Si no l'haguéssim conegut, no l’haguéssim estimat.

Durant els vuit dies que es celebra el Nadal els cristians no ens movem de prop del pessebre de Jesús. Hi estem bé allí! Només pensem: «Que bé que hagis vingut». Crist amb nosaltres per sempre. Ell és aquí. Ja tot és diferent si el Senyor ha vingut.

La seva glòria és encara amagada com la del primer Nadal. Allò que admira més és pensar que si la Veritat no hagués estat revelada no l'haguéssim pogut estimar i que, per tant, la darrera disposició de Déu, enviant-nos el Fill, és que aquest sigui estimat. Estimar-lo és la nostra salvació.

Entrem on hi ha el Senyor nascut i estimem-lo. No puc oferir, Senyor meu, les meves obres, però sí que puc oferir-te el meu amor. Només l'amor del cor. Com feren els pastors. La mirada de la Mare de Déu és sobre nosaltres, que estimem el Fill.

El diumenge de la Sagrada Família posem aquest bell record de la trobada del Papa Francesc amb les famílies:

Sant Nadal a tothom!

He escollit aquest quadre de l’escola de Caravaggio que des de sempre m’ha agradat molt. Tota la llum ve de Jesús (una intensíssima llum), és plena de tendresa l’actitud de Maria que lleva el llençol on està el Senyor i l’ensenya joiosa als pastors. Com si digués: «Mireu si n’és de preciós el meu fill» . Realment ho és! Tots els qui s’acosten a Jesús queden il·luminats per ell i esdevenen radiants. Ell és la nostra felicitació; més encara, és la felicitació del Pare del cel.

Celebrem el Nadal. Quanta joia, quanta pau porta dins del cor el naixement de Jesús! Ell ha vingut a aquest món, i no el deixarà. Ha vingut per a tots i per a tothom, pels qui creiem en ell i pels qui no creuen, pels bons i pels dolents, pels justos i els injustos, pels savis i pels ignorants, pels forts i pels febles, pels qui ploren i pels qui riuen... per a tots ha vingut. Per a tots és aquí. (Aquesta és la grandesa del cristianisme).

Ell sempre hi és. Què és el que li podem donar? Només li podem donar allò que tothom pot donar, allò que tothom té. I allò que tothom té és amor. L’amor no és patrimoni dels rics o dels savis, l’amor és patrimoni de tothom. Això és el que ens demana l’Infant Jesús, que pels cristians és el Fill de Déu. Ens demana amor i només amor. I estimar vol dir fer feliços els altres. Fer feliços als qui tenim al voltant. Als qui la vida ens ha posat al costat. Posar a Déu al centre de la nostra vida, és posar al centre no pas el propi jo, sinó els qui estimem. Donem, repartim amor aquest Nadal. Això és el que ens diu aquest nen tant preciós, acostem-nos a ell i quedarem radiants i una estranya pau ens vindrà de dins.

Un sant Nadal per a tots els lectors del bloc. El qui escriu prega per nosaltres. A la parròquia ens unirem aquest any d’una manera especial pels cristians de l’orient que coneixen exili, persecució i mort. Com ha dit el Papa Francesc: «Tota l’Església té present el petit ramat de les esglésies de l’orient».

Felicitem-nos amb un somriure al cor. Estimem la família, que és allò més gran. No té preu asseure’s el dia de Nadal a la Taula de la família. És el dinar més bonic de l’any, no pel que hi ha a la Taula, sinó per l’amor dels qui s’hi asseuen. I pensem en aquells que no tenen taula de família per asseure’s. Jesús consolarà el seu cor.

Horaris de les celebracions de Nadal

Dia 23: Dimarts

A les 8 del vespre   CELEBRACIÓ DE LA PENITÈNCIA

La missa d’aquest dia

serà a 9:30 del matí

Dia 25: NADAL DEL SENYOR

Missa de l’Infant Jesús (Vigília de Nadal a les 7 del vespre)

Missa del Gall (a les 12 de la nit)

Missa de l’alba (a les 10 del matí )

Missa del Dia de Nadal  (a les 12 del migdia)

A la tarda no hi ha cap celebració

Dia 26: SANT ESTEVE DINS L’OCTAVA DE NADAL

Missa a les 12h del migdia.

Dia 28: Diumenge de la Sagrada Família

Missa de vigília (20h.) i Missa a les 10, 12 i 20:30h.

Dia 1 de gener: SOLEMNITAT DE LA MARE DE DÉU I INICI DE L’ANY

Missa de vigília (20h.) i Missa a les 10, 12 i 20:30h.

Dia 4 de gener: Diumenge II de Nadal

Missa de vigília (20h.) i Missa a les 10, 12 i 20:30h.

Dia 6 de gener: EPIFANIA DEL SENYOR

Missa de vigília (20h.) i Missa a les 10, 12 i 20:30h.

Dia 11 de gener: Diumenge del Baptisme del Senyor.

Missa de vigília (20h.) i Missa a les 10, 12 i 20:30h. 

Si hi ha quelcom que no s’ha de descuidar mai és la pregària

És de les frases boniques i espontànies del Papa Francesc, que tot i no tenir-se ell mateix ni per savi ni per teòleg, està ple de la saviesa espiritual que li ve de la seva pregària i de la seva predilecció pels pobres del Senyor.

Les grans cultures religioses sempre han desenvolupat la figura del savi (que a la llarga posa sempre una mica nerviós). Entre cristians els savis no compten massa. (N’hi ha, és clar!, i molts). L’Evangeli tot ho capgira, el savi cristià, quan és sant, no s’amoïna gaire pel coneixement de sí mateix (no es mira massa a ell), sinó que es complau en el coneixement que Déu té d’ell mateix. No li importa massa conèixer-se (això no salva de res) sinó saber com Déu el coneix a ell. Al final sap que allò important és tornar, tornar, tornar sempre. A la manera del fill pròdig. Sempre, per camins estranys, difícils i horribles que ens porti la vida, sempre hem de tornar cap al Pare, que sempre ens espera, que mai es cansa de perdonar.

El savi veritablement cristià acaba no dient gaires coses (sap que les paraules sense vida i sense amor no són res) i si parla ho fa amb una gran humilitat perquè sap que les seves paraules venen de part de Déu. I no considera cap mèrit per part seva dir-les. Crec que el Papa Francesc és d’aquests. Per això les seves paraules són senzilles i alhora profundament sàvies. I, naturalment, intel·ligibles per tothom.

Fem-li cas: si hi ha alguna cosa que no hem de descuidar mai és la pregària. I té raó.

L'enigma està en l'olivera

L’olivera és un arbre ancestral. És un arbre que forma part de la geografia bíblica i de la nostra. Plantar una olivera té un gran significat d’arrelament, de possessió, de casa. Quan era jove, als estius, moltes vegades havia ajudat a crear els bancals de les oliveres acabades de plantar perquè la terra retingués l’aigua i assonés ben bé la terra perquè l’arbre creixés. L’olivera als cristians ens fa pensar en aquell colom que, després del diluvi, portava un branquilló al pic anunciant la pau. Per això l’olivera és sempre un símbol de la pau.

L’olivera ens fa pensar en tantes frases del salm que esmenten l’arbre i el seu fruit com a signe d’abundància. Com per exemple el salm 127 que parla de la benedicció dels fills: “com plançons d’olivera al voltant de la taula del Senyor”. L’oli, a la Bíblia, és el signe de l’alegria i de la presència o de la unció de l’Esperit Sant. Recordeu-vos que quan acabem de batejar a un infant se li ungeix el cap amb oli d’oliva com a símbol de la penetració de l’Esperit Sant o de l’Amor de Déu, que és el mateix. D’aquí ve el nom de cristians, que vol dir els ungits per l’Amor, que participen de la unció. La santedat cristiana és sempre joiosa.

Però també les oliveres ens fan recordar la nit de Getsemaní quan, en l’hort de les oliveres, el Senyor va oferir, la seva vida al Pare per a nosaltres. Per això i per tants altres motius, l’olivera és tant evocadora per a nosaltres. L’olivera, amb l’oli que és el seu fruit preuat, és tant entranyable pels cristians i porta un enigma de símbols que, si es desentranya, s’hi pot descobrir el designi de Déu i de tota la història de la salvació. Per això té tant de sentit als ulls de la fe que, amb l'Arquebisbe Jaume, plantéssim una olivera després de la Missa Estacional. Desxifrem durant tot l’Any litúrgic que començarem els significats de l’olivera i del seu fruit. A manera d’enigma.

Una joiosa i entranyable Visita Pastoral de l’Arquebisbe Jaume a la nostra parròquia.

Crònica de la Visita Pastoral de l’Arquebisbe Jaume Pujol a la parròquia els dies 1- 5 de desembre, en la primera setmana de l’Advent.

Tota la setmana que l’arquebisbe Jaume és entre nosaltres. Bisbe, com és de totes les parròquies del bisbat, s’hi ha trobat bé (així ho creiem i ho va manifestar) i nosaltres amb ell. És un home ple de bondat, humil i comprensiu. 

Quan va marxar ens va venir un sentiment de nostàlgia; un dir: ¿per què no et quedes més entre nosaltres? Acollim la seva benedicció que tantes i tantes vegades ha donat aquesta setmana i la seva pregària. Amb tot el cor donem gràcies a Déu per aquests dies en què el nostre Pare i Pastor ha visitat la nostra parròquia, també els nostres cors. També donem gràcies a la Mare de Déu a la qual havíem encomanat aquesta Visita i pels fruits espirituals que ha donat i donarà.

Dilluns:

Anàrem a la Casa de les Germanes de la Consolació. Quatre germanes feien les noces d’or de la seva professió religiosa. Fou una gran festa. La comunitat acollí l’arquebisbe amb alegria i fraternitat. L’Eucaristia fou celebrada amb un gran esperit de pregària. Quina alegria per les germanes la presència del bisbe Jaume. Dinàrem amb la comunitat i després compartirem la sobretaula. El més bonic fou quan veneràrem la relíquia de la Mare Rosa Molas.

En aquella casa de pregària l’arquebisbe Jaume digué que la darrrea obediència de les religioses ancianes (totes fan cara de Pasqua) és la pregària: pel món, per la Congregació, per l’Església. Aquella casa està plena del perfum de la pregària de les Germanes, com l’encens al capaltard de la vida. Beneïdes siguin. 

A les cinc de la tarda anàrem a l’antiga residència de la Mare de Déu de Lourdes (on els mossèns de la parròquia celebrem cada dissabte de l’any). L’arquebisbe entrà pletòric de joia a la sala i amb amor saludà a tots els residents. Celebràrem també l’Eucaristia i molts dels ancians quan rebien el Cos de Crist de mans de l’arquebisbe ploraven de goig i d’agraïment. La Direcció de la casa ens acollií amb amor i facilità la celebració. Cosa que és d’agrair.

Ens apressàrem a anar cap a la parròquia on es reuní amb el grup de la Vida Creixent, de la qual Mn. Ricard és el consiliari. Després es reuní amb el grup de la Pastoral de la Salut, tant arrelat a la parròquia, on compartirem el servei que aquest grup fa, de formació i de missió. El Sr. Arquebisbe ens exhortà a acomplir amb aquest ministeri amb un gran amor i un gran sentit d’apostolat. Visitar en nom de la comunitat parroquial els ancians i els malalts forma part de la vida parroquial, no pas d’una manera poc important, sinó com un acte d’obediència a la paraula de Jesús: Estava malalt i em vinguéreu a visitar.

Dimarts:

No va venir fins a la tarda. El reberen els nens i nenes de comunió. Un nen i una nena li oferiren un ram de flors per l’oratori i un peto, dient-li unes paraules de benvinguda. Després els nens i nenes contestaren davant de l’arquebisbe quinze preguntes del catecisme i, ple d’alegria, el nostre pastor els exhortà a estimar a Jesús i a preparar-se bé per a la primera comunió. Després pujàrem a la parròquia on férem una bonica i plena de tendresa pregària mariana. Els infants es portaren més bé que mai i sobretot cantaren amb qualitat les cançons de la catequesi. Després, tots agenollats, feren la comunió espiritual. Fou un dels actes més bells de la Visita Pastoral.

Després d’això l’arquebisbe exposa el Santíssim Sagrament (en aquella hora de la tarda la pregària davant del Sagrament brollava fàcil i des del cor). Molts fidels van venir per a la pregària. L’arquebisbe es posa al confessionari i administrà el sagrament de la penitència tota l’hora. Molts van quedar sense poder rebre l’absolució. Hi havia una gran bellesa espiritual, el Senyor adorat i el sagrament del perdó donat per aquell que succeeix als apòstols, els qui escoltaren aquestes paraules: Tot allò que deslligueu a la terra, quedarà deslligat en el cel. Donà solemnement la benedicció amb el Santíssim Sagrament, abans li vaig dir que aquella benedicció arribava a tots els habitants de la parròquia. 

Després celebrà la Santa Missa. Després feu la catequesi d’adults, la sala quasi s’omplí. La catequesi la feu amb forma de qüestionari, amb preguntes improvisades i algunes de preparades. L’Arquebisbe parlà amb tot el cor i il·luminà amb el seu magisteri, sempre cordial i amable, sobre les qüestions que li foren preguntades. Tots admiràvem la saviesa del cor del bon bisbe. L’acomiadarem i se’n dugué el senzill ram de flors, de color d’Advent, que els nens de comunió li havien ofert, perquè el posés al seu oratori i així pregués per nosaltres,

Dimecres:

No vingué fins a l’hora de la catequesi, on saludà als nen més petits i després feu la catequesi de confirmació. 

El deixàrem sols amb ells, així tingué llibertat i confiança per parlar-los amb el cor. Tots, l’arquebisbe i ells van sortir contents i amics. Amb el poc temps que estigueren es feren amics. Després es trobà amb l’equip de catequistes de la parròquia. Fou una trobada festiva i li explicàrem els treballs de la catequesi. Ens digué que no ens desaniméssim, que les coses són per elles mateixes complicades, però que no ho són tant si ho fem en el nom de Jesús i que allò important és sembrar, sembrar sempre. També que no ens havíem de lamentar sempre, perquè això fa perdre el temps i gasta. Són aquests infants, són aquestes famílies les que hem d’estimar i anunciar l’Evangeli. També digué que la pedagogia i els mètodes importen per a la catequesi, però que són relatius. El més important i decisiu és l’amor i la pregària en què els catequistes han de fer la catequesi. Crec que quedàvem convençuts i animats per la presència i les paraules del nostre bisbe. 

Havent celebrat la Santa Missa es reuní amb totes les famílies que tenen els fills a la catequesi. Van venir un bon grup, la sala també s’emplenà i això que feia fred i pluja. El Sr. Arquebisbe demanà als pares que s’estimessin molt i digué que la família és el tresor més gran (ell mateix explicà l’experiència de la seva pròpia família) i convidà que procuressin per a l’educació de la fe dels seus propis fils, insistint en que la dimensió religiosa i l’obertura al transcendent és decisiva per a la formació integral de la persona. També ells quedaren contents i l’arquebisbe saludà als pares i compartí somriure i diàleg. Finalment donà la benedicció i resàrem una Ave Maria.

Dijous:

El dijous a les 11 ja érem a l’estimat col·legi de la Presentació. Primer hi va haver una reunió amb l’Equip de la Pastoral del col.legi. Els professors de religió amb l’excel·lent directora, la Sra. Antònia Garcia, li exposaren la voluntat d’animar pastoralment l’escola i el programa pastoral pel present curs, Es nota clarament que volen reforçar la identitat catòlica de l’Escola i que s’ho prenen seriosament. Després tot l’alumnat, menys els mes grans, es reuniren a la gran i lluminosa sala d’acte del col·legi de la Presentació, tan arrelat a la ciutat de Reus. Els alumnes hi oferiren un concert i li explicaren amb mitjans audiovisuals tot el programa de la vida cristiana i pastoral de l’escola i tot el que fan per ajudar a una escola les Dominiques de la Presentació que hi ha la India, amb el qual han creat uns llaços de solidaritat. Després encara a la bonica capella de l’escola es reuní amb els alumnes més grans per a la pregària i la catequesi. Dirigí la pregària el capellà del col·legi, Mn. Marcos, el qual estava content i Mn. Rafel predicà l’evangeli dels talents que havia estat proclamat. Després l’arquebisbe els diigí la paraula i impartí al grup d’adolescents i joves una exhortació a la fe, a descobrir a Jesús i a comprometre’s a la vida de l’Església. Havent fet tot aquest treball dinàrem amb la comunitat de les religioses dominiques, les quals s’alegraren de la presència de l’arquebisbe; fou un dinar fraternal i ple d’alegria.

Després descansarem i a la tarda a les cinc hi hagué una trobada amb els usuaris de Càritas, Feu un acte molt bonic i entranyable. No hi ha foto, però la fotografia la varem fer tots dins del cor. Són els estimats germans i germanes que ajudem des de Càritas. Compartirem amb ell tantes experiències. El Sr. Arquebisbe connectà amb ells immediatament i els digué que érem nosaltres els qui havíem d’estar contents i agraïts perquè ens permetia de fer el bé i d’acomplir amb les paraules de Jesús d’estimar-nos els uns als altres i que ells, quan haguessin superat les situacions de dificultats, haurien après les lliçons de solidaritat i llavors ajudarien els altres. Els mirà als ulls i s’interessà per ells. Fins i tot parlà amb una gran fraternitat amb algunes famílies que professen la religió de l’Islam, S’aprengué els seus noms i assegurà a tots que pregaria per ells (cosa que estic segur que farà), sobretot perquè trobessin treball que és la primera i la més gran necessitat. Aquesta fou al meu entendre, després de l’eucaristia, l’acte més important de la Visita Pastoral, perquè un bisbe és sobretot un pare pels pobres. Així li ho va prometre el dia de la seva ordenació episcopal. Compartirem un senzill berenar amb goig i molta fraternitat. Tots sortiren contents.

Els participants de Càritas són les persones estimades de la parròquia, perquè ells són els prínceps de sang reial. Servir-los a ells i procurar per les seves necessitats és un goig i un honor. Vaig sentir com el Senyor Jesús està content de nosaltres i ens deia: “Molt bé”. Una mare romanesa va estar tant contenta que l’Arquebisbe el rebés que va vestir els seus tres fills de festa. Feien molt de goig. Vaig observar que l’arquebisbe li havien quedat els noms dels nostres germans i l’endemà preguntava per ells i per la seva situació. L’Equip de Càritas estava radiant d’aquesta trobada amb l’Arquebisbe amb els usuaris que estimen tant. Talment fossin de la família. Aprofitàrem d’interval per anar a veure dos ancians a casa i avançar feina per l’endemà. 

A les 8h del vespre ens esperava la Direcció del Reus Deportiu, ubicat dins del terme parroquial de Crist Rei, ens reberen amb tota la cordialitat reusenca i havent saludat el Sr. President i la resta de l’equip directiu, ens explicaren les activitats del club tant reusenc. Ens ensenyaren les diverses seccions i les instal·lacions. 

D’arreu hi havia persones que feien deports i practicaven diverses modalitats de gimnàstica. Feia goig en aquella hora. Es ben cert que la inversió de la ciutat en el l'esport i en els seus valors tant nobles és un gran bé pels ciutadans. La sorpresa va ser que convocaren els jugadors del primer equip del hoquei, l’equip de hoquei que té l’honor de ser campió del món. Els jugadors estaven contents de saludar a l’arquebisbe, el qual coneix el món de l’esport i conversà amb ells de hoquei. Era una conversa en la qual s’hi trobava bé, s’interessà per les seves famílies i els augurà els millors èxits esportius. L'hoquei ha contribuït que Reus sigui conegut mundialment en el món del deport. L'arquebisbe quedà contentíssim de la visita al Club que sempre ha col·laborat amb la parròquia. Que convoquessin el primer equip de hoquei amb motiu de la visita de l’Arquebisbe els honora i fou una delicadesa del Reus esportiu. Els ho agraïm i ho valorem.

Després cap a la parròquia una altra vegada... passàrem pel parc de Sant Jordi que respira pau als vespres. 

I es reuní amb el Consell de Pastoral i una altra vegada l’arquebisbe es mostrà atent i receptiu quan li explicarem tots els projectes i les dificultats de la comunitat parroquial. Unes dificultats que per altra banda ell coneix bé, perquè són comunes a totes les comunitats parroquials i que expressen el desig d’uns cristians que voldrien que les comunitats fossin realment evangelitzades i evangelitzadores. Ens férem el propòsit de no atabalar massa al nostre bisbe... no era temps de debatir uns problemes que tampoc són a les mans del bisbe de solucionar, sinó a les nostres i que cal deixar també a la providència de Déu. L’arquebisbe ens exhortà a estimar-nos, a pregar amb intensitat i que no deixéssim el servei de la pregària de l’adoració. I que confiéssim amb el Senyor. Després sopàrem frugalment. L’arquebisbe estava distès i fins riguérem. Ens acomiadarem d’ell i varem rebre la seva benedicció i ens desitjàrem una santa nit.

Divendres:

A dos quarts d’onze començarem les visites dels ancians de la parròquia, el matí i a la tarda fins a dos quarts de set. Anàrem a setze domicilis, que amb els dos que havíem visitat el dia anterior, sumen divuit. Acompanyà l’arquebisbe el mossèn i a estones alguns membres de la Pastoral de la Salut. Els ancians estaven contents de rebre l’arquebisbe i li donaven les gràcies. Ell sempre deia: “No és a mi que has de donar les gràcies, sinó al Senyor que és el que t’he portat”. Vaig admirar la delicadesa i l’alegria de l’arquebisbe en la vista dels malalts i l’amor amb què tractava el Sagrament. Fou un dia cansat, però ell no s’hi manifestà. No cal dir que visitàrem a Mn. Jaume Macaya, diaca i a la seva esposa. La darrera visita de la tarda fou a la d’un senyor profundament cristià que se li ompliren els ulls de llàgrimes quan rebia el Senyor Jesús. Vaig pensar que, només per aquestes llàgrimes, en el fons llàgrimes d’amor, val tot el cansament pels carrers, escales i ascensors del veïnat de la parròquia. Finalment l’arquebisbe feu una estona llarga de pregària a la capella del Sagrament i jo em vaig posar al confessionari, com tots els divendres. Finalment s’aixecà i m’acomiadà i em digué: “Moltes gràcies, mossèn, i dispensa si no ho he fet del tot bé”. Jo li vaig respondre: Al contrari som nosaltres que li donem les gràcies i davant la senzillesa i la bondat de cor del nostre arquebisbe li vaig besar l’anell episcopal amb tot el cor.

Marxà sol cap a la Prioral, anava a confirmar. A nosaltres ens va deixar la seva benedicció, la seva bondat de pastor i realment ens confirmà en la fe. En la crònica m’he oblidat de dir que revisà els llibres sacramentals i els trobà al dia i del tot correctes. Així fou que els signà. La Visita Pastoral s’acabarà dissabte vinent amb la celebració del Sagrament de la Confirmació. Abans es trobarà amb els joves de la parròquia.

Càritas Parroquial necessita oli!

L'exposició del Santíssim Sagrament serà setmanal.

Pau VI: La nit transfigurada

Eren tres quarts de deu de la nit del sis d'agost de l'any 1978 quan Joan M. Montini, Papa Pau VI moria a Castelgandolfo. Mentre agonitzava deia, una i una altre vegada la primera invocació del Pare nostre: Pater nostre qui est in caelis. En el moment de la seva mort, el vell rellotge despertador que l'havia acompanyat des de jove s'aturà inexplicablement. El temps dels homes havia passat per a ell i entrava en el temps (que no és temps) de Déu Trinitat. La seva nit havia esdevingut finalment una nit transfigurada. Una nit que emplenà el seu cor i el seu pontificat. Una nit il·luminada només per la fe, la sola fe i la seva confiança en el Pare del Cel.

El bon Papa Pau va ser hereu del gran Concili Ecumènic Vaticà II. No li fou pas fàcil conduir des de la càtedra de Pere la recepció i l'aplicació del Concili. En visqué tota l'alegria, però també tot el sofriment. Més, quan el seu amor a l'Església, era immens i la seva sensibilitat espiritual i estètica extraordinària.

Patí la intolerància tant dels conservadors com dels progressistes. Els primers l'acusaven d'haver destruït la tradició litúrgica i els altres per les seves posicions morals en l'encíclica Humanae Vitae, en la qual assegurava que el lloc on neix la vida és l'abraçada més íntima dels esposos, en l'exercici d'una paternitat responsable.

Pau VI, l'home del diàleg en l'Església, va haver de patir la intolerància dels uns i dels altres. Una intolerància que amaga una arrogància espiritual i, en el fons, una manca d'amor a Jesús i a la comunió eclesial. La capacitat de diàleg de Pau VI era gran com el seu cor; diàleg amb les Esglésies de l'Orient, el seu encontre amb el Patriarca Atenàgores; diàleg amb el món, la seva presència amb el cèlebre discurs a l'ONU i tants altres esdeveniments del seu pontificat.

La incomprensió, les divisions ideològiques dins l'Església, les secularitzacions de milers de sacerdots després del Concili li fou un immens sofriment. Els darrers anys de la vida feia cara de Getsemaní i l'artrosi se li havia posat en totes les articulacions. L'assassinat del seu amic Aldo Moro li fou una espasa a l'ànima i la darrera purificació.

El Papa Pau VI deixà a l'Església -en uns temps realment esquerps- uns gestos admirables, ara profètics, i un magisteri que enriqueix la doctrina de l'Església, com és ara l'Evangelii nuntiandi. El Papa Pau VI era un home bo i savi, humanista. El seu testament espiritual és un dels textos majors de l'espiritualitat cristiana, expressa el seu amor a l'Església.

El goig d'una entranyable celebració

El Sr. Arquebisbe, el diumenge de Crist Rei, començava la seva Visita Pastoral a la parròquia. Tots estàvem contents i ell també. Per què no hauríem de tenir alegria si tots ens estimem i tots estimem el Senyor? Semblava que els ulls de l'estimat Pantocràtor de l'aula de l'Església resplendissin. El temple s'omplí. Els escolans grans van acolitar perfectament l’Eucaristia i el turiferari portava els guants blancs. Els fidels varen cantar i van resar. És la família parroquial al voltant del Pare i Pastor i que porta la successió apostòlica i és el qui ens posa en comunió amb l’Església de Crist.

El Sr. Arquebisbe ens va convidar amb paraula neta i viva a la vida cristiana. Em va semblar que l'assemblea (tant com m'agrada a mi) amb unció s'acostava a rebre el Sagrament. L'orgue i el cant fou excel·lent. Després ens varem recordar dels pobres i donàrem a l'arquebisbe un donatiu en nom de tots perquè els proveeixi.

No podíem acomiadar l'assemblea sense mirar a la Mare de Déu, la imatge de la qual ens acompanya sempre en el presbiteri. Li donàrem un nom nou: La Mare de Déu de l'Alba. La pregària fou recitada i, després, amb senzill vermut, omplirem els locals de la parròquia i compartirem la festa.

El Sr. Arquebisbe va plantar una olivera al jardí de la parròquia. Ell, amablement, convidava als més petits que tiressin terra. Em va semblar un signe bellíssim. Són ells, aquests infants, els qui, per gràcia de Déu, seran els fidels d'aquesta parròquia quan nosaltres no hi siguem.

Va ser una festa eclesial, plena de la gràcia. Una veritable Missa Estacional. Aquesta paraula tant estranya, reservada per quan l'Arquebisbe celebra la Missa solemne a una Parròquia amb la convocatòria de tots els fidels, significa reunió dels qui esperen. I què esperen? Que vingui el Senyor. I Ell, Jesús, sempre ve. Ve en el nostre cor quan preguem, ve en els germans, ve en l'Eucaristia.

