És de les frases boniques i espontànies del Papa Francesc, que tot i no tenir-se ell mateix ni per savi ni per teòleg, està ple de la saviesa espiritual que li ve de la seva pregària i de la seva predilecció pels pobres del Senyor.
Les grans cultures religioses sempre han desenvolupat la figura del savi (que a la llarga posa sempre una mica nerviós). Entre cristians els savis no compten massa. (N’hi ha, és clar!, i molts). L’Evangeli tot ho capgira, el savi cristià, quan és sant, no s’amoïna gaire pel coneixement de sí mateix (no es mira massa a ell), sinó que es complau en el coneixement que Déu té d’ell mateix. No li importa massa conèixer-se (això no salva de res) sinó saber com Déu el coneix a ell. Al final sap que allò important és tornar, tornar, tornar sempre. A la manera del fill pròdig. Sempre, per camins estranys, difícils i horribles que ens porti la vida, sempre hem de tornar cap al Pare, que sempre ens espera, que mai es cansa de perdonar.
El savi veritablement cristià acaba no dient gaires coses (sap que les paraules sense vida i sense amor no són res) i si parla ho fa amb una gran humilitat perquè sap que les seves paraules venen de part de Déu. I no considera cap mèrit per part seva dir-les. Crec que el Papa Francesc és d’aquests. Per això les seves paraules són senzilles i alhora profundament sàvies. I, naturalment, intel·ligibles per tothom.
Fem-li cas: si hi ha alguna cosa que no hem de descuidar mai és la pregària. I té raó.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada