El relat de la Pentecosta en els Fets dels Apòstols és realment fonamental i decisiu. La comunitat apostòlica i la dels deixebles, entre ells la presència orant de Maria està reunida en un mateix lloc, en la casa (la santa Sió). Està pregant. Està esperant el do del Senyor Ressuscitat i s’acompleix el número cinquanta dels dies, des del Dia Primer, el de la Resurrecció. Cinquanta és el múltiple de 5 que indica plenitud i totalitat. La resurrecció del Senyor es manifesta com a Do del Senyor, inspirat com alè diví (Ge 2:7) del Ressuscitat sobre els deixebles, tal com hem sentirem a l’Evangeli (Jn 20:19-20). La resurrecció de la humanitat de Jesús és la irrupció de la vida de Déu en el món.
L’Esperit Sant vingué del cel amb tota la simbòlica del vent i del foc. Una veritable teofania. l’Esperit Sant omple el dia cinquanta (Pentecosta), d’improvís, per iniciativa divina. L’Esperit que bufa allà on vol (Jn 3:8) i que «omple tot l’univers» (Sv 1:7) ara omple tota la casa. La «casa tota omplerta» s’esmenta a Jn 12, quan el perfum, vessat sobre els peus de Jesús, omple tota la casa. Tota la casa queda plena de l’Esperit Sant, com també Maria, que per la presència de l’Esperit Sant, esdevé la «Plena de gràcia». L’Església serà sempre des d’aleshores la «Casa plena de l’Esperit Sant». I casa vol dir lloc de sojorn, lloc per habitar. La gràcia de l’Esperit Sant donada a Maria esdevé per la Pentecosta Do per a tots i l’Església (amb Maria, no sense Maria) esdevé la nova Sió, la Ciutat santificada, l’estatge de Déu i el temple de l’Esperit Sant (1Co 3:19 i paral·lels). L’Esperit marxa de la Casa de l’Església (marxa en el sentit de què no hi ha lloc per a ell) quan el Fill no és estimat, quan no hi ha caritat entre els germans, quan la fe veritable no és professada i es cau en heretgia o en cisma.
Llavors la Casa de l’Església creada per contenir la Presència del Vent i del Foc esdevé una cosa estranya, una dissimilitud, apareix com allò que sembla que és, però no és. Una caricatura. En el fons, ja no és l’Església ni res. La casa immediatament es va buidant i la gent ja no vol entrar. Ja no hi ha alegria.
L’Esperit és donat com a Foc. És tan bella la imatge! l’Esperit Diví és Foc únic que sense fraccionar-se es posa com una flama al cap de cadascú. Tots i cadascun reben de manera sencera l’Esperit indivisible, com el mateix Amor. El Foc és el signe escatològic de la presència divina i té molts significats que ara no podem explicar. L’amor preen el cor de cadascú i ells començaren a expressar-se en diversos llenguatges, tal com l’Esperit els concedia de parlar. Quins són aquests llenguatges? Pot ser la glossolàlia, el do de llengües (la lloança que va més enllà de les paraules) i potser també el símbol del idioma nou, el de la fe i el de l’amor. Idioma veritablement universal, comprès i comprensible, per totes les nacions de la terra. Uns habitants de les quals eren presents a Jerusalem, amb aquesta mena de Mapa mundi que el llibre dels Fets descriu amb l’enumeració de tots els pobles, com un arc que dibuixa la geografia coneguda llavors des Mesopotàmia (orient) a Roma (occident) i també Egipte (migdia). Com una mena de traç que parteix de Jerusalem (l’Església mare) i que marcarà les direccions dels missioners cristians en els primers segles. Babel ha estat superada. (El pecat és confusió, la gràcia és harmonia). Tot el que diem no és tant estrany, ja que, fins i tot avui, els cristians de Corea reconeixerien els cristians de París per la mateixa Eucaristia i per la mateixa caritat. Si anéssim a una parròquia de Corea ens sentírem com a casa i si ells vinguessin aquí, també. Una i altres dirien: «Som a casa!». Una casa que des de la primera Pentecosta està plena de l’Esperit Sant.
En el nostre temps hi ha un corrent carismàtic, (el YouTube que us posem és una trobada de carismàtics a Roma) que ho manifesta. Nosaltres no ho veurem , però aquest és el futur de l’Església. Hi ha cristians que encara no han rebut l’efusió de l’Esperit Sant. Tenen l’Esperit i no ho saben. No n’han fet foc que abrusa dins seu i lloança. La renovació carismàtica és el gran regal del Senyor al nostre temps. Realment hi ha l’Esperit de Crist. El papa Francesc és un gran carismàtic, porta l’efusió de l’Esperit Sant i la regala d’arreu on va.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada