Ara sí que han passat totes les grans
festes i tornem a la lectura continuada de l’Evangeli de Mateu, en el capítol
10:26-33. És el final del discurs de la missió, el Senyor prepara als apòstols
per a la missió que vindrà després, això és la nostra. Hi ha afirmacions molt
serioses i solemnes del Senyor. Primer ens diu que els missioners cristians no
han de tenir por. Por de què? i por per què? Per anunciar l’Evangeli de
l’amor no hi ha cap por ni n’hi pot haver. Quantes vegades el respecte a les
persones ens frena en el testimoni de la fe! Quantes l’ideologia dominant fa
que ens avergonyim de la fe? Simplement, de vegades, per una cosa tant fútil
com és simplement «El que diran». Els missioners cristians no han de tenir por
de dir una veritat: Déu t’estima i Crist és el salvador del món. No estan
cridats a salvar el món, sinó a donar testimoni de qui salva el món és Jesús.
No es poden anticipar mai judicis de res. Al final tot serà revelat i conegut. Allò que semblava bé pot ser mal i allò que semblava mal és bé. Com el de la pel·lícula: Crash el que semblava bo és el dolent i el que semblava dolent és bo. És tant cert allò que ens diu el Senyor «tot serà descobert i posa’t a la llum». Fins i tot per a nosaltres mateixos que sovint tenim por de judicar la veritat de la nostra vida.
Tot allò que els deixebles han escoltat del Mestre ho hauran de dir a plena llum, amb la bella expressió: «des dels terrats». Aquesta valentia pot arribar i, de fet hi ha arribat innumerables vegades, fins al martiri. Molts cristians i cristianes a través dels segles han viscut aquesta veritat: em poden prendre la vida temporal, però no em poden prendre la vida de l’esperit, que està cridada a participar de la vida de Déu. Per això cal tenir por del Maligne i de les forces del mal que ens poden fer perdre la vida de Déu ja que ningú pot tenir la certesa de la pròpia salvació. Perdre a l’infern, vol dir llançar com allò inservible (lit: la «gehenna» és el lloc de les escombraries).
Als ulls del Pare del cel valem més que tot, ells ens estima a tots. Valem no per nosaltres mateixos sinó per la creu de Jesús. La victòria de la creu ens ha fet valuosos als ulls de Déu, únics. Cap mare o mare pot dir a un altre pare o mare "Jo estimo el meu fill, la meva filla, més que tu estimes el teu fill o la teva filla". Cal viure en aquesta gran confiança en el Pare. Només se’ns demana que el reconeguem/confessem davant del món. És la confessió de fe del baptisme i de la nit de Pasqua.
Us imagineu que el Senyor ens digui a la cara: Jo et vaig estimar sempre i em vas dir que no em coneixies i vas dissimular que jo t’estimava. Jo he cregut en tu i tu no has cregut en mi. Només de pensar-ho fa vergonya. Que farà el Senyor si això és així? Només Ell ho sap, abandonem-nos a la seva misericòrdia i al seu judici. És per amor que hem d’anar a Déu. Ningú hi va per por. «A tothom qui em reconegui davant els homes, també jo el reconeixeré davant el meu Pare del cel, però a tothom qui em negui davant els homes, també jo el negaré davant el Pare del cel.» Sort que el Senyor sí que ens ha reconegut a tots des de la creu i ho ha fet davant del Pare. Alegrem-nos-en.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada