La creu del Senyor és força, alegria i consol
Evangeli
El malalt li respongué: «Senyor, no tinc ningú que em tiri a la piscina en el moment que es remou l'aigua i, mentre jo hi vaig, un altre hi baixa abans que jo». Jesús li diu: «Aixeca't, pren la teva llitera i camina». A l'instant, aquell home va quedar curat, prengué la llitera i caminava.
Comentari
Una vegada un noi que anava en cadira de rodes per raó d’un accident em va dir: «He comprès, mossèn, que la meva creu és la cadira de rodes en la qual vaig. Amb ella he de seguir el Senyor». També al paralític el Senyor li va dir que prengués la seva llitera i que amb ella caminés. Ningú pot escollir la creu amb la qual ha de seguir el Senyor. Seria molt fàcil. La creu és imposada per la mateixa vida i no l’esculls, et ve. Ningú pot fer un discurs fàcil d’això perquè la creu és dolor existencial i cal molta pregària per acceptar amb joia una creu donada per la vida i continuar creient en el Déu que ens estima.
No és més gran el miracle de ser curat que el miracle de l’acceptació de la creu amb amor i amb voluntat de seguiment de Crist. Això segon és un miracle encara més gran de la gràcia de Déu. El cristià no accepta la creu, sinó que l’estima i, fins i tot, en dóna gràcies. Donar gràcies, direu, per què? Doncs, perquè amb la creu pots identificar-te amb Jesús i participar de la comunió dels seus sofriments. El propi sofriment et fa solidari amb els sofriments dels germans. Mirem el cor i preguntem-nos: quina és la meva creu? Amb la qual haig de seguir el Senyor.
«Prendre la llitera» en aquest evangeli vol dir: No t’oblidis de la teva història, no t’oblidis que a través del sofriment has conegut l’amor de Déu. Haguessis pogut blasfemar del seu nom i negar el seu amor i no ha estat així: a través del sofriment has après quelcom de la compassió divina per tots els homes. Això és un miracle de la gràcia . Es una cosa admirable. La imatge de Déu és purifica: un ja no parla de Déu com si poguéssim disposar de Déu, un fa experiència de Déu en la pura gratuïtat. Per a mi conèixer persones que viuen el sofriment i no han desesperat de l’amor de Déu és l’argument més gran de la fe i de l’acció de la gràcia. I creieu-me: n’he conegut molts de creients que han purificat la seva fe amb proves inimaginables. Al cap i a la fi el mateix Senyor en la creu no tan sols se sentí abandonat dels homes. Sinó del mateix Pare! Tot i així: Ell continuava sent el seu Déu.
Fa estrany que els sants, malgrat els sofriments que els foren imposats, mai no haguessin perdut l’alegria ni el goig. Però ells ja no parlaven del «meu goig», sinó que el goig els prenia a ells, això és Déu mateix. És l’alegria purificada, donada, incomprensible. La perfecta alegria que deia sant Francesc.
Paraules del Papa Francesc:
"Queridos hermanos y hermanas, esta Semana Santa nos hará bien coger el crucifijo en mano y besarlo muchas veces, y decir: gracias Jesús, gracias Señor. Así sea."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada