A la Fina Prat en el record agraït

La Fina era de casa i la trobarem molt a faltar.  La parròquia era també casa seva i vivia amb la familiaritat pròpia dels creients dins d’una comunitat eclesial. Durant anys i més anys la presència de la Fina a la parròquia, juntament amb el seu estimat espòs, era constant. Només per la manera de caminar ja sabíem que la Fina havia arribat. Era una dona lliure de cor i que estimava molt! 

La Fina sobretot era una dona cristiana, la fe la portava a dins, com a secret i tresor. La fe en Crist li havia fet descobrir el Misteri de la paternitat de Déu. “Per a mi pregar, em va dir una vegada, és dir simplement “Pare”! Com a cristiana havia descobert la desproporció infinita que hi ha entre l’amor de Déu i la nostra correspondència, per això el salm de la penitència, el seu estimat salm 50, el portava tant a dins. Es així que va voler que el cantéssim en nom seu el diumenge tant trist i i gloriós de les seves exèquies. 

Un cristià sempre mor com un pecador convertit a Jesucrist i justament aquí rau la seva santedat més alta. L’amor de Déu que l’abrusava per dins la va portar a fer kilòmetres a veure els ancians i els malalts. Així ho havia après de la seva mare. Literalment havia fet kilòmetres! Els passadissos del nostre gran hospital coneixien els seus passos, la donació de la seva alegria que donava als malalts, amb visites modèliques de discreció, només fetes per amor. Anotava a la seva agenda les telefonades que havia de fer. I, des d’anys, va portar el grup de la Pastoral de la Salut de la parròquia (no ens imaginem aquest grup sense ella), el programava, demanava fins a la insistència que el mossens preparéssim els temes, n’enviava les convocatòries i procurava un temari de formació que amb els anys s’ha mostrat d’una gran qualitat. 

Va omplir el temps amb l’apostolat de la caritat (no era cap voluntariat) era l’exercici de la fe, els divendres al menjador de les Germanetes i, encara amb més amor, al Menjador de Càritas. Totes les setmanes cada dimecres. Literalment fins que va poder. Em recordo que els darrers temps la veia que venia cansada, esgotada, d’allí, no podia més (ja estava malalta) i caminava amb dificultat. Els ulls se m’ompliren de llàgrimes i vaig pensar: Es la santedat dels vostres fills, Senyor. I, dins del meu cor, en vaig donar gràcies a Déu. Em vaig recordar de les paraules del sant Evangeli: Que resplendeixi la vostra llum davant dels homes, perquè vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel (Mt 5, 16). Ella vivia com una obediència aquests serveis (en sentit teològic). Era el que el Senyor li demanava. Aquest amor que portava a dins la feia viure i, durant els anys de la malaltia, li donava força. 

Tanco els ulls i es com si sentís la Fina els diumenges al matí, abans de Missa, la sentia des del despatx, donava la benvinguda a tothom amb una alegria que li venia de dins. Rebia els fidels amb goig, els anomenava pel nom, preguntava per ells i pels seus. Era l’alegria del dia del seu Senyor que manifestava i expressava amb el seu goig. 

Se m’oblidava!, Va formar part del Consell de Redacció de la revista: La veu de la Parròquia. Gràcies, Fina, per tot el que has estimat, així has glorificat el Senyor a la terra. Tu sabies perfectament que anaves vers el Senyor i estaves preparada per celebrar la seva Pasqua. Que et retrobis amb el Santi, el teu estimat espòs, a qui vàrem conèixer i estimar. Que retrobis en el Regne tots els qui has estimat.

Donem el condol a tota la parròquia, a l’arxiprestat de Reus (ella anava sempre a les trobades de formació amb la seva llibreta). Ara recordo que prenia notes fins i tot de les homilies. Donem el condol a la seva família, que estimava tant, als seus fills i els seus nets i nétes, de noms tant bonics. Que la seva memòria sigui una benedicció per ells. La mort pels creients mai és un mal absolut, és un anar amb el Senyor, és èxode, és la seva Pasqua. Com si la sentís, la nit de Pasqua, ella sempre llegia l’epístola, (us en recordeu?), la sentís amb una veu forta i convençuda: Si hem mort amb Crist, creiem que també viurem amb ell. Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell (Rm 6, 8ss) 

Adéu, Fina, fins al Cel. Mentre visquem en aquest món et recordarem. Et trobarem a faltar: la teva manera de fer, l’obstinació amb què feies totes les coses, la teva decisió. Eres una dona incansable. La teva capacitat de perdonar sempre. La darrera imatge que evoco de tu és a la terrassa de casa teva, allí als matins d’estiu t’agradava resar la Litúrgia de les Hores, miraves el cel. Ara aquest, Déu mateix, és tot per tu. La teva memòria serà sempre un esperó pels cristians de la nostra parròquia. 

Escoltem el vídeo del Sergi Dalma i l’Escolania de Montserrat, l’any que va sortir, recordo que et va agradar molt.