El nen esdevé imatge (símbol de la seva pròpia persona). L’infant és ell: Qui acull un d’aquests infants m’acull a mi. És una perfecta adequació. S’hi identifica perquè ell se sent com un fill al sí del seu pare, perquè de la seva divinitat només li quedava la seva condició de fill. Ell, l'únic que podia anomenar a Déu com a “Abba”, pare estimat. Darrere els braços de Jesús sostenint l’infant hi ha el Pare en l’amor del Sant Esperit. Ell no ho diu, però ho deixa entendre. La imatge esdevé una icona de la santa Trinitat de Déu, No només m’acull a mi, sinó a aquell que m’ha enviat. Fixeu-vos la progressió: de l’infant a Jesús i de Jesús al Pare. Acollir vol dir estimar (com el gest de Jesús de prendre l’infant).
Aquest és un dels més petits que apareixen de nou en la paràbola del judici final (Mt 25). Forma part dels germans meus més petits (que no compten socialment), totes les existències menyspreades, vexades, humiliades. Només podem estimar a Jesús (acollir-lo) en ells, i no només a Jesús, sinó també al Pare; sempre en la consciència de què aquestes existències són abraçades per Jesús, han estat acollides pels tres: pel Pare, pel Fill i per l’Esperit Sant, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
diumenge, 1 de març del 2020
Meditant la Paraula.- Diumenge I de Quaresma. Cicle A.
LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT LLUC (Lc 4,1-13)
L'Esperit conduïa Jesús pel desert on era temptat pel diable.
En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».
Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.
Diumenge de les temptacions del Senyor. Comentari
El leccionari dominical durant el temps de Quaresma en el cicle A és paradigmàtic. Reflecteix la més antiga tradició litúrgica i manifesta clarament la Quaresma com a "temps fort", d’intensa preparació tant pels fidels com pels catecumens. Uns i altres han de rebre la il·luminació pasqual. Les primeres lectures evoquen les aliances divines. Les segones lectures són fragments de la carta als Romans, excepte el Diumenge de la carta de sant Jaume: són textos escollits, rellevants i que il·lustren ja sigui la primera lectura com l’Evangeli.
La importància del cicle A es fa palesa per la seva obligatorietat quan hi ha catecúmens que preparen el Baptisme i en el fet que es pot emprar sempre. Els altres dos cicles (B i C) són, per dir-ho així, opcionals.
En aquest primer Diumenge quaresmal escoltem a la primera lectura el "relat dels orígens". El pecat d’Adam està a l’origen de la redempció cristina. El pecat original roman, però, al marge d’allò incomprensible: cal excloure tot el revestiment mitològic i entendre que -des del principi- la persona humana fa un mal ús de la seva llibertat. Una llibertat creada: Déu no fossilitza l’home i la dona en el bé, car llavors no serien lliures. Déu sabia que la persona cauria, i cau encara en la temptació de "ser com Déu".
L’ésser humà, quan sucumbeix a les suggestions del Maligne, perd el gust i el coneixement per a fer el bé. S’adona de la seva nuesa quan ha pecat, i queda exclòs del paradís de Déu.
Jesús és el nou Adam que, al desert, venç la temptació en nom de la humanitat, per la qual s’ha encarnat. Cap temptació ha estat més autèntica, més greu i més decisiva per al destí del món que la seva. En aquest sentit, les temptacions de Jesús no són únicament "exemplars", sinó principalment són una acció salvífica: ¿Què hauria estat de la humanitat si Jesús hagués sucumbit a la temptació?
El cristià, durant la Quaresma, entra en el desert. Allí -de vegades- queda "extenuat de fam", de la fam del Déu vivent i cansat del seu silenci, i, en Crist, mai sense Crist, supera la fascinació i l’engany per la concupiscència del tenir i del poder, de temptar Déu.
Sant Pau, a la carta als Romans, il·lumina una i altra lectures amb la doctrina de Jesús com a "nou Adam". No hi ha punt de comparació entre el vell Adam i el nou Adam: només l’obediència del Fill de Déu perdona la desobediència de tothom.
Al Salm se sent la veu de l’Església que, en el "Miserere", suplica el perdó. Per Pasqua, el Senyor escoltarà la seva pregària i li retornarà el do de la salvació.
L'Esperit conduïa Jesús pel desert on era temptat pel diable.
En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».
Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.
Diumenge de les temptacions del Senyor. Comentari
El leccionari dominical durant el temps de Quaresma en el cicle A és paradigmàtic. Reflecteix la més antiga tradició litúrgica i manifesta clarament la Quaresma com a "temps fort", d’intensa preparació tant pels fidels com pels catecumens. Uns i altres han de rebre la il·luminació pasqual. Les primeres lectures evoquen les aliances divines. Les segones lectures són fragments de la carta als Romans, excepte el Diumenge de la carta de sant Jaume: són textos escollits, rellevants i que il·lustren ja sigui la primera lectura com l’Evangeli.
La importància del cicle A es fa palesa per la seva obligatorietat quan hi ha catecúmens que preparen el Baptisme i en el fet que es pot emprar sempre. Els altres dos cicles (B i C) són, per dir-ho així, opcionals.
En aquest primer Diumenge quaresmal escoltem a la primera lectura el "relat dels orígens". El pecat d’Adam està a l’origen de la redempció cristina. El pecat original roman, però, al marge d’allò incomprensible: cal excloure tot el revestiment mitològic i entendre que -des del principi- la persona humana fa un mal ús de la seva llibertat. Una llibertat creada: Déu no fossilitza l’home i la dona en el bé, car llavors no serien lliures. Déu sabia que la persona cauria, i cau encara en la temptació de "ser com Déu".
L’ésser humà, quan sucumbeix a les suggestions del Maligne, perd el gust i el coneixement per a fer el bé. S’adona de la seva nuesa quan ha pecat, i queda exclòs del paradís de Déu.
Jesús és el nou Adam que, al desert, venç la temptació en nom de la humanitat, per la qual s’ha encarnat. Cap temptació ha estat més autèntica, més greu i més decisiva per al destí del món que la seva. En aquest sentit, les temptacions de Jesús no són únicament "exemplars", sinó principalment són una acció salvífica: ¿Què hauria estat de la humanitat si Jesús hagués sucumbit a la temptació?
El cristià, durant la Quaresma, entra en el desert. Allí -de vegades- queda "extenuat de fam", de la fam del Déu vivent i cansat del seu silenci, i, en Crist, mai sense Crist, supera la fascinació i l’engany per la concupiscència del tenir i del poder, de temptar Déu.
Sant Pau, a la carta als Romans, il·lumina una i altra lectures amb la doctrina de Jesús com a "nou Adam". No hi ha punt de comparació entre el vell Adam i el nou Adam: només l’obediència del Fill de Déu perdona la desobediència de tothom.
Al Salm se sent la veu de l’Església que, en el "Miserere", suplica el perdó. Per Pasqua, el Senyor escoltarà la seva pregària i li retornarà el do de la salvació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)