Veniu, esclat del nostre hivern...

La veu dolça d'Enya, neta i angelical per començar l’Advent

Ahir vespre vàrem encendre la primera lluminària d'Advent; quan les quatre siguin flamejants, serà el Nadal del Senyor. Quina pau tornar a la infància de l’Església i esperar de nou la gràcia del Nadal!

Viure l’Advent i celebrar el Nadal del Senyor en aquest hivern, com a metàfora de molts hiverns del cor, en la vida social (difícil i plena de conflictes, i de sofriments per a molts, també en la vida de l’Església) ha de ser una voluntat real pels cristians. Una voluntat de conversió a Crist, de pregària i de misericòrdia envers els altres.

I acollir la vida que ens ha estat donada com un regal de Déu i valorant l’avui que vivim i les persones que tenim el costat i amb les quals fem el camí de la vida. Cal valorar les persones que ens estimen i que estimem. El proïsme que tenim al costat, la pròpia família, els fills, els nets i també l’espòs o l’esposa. També els qui són companys de la feina i de la comunitat parroquial. De tant en tant ens hem de dir que ens estimem i que ens volem bé els uns als altres. Perquè l’amor manifestat guareix el cor, omple d'esperança i ens fa somriure. Aquest dir-nos l’amor cal fer-ho amb els mil detalls de la vida quotidiana.

Aquest any celebrem l’Advent i el Nadal dins l’Any de la Fe ... ¿què podem fer i què hem de fer els cristians en aquest Any de la Fe? Tornar a l’essencial. I l’essencial de la fe és el Crist, esperat en l’Advent i acollit en cada Nadal. Tornar a Ell, només a Ell, que és el centre, fonament i origen de la fe. Per això, us proposo a tots aquest exercici: Des de dilluns cada dia trobarem cinc minuts, només cinc minuts de pregària, una pregària feta sense llibre, ni rosari, sense paraules d'un altre... es tracta de cercar el silenci del cor, el propi jo i comprendre que el Crist ens habita i aprendre a pregar amb el cor.

Cal tancar els ulls i cercar el nostre interior. Ho podem fer al matí quan ens desvetllem o en les hores tranquil·les de la nit o entrant en la parròquia i cercar el Sagrament (si és que en trobeu una d'oberta, que ja és difícil!) Aquests cinc minuts de pregària s’acaben dient a poc a poc el Parenostre, assaborint cada paraula. I si el primer dia no surt res, dieu simplement: Senyor, ensenya’m a pregar! Jesús escolta sempre aquesta pregària i el desig de pregària impetuós ve immediatament. I si no deixeu-lo fer. Ell no abandona els qui creuen en Ell.

I els més audaços poden progressar: la primera setmana d'Advent cinc minuts, la segona deu, la tercera quinze minuts i la quarta vint. Us atreviu? Creieu-me, pregar és fascinant i aprendre un idioma nou i un entrar i anar a un país nou, el de Déu Trinitat. Que aquesta sigui la nostra corona d'Advent  de pregària i de llum, i de pregària i de llums creixents, in crescendo, com el desig del cor per Jesús.

El testimoni de Santa Maria Rosa Molas

Com ja sabem, el passat dia 11 d'octubre es va celebrar el cinquantè aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II. És amb motiu d'aquesta commemoració que, des de llavors i fins el dia de Crist Rei del mes de novembre de 2013, es celebra l'Any de la Fe.

Són diverses les activitats que s'aniran fent al llarg d'aquests mesos per omplir de vivències aquest Any de la Fe. Per exemple, a la nostra Parròquia tenim, un dimarts al mes, la Catequesi d'adults dedicada al Credo apostòlic.

Una altre de les propostes que ha fet el Sant Pare és tenir ben presents aquelles persones que, abans nostre, han passat pel món deixant un bon testimoni, un exemple a seguir.

Amb aquesta idea, el dia 11 de novembre, la Missa de 12 va estar dedicada especialment a Santa Maria Rosa Molas, filla de Reus.

Així doncs, les germanes de la Consolació, congregació fundada per Santa Maria Rosa Molas, varen ser especialment convidades a participar de l'Eucaristia. D'una d'elles vàrem poder escoltar un resum de la vida i obra de la santa.

Les germanes van tenir el generós detall d'obsequiar a la Parròquia amb un quadre de la seva santa fundadora, que tots vàrem rebre amb alegria i aplaudiments.
Llavors, un grup de nens de catequesi, va regalar una rosa a cada germana com a signe d'agraïment per la seva presència i testimoni.

En acabar l'Eucaristia, Mn. Rafael seguit dels infants de catequesi i de les germanes de la Consolació, va anar a posar el quadre de Santa Maria Rosa a l'espai que ja tenia reservat a la Capella del Santíssim.

Mn, Manuel Pascual Saperas, In paradisum

Avui ha traspassat d’aquest món al Pare del Cel, el prevere de la nostra arxidiòcesi, Mn. Manuel Pascual Saperas, que fou durant sis anys rector de la nostra parròquia de Crist Rei. Al cel siguis Mn. Manuel Pascual.

Fidel al seu ministeri ha mort com a rector de les Parròquies de l’Albinyana i de Bonastre i encarregat de la tinença parroquial de les Peces de l’arxiprestat d'El Vendrell. La nostra parròquia eleva pregàries i sufragis per la seva ànima. Que rebi la corona dels pastors aquell qui serví a l’Església.

Mn. Pascual era un home culte, pacífic i obert; que es feu càrrec de la parròquia en un temps no fàcil de la seva breu història. Amb esperit de pau creà comunió al seu voltant.

La missió que ens ha estat encomanada en l’Església no és nostra, és de Déu i, per tant, de tots, i en l’Església sempre recollim el que d'altres han sembrat, així com també d'altres recolliran el que ara nosaltres sembrem. Perquè tant el qui sembra com el que sega ho fa en el camp de Déu. I tot creix per la seva força. I nosaltres, els preveres, hem de començar el treball allà on els altres l’han acabat.

Missa d'Inici de Curs 2008/09

Gràcies, estimat Mossèn, per tot el que vas sembrar de bé, de bondat i de pau en la nostra parròquia. I ningú s’ha de sentir amb cap mèrit, car tot és obra de la gràcia de Déu en nosaltres.

Mn. Pascual rebrà sepultura cristiana demà, dimecres, dia 28 de novembre, a dos quarts de dotze a la tinença parroquial de les Peces, prop l’Albinyana. El Sr. Arquebisbe Metropolità presidirà les Exèquies. La setmana vinent serà anunciat el solemne funeral per ell a la nostra parròquia.

Ha mort un príncep, un home de sang reial...

Ha estat un dia de dol a la Parròquia, el