Cada vegada estic més que convençut que els programes pastorals no serveixen de gaire. El que cal fer per a fer créixer una parròquia és que siguem homes i dones de pregària, que celebrem l'Eucaristia amb tot el cor i que estimem els pobres. És el Senyor, no nosaltres, qui fa créixer una comunitat parroquial. Ben sovint em venen les paraules del salm;: “Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors!” Un bon record de la festa de Crist Rei i de la presència de l'Arquebisbe Jaume entre nosaltres.

Oració per la Família del Papa Francesc.

Jesús, Maria i Josep

és en vosaltres que contemplem

la resplendor de l’amor veritable.

i és amb una gran confiança

que ens adrecem a vosaltres.

Santa Família de Natzaret,

feu que les nostres famílies,

siguin espais de comunió,

cenacles de pregària,

autèntiques escoles de l’Evangeli

i petites esglésies domèstiques,

Santa Família de Natzaret,

que mai més s’experimenti al cor de les famílies,

la violència, la manca d’acolliment i la divisió:

que tots els qui hagin estat ferits o escandalitzats

rebin ben aviat consol i guarició per les ferides del cor.

Santa Família de Natzaret

que el proper Sínode dels Bisbes

pugui restablir de nou la consciència

del caràcter sagrat i inviolable de la família

i de la seva bellesa en el designi de Déu.

Jesús, Maria i Josep, escolteu

i ateneu la nostra súplica. Amén.

EL DIUMENGE 23, FESTA DE CRIST REI, NO HI HA MISSA DE 10 DEL MATÍ
LA MISSA DE 12 DEL MIGDIA SERÀ PRESIDIDA PER L'ARQUEBISBE JAUME

Van haver de deixar els instruments i posar-se a pregar... No s'hi van poder resistir!

M'han fet descobrir un gran cantautor cristià dels EUA. Vet aquí que, en un festival de gospel, va entonar el gran himne Al·leluia. És una lletra ungida i plena de l'Esperit de Déu. Tots els participants del gran concert entren en una actitud de pregària i, talment l'Esperit respirés en ells, es posen a lloar Déu.

Al final el bon cristià, que és en Micahel W. Smith intenta, sense aconseguir-ho, de trobar unes notes amb el piano. Impossible. El resultat és una gran assemblea de joves que, presos per l’Esperit, lloen Déu i la seva glòria. El gran cantautor finalment ha de trencar el moment d'èxtasi de la gran assemblea orant amb un crit i un al·leluia. I ell mateix va cap al públic i aplaudeix.

De la lletra entenc que canta: Alel·luia, Senyor, Déu, Rei totpoderós... Al·leluia... Venerable és l'Anyell... Una manifestació religiosa així expressa l'ànima profundament cristiana del poble nord-americà.

Poseu el full screen (pantalla sencera) i disposeu-vos a escoltar aquest cant. Els qui tingueu el cor orant us adonareu de seguida d'alguna presència de l'Esperit Sant. La lloança dóna joia a dins. Oh, quan deixem que l'Esperit de Déu entri dins dels cor! El cel s'obre i som trasplantats al jardí de l'eternitat de Déu. Ell que és sense origen i també el sense fi.

Encara que es poden confondre, algunes vegades s'uneixen el sentiment i la gràcia. Llavors tant la pregària com la lloança és autèntica. Però això només ho pot judicar Déu.

Que reposin en la pau de Déu

El diumenge passat, a la tarda, un tràgic accident va provocar la mort de catorze persones. Eren d’una parròquia de Múrcia, de la Mare de Déu del Roser de Bullas, entre ells el jove rector de 36 anys, Mn. Miguel Conesa. Un dels sobrevivents ha explicat que el darrer que feu el mossèn, quan s’adonà que l’autocar s’accidentava, fou posar el cinturó de seguretat a David, un noi de catorze anys que seia al seu costat, i protegir-lo amb el seu cos. Ell no va ser a temps de posar-se el seu. 

Donem al condol als fidels d’aquesta parròquia i encomanem a Déu l’ànima d’aquest sacerdot i les altres tretze persones que moriren. 

Ahir mateix fou enterrat amb tots els germans preveres a la seva parròquia natal, on havia estat batejat, havia fet la primera comunió i havia estat ordenat sacerdot. També havia estat escolà. Tots els qui el coneixien afirmen que sempre tenia el somriure als llavis, extravertit, i que no sabia dir que no a ningú. 

Els fidels venien de Madrid, de peregrinar al santuari del Cerro de los Angeles. Que Jesús, el Senyor, consoli el cor de tantes famílies i del presbiteri diocesà de Múrcia-Cartagena. “Jo també he perdut un fill”, va dir el bisbe als seus pares.

In Paradisum, de Gabriel Fauré, pel Winchester Cathedral Choir

PARRÒQUIA DE CRIST REI

PROGRAMA DE SETMANA SANTA 2016

20 de març.- Diumenge de Rams o de la Passió del Senyor:

- Missa de vigília, dissabte a les 8 del vespre.

- Missa de 10 del matí.

- Missa de 12 del migdia. (Benedicció dels Rams al carrer General Moragues, davant de la Parròquia)

- Missa a dos quarts de 9 del vespre

21 de març.- Dilluns Sant

A 2/4 d’11 Missa Crismal a la Catedral de Tarragona

A 2/4 de 8 del vespre Missa a la Parròquia.

22 de març.- Dimarts Sant

A les 10 del matí Missa a la Parròquia.

A les 8 del vespre CELEBRACIÓ COMUNITÀRIA DE LA PENITÈNCIA

23 de març.- Dimecres Sant

A les 10 del matí Missa a la Parròquia.

(A les 8 celebració comunitària de la Penitència a la Prioral)

24 de març.- Dijous Sant

A les 8 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor

A les 11 de la nit Hora Santa.

(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

25 de març.- Divendres Sant

A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres.

A les 10 Via Crucis.

