1.- PER QUÈ TENIU POR? [1]
(Missatge Urbi et orbi durant el moment
extraordinari de pregària en temps de pandèmia. Atri de la Basílica de Sant
Pere, 27 de març de 2020)
Com
els deixebles durant la tempesta, nosaltres també ens sentim espantats i
perduts. Tots ens trobem a la mateixa barca, fràgils i desorientats. Tanmateix,
tots som necessaris per remar plegats, per confortar-nos mútuament. No podem
remar cadascú pel nostre cantó.
Costa
entendre l’actitud de Jesús que, malgrat tot l’enrenou que hi ha a la barca,
continua dormint tranquil, confiat en el Pare. El desperten preguntant-li si no li importa que es morin. Jesús atura la
tempesta i els diu: “Per què teniu por? Encara no teniu fe?”
La tempesta deixa al descobert la nostra vulnerabilitat, les nostres falses seguretats. Cau el maquillatge dels nostres egos i ens demostra, una vegada més, la pertinença comú, el ser tots germans.
L’ésser
humà ha avançat ràpidament, ens hem sentit forts i capaços de tot, cobdiciosos
de guanys, ens hem deixat captivar pel que és material, trastornar per la
pressa. No hem despertat davant guerres i injustícies en el món, no hem
escoltat el crit dels pobres i del nostre planeta, greument malalt.
Jesús
ens pregunta si és que no tenim fe. Una fe que no és tant creure en que Ell
existeix sinó en anar cap a Ell, confiar en Ell.
Ens
trobem en el moment de triar el què compta veritablement, de separar el què és
necessari del que no ho és. És el temps de restablir el rumb de la vida cap a
Jesús i cap els demés. Hem de mirar aquells companys de viatge que són
exemplars que, davant la por, han reaccionat donant la pròpia vida. És la força
de l’Esperit vessada en la generositat i valentia de persones que no surten a
les portades dels diaris però que escriuen la història: metges, personal
sanitari, treballadors de supermercats, personal de neteja, cuidadors,
transportistes, voluntaris, forces de seguretat, sacerdots i religioses i tants
d’altres que han comprès que ningú no es salva sol.
Quanta
gent demostra paciència i infon esperança, mirant de no sembrar pànic sinó
responsabilitat. Quants pares, mares, avis, àvies, docents, mostren als infants
com enfrontar una crisi, readaptant rutines, aixecant mirades i impulsant la
pregària. La pregària i el servei silenciós són les nostres armes guanyadores.
No som autosuficients; si anem sols, ens enfonsem. Invitem Jesús a la barca de la nostra vida. Entreguem-li els nostres temors perquè els venci. Amb Ell a bord no naufragarem. Ell porta serenor a les nostres tempestes perquè, amb Déu, la vida no mor mai. Tenim una àncora: En la seva Creu hem estat salvats. Tenim un timó: En la seva Creu hem estat rescatats. Tenim una esperança: en la seva Creu hem estat sanats i abraçats perquè res ni ningú ens separi del seu amor redemptor. En mig de l’aïllament escoltem una vegada més l’anunci que ens salva: ha ressuscitat i viu al nostre costat.
Abraçar
la seva creu és animar-se a abraçar totes les contrarietats del temps present,
abandonant el nostre afany d’omnipotència i possessió per a donar espai a la
creativitat que tan sols l’Esperit és capaç de suscitar. És motivar espais on
tots puguin sentir-se convocats i permetre noves formes d’hospitalitat, de fraternitat i de solidaritat. Hem de deixar que
l’esperança enforteixi i sostingui tots les els camins possibles que ens ajudin
a tenir cura de nosaltres mateixos i dels demés. La força de la fe allibera de
la por i ens dóna esperança.
Acaba
el Sant Pare confiant-nos a tots al Senyor, per la intercessió de la Verge, -salut
del seu poble, estrella del mar tempestuós- i demanant que davalli sobre
nosaltres, com una abraçada de consol, la benedicció de Déu, que doni salut als
cossos i ànim als cors. Recordem les paraules de Jesús “No tingueu por”. (Mt
28,5)
[1] N.A.: S’havia proclamat l’Evangeli en que, estant Jesús en una barca amb els seus deixebles, comença una tempesta horrible. Jesús s’ha adormit i els deixebles el desperten espantats. Jesús atura la tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada