Un començament de curs estrany

La pandèmia, com mai haguéssim imaginat, ho afecta tot. Vàrem tenir l’esperança que, després del confinament, la qüestió es resoldria. L’actualitat ens fa adonar que la pandèmia, lluny de ser resolta, es complica encara més. Les preguntes que tots ens fem són sempre: com i quan s’acabarà?, A ningú li hagués passat pel cap que hauríem de viure aquesta situació per la qual no estàvem preparats. Visquem amb serenor d’esperit i confiança el condicionament global de la Covid 19 i tinguem cura els uns dels altres. 

 El culte a la parròquia es va mantenint. Els bisbes van fer bé de decretar el precepte de la missa dominical i el nombre de fidels que participen de les celebracions dominicals ha baixat considerablement. No crec que, entre la missa del dissabte i del diumenge, arribin a dos cents fidels. Ja hi anaven pocs doncs encara som menys. Alguns fidels s’han avesat a participar de la celebració eucarística des de la televisió. Al temple parroquial prenem les mesures sanitàries manades: gel hidroalcohòlic, anem molt alerta en la manipulació del pa per a la comunió, netegem després de cada celebració els bancs i es conserva l’aforament i les distàncies preceptuades. De moment només el celebrant fa les lectures i la pregàries dels fidels. 

Ha augmentat el treball de Càritas. L’equip que tenim és formidable: treballen amb alegria, intel·ligència i una gran dedicació. Derivades del Serveis socials de la ciutat hi ha vint i tres famílies noves del barri. Venen de manera temporal ja que han perdut el treball i no tenen ingressos. A poc a poc els anirem coneixent i estimant. A la nostra Càritas no hi ha un “vosaltres i un nosaltres”, sinó un sol nosaltres en el qual hi ha el Senyor, que anima la caritat i manté l’esperança. A més a més del que els donem els manifestem la nostra amistat. Pregueu. En situacions així és quan l’Església dóna la talla.

Encara no ens hem vist amb coratge de començar la catequesi. Tot és complicat i difícil. A la parròquia falta l’alegria dels infants que aprenen les cançons de la fe i el Pare nostre. Si tot va bé començarem el més de novembre, sempre amb el consentiment dels pares i prenent les mesures sanitàries exigides a les activitats extra escolars. Durant l’estiu amb grups reduïdíssims de dos, tres o quatre hem anat celebrant les primeres comunions pendents de la primavera passada. Ha estat una experiència difícil de definir. La no presència dels familiars i de l’ambient típic de les festes de primera comunió ha fet resplendir el més important: la joia d’uns infants que reben per primera vegada l’Eucaristia del Senyor, acompanyats dels seus pares i avis només. Això ha estat el més important: la seva alegria, una alegria que Déu beneeix.

Hem aprofitat la situació de la pandèmia per suprimir el primer curs de la catequesi, el qual es posposa al curs vinent. Es a dir, el primer curs de catequesi començarà quan els infants facin tercer curs de primària. És una bona opció: els infants són més grans, tenen més capacitat de lectura comprensiva i més maduresa.

Les altres activitats de la parròquia de moment han estat posposades ja que no és possible de fer reunions. Els únics que han continuat les seves trobades ha estat el grup del Do de Déu (joves grans) que, de manera fidel i cada més es troben per a la pregària i la formació. La seva qualitat espiritual és molt gran i han avançat pels camins de l’oració contemplativa, també de l’apostolat.

Confiem-nos tots a la Mare de Déu- Escolteu i pregueu la bella Salve que us posem en el vídeo d'aquest post d’avui.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 5è.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", avui el capítol cinquè.

5.- UN PLAN PER A RESSUSCITAR

(Text complert originàriament publicat a “Vida Nueva”, 17 d’abril de 2020) [1]

“Alegreu-vos” va ser la primera paraula que Jesús ressuscitat va dir a les dones que havien trobat la sepultura buida. Tal com estan les coses, convidar a l’alegria podria semblar una broma de mal gust o una provocació, ja que vivim envoltats en una atmosfera de dolor i incertesa. Les dones de l’Evangeli també es sentien així pel camí, mentre es preguntaven qui les ajudaria a moure la pesada pedra del sepulcre.

Nosaltres ens preguntem com ho farem per tirar endavant amb aquesta situació que ens sobrepassa: el dolor, la mort, l’angoixa de les persones vulnerables, les famílies que no saben com aconseguir un plat de menjar, l’esgotament del personal sanitari, etc.

Però, tot i els dubtes i la por, les dones de l’Evangeli es posen en marxa cap a la tomba, amb els perfums per a ungir el Mestre. Alguns apòstols havien fugit per la por. Elles no.

Nosaltres també hem vist gent valenta acceptar el confinament, no sortir de casa per frenar la difusió del virus. Hem vist la unció vessada per metges, infermers, cuidadors, transportistes, personal de neteja, de supermercats, forces de seguretat, voluntaris, avis, educadors i tants d’altres que han aportat consol, calma i ànima a la situació.

En mig de les seves preocupacions arriba l’anunci desbordant “No és aquí, ha ressuscitat”. No estaven soles, Ell era viu. La pedra havia estat correguda i el perfum vessat tenia més capacitat d’expansió que allò que les amenaçava. Aquesta és la font de la nostra alegria i esperança.

Cada vegada que participem de la Passió del Senyor, que acompanyem la passió dels nostres germans, escoltarem la novetat de la Resurrecció. El Senyor ens va al davant, removent les pedres que ens paralitzen.

Llavors, les dones van anar a buscar als deixebles, que estaven amagats, per dir-los que “La vida arrancada, destruïda i aniquilada a la creu, ha despertat i torna a bategar de nou”.[2]

Tota la vida de servei i amor lliurada en aquest temps tornarà a bategar. Obrint una petita escletxa, la Unció que el Senyor ens vol regalar s’escamparà amb una força imparable i una mirada renovadora. En aquesta terra desolada, el Senyor insisteix en regenerar la bellesa i en fer renéixer l’esperança. Déu mai no abandona al seu poble, és sempre al seu costat, especialment quan el dolor es fa més present.

Ningú se salva sol. Els discursos integristes es desfan davant una presència gairebé imperceptible, discreta, respectuosa, generosa i reconciliadora, capaç de fer bategar la vida nova que la Pasqua ens vol regalar. És l’alè de l’Esperit, que obre horitzons, desperta la creativitat i ens renova en la fraternitat. Hem de trobar aquest batec de l’Esperit per canalitzar la vida nova que el Senyor vol generar en aquest moment concret de la història. Aquest és el temps favorable del Senyor, el temps d’animar-nos a imaginar tot el que és possible fer amb el realisme que tan sols l’Evangeli ens pot proporcionar. L’Esperit ens proposa sumar-nos al seu moviment, capaç de “fer noves les coses” (Ap. 21,5)[3]

Cada acció individual té conseqüències per a tots, perquè tot està connectat en la nostra Casa comú, per això és tan important “unir a tota la família humana en la cerca d’un desenvolupament sostenible i integral”.[4] Si les autoritats sanitàries ordenen el confinament a les llars, és el poble qui ho fa possible, conscient de la seva coresponsabilitat. Ens hem de sentir autors i protagonistes d’una història comuna i respondre conjuntament a tants mals que afecten a milions de germans de tot el món. No podem escriure la història present i futura al marge del patiment de tants.

Si actuem com un sol poble, fins i tot davant les altres epidèmies que ens amenacen, podrem aconseguir un impacte real: Serem capaços d’actuar responsablement contra la fam, sabent que hi ha aliments per a tots? Seguirem mirant cap a una altra banda amb silenci còmplice davant les guerres alimentades pel desig de domini i poder? Ens animarem a portar una vida més austera i humana que possibiliti un repartiment equitatiu dels recursos? Adoptarem les mesures necessàries per a frenar la devastació del medi ambient?

La globalització de la indiferència ens seguirà temptant. Tan de bo ens trobi amb els anticossos necessaris de justícia, caritat i solidaritat. No tinguem por a viure l’alternativa de la civilització de l’amor, que és una “civilització de l’esperança, contra l’angoixa i la por, la tristesa i el desànim, la passivitat i el cansament. La civilització de l’amor es construeix cada dia, sense interrupció, amb l’esforç compromès de tots. Representa, per tant, una compromesa comunitat de germans”[5]

En aquest temps de tribulació, Jesús surt a trobar-nos i ens diu “Alegra’t”. Que sigui aquesta salutació la que ens mobilitzi a convocar i amplificar la bona nova del Regne de Déu.

---

[1] N.A.: Vida Nueva és una revista catòlica digital espanyola amb seccions sobre l’Església a Espanya, el Vaticà i al món entre altres. És la primera vegada en set anys de pontificat que el Papa escriu directament per a un mitjà de comunicació

[2] ROMANO GUARDINI, El Señor. Meditaciones sobre la persona y la vida de Jesucristo. Cristiandad S.L., 2002, 504

[3]  “I el qui seu al tron va afirmar:
     —Jo faig que tot sigui nou.
     I afegí:
     —Escriu aquestes paraules, perquè són certes i veritables” (Apocalipsi 21,5)

[4] Laudato si’, 13. / N. A: Laudato si' (Lloat sigueu) és una encíclica (carta oficial) del Papa Francesc. Porta el subtítol de “Sobre la cura de la casa de tots”. Es va publicar l’any 2015. En aquest document el Papa critica el consumisme i desenvolupament irresponsable i crida a  combatre la degradació mediambiental i el canvi climàtic.

 [5] EDUARDO PIRONIO, Diálogo con laicos, Patria Grande, Buenos Aires, 1986.

La vida després de la pandèmia.- Llibre del Papa Francesc.- Capítol 4t.

 Continuem amb el resum del llibre del Papa Francesc "La vida després de la pandèmia", amb el capítol quart.

4.- A UN EXÈRCIT INVISIBLE

(Carta als Moviments Populars, 12 d’abril de 2020) [1]

Francesc comença recordant les seves trobades amb aquests grups i diu que aquesta memòria li fa bé. Per això, ara, en plena pandèmia, els vol tenir també presents. Diu que si la lluita contra el Covid és una guerra, els Moviments Populars són un veritable exèrcit invisible que lluita des de les trinxeres més perilloses. Sense més armes que la solidaritat, l’esperança i el sentit de comunitat. Els diu que són “veritables poetes socials” que, des de les perifèries, creen solucions pels problemes dels exclosos.

A les perifèries no arriben les solucions del mercat, gairebé no arriba la protecció de l’Estat, són mirats amb desconfiança perquè reclamen els seus drets en lloc d’esperar que caigui alguna molleta de la taula dels poderosos. Els Moviments no es tanquen en la queixa, s’arremanguen i segueixen traballant per les seves famílies, els barris i el bé comú i aquesta actitud, diu el Papa, “me ayuda, cuestiona y enseña mucho”.

Pensa en les dones que es dediquen a preparar àpats en els menjadors comunitaris, els malalts, els ancians, els camperols, que segueixen treballant per a produir aliments sense acaparar-los ni especular. “Nuestro Padre Celestial los mira, los valora, los reconoce y fortalece su opción”.

Pensa en com n’és de difícil un confinament quan és té una vivenda precària o no se’n té, o per la gent que pateix addiccions i es troba en fase de rehabilitació... Agraeix que els moviments populars siguin sempre al costat d’aquestes persones.

Els governs han de comprendre que els paradigmes que posen a l’Estat o als mercats al centre de tot no són suficients per lluitar contra aquesta crisi, són les persones, les comunitats, els pobles, qui han d’estar al centre, units per a curar, cuidar i compartir.

Els més pobres han estat exclosos dels beneficis de la globalització i, en canvi, els seus perjudicis els colpegen doblement perquè molts viuen al dia, sense garanties legals. Venedors ambulants, recicladors, feriants, petits agricultors, costurers, tots els treballadors informals, que no tenen un salari estable per a resistir aquest moment.

Potser sigui l’hora de pensar en un salari universal que reconegui i dignifiqui les seves feines, un salari capaç de garantir aquesta consigna tan humana i tan cristiana: cap treballador sense drets.

Hem de pensar en el “després” de la pandèmia, en un projecte de desenvolupament humà integral centrat en el protagonisme dels Pobles en tota la seva diversitat i en l’accés universal a les tres T que els moviments defensen. “Tierra, techo y trabajo”.

Esperem que aquest moment de perill permeti una conversió humanista i ecològica que acabi amb la idolatria dels diners i posi la dignitat de la vida en el centre.

Els anima a continuar en la lluita, demana Déu que els beneeixi, els ompli del seu amor, els defensi i els doni la força que els manté en peu i, com sempre fa, també els demana que preguin per ell.  

---

[1] N.A.: Moviments socials de tot el món, treballadors sense drets, exclosos. Es defineixen com la força ciutadana popular que lluita per les tres “T”: “tierra, techo y trabajo”. Fan congressos i trobades mundials. El Papa Francesc sempre els dóna suport, hi participa. Pots buscar més info per Internet, és força interessant.

Feliç diada de Misericòrdia!

 

Mare de Déu de Misericòrdia. Patrona de la ciutat de Reus

MOLTES FELICITATS 

A TOTES LES MISERICÒRDIES 

I A TOTES LES PERSONES DE REUS 

EN EL DIA DE LA PATRONA!!

Puix sou Vós la nostra Mare
i ho tenim a gran honor,
Verge de Misericòrdia,
mireu-nos amb ulls d’amor.

La vida després de la Pandèmia (IV) Llibre del Papa Francesc.- Capítol 3r.

 3.- COM UNA NOVA FLAMA

(Missatge Urbi et orbi.- Pasqua 2020. Basílica Vaticana, 12 d’abril de 2020)[1]

Avui ressona en tot el món l’anunci de l’Església: “Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement, ha ressuscitat! La notícia encén una flama en la nit d’un món aclaparat per la pandèmia.

És un altre “contagi” que es transmet de cor a cor, és el contagi de l’esperança. Però no es tracta d’una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes sinó la victòria de l’amor sobre l’arrel del mal. Una victòria que obre un camí en el abisme transformant el mal en bé, signe distintiu del poder de Déu.

El Ressuscitat és el mateix que el Crucificat i, per tant, porta en el seu cos gloriós, totes les nafres de les ferides que, ara, s’han convertit en llumeneres d’esperança. Per això dirigim a Ell la mirada, perquè guareixi les ferides de la humanitat desolada. Pensem en tots els afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort, les famílies que els ploren. Que el Senyor de la vida aculli al seu Regne als difunts i doni consol i esperança als que encara estan passant la prova. Que concedeixi també consol als que es troben en condicions d’especial vulnerabilitat com també als qui treballen en centres de salut o viuen en casernes y en presons.

Aquesta malaltia ens està privant dels afectes i, també, de la possibilitat de recórrer personalment al consol que brota dels sagraments,[2] però el Senyor no ens ha deixat sols. Si estem units en la pregària podem estar segurs que ell ens protegeix amb la seva mà.

El Sant Pare prega una vegada més per totes les persones que treballen, al límit de les seves forces, en hospitals, serveis essencials, etc.

Però, a més de la salut, aquest és un temps de preocupació per un futur que es presenta incert, pel treball que corre el risc de perdre’s i per totes les conseqüències que la crisi porta. Anima a tots els qui tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor del bé comú dels ciutadans, perquè tots puguin tenir una vida digna.

Aquest no és el temps de la indiferència: És el món sencer el què pateix i ha d’estar unit per afrontar la pandèmia. Que Jesús ressuscitat concedeixi esperança als pobres, als pròfugs, als que no tenen on viure. Procurem que no els faltin ni els bens de primera necessitat ni els medicaments i, sobre tot, la possibilitat d’una adequada assistència sanitària. Que es relaxin les sancions internacionals als països afectats i es redueixi o, fins i tot, s’eximeixi del tot el pagament del deute que pesa sobre els més pobres

Aquest no és el temps de l’egoisme: El desafiament que afrontem no fa distinció de persones. Europa va poder ressorgir després de la Segona Guerra Mundial gràcies al’esperit de solidaritat. Que avui no perdin l’ocasió de demostrar, una vegada més aquesta solidaritat, fins i tot utilitzant solucions innovadores. És l’única alternativa a l’egoisme.

Aquest no és el temps de la divisió: Que Crist il·lumini aquells qui tenen responsabilitats en els conflictes i que es pugui arribar a un alto al foc global i immediat a tots els racons del món. No és aquest el moment de seguir fabricant i venent armes, gastant unes quantitats de diners que podrien ser utilitzades en salvar vides.

Aquest no és temps per a l’oblit: Que la crisi del coronavirus no faci que deixem de banda tantes altres situacions d’emergència que comporten el patiment de moltes persones, les crisis humanitàries, els refugiats i desplaçats, els migrants, molts d’ells infants, que sobreviuen en condicions insuportables.

Acaba el Sant Pare dient que hauríem de suprimir per sempre les paraules indiferència, egoisme, divisió i oblit. Que Jesús, que ha vençut la mort, dissipi les nostres boires i ens condueixi dins el seu dia gloriós que no te fi

---

[1] N.A.: Cada any, després de la Missa de la Pasqua de Resurrecció el Sant Pare, des del balcó del Vaticà, fa un missatge Urbi et orbi (a la ciutat -Roma- i a tot el món) i després dóna una benedicció especial que comporta indulgència plenària.

[2] N.A,: Es refereix al fet que es va haver de tancar les esglésies per evitar contagis, amb la qual cosa, la gent no podia assistir a Missa ni a rebre altres sagraments, com la confessió. A les Parròquies es van  suspendre les Primeres Comunions, casaments, etc.

Catequesi Curs 2020 / 2021

 

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (III.- Capítol II)

 2.- PREPARAR-NOS PEL DESPRÉS ÉS IMPORTANT

(Carta a Roberto Andrés Gallardo, 30 de març de 2020)[1]

El Papa Francesc comenta al seu amic la preocupació per la dimensió que està agafant la pandèmia i, al mateix temps, li diu que se sent edificat per la reacció de metges, infermeres, voluntaris, religiosos i totes les persones que arrisquen les seves vides per ajudar. Considera que el confinament és una mesura positiva i celebra que la majoria de la gent ho accepti.

Els governs que han acordat confinaments prioritzen les persones, tot i que això pugui suposar un daltabaix econòmic, però optar pel contrari i salvar l’economia deixant morir la gent seria com una mena de “genocidio virósico” (sic)

Li comenta algunes reunions que ha tingut per reflexionar com preparar-nos pel després. Ja es comencen a notar conseqüències que han de ser combatudes: fam, sobre tot per a les persones sense feina fixa, violència, aparició d’usurers (autèntica pesta del futur social, delinqüents deshumanitzats).

Li envia molts records a la seva mare i li demana que no s’oblidin de pregar per ell, que ell ja pensa en fer-ho per a ells.

---

[1] N.A.: Roberto Andrés Gallardo és un jutge argentí, amic del Papa i autor del llibre “Francisco vs. Moloch. Ideas para una revolución ecosocial.” publicat per l’Editorial Jusbaires.)

El naixement de la benaurada Verge Maria

En les Esglésies de l’orient l’any litúrgic no comença el primer diumenge d’Advent sinó el dia 8 de setembre. Des d’antic comencen la celebració del Misteri de Crist amb la memòria del naixement de la benaurada Verge Maria. Té tot el sentit. Per preparar l’adveniment del Fill de Déu abans que tot ha d’escollir una mare. Maria és aquest “vas d’elecció”. Tota la seva glòria rau en això: ser la Mare del Fill.

La litúrgia de l’Església que celebra els esdeveniments de la vida de Crist celebra també, a manera de reflex, els esdeveniments de la vida de Maria. Vet aquí el sentit de les 12 festes marianes que són presents en el Calendari de l’Església Universal. Molt abans que els Concilis definissin la fe de l’Església, ja existia el Credo apostòlic en el qual trobem les solemnes paraules: "El qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria verge".

Maria i Jesús sempre van junts. Car no hi ha home (o dona) en el món sense mare. Cal considerar l’amor de Maria envers el seu Fill abans de néixer, quan el portava en el sí. Maria, que esperava el Fill, anhelava veure el seu rostre i l’alimentava amb la sang i l’amor. Cal considerar l’amor que Maria tingué al Fill des de Nadal fins a la Creu, un amor distant físicament, però proper espiritualment. Quan el Senyor no podia disposar de sí mateix, quan era infant i quan moria a la creu, Maria hi era. I cal considerar, finalment, l’amor de Maria al seu Fill ressuscitat i gloriós, en el qual hi som tots nosaltres ja que en la persona del deixeble estimat ens fou donada a tots com a Mare.

Maria és Mare del Fill i dels seus germans, nosaltres. És així que la intercessió maternal de Maria acompanya el pelegrinatge de la fe de tot el poble sant de Déu. El Papa Francesc diu joiosament: no som orfes, els cristians tenim mare. Una mare que ens estima i ens acompanya, ara i fins al final. 

Sota la protecció de la Mare de Déu, invocada a tants llocs i amb tantes invocacions de tot arreu encomanem el nou curs pastoral, marcat pel dolor i la preocupació de la pandèmia. A Catalunya aquesta festa es diu: la festa de les maresdedéu trobades. Un dia us explicaré el sentit d’aquestes llegendes que donen origen a invocacions tant nostrades. Felicitem a totes les dones i noies que avui fan el sant: Núria, Meritxell, Mar, Montsant, Pineda i tantes i tantes altres. Són noms bonics perquè participen del nom i de la bellesa del “Dolç Nom de Maria”, el més bell que dona pugui portar.

Si us abelleix podeu escoltar una bella explicació de la Mare de Déu de Montserrat, feta pel P. Abat Josep Maria.

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (II.- Capítol I)

1.- PER QUÈ TENIU POR? [1]

(Missatge Urbi et orbi durant el moment extraordinari de pregària en temps de pandèmia. Atri de la Basílica de Sant Pere, 27 de març de 2020)

Com els deixebles durant la tempesta, nosaltres també ens sentim espantats i perduts. Tots ens trobem a la mateixa barca, fràgils i desorientats. Tanmateix, tots som necessaris per remar plegats, per confortar-nos mútuament. No podem remar cadascú pel nostre cantó.

Costa entendre l’actitud de Jesús que, malgrat tot l’enrenou que hi ha a la barca, continua dormint tranquil, confiat en el Pare. El desperten preguntant-li  si no li importa que es morin. Jesús atura la tempesta i els diu: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?”

La tempesta deixa al descobert la nostra vulnerabilitat, les nostres falses seguretats. Cau el maquillatge dels nostres egos i ens demostra, una vegada més, la pertinença comú, el ser tots germans.

L’ésser humà ha avançat ràpidament, ens hem sentit forts i capaços de tot, cobdiciosos de guanys, ens hem deixat captivar pel que és material, trastornar per la pressa. No hem despertat davant guerres i injustícies en el món, no hem escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt.

Jesús ens pregunta si és que no tenim fe. Una fe que no és tant creure en que Ell existeix sinó en anar cap a Ell, confiar en Ell.

Ens trobem en el moment de triar el què compta veritablement, de separar el què és necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a Jesús i cap els demés. Hem de mirar aquells companys de viatge que són exemplars que, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força de l’Esperit vessada en la generositat i valentia de persones que no surten a les portades dels diaris però que escriuen la història: metges, personal sanitari, treballadors de supermercats, personal de neteja, cuidadors, transportistes, voluntaris, forces de seguretat, sacerdots i religioses i tants d’altres que han comprès que ningú no es salva sol.

Quanta gent demostra paciència i infon esperança, mirant de no sembrar pànic sinó responsabilitat. Quants pares, mares, avis, àvies, docents, mostren als infants com enfrontar una crisi, readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la pregària. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores.

No som autosuficients; si anem sols, ens enfonsem. Invitem Jesús a la barca de la nostra vida. Entreguem-li els nostres temors perquè els venci. Amb Ell a bord no naufragarem. Ell porta serenor a les nostres tempestes perquè, amb Déu, la vida no mor mai. Tenim una àncora: En la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: En la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat sanats i abraçats perquè res ni ningú ens separi del seu amor redemptor. En mig de l’aïllament escoltem una vegada més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat.

Abraçar la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present, abandonant el nostre afany d’omnipotència i possessió per a donar espai a la creativitat que tan sols l’Esperit és capaç de suscitar. És motivar espais on tots puguin sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. Hem de deixar que l’esperança enforteixi i sostingui tots les els camins possibles que ens ajudin a tenir cura de nosaltres mateixos i dels demés. La força de la fe allibera de la por i ens dóna esperança.

Acaba el Sant Pare confiant-nos a tots al Senyor, per la intercessió de la Verge, -salut del seu poble, estrella del mar tempestuós- i demanant que davalli sobre nosaltres, com una abraçada de consol, la benedicció de Déu, que doni salut als cossos i ànim als cors. Recordem les paraules de Jesús “No tingueu por”. (Mt 28,5)

---

[1] N.A.: S’havia proclamat l’Evangeli en que, estant Jesús en una barca amb els seus deixebles, comença una tempesta horrible. Jesús s’ha adormit i els deixebles el desperten espantats. Jesús atura la tempesta.

La vida després de la Pandèmia. Llibre del Papa Francesc (I.- Introducció)

LA VIDA DESPRÉS DE LA PANDÈMIA 

Papa Francesc 

Prefaci pel Cardenal Michael Czerny

SJ Libreria Editrice Vaticana, Any 2020. 65 pàgines. 

No ens trobem davant d’un llibre escrit com a tal, com un únic text, sinó que es tracta d’una sèrie d’escrits del Papa Francesc que, elaborats per a diferents ocasions, (homilies, jornades de pregària, cartes, etc.) coincideixen temporalment amb el moment històric de la pandèmia i el conseqüent confinament. El cardenal Czerny ha seleccionat els textos i els tracta com si fossin un conjunt, analitzant el pensament del Sant Pare a través d’ells. 

S’ha de dir que tan sols llegint el prefaci fet pel Cardenal Czerny ja tindríem una molt bona idea del pensament del Papa sobre la situació actual. És un prefaci llarg i ben explicat. Els textos seleccionats per a configurar el llibre són vuit i, temporalment, van des del 27 de març fins al 22 d’abril d’enguany. En ells podem veure dos objectius: suggerir una direcció per reconstruir un món millor que el que tenim i sembrar esperança basant-se en la fe. 

En tot el llibre s’observa un desig d’animar la humanitat dient que s’han d’aprofitar aquestes circumstàncies tan dolentes que estem vivint per treure’n alguna cosa bona. El virus ens amenaça a tots i, per tant, el món que volem construir també ha de ser pensat entre tots. El Papa desafia a cada persona -sense importar que sigui molt rica o molt pobre- a tenir la gosadia d’obrar el bé. Una invitació a caps d’Estat i de Govern, a tots els qui tenen autoritat i responsabilitat, als qui posseeixen el poder econòmic a treballar activament en favor del bé comú. Una alternativa és l’egoisme i la temptació de tornar al passat, oblidant a qui s’ha quedat enrere. Ara seria el moment en que tot això ens fes una bona sotragada interior i que tothom es reconegués part d’una mateixa família, eliminant les desigualtats que fan malbé la salut de tota la humanitat. 

Hem fallat en la nostra responsabilitat de guardians de la terra. L’hem contaminat i saquejat posant en perill la nostra pròpia vida. Ara, amb la pandèmia, experimentem la nostra interconnexió i vulnerabilitat. Gran part de la humanitat ha respost amb solidaritat. És a les nostres mans traduir aquestes actituds en una conversió permanent. Ha arribat el moment de reflexionar sobre les activitats econòmiques i el treball. Per què no passem a quelcom millor? Per què seguir amb la destrucció de la selva tropical? Per què reprendre la indústria armamentística?

El Papa està preocupat per la hipocresia de certes personalitats polítiques que parlen d’afrontar la crisi i, mentrestant, fabriquen armes. Necessitem “armes” diferents, començant per equipaments complets per a les clíniques i hospitals de tot el món. La pandèmia ha demostrat que l’assistència sanitària és fonamental però, malgrat això, en molts països és un sector ignorat, una feina pesada i mal pagada. 

Hem de pensar en com n’ha de ser de difícil el confinament per a persones amb treballs poc o gens protegits que no tenen salaris per a resistir en aquests moments. S’ha de ser valent i experimentar nous camins i solucions. Canviar les industries actuals, reconèixer el treball informal, reforçar el treball sanitari són temes que són ara a l’agenda pública. Esperem que els governs comprenguin que ni els Estats ni els mercats han de ser el centre sinó que el què importa són les persones, les comunitats, els pobles i que s’han d’unir per a curar, cuidar i compartir. Tots hi estem implicats. La nostra vida després de la pandèmia no ha de ser una rèplica del què era abans. Siguem misericordiosos amb els que són més dèbils. Tan sols així reconstruirem un món nou. El model actual és insostenible. Una nova era de solidaritat ha de posar tots els éssers humans en el mateix pla de dignitat i cada persona ha d’assumir la seva responsabilitat per que tothom pugui prosperar. 

La pregària és fonamental per a redirigir la nostra mirada a l’esperança. Pregar significa: 

- Escoltar, deixar que el que estem vivint ens afecti. 

- Reconèixer que no som autosuficients i encomanar-nos a Déu. 

- Contemplar el Cos del Senyor per absorbir la seva forma d’obrar, dialogar amb Ell. 

- Aprendre de Jesús a agafar la nostra creu i abraçar també els patiments de molts. 

- Imitar-lo en la nostra fragilitat per què, per la nostra debilitat, la salvació entri en el món. 

- Mirar a Maria i demanar-li que ens ensenyi a dir “sí” generosament.

La pregària es converteix en la via per a descobrir com ser deixebles i missioners avui, encarnant l’amor incondicional per a tot ésser humà i per a totes les criatures. L’escolta, la contemplació i la pregària són part integrant de la lluita contra les desigualtats i les exclusions, i a favor de les alternatives que sostinguin la vida.

Continuarà amb un nou "post" per a cada capítol del llibre.

A la Fina Prat en el record agraït

La Fina era de casa i la trobarem molt a faltar.  La parròquia era també casa seva i vivia amb la familiaritat pròpia dels creients dins d’una comunitat eclesial. Durant anys i més anys la presència de la Fina a la parròquia, juntament amb el seu estimat espòs, era constant. Només per la manera de caminar ja sabíem que la Fina havia arribat. Era una dona lliure de cor i que estimava molt! 

La Fina sobretot era una dona cristiana, la fe la portava a dins, com a secret i tresor. La fe en Crist li havia fet descobrir el Misteri de la paternitat de Déu. “Per a mi pregar, em va dir una vegada, és dir simplement “Pare”! Com a cristiana havia descobert la desproporció infinita que hi ha entre l’amor de Déu i la nostra correspondència, per això el salm de la penitència, el seu estimat salm 50, el portava tant a dins. Es així que va voler que el cantéssim en nom seu el diumenge tant trist i i gloriós de les seves exèquies. 

Un cristià sempre mor com un pecador convertit a Jesucrist i justament aquí rau la seva santedat més alta. L’amor de Déu que l’abrusava per dins la va portar a fer kilòmetres a veure els ancians i els malalts. Així ho havia après de la seva mare. Literalment havia fet kilòmetres! Els passadissos del nostre gran hospital coneixien els seus passos, la donació de la seva alegria que donava als malalts, amb visites modèliques de discreció, només fetes per amor. Anotava a la seva agenda les telefonades que havia de fer. I, des d’anys, va portar el grup de la Pastoral de la Salut de la parròquia (no ens imaginem aquest grup sense ella), el programava, demanava fins a la insistència que el mossens preparéssim els temes, n’enviava les convocatòries i procurava un temari de formació que amb els anys s’ha mostrat d’una gran qualitat. 

Va omplir el temps amb l’apostolat de la caritat (no era cap voluntariat) era l’exercici de la fe, els divendres al menjador de les Germanetes i, encara amb més amor, al Menjador de Càritas. Totes les setmanes cada dimecres. Literalment fins que va poder. Em recordo que els darrers temps la veia que venia cansada, esgotada, d’allí, no podia més (ja estava malalta) i caminava amb dificultat. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes i vaig pensar: Es la santedat dels vostres fills, Senyor. I, dins del meu cor, en vaig donar gràcies a Déu. Em vaig recordar de les paraules del sant Evangeli: Que resplendeixi la vostra llum davant dels homes, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel (Mt 5, 16). Ella vivia com una obediència aquests serveis (en sentit teològic). Era el que el Senyor li demanava. Aquest amor que portava a dins la feia viure i, durant els anys de la malaltia, li donava força. 

Tanco els ulls i es com si sentís la Fina els diumenges al matí, abans de Missa, la sentia des del despatx, donava la benvinguda a tothom amb una alegria que li venia de dins. Rebia els fidels amb goig, els anomenava pel nom, preguntava per ells i pels seus. Era l’alegria del dia del seu Senyor que manifestava i expressava amb el seu goig. 

Se m’oblidava!, Va formar part del Consell de Redacció de la revista: La veu de la Parròquia. Gràcies, Fina, per tot el que has estimat, així has glorificat el Senyor a la terra. Tu sabies perfectament que anaves vers el Senyor i estaves preparada per celebrar la seva Pasqua. Que et retrobis amb el Santi, el teu estimat espòs, a qui vàrem conèixer i estimar. Que retrobis en el Regne tots els qui has estimat.

Donem el condol a tota la parròquia, a l’arxiprestat de Reus (ella anava sempre a les trobades de formació amb la seva llibreta). Ara recordo que prenia notes fins i tot de les homilies. Donem el condol a la seva família, que estimava tant, als seus fills i els seus nets i nétes, de noms tant bonics. Que la seva memòria sigui una benedicció per ells. La mort pels creients mai és un mal absolut, és un anar amb el Senyor, és èxode, és la seva Pasqua. Com si la sentís, la nit de Pasqua, ella sempre llegia l’epístola, (us en recordeu?), la sentís amb una veu forta i convençuda: Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell (Rm 6, 8ss) 

Adéu, Fina, fins al Cel. Mentre visquem en aquest món et recordarem. Et trobarem a faltar: la teva manera de fer, l’obstinació amb què feies totes les coses, la teva decisió. Eres una dona incansable. La teva capacitat de perdonar sempre. La darrera imatge que evoco de tu és a la terrassa de casa teva, allí als matins d’estiu t’agradava resar la Litúrgia de les Hores, miraves el cel. Ara aquest, Déu mateix, és tot per tu. La teva memòria serà sempre un esperó pels cristians de la nostra parròquia. 

Escoltem el vídeo del Sergi Dalma i l’Escolania de Montserrat, l’any que va sortir, recordo que et va agradar molt.

Maria, gloriosa i assumpta al cel. Una nova estrella, resplendent més que cap.

Totes les Esglésies del món, a l’orient i a l’occident, celebren avui la dormició de la Mare de Déu i la seva gloriosa assumpció. Maria obre el cel que el Fill ha preparat per a nosaltres. Ella forma part del cel de Déu. Tant que la litúrgia la celebra com una estrella nova del cel amb una bella imatge de l’himne de l’Assumpció. Glorificada en el cos i en l’ànima, en la totalitat de la seva humanitat. 

Tota l’obra de la redempció del Crist està realitzada en ella. Nosaltres portem encara el bordó de peregrins i la contemplem com la que ja ha arribat a la plenitud del Regne i a la caritat consumada. Ella és signe i senyera d’esperança pel poble de Déu que peregrina. 

En aquest temps marcat per la incertesa i la inquietud que vivim a causa de la pandèmia, Maria ens ha acompanyat i ens acompanyarà. Maria ens fa mirar sempre més enllà del present que vivim, ens fa mirar, en definitiva, vers Déu, com a plenitud de la fe que volem viure. 

L’Assumpció ens diu que més enllà del món present hi ha el món de Déu i que la fe ens fa transcendir la vida. Els cristians no hem de preguntar-nos pel sentit de la vida, aquest ha estat explicat per Jesucrist. Hem estat creats per Déu i per a Déu. 

Celebrem en comunió amb totes les Esglésies l’Assumpció de la Mare de Déu i una vegada més encomanem a Maria el dolor del món, d’una manera ben viva la ciutat de Beirut, la noble nació del Líban. I felicitem a totes les noies i dones que porten el nom de Maria.

Floretes del confinament (III)

Avions de paper

Les tardes eren llargues i en els carrers de Reus, els veïns sortíem als balcons a les vuit, l’hora de l’aplaudiment. Érem veïns que no ens coneixíem. Un cop acabat l’aplaudiment ens saludàvem. El costum i el tedi de la tarda va fer que a poc a poc allarguéssim la conversa, de balcó a balcó, com si fóssim de poble. A més, com que no passaven cotxes, ens sentíem perfectament. 

Vet aquí que la dissort d’un confinament va fer que els qui només érem coneguts de vista ara ens saludem amb afecte i coneixença. Això ha passat al meu carrer i a molts d’altres de la ciutat. Noves amistats i la comunicació del cor. 

Ja sé que la pandèmia ha portat i portarà moltes conseqüències inquietants en tots els àmbits, en el mercat de treball, en les empreses, sobretot els autònoms tant propis del comerç de Reus. També fa patir molt el món escolar i els exàmens de selectivitat amb les condicions en què els estudiants han de preparar les proves i altres tantes coses. Tanmateix l’aflicció que ens ha sobrevingut ens ha fet rics en humanitat i fa que no ens mirem amb indiferència els uns als altres, ens ha tret del individualisme i ha fet capaços de parlar entre nosaltres. És una de les lliços que hem après i tant de bo no l’oblidem. 

Sabem actuar en societat com a membres d’un grup o estem massa dominats per l’egoisme el individualista? Hem de vèncer el rol individualista i comprendre que les relacions socials ajuden, guareixen. Els homes no som illes, deia Tomàs Merton: vivim amb els altres, som amb els altres i tot el que tenim ho rebem dels altres.

En aquest cas hem vist molts signes de solidaritat. He vist a la meva escala veïns que baixaven la brossa cada dia a un matrimoni ancià o persones que anaven a comprar pels altres. Ho feien amb amor i afecte. Ens hem adonat de la generositat i de solidaritat que el cor pot ser capaç de viure. Hem estat creats per viure junts, no de manera individual. Hem estat creats per estimar. Aquest és el designi del bon Déu.

Davant del meu balcó hi ha una família que ja coneixia, amb dos nens, un havia fet la primera comunió i, cada dia, de balcó a balcó el nen m’enviava un avió de paper amb missatges de simpatia pel mossèn. N’he guardat un de record amb afecte i agraïment. L’infant es passava el dia jugant a la pilota dins del menjador amb l’esglai constant de la mare que tenia por que amb un cop de pilota trenqués els vidres. Els infants a ciutat, tants dies dins de casa, han estat uns petits herois i mereixen també felicitació. No ha estat fàcil ni per ells ni pels seus pares. 

Escolteu si voleu el you tube d’un dels millors organistes d’Europa. Es una improvisació. És el moment més creatiu de qualsevol organista.

Floretes del confinament (II)

Missa amb aplaudiments al cant d'entrada

És un simple detall que m’emocionà. Després de seixanta-vuit dies sense la celebració de l’Eucaristia a casa, el diumenge de l’Ascensió vaig anar a celebrar al santuari de la Mare de Déu de Consolació, on hi ha la comunitat nombrosa de germanes ancianes de la Congregació.

Les religioses de tot el món estan avesades a combregar cada dia a la celebració de l’Eucaristia. Era una tarda dolcíssima. La germana sagristana havia posat les millors roses del jardí de la casa a l’altar. La sentor de roses acabades de collir se sentia d’arreu. Gràcies a Déu cap s’ha posat malalta i la superiora ha guardat ben bé les portes de casa perquè no entrés cap mal virus. La comunitat estava desitjosa d’Eucaristia, tota ella expressava el salm: Com la cèrvola es deleix per l’aigua viva, tot jo tinc set de vós, Déu meu.

Vàrem començar el cant d’entrada i, quan em dirigia a l’altar, es van posar a aplaudir. No pas a mi, sinó de goig, de pur goig de poder celebrar l’Eucaristia. Jo les vaig aplaudir també, a tota la comunitat. I elles i jo, en el fons, aplaudíem al Senyor de la nostra vida. Ho escric perquè tothom sàpiga fins a quin punt és estimat el Senyor Jesús. Quan venien a rebre la sagrada Comunió que la superiora els donava moltes tenien llàgrimes als ulls. Eren llàgrimes d’amor.

Vaig recordar la biografia de la Santa Mère, santa Maria Rosa Molas, que durant l’epidèmia del còlera va enterrar la seva mare. La seva mare va morir contagiada per tenir cura dels malalts veïns. Ella era petita, òrfena. El biògraf diu que fou el dia mes trist de la seva vida, acompanyant al pare al cementiri per donar sepultura a la mare. Jo crec que allí, en el cor d’aquella noia òrfena va néixer la seva vocació. Una vocació que la feu santa.

La comunitat de les Germanes de la Consolació ha pregat molt per la ciutat. Agraïm la seva pregària. Una religiosa molt anciana que parla en castellà em va dir amb gràcia: Hijo, ni en tiempos de guerra! 

Em van regalar un pomell de roses, precioses, que immediatament vaig a anar a posar davant de la Mare de Déu de la parròquia. Eren roses perfumades de tota la comunitat. Servidor vostre em recordaré sempre d’aquesta Missa de l’Ascensió de l’any 2020. Us dexo amb música del que per a mi és el millor organista d’Europa, el noi belga Gert van Hoef.

Floretes del Confinament (I)

Han cuidat els avis com si fossin familiars seus, amb amor.

La paraula floreta és un gènere que ve del món franciscà i es refereix a les anècdotes petites de la vida de sant Francesc recollides en un llibre que es diu Fioretti. 

L’anècdota, en aquest cas, vol dir el detall de la vida de les persones, que són més importants, al meu entendre, que la crònica, ja que el petit detall (observat amb mirada espiritual) revela el do, el sofriment, l’amor gratuït que les persones, també els cristians en la santedat, són capaços de viure. 

Ara que, gràcies a Déu, ens n’anem sortint, es revelen els gestos que entendreixen ja que revelen la grandesa del cor de les persones i Déu així és glorificat. Hi ha treballs que afecten la vida de les persones. Aquestes professions tenen un plus d’humanitat que es manifesta, en moments crítics, més enllà del sou i del que és exigit.

Conec el cas d’una residència geriàtrica en què els treballadors van preferir confinar-se amb els ancians dels quals tenien cura, per protegir-los de la devastadora Covid. És un decidir: "Aquí el virus no entrarà per culpa nostra". I si entra en serem solidaris amb els qui en tenim cura. Hi ha un acte sublim de caritat, ja que la pròpia vida es posa en risc per amor als altres. Els ancians, per aquest grup de cuidadors, no eren només objecte del seu treball, sinó del seu amor. 

El cas que conec és de la ciutat de Barcelona, però sé que ha passat en altres llocs. Això és una flor de Pasqua. Hem de donar també gràcies a Déu perquè a la residencia que anem a celebrar els dissabtes no hi ha entrat la Covid i sé que els cuidadors han tingut l'ànim més gran per evitar-ho. També sé que el personal de la residencia amb tendresa ensenyava la Tablet amb missatges de vídeo pels ancians, o feien petites connexions en directe, perquè poguessin parlar i veure els seus familiars. 

Hi ha moltes maneres de treballar, però en aquest cas el treball ha estat fet amb amor i per amor. El sou quedava en un segon terme. Així és de gran el cor de les persones, com una magrana de generositats.

Als vespres a la ciutat se sentia l’aplaudiment pel personal sanitari, un aplaudiment que mereixen totes les persones que treballen a les residències dels ancians, que s’han trobat sense medis i que han exhaurit la seva capacitat de treball per la paciència i l’amor que hi han posat. No és un treball fàcil perquè les persones quan ens fem grans perdem capacitats i esdevenen finalment objecte només d’amor, de pur amor. 

Una felicitació molt gran a tants treballadors de les residències de gent gran que han cuidat als avis com si fossin familiars seus. Els han transmès tot el seu cor.