Salve "Festa dels dies"

Oferim tot el que volem ser i estem disposats a fer pel Senyor, els cristians de Crist Rei, en l’oblació de Crist en l’Eucaristia. Tot el que hi ha de bo en la nostra parròquia li pertany i és un do del seu amor.

Avui és Crist Rei. És la festa de la nostra comunitat parroquial. Alegrem-nos en el Senyor. I esperem els dons que el Senyor ens té reservats. Sempre ens hem d’obrir al «demà de Déu». No podem quedar tancats en l’avui; pels creients sempre hi ha «un demà». Un demà que pertany a Déu. A tot el que té preparat el Senyor per aquells que l’estimem.

Una festa major de la Parròquia és sempre un acte d’amor dels feligresos a la seva pròpia comunitat. ¿Quin és el projecte pastoral d’una parròquia? El Papa Francesc, que el Senyor ens ha volgut donar, ens ha ensenyat que abans que cap projecte pastoral, sempre hi ha una identitat; abans del «fer», sempre hi ha «el ser». Siguem el que som, membres del Crist, oberts a l’Esperit Sant, ensenyats constantment per la Paraula de Déu i nodrits pel Cos de Crist. No estem en l’Església, som Església.

Una bona festa per a tots. Una esperança nova per a tots. I la Pau, com el regal més gran, vingui a nosaltres, la pau del cor. Benaurada pau! Visquem la fe, justament aquest dia que amb tota l’Església se celebra la cloenda de l’Any de la Fe. Alegra’t, cristià, cada dia de la teva fe.

Encara que visquem en la quotidianitat, n’hi ha per posar-se a plorar si una persona no troba aquella Veritat o aquell Amor que omple el cor i dóna sentit a tota la vida i fa que les coses més petites, encara que semblin no importants, siguin consistents. Els creients hem trobat aquesta Veritat en el Crist, Senyor, que omple el temps i la vida, com l’alfa del nostre baptisme i l’omega de l’eternitat. Davant dels no creients sempre som una pregunta. Ells diuen «jo no crec», i «aquests creuen», per què?, (També és veritat a la inversa). Això ens indica fins a quin punt hem de viure la fe. I la fe només es viu en l’amor i la pregària. Recordem l’ensenyament del Papa Benet:

«La fe només creix en la mesura que la vivim». Com l’amor.

Preparant la festa de Crist Rei

Una imatge val més que tot.

Encara que sigui d’humor.

Misses Familiars: Misses per a tots.

Ja fa un mes i mig que vàrem començar el Curs de Catequesi i, per tant, també s'han reprès les Misses Familiars. Misses que, com el seu nom diu, estan enfocades per a ser viscudes per tota la família junta. No són "misses per a nens", tot i que, evidentment, hi ha moments que els són especialment dedicats: cants i pregàries que aprenen a catequesi, algunes paraules dirigides especialment a ells pel mossèn a l'homilia, alguna pregunta, un lloc reservat a l'església... i, també, quan pugen al voltant de l'Altar en el moment de la Consagració.

Però tot això es fa sense oblidar que, junt amb els infants, hi ha els seus pares, potser avis o tiets i tots els adults que normalment assisteixen a missa de 12 i tothom s'hi ha de trobar a gust.

I és que la missa no és ni "per a infants" ni "per a grans", la missa és per a tots junts, com a comunitat que som.

Si algun dia anem a missa de 12 i ens trobem que aquell diumenge "toca" Missa Familiar, estiguem contents de veure l'Església tan plena, sapiguem disculpar si en algun moment els petits fan una mica de soroll (cosa que, de veritat, passa molt poc) i gaudim de trobar-nos tots plegats: el present i el futur de la nostra Església, celebrant l'Eucaristia del Senyor.

Un tifó encara més gran de solidaritat

El país de Filipines, tant llunyà en l’espai però tant a prop en el cor, ha estat assolat per una tempesta de les més grans que la història ha registrat. El tifó Haiyan, com un monstre maligne, ha deixat al seu pas la destrucció i la mort. Això toca el cor. Son persones humanes i famílies senceres que ploren impotents la mort dels seus. Deu mil persones, Déu meu! Les sis illes del centre de Filipines i la ciutat Taclobán completament arrasades. L’ajuda internacional s’ha posat en moviment. El desastre és tant gran que costa d’arribar allí per ajudar-los. Els falta aliment, aigua i sostre. I la telefonia mòbil encara no funciona.

Com desitgem que s’aixequi un tifó encara més gran de solidaritat i de pregàries!

El diumenge passat, quan cantava amb la comunitat parroquial el Pare nostre, evocava l’amor del Pare del Cel que compassiu ho omplia tot del seu amor, prenia els seus fills cap al seu cel, i posava ja en el cor de tota la humanitat un desig de col·laboració, de solidaritat. La immensa compassió de Déu envers els seus fills i filles de les llunyanes i estimades Filipines. El poble de Déu allí és molt catòlic (els filipins que viuen entre nosaltres sempre ens han donat un gran testimoni de la fe).

La pregunta sobre el mal se’t fa punyent dins del cor. Per què? No ho sabem ni ho podem saber... Per què la providència de Déu permet que les forces de la naturalesa senyoregin i portin tanta destrossa i desolació? Però jo sé que l’amor de Déu actuarà donant consol, refent l’esperança i suscitant arreu del món, també en el cor de l’Església, una riuada de solidaritat envers els nostres germans de les Filipines.

Que la Mare de Déu, tant estimada pels catòlics de les Filipines, els ajudi. Com ha dit l’arquebisbe de Manila, la fe dels filipins és més gran que el tifó. També la seva esperança. No els deixem sols. Preguem. Escoltem aquesta Ave Maria en actitud de pregària pel poble filipí. Resem germans, tinguem el sant rosari a les mans i al cor.

Francesc

Recull d'imatges i pensaments del Papa Francesc. Val la pena mirar-lo amb atenció i meditar el que anem veient i llegint. La música de fons, de J. S. Bach, ens ajudarà.

Si ho voleu veure més gran, feu "clic" damunt d'aquest símbol que apareix a la part inferior dreta de la pantalleta del vídeo YouTube.

Si voleu aturar la reproducció uns moments per poder llegir poc a poc un dels textos, només cal que feu "clic" damunt la pantalla del vídeo. Per tornar-lo a posar en marxa feu un altre "clic" damunt d'aquest símbol que apareix a la part inferior esquerra de la pantalla del YouTube.

La primera lliçó de Catequesi

La sabem de cada any. Nens, ¿per què heu vingut a catequesi? I els ensenyem a contestar: «Per conèixer i estimar a Jesús». Sembla una resposta infantil, però no ho és. Això ho han de saber els petits de la comunitat parroquial, però no tan sols ells, ho hem de saber tots; primer els catequistes, també els pares, i el mossèn. Tots anem a la parròquia per conèixer més i més a Jesús i a estimar-lo més i més. I tots sortim de la parròquia per a fer conèixer a Jesús i per a fer-lo estimar. Per què com l’estimarien si no l’han conegut? O ¿com l’estimarem si no el coneixem?

A les acaballes de l’Any de la Fe desitgem això: que en la nostra parròquia tots aprofundim en el coneixement de Crist i així l’estimem més. Tota la vida cristiana rau en això. L’amor i el coneixement de Crist sempre van junts. I per conèixer Crist hem d’obrir tres LLIBRES.

- El PRIMER LLIBRE és el de la Creació i de les Persones que tractem (o les que hauríem de tractar). La mirada de la fe ens fa descobrir la presència de Déu en les seves criatures, en el seu goig i en el seu sofriment.

- El SEGON LLIBRE és el de l’Escriptura, la que escoltem cada diumenge i l’escoltem com a Paraula de Déu, per això ens posem drets per escoltar l’Evangeli. El desconeixent de l’Escriptura és el desconeixent del mateix Crist.

- El TERCER LLIBRE és dins nostre, en el nostre cor, ell va escrivint amb lletres precioses les seves paraules dins nostre (en el més profund). Són paraules d’amor. La llei de la nova aliança ja no l’escriu en taules de pedra, sinó que l’Esperit l’escriu dins del cor. Cal pregar, cal pregar molt, per a descobrir el llibre que Déu nostre Senyor escriu en el nostre interior. És la nostra història amb ell.

No hi ha cap casualitat en la vida cristiana, tot és do de Déu. No és per atzar que faig catequesi, no és per casualitat que serveixo els pobres... és que el Senyor ho vol i des de sempre ho havia preparat. Els qui no comprenen això se’n cansen i se’n van. No serveixen per a res a l’Església.

Escoltem el Sanctus de Bach mentre meditem tot això. Una música quasi infinita.

Els nostres missioners

Aquesta setmana hem entregat la col·lecta del Domund a l’organisme pertinent. Ha ascendit més de tres mil euros. No són diners només, hi ha molta pregària i molt d’amor. L'Església creix només per l’amor. L’amor és l’únic que la fa créixer. I l’amor mai és una categoria universal, és sempre concret: Si un diu que estima tothom, però no estima cap persona en concret, no estima ningú. 

Com l’amor de Déu, el nostre Pare, Ell ens estima a tots, estima a cadascuna de les nostres existències com si fossin úniques a l’univers.

Un jove sacerdot de Zamora a l'Àfrica

Els missioners ens són un exemple, perquè en ells l’amor és sempre concret a una persona, una a una. Cor a cor. Tot el mes d’octubre vàrem tenir present l’obra evangelitzadora de l’Església, que s’encarna en els missioners i missioneres. Que siguin beneïts aquests homes i dones que, a tants llocs del món, no teoritzen sobre l’amor, sinó que el viuen. No són llocs fàcils i la vida missionera no té res de romàntica. Estan en contacte amb la pobresa extrema, amb cultures hostils a l’evangeli moltes vegades o sota règims dictatorials. I compten amb mitjans molt precaris. Però ells hi són, i no marxen. 

Els missioners i missioneres són el goig i l’honor de l’Església de Crist. Ensenyen a viure l’Evangeli. Ho fan sense reclamar l’atenció, ni cercar la lloança. De fet no la necessiten, tenen al Senyor mateix com a do i recompensa. 

Una vegada el Senyor va preguntar a Sant Francesc: Francesc, ¿què vols com a recompensa? I el pobre d’Assís, sense pensar-s’ho va contestar: «A vós mateix, Senyor». Sí, el Senyor mateix és la seva alegria i el seu cel. No necessiten res més.

Vet aquí el testimoni d’una missionera anciana, Carmelita Vedruna, de casa nostra, la Gna. Elena Amorós. Una vida així és un tresor i un testimoni de la Resurrecció de Crist. Llegiu aquesta carta:

Ja tinc 91 anys, al febrer en faré, (si hi arribo), 92 i dono gràcies a Déu perquè sóc autònoma i tinc la ment clara. La meva missió actual és la de l'escolta, la gent necessita ser escoltada i ho faig per telèfon, per Internet i al rebedor de casa.

He estat mestra en Col·legis i Agent pastoral a la Presó. Els presos desitgen ser escoltats, també un cop acabada la seva condemna... i tantes ex alumnes que han passat per les meves aules, ara ja mares i àvies. La vostra ajuda pot ser pregar perquè l'Esperit Sant m'il·lumini, perquè les paraules que els digui els pacifiquin i omplin de confiança.

Gna. Elena Amorós. Carmelita

Mireu i escolteu aquest bonic vídeo de l’Escolania de Montserrat, amb fantàstiques vistes de la muntanya i el monestir i preguem pels missioners.

"Oh happy day": Corals i bona música a TV3

Reconec que no sóc massa de mirar la televisió. Notícies, partits de futbol i algun concurs tipus "Saber y ganar", la resta considero que, en general, té ben poca qualitat. És per això que vaig descobrir aquest programa del que us vull parlar quan ja feia algunes setmanes que durava, així que em vaig perdre els primers capítols. Ara em sap greu!

Es tracta d'un concurs entre diferents Corals catalanes... algunes de caire més clàssic, altres més juvenil, unes típicament de Gospel, altres més acostumades al teatre musical,... Les edats dels participants també varien molt... per tant, jo diria que és una mostra força complerta.

Personalment, el Gospel m'agrada moltíssim (gènere musical desenvolupat a partir de la dècada del 1930 del segle XX, vinculat a l'espiritual i inspirat en himnes religiosos, i que combina la lírica del cristianisme amb la melodia i el ritme similars al blues i el jazz.) així que, un dia que fent zapping em va sortir un grup cantant en aquest estil, em vaig posar a escoltar i ja em vaig fer seguidora del programa.

A cada Coral li posen un tema per a la setmana següent que han d'adaptar, assajar, provar les veus, etc. Ahir n'hi va haver dos que em van cridar especialment l'atenció. Una versió molt particular de l'Ave Maria de Schubert i una cançó en Gospel "Do you know Jesus?" veritablement preciosa.

OL'GREEN.- AVE MARIA

MESSENGERS.- DO YOU KNOW JESUS?

Espero que us agradin les dues! Us copio la lletra de "Do you know Jesus"

When the song is over
When the music stops
Do you know Jesus
Does He live in your heart
When your life is troubled
Jesus still wants to be a part
Do you know Jesus
Does He live in your heart
Do you believe that He was born
Do you believe that he died
Do you believe your sins can be forgiven by the blood from His side
Do you believe His love can reach you right where you are
Do you know Jesus
Does he live in your heart, oh

Confess Him with your mouth
Believe Him in your heart
Do can know Jesus
You can know Jesus in your heart
It's so good to know Jesus
.....

He mirat de traduir-la i jo ho deixaria així:

Quan la cançó s'acaba
quan la música s'atura
Coneixes Jesús?
Viu en el teu cor?
Quan tens problemes a la vida,
Jesús encara vol ser-ne part
Coneixes Jesús?
Viu en el teu cor?
Creus que Ell va néixer?
Ho creus que va morir?
Creus que els teus pecats poden ser perdonats gràcies a la sang del seu costat?
Creus que el seu amor pot arribar just on ets tu?

Coneixes Jesús? 
Viu en el teu cor? 
Confessa'l amb la teva boca
Creu-hi amb el teu cor
Pots conèixer Jesús
El pots conèixer en el teu cor.
És tan bo conèixer Jesús!
...

Les homilies de cada dia del Papa Francesc (8)

Seguim llegint i reflexionant els ensenyaments del Sant Pare. Avui, dos nous fragments:

Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça de Sant Pere del Vaticà, 9 d’octubre de 2013

"L’Església és catòlica, perquè és la “Casa de l’harmonia” on unitat i diversitat saben conjugar-se alhora per ser riquesa. Pensem en la imatge de la simfonia, que vol dir acord, harmonia, diferents instruments sonen alhora; cadascun manté el seu timbre inconfusible i les seves característiques de so s’acorden en una cosa comuna. (...) És una imatge bonica que ens diu que l’Església és com una gran orquestra on hi ha varitat. (...) I aquesta és la cosa maca de l’Església: cadascú porta el que li és propi, el que Déu li ha donat, per enriquir els altres. I entre els components hi ha aquesta diversitat, però és una diversitat que no entra en conflicte, no es contraposa; és una varietat que es deixa fondre en harmonia per l’Esperit Sant, és Ell el veritable ‘Mestre’, Ell mateix és harmonia.

I ara demanem-nos: en les nostres comunitats vivim l’harmonia o ens barallem entre nosaltres? En la meva comunitat parroquial, en el meu moviment, on jo formo part de l’Església, hi ha xerrameca? Si hi ha xerrameca no hi ha harmonia, sinó lluita. I això no és Església. L’Església és l’harmonia de tots.

Acceptem l’altre, acceptem que hi hagi una justa varietat, que l’altre sigui diferent, que l’altre pensi d’una manera o una altra (en la mateixa fe es pot pensar de manera diferent), o tendim a uniformar-ho tot? La uniformitat mata la vida. La vida de l’Església és varietat, i quan volem uniformar-ho tot matem els dons de l’Esperit Sant. Preguem a l’Esperit Sant, que és precisament l’autor d’aquesta unitat en la varietat d’aquesta harmonia, perquè ens faci cada cop més ‘catòlics’, és a dir en questa Església que és catòlica i universal! Gràcies”.


Homilia del papa Francesc a la Casa de Santa Marta, 24 d’octubre de 2013

“Hem estat ‘re-fets’ en Crist! El que ha fet Crist en nosaltres és una ‘re-creació’: la sang de Crist ens ha re-creat. És una segona creació! (...) després d’aquesta re-creació hem de fer l’esforç de encaminar-nos cap a la justícia, la santificació. Feu servir aquesta paraula: santedat. Tots nosaltres hem estat batejats: en aquell moment, els nostres pares –nosaltres érem petits- en nom nostre, van proclamar l’acte de fe: ‘Crec en Jesucrist, que ens ha perdonat els pecats’. Crec en Jesucrist!”.

Aquesta fe en Jesucrist “hem de resumir-la” i “portar-la endavant amb la nostra manera de viure”. I ha afegit: “viure com a cristià és portar endavant aquesta fe en Crist, aquesta re-creació”. I amb la fe, tirar endavant les “obres per a la santificació”. Hem de tirar endavant “la primera santificació que tots nosaltres hem rebut en el baptisme”.

Marc Vilarassau, arquitecte de la ciutat de Déu.

El Pare Marc Vilarassau ha mort en el Senyor. Era membre de la Companyia de Jesús. Tenia quaranta cinc anys i, abans d’entrar a la Companyia de Jesús, s’havia tret el títol d’arquitecte. Havia estat alumne meu a classe de teologia, brillant, encuriosit i intel·ligent quan preguntava. Es feia estimar. Estimava la Companyia i la seva vocació. Es notava que era fill del discerniment de Sant Ignasi. Tenia joia en el seu interior i es notava la pregària del seu cor.

Després d’anys anys de servei pastoral entre els joves i a la parròquia (li agradaven molt els blogs i la música) Nostre Senyor l’ha cridat.

Donem el condol als seus pares i a la Companyia de Jesús. Els jesuïtes de Catalunya estan de dol, sort que no els falta l’esperança.

Havies estudiat, Marc, arquitectura, i amb la teva vida religiosa i consagrada et dedicares a la construcció de la ciutat de Déu, que és l’Església i ara ja vius en la ciutat santa de la Jerusalem del cel. Gràcies pel teu testimoni, estimat Marc. Que reposis en pau. En el Regne ja tens la resposta de totes les preguntes. Nosaltres encara en el camí i amb tantes incerteses a dins.

Pocs mesos abans de morir deies: la veritable mort és deixar d’estimar, el pecat és la mort. D’aquesta mort cal tenir por. Entenent pecat un tancar-se en un mateix i ja no estimar. Cal una gran fe per dir això! Tenies raó quan deies "els metges curen o no, però només el Crist salva". In paradisum, Marc.

Tot el que té la Església li ha estat donat i ho posseeix per donar-ho al món

La setmana passada vàrem anar a Missa dissabte al vespre. Estem acostumats a anar-hi en diumenge i, quan fem el canvi, és per algun motiu especial. Aquesta vegada era la retransmissió per televisió, des de Tarragona, de les beatificacions de 522 màrtirs de tot l'Estat, sacerdots, religioses, religiosos i laics; molts d'ells catalans.

Em va agradar molt la salutació del Sant Pare, amb el seu parlar senzill i planer, destacant l'amor fins a l'extrem d'aquests cristians que es van mantenir ferms fins al final i al qual hem de mirar d'assemblar-nos, "morint una mica" als nostres egoismes i mandres per donar-nos als demés.

Però, a més, he de reconèixer que hi havia un detall "extra" que també ens feia il·lusió i és que sabíem que Mn. Rafael Serra, el nostre Rector, col·laborador directe en els treballs de preparació de tot l'acte litúrgic, també havia de "sortir" durant la cerimònia. Així doncs, vaig pensar que ens agradaria tenir un record, vaig agafar la càmera i vaig fer unes fotos a la tele...

Ara bé, deixant a part l'anècdota de les fotos, que per a tots nosaltres són un simpàtic record, vull remarcar especialment unes paraules del nostre mossèn abans de començar la gran celebració de les Beatificacions:

«La Iglesia, a pesar de ser signo de contradicción, nunca jamás separa, nunca jamás divide y si alguna vez lo ha hecho debe pedir perdón. La Cruz del Señor nos une a todos, nos abraza a todos y nos eleva a todos. Es preludio de los cielos nuevos y de la tierra nueva.

El reconocimiento del martirio de nuestros i nuestras hermanos sea motivo para ser una Iglesia acogedora, humilde, que sabe reconocer sus debilidades, pobre, alegre, que sabe que su única gloria es la del Señor. Todo lo que tiene le ha sido dado y lo posee para darlo al mundo».


Podeu veure un fragment d’una gran pel·lícula «Un Dios prohibido» en el qual un seminarista argentí Pablo Hall salva la vida i després testimonia de la passió i mort dels seminaristes Claretians. Es una pel·lícula absolutament històrica. Recomanable.

El cel blavíssim d'un diumenge

El cel d’aquest diumenge ha estat encara més infinit i més blau. El sol pujava per la banda del mar i esdevenia tot ell esclat per a una gran assemblea d’Església. El Bisbe Manuel Borràs i els nostres estimats preveres han estat beatificats. Inscrits per a sempre en el Llibre de la Vida, també en els nostres cors.

L'arca de les relíquies dels Sants Martirs
és duta processionalment entre la multitud.

La nostra Església ha estat de sobre manera enaltida per la gesta dels seus servidors, fidels, audaços i forts. Són els nostres màrtirs. Que les campanes de la nostra Església diocesana toquin a festa, com el dia de Pasqua i per tot arreu escampin el seu missatge, un missatge de perdó i de pau. El dia 13 d’octubre de l’any del Senyor 2013 ha estat un dia que queda inscrit a la història de l’Església. Donem gràcies a Déu perquè l’hem viscut.

Després de les beatificacions no queda el buit, queda un gran treball a fer, és anunciar el Crist i amb amor fer créixer l’Església. Aquesta Església per la qual ells van viure i van morir. Que siguem dignes d’ells i que preguin per nosaltres.

Escoltem l’estupenda melodia de Frisina, el cant de la Pasqua, gaudim-ne mentre reflexionem en el que acabem de llegir.

Les homilies de cada dia del Papa Francesc (7)

Reprenem el costum de posar, de tant en tant, alguns fragments de les homilies del Sant Pare. Avui us en portem dos:

Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 2 d'octubre de 2013

“Però en quin sentit l’Església és santa si veiem que l’Església històrica, en el seu camí al llarg dels segles, ha tingut tantes dificultats, problemes, moments de foscor? Com pot ser santa una Església feta d’éssers humans, de pecadors? Homes pecadors, dones pecadores, capellans pecadors, monges pecadores, bisbes pecadors, cardenals pecadors, papa pecador? Tots. Com pot ser santa una Església així?”

“L’Església és santa perquè procedeix de Déu que és sant, li és fidel i no l’abandona en poder de la mort i del mal. És santa perquè Jesucrist, el Sant de Déu, està unit a l’Església de manera indissoluble; és santa perquè està guiada per l’Esperit Sant que purifica, transforma, renova. No és santa pels nostres mèrits, sinó perquè Déu la fa santa, és fruit de l’Esperit Sant i dels seus dons. No som nosaltres qui la fem santa. És Déu, l’Esperit Sant, que en el seu amor fa santa l’Església”.


Catequesi del papa Francesc durant l’audiència general a la Plaça Sant Pere del Vaticà, 9 d'octubre de 2013

"I ara demanem-nos: en les nostres comunitats vivim l’harmonia o ens barallem entre nosaltres? En la meva comunitat parroquial, en el meu moviment, on jo formo part de l’Església, hi ha xerrameca? Si hi ha xerrameca no hi ha harmonia, sinó lluita. I això no és Església. L’Església és l’harmonia de tots.

Acceptem l’altre, acceptem que hi hagi una justa varietat, que l’altre sigui diferent, que l’altre pensi d’una manera o una altra (en la mateixa fe es pot pensar de manera diferent), o tendim a uniformar-ho tot? Però la uniformitat mata la vida. La vida de l’Església és varietat, i quan volem uniformar-ho tot matem els dons de l’Esperit Sant. Preguem a l’Esperit Sant, que és precisament l’autor d’aquesta unitat en la varietat d’aquesta harmonia, perquè ens faci cada cop més ‘catòlics’, és a dir en aquesta Església que és catòlica i universal! Gràcies”.

Aquesta és la gran icona dels màrtirs del segle XX, tant de l’Orient com a Occident.

A la terra, al centre, està representat el lager, com una gran basílica de filferro, el lloc més alt de pregària i d’unitat de les Esglésies d’Orient i d’Occident.

Sota, una ciutat amb els murs destrossats representa la fractura de la cohabitació: són molts els testimonis de la fe recordats, des dels armenis als cristians d'Argèlia, Índia, Líban.

En una església dessacralitzada són assassinats homes i dones mentre preguen: la figura central és un sacerdot albanès, assassinat per haver batejat un nen, mentre que, per la porta de la ciutat, surten aquells que han mort a causa de caminades extenuants, com els armenis.

Sota, a l’esquerra, es recorda l’Església Ortodoxa rusa, a través del lager i de les illes Solovki; a la dreta les Esglésies d’Occident: entre altres, monsenyor Romero i el pare Puglisi.

Pujant a la dreta: els màrtirs viuen avui la passió de Crist. L’injust procés (i la memòria principal és la del bisbe anglicà ugandès Luwum); la tortura i l’escarni, l’execució de la condemna a mort. Entre els morts per l’espasa els seminaristes hutus i tutsis que a Buta, a Burundi, varen ser assassinats perquè no van voler separar-se i el pare Alexander ‘Men. Entre els afusellats, el patriarca dels coptes d’Etiòpia, Abuna Petros, els màrtirs d’Espanya i Mèxic i Zeferino, el màrtir gitano assassinat durant la guerra civil espanyola.

Pujant a l’esquerra: les obres dels màrtirs. La pregària: en la foscor de la presó de Romania catòlics, ortodoxes i baptistes es divideixen la Bíblia per poder aprendre-se-la de memòria i així poder-la recitar els uns als altres. Un home sol a la cel·la recorda als presoners de Xina. La caritat: Maximiliano Kolbe i, amb ell, els que han donat la vida pels malalts, pels afamats i els que han acollit als enemics. La comunicació de l’Evangeli, finalment, recorda a tots els missioners assassinats a cada continent.

La verema del martiri

La tardor és el temps de la verema. La llum del dia disminueix, les tardes esdevenen plàcides i les fulles dels arbres adquireixen colors daurats. La naturalesa convida a la pregària i al silenci interior, a deixar que la pau de Déu inundi i sigui festa en el cor dels seus fills.

L’Església diocesana recollirà aquesta tardor el fruit del martiri dels seus fills. No podem pretendre que la gràcia donada en estat pur per aquesta raó sigui acceptada per les tenebres. D’arreu i sempre els màrtirs seran un signe de contradicció. Quan l’Església és reduïda pels poders d’aquest món o es víctima de sí mateixa sempre hi haurà un fill de Déu que, per gracia, no negui que Crist és el Fill de Déu. Sempre hi haurà els senzills i nets de cor que estimaran a Déu més que la vida i, enmig de tanta duresa de cor, sabran morir amb les paraules del perdo, al cor i als llavis.

El martiri de Sant Esteve.
Església de Saint-Étienne-du-Mont, Paris

El màrtir davant de la mort ens diu «Hi ha una vida més alta». El màrtir davant de l’odi diu «Us perdono». El màrtir davant de la por ens diu «No us avergonyiu de creure en Crist». El màrtir és una predicació viva, ells han predicat l’Evangeli, no parlant, sinó morint. ¿Com podem oblidar aquests germans nostres que han estimat tant el Crist?

El segle XX serà conegut en la Història de l’Església com el segle dels màrtirs. Màrtirs del Gulag, màrtirs de les ideologies tant d’esquerra com de dreta. La sang dels màrtirs ha sembrat tota Europa i parts de la gran Amèrica. També a l’Àsia. I els màrtirs de l’Àfrica. Milers i milers d’homes i dones que han estat morts perquè creien en Crist. Ara, al nostre país, en beatifiquem uns quants, però són multitud. Una multitud que només Déu coneix.

Les ideologies han passat i també els grans poders que han volgut destruir la memòria de Crist a la terra. Les estàtues dels grans dictadors han estat enderrocades; però la fe cristiana, la humil o feble fe dels cristians, sempre rebrota (inexplicablement) i la Veritat cristiana roman per sempre. Això no té cap explicació humana, sinó només una explicació divina. Només té una explicació: «Veritablement Crist ha ressuscitat».

Des de la seva gloriosa resurrecció la llum és tant explosiva i potent que les tenebres mai la poden vèncer. Seria com enterrar el mateix sol.

Com diu la cançó del gran Frisina: Jesus Christ you are my life, Jesús, tu ets la meva vida.