A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor

(Després de la celebració durant mitja hora silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

27 de març.- PASQUA

A les 10 de la nit del dissabte, dia 26 de març, Vetlla Pasqual

A les 10 del matí del Diumenge de Pasqua, Missa

A les 12 del migdia del Diumenge de Pasqua, Missa solemne.

A les 7 de la tarda, Vespres Baptismals del dia de Pasqua

(No hi ha missa el diumenge de Pasqua  al vespre)

NOTA: El Dijous Sant hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. També dir-vos que, un quart abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

Celebracions i reunions

Dilluns, dia 10.

Missa a 2/4 de 8 del vespre. Sant Lleó, papa.

Dimarts, dia 11.

Missa a 2/4 de 8 del vespre. Sant Martí

Reunió Equip de Litúrgia

Dimecres, dia 12.

Missa a 2/4 de 8 del vespre.

Reunió Equip

Pastoral de la Salut

Dijous, dia 13.

Missa a 2/4 de 8 del vespre

Divendres, dia 14.

Adoració eucarística

de 2/4 de 5 fins a les 7 de la tarda.

Missa a 2/4 de 8 del vespre

Dissabte, dia 15.

8 del vespre Missa de vigília.

Diumenge, dia 16

Misses a les 10 i 12 del matí

i a 2/4 de 9 del vespre.

VISITA PASTORAL El dia 23 de novembre, el diumenge de la Festa de Crist Rei comença la visita pastoral del Sr. Arquebisbe a la nostra parròquia. La primera setmana de desembre serà entre nosaltres per visitar els diversos grups i el dia 13 de desembre administrarà el Sagrament de la Confirmació. Acollim al Sr. Arquebisbe amb un gran amor a l’Església, és el nostre Pastor.

El dia 16 de novembre és la Col·lecta de Germanor, però feu memòria que el dia 23, festa de Crist Rei, la col·lecta serà extraordinària a favor de la Parròquia.

Defuncions: Divendres passat, dia 31 d’octubre, rebé sepultura cristiana Marina Cabré Guaresi (27 a). Amb tot el cor donem el condol als seus pares.

Una cançó d'amor

En un diumenge tant significatiu com és ara el nou novembre evoco la meravellosa música de Mozart en l’adagi del seu concert per a clarinet. Es una musica que cal escoltar amb els ulls tancats i que immediatament et submergeix en un àmbit espiritual inèdit, únic.

Amb la música, Mozart crea una interpretació de la realitat, una capacitat de lectura espiritual de la història. Es una cançó d’amor i de compassió. De tendresa. Té alegria i força vital, però tampoc nega que hi hagi la tristesa. Una i altra vegada, quasi de l’infinit reprèn la mateixa melodia, ara amb l’orquestra, ara amb el clarinet tot sol, a manera de solista. És realment diví, perquè és una música que perdona en sí mateixa. Una música que et diu: encara que tot el que has fet ho hagis fet perfectament malament, jo et perdono i t’endinso, sense recriminar-t’ho, en la meva cançó d’amor. Un amor que sempre és Déu. Immens Déu, revelat en Jesús, amb el nom de Pare, a qui sigui donada la lloança en els més llunyans espais siderals i en el cor de cadascú.

Ensenyaments per a la pregària (I): Aprendre a pregar

Què us sembla si avui posem la música al principi i, mentre aneu llegint el text, escolteu la dolcesa del Concert K299 per a flauta i arpa de Mozart?

Jo sóc, Senyor, perquè sou Vós i sense Vós jo no seria.

Primer de tot cal decidir quan de temps hem d’estar amb el Senyor, sobretot els qui comencen. Quan volem aprendre a pregar ja és suficient mitja hora. No és bo començar la pregària pensant “m’hi estaré fins que me’n cansi”, perquè als deu minuts ja estarem cansats i no donem temps a Jesús. Cal sentir també al començament la mirada de la Mare de Déu que està contentíssima que estiguem pel Fill de les seves entranyes. Dir un Ave Maria és dolcíssim. Després hem de deixar a la Mare de Déu i estar per Jesús. Ella vetllarà i ajudarà la pregària de cadascú. Són coses de Mare i Fill. Ells s’ho saben.

Cal asserenar abans que tot l’esperit, recollir-se en el propi cor, i fer un acte de fe en la Presència de l’Amor de Crist en l’Eucaristia. Considerant que cadascú de nosaltres és únic pel Senyor i que marquem un punt de digressió des d’un centre en el qual convergim tots. Aquest centre és Amor que es difon des de si mateix. La vida de cadascú és única i, des del baptisme, hi ha una història d’amor entre Déu i cadascú. La pregària és deixar que l’amor de Déu flueixi dins nostre. Imagineu-vos un riu desbordant que ve de la Trinitat i del qual deixeu que l’aigua ompli la vostra existència. Com un tram d’aigua que vol omplir-ho tot, que té el mateix origen i el mateix destí. Tot ve d’Ell i va cap a Ell, diu l’Escriptura. L’amor de Déu és com un mar, sense platges, sense límits, immens. Cal adorar aquest Amor. Amor gratuït, sense fons, sense per què. Simplement perquè Ell és Déu.

Quan entris dins teu, ja sigui tancant els ulls o mirant el Sagrament és bo intentar sentir el batec del cor, fer silenci, prendre consciència de què estem davant del Senyor (com si estiguéssim sols Ell i jo a l’univers). Dir simplement: Jesús, o bé Jesús Senyor, tingueu pietat de mi, o demanar el do de l’Esperit: Veniu, Esperit Sant, tresor de tot bé, o altres paraules que el Senyor us inspiri. Aquestes pregàries s’han de repetir moltes vegades fins que entrin dins nostre.

Intenteu de fer una pregària del cor: al Senyor no li interessen les paraules, sinó els sentiments. Ell ja ho sap tot. Són sentiments d’amor, de fe, d’esperança. Moltes vegades el Senyor ens porta a fer memòria de la pròpia vida, amb el record de les persones estimades. Amb els esdeveniments joiosos i dolorosos que hem viscut i ens fa descobrir com Ell era present en la nostra vida. Llavors cal prendre tota la vida (tal com ha estat) i donar-la al Senyor amb un acte d’amor. És una obertura del cor.

Molt sovint una estona de pregària s’acaba – si el Senyor la inspira – en una pregària d’intercessió per les persones que estimem, o que hauríem d’estimar més, o pels esdeveniments del món que fan patir. També molt sovint l’Esperit ens fa pregar per l’Església (ja ho veureu). Però no ho hem de programar, decidint ara pregaré per aquell o aquell altre o per això i per allò. Això ho fa el Senyor. Ens els posa al cor i al pensament, com si els féssim present davant d’ells. Pregar pels altres és estimar-los, pregar pels altres és experimentar que el Senyor també els estima. És estimar-los amb el Senyor.

A la pregària cal ser molt humils i si us costa d’estar en silenci, tingueu paciència i penseu que el Senyor m’estima amb la meva incapacitat per pregar. No hi ha mai fracàs en la pregària.

Moltes vegades quan s’acaba el temps que heu disposat per la pregària ve Jesús i consola el cor d’aquells que l’hem esperat.

Sempre s’ha d’acabar la pregària amb el Pare nostre perquè cap de les pregàries que hem abans ni cap dels sentiments que hem tingut poden superar les paraules de l’oració què ens va ensenyar el Senyor.

Entrar en el món de Déu és una cosa meravellosa. Cal tenir paciència i deixar que Ell faci el que vulgui en l’estona de pregària. Un altre dia us explicaré més coses de la pregària.

Programació del 3 al 9 de novembre

Celebracions

Dilluns, dia 3.

Missa a 2/4 de 8 del vespre.

Dimarts, dia 4.

Missa a 2/4 de 8 del vespre

Dimecres, dia 5.

Missa a 2/4 de 8 del vespre.

Dijous, dia 6.

Missa a 2/4 de 8 del vespre

Divendres, dia 7.

 Missa a 2/4 de 8 del vespre

Dissabte, dia 8.

8 del vespre Missa de vigília.

Diumenge, dia 9.

Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà a Roma.

Misses a les 10 i 12 del matí

i a 2/4 de 9 del vespre.

Agenda pastoral de la setmana

Dimarts: Catequesi d’adults

Ensenyament bíblic

A les 8 del vespre

Pregària per les vocacions
Tot el més de novembre totes les diòcesis catalanes preguen per les vocacions. El propòsit és que de nit i de dia en algun lloc algú o alguna comunitat pregui per les vocacions. Les vocacions al ministeri sacerdotal són objecte de la pregària dels fidels. La vocació sacerdotal només la pot donar Déu i a Ell és a qui les hi hem de demanar. Tinguem, doncs, present aquesta intenció en la nostra pregària quotidiana.

La festa de la Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà.
El dia 9 de novembre se celebra a tot el món la Dedicació de la Basílica de Sant Joan del Laterà. Es tant important aquesta festa que passa pel damunt de la litúrgia del diumenge ordinari. La Basílica de Sant Joan és la catedral del Papa; és anomenada l’Església, mare i cap de totes les esglésies del món.

"El desconeixement de les escriptures és el desconeixement de Crist" (Sant Jeroni)

Aquest curs que acabem d'encetar, la modalitat de la catequesi d’adults ha canviat. Enlloc de trobar-nos un cop al mes, serà quinzenal, els dimarts de vuit a nou del vespre, amb el propòsit d’acabar molt puntuals. El mossèn explicarà les lectures dominicals segons el mètode de la Lectio divina, que consisteix en llegir els textos espiritualment, pregar-los i portar-los a la pràctica de la vida de cada dia.

El mètode de la Lectio divina neix als primers temps del cristianisme, la seva pràctica es conservà només als monestirs. Es tracta d’una lectura contemplativa de la Paraula de Déu, a la llum de l’Esperit Sant, cercant els sentits espirituals i pràctics per la vida cristiana. Aquest mètode ens introdueix al coneixement de les Escriptures. 

No és normal que, a diferència d’altres confessions cristianes, els catòlics no sapiguem manejar amb familiaritat la Bíblia. Aquesta només es coneix llegint-la pausadament i amb algú que t’ajudi. És com nedar, només se n'aprèn posant-se a l’aigua.

Si es fa la Lectio divina sobre les lectures dominicals, aquestes, el diumenge que les escoltem, són més suggeridores i al final un té una gran alegria de descobrir sentits nous en les lectures que hem escoltat mil vegades i que, fins ara, havien passat desapercebudes.

Repetim una i una altre vegada, amb els llavis i amb el cor: "El Senyor és el meu pastor, no em manca res"

El Sant Pare i Pep Guardiola

El Papa Francesc, del que es de sobres coneguda la seva afició pel bon futbol, es mostrà admirador del joc que practica l'equip del tècnic català.

Exposició del Santíssim Sagrament

La tendresa del Papa Francesc

Mireu aquest vídeo ple de tendresa, de la recent visita apostòlica del Papa a Albània a finals d’agost. Emociona. Així el Sant Pare estima els seus sacerdots. Mireu com abraça aquest sacerdot albanès que ha estat trenta anys a la presó durant el règim comunista a Albània, Trenta anys és quasi tota una vida. És així com Jesús ens estima.

Es tracta d'un enllaç trobat a Facebook, per això no té el format de vídeo que posem sempre. A més, porta incorporada la redacció de la notícia.

Publicació de News.va Español.