El fragment evangèlic forma part del que s’anomena el discurs de comiat del Senyor a llevant taula del Sant Sopar. Forma part de la comunicació íntima i confidencial de Jesús als apòstols, als quals abans havia rentat els peus, els havia donat el manament de celebrar l’Eucaristia i el manament de l’amor com a distintiu únic i decisiu per la comunitat: «En això coneixeran que sou els meus deixebles, si us estimeu els uns als altres».
Fa una impressió molt gran endinsar-te en el diàleg de Jesús amb els apòstols en el fragment que es proclama. Gairebé és com una indiscreció, només permesa a la família dels amics de Jesús. El text és profundíssim teològicament i ple d’ensenyaments per a la vida cristiana. Per dir-ho així, és un punt culminant (punctum saliens) del IV Evangeli. Realment és un evangeli culminant, el seu punt més alt.
El fragment comença amb aquestes paraules:
«Que els vostres cors s’asserenin.
Confieu en Déu, confieu en mi.
A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:
si no n’hi hagués,
¿Us podria dir que vaig a preparar-vos estada?
I quan hi hauré anat a preparar-vos-la
tornaré i us prendré a casa meva.
Perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.
I ja sabeu quin camí hi porta allà on jo vaig.»
Jesús, tot acomiadant-se, (penseu que és el darrer dia de la seva vida i ja no el veurien mai més abans de la resurrecció) els demana que tinguin serenitat i confiïn en Ell i en el Pare (recordeu-vos que també abans els havia fet el do de la pau com a herència: «La meva pau us deixo, la meva pau us dono». Si el Senyor ens ha donat la pau és nostra per sempre i ningú ni res no ens la pot prendre. Els apòstols han de tenir confiança perquè a la casa «del meu Pare» hi ha lloc per a tots. Tots és tots. I, per tant, l’expressió vol dir “per cadascú”.
La missió de Jesús serà preparar aquesta estada. Una estada, diguem-ho ja per sempre, que és en la beatíssima Trinitat. La Trinitat Santa serà l’Hoste Diví dels homes redimits, santificats i divinitzats. En una mútua reciprocitat. Així com en el sí de la Trinitat Santa cadascuna de les Persones divines conté l’altra, sense disminució ni augment, així la mateixa Trinitat contindrà de manera recíproca els deixebles i els deixebles contindran la Trinitat de manera recíproca i infinita. I això és la Vida eterna, vista des de la primera perspectiva, encara que no única.
El Senyor tornarà amb la missió de l’Esperit Sant per prendre’ns a casa seva i per poder viure allà on Ell és. L’expressió «perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic» no significa una localització sinó una manera de ser i, per tant, «allà on jo estic» seria millor traduir-ho per “allà on jo sóc”. Ja que el Senyor és amb el Pare i l’Esperit Sant com a Verb etern que és. On és ara el Crist? En l’Amor substancial de la Trinitat, allí també nosaltres hi hem de ser, d’aquest amor substancial participarem.
Llavors Tomàs, amb el realisme que el defineix fa una pregunta molt assenyada i evident: «¿Senyor, si ni tan sols sabem on aneu, com podem saber qui camí hi porta?».
És llavors que Jesús fa una afirmació de les més apodíctiques i solemnes del Nou Testament «Jo sóc el camí, la veritat i la vida». Cal reconèixer en el «Jo sóc» el subjecte diví, típic del IV Evangeli. Ell, Jesús, és la VIA, la VERITAT i la VIDA. Ell és el camí per anar cap a Déu: Crist com a únic mediador (1Tim 1:5; He 8:6; 12:24) i que fa pensar en la «porta» de l’Evangeli del Diumenge precedent. Cert que «ningú arriba al Pare si no per mi».
Les tres definicions convergeixen les unes amb les altres: Ell és el camí veritable per a rebre la Vida (vida divina). És el camí de la veritable Vida. Aquesta Vida ja no es refereix a la vida humana, temporal, caduca i efímera, sinó a la Vida Divina, aquella que el Pastor bo ens dóna en abundància, segons el mateix Evangeli del Diumenge anterior (Jn 10:10).
La vida divina és l'única existència veritable, la vida humana sempre cal diferenciar entre vida i existència. Car la vida divina no és donada per ningú, ni creada per ningú, és en sí mateixa. La vida humana sempre es rep per creació o generació.
Estar en Jesús i viure en el do de l’Esperit Sant es trobar-se en el camí, participar de la veritat i tastar la vida que posseirem en plenitud, per gràcia i per misericòrdia, després de la mort. Justament, per això, la mort ja no és mort, sinó èxode. (No oblidem que aquest evangeli s’empra en la litúrgia exequial).
«Si m’heu conegut a mi,
heu de conèixer igualment el meu Pare,
des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist».
Es prepara un dels moments més forts de la revelació cristiana. Quan senten aquestes paraules els deixebles estan confosos. I pren la paraula Felip (el de Betsaida, el mateix poble d’on el Senyor va cridar els primers deixebles, Simó i Andreu). Ell és un bon coneixedor de les Escriptures com bon hebreu i sap que ningú pot veure Déu sense morir (Ex 33:18.20) i sap també que «Déu ningú mai l’ha vist» (Jn 1:18a).
Jesús li contesta «Fa tant de temps que jo estic entre vosaltres i no em coneixes» i al límit mateix de la revelació del NT: «Qui m’ha vist a mi, ha vist el Pare». Hem arribat al punt més alt de la revelació: Jesús revela la seva identitat, Ell està en el Pare i el Pare està en Ell. Aquest estar és també ser. Forma part del Misteri Substancial de Déu i en aquest «estar amb» hi ha l’Esperit Sant. Car només per l’Esperit el Pare pot estar amb el Fill i el Filla amb el Pare. Tota la Trinitat està aquí! «Glòria a vós, Senyor, que us heu manifestat als homes», canta la litúrgia dels grecs una i altra vegada.
Són dos verbs en perfet duratiu. Crist es revela aquí com la icona del Pare (Col 1:15), Déu invisible s’ha donat a conèixer als homes (Jn 1:18). Ell és la Icona consubstancial del Pare, perfecte en la seva divinitat i perfecte, també, en la seva humanitat. Rostre visible, Verb audible i sentible. Humanitat nascuda veritablement de la Mare i, per tant, palpable. (cf. 1 Jn1:1-4). Realització suprema de l’estada de Déu entre els homes (Jn 1:14). Terme, final i desenllaç i l’extrem possible de la revelació de Déu. Meta de la redempció dels homes. Des d’ara ja res més de nou i de més gran és possible. És comprensible que no ho coneguessin, ho podien intuir, però no ho podien saber, els caldrà la «confirmació o la unció en l’Esperit» per a comprendre-ho. Ho aniran comprenent després de la Pasqua. Així també nosaltres.
Quan ho comprenguin i rebin el do de l’Esperit faran, fins i tot, obres més grans que el Fill, car aquestes estaven sota el signe de la kènosi, però la dels deixebles estaran sota el signe de la Pentecosta. En l’Eucaristia els deixebles rebran en els Sants Misteris, vivificants, transformants el segell de l’eternitat. ja que és en l’Eucaristia, que l’Església, l’Única Santa i l’Esposa del Senyor, es manifesta i es dóna el Crist com a camí per anar cap al Pare, com a veritat fidel de l’amor de Déu i anticipació de la Vida divina. Com un segell, com una penyora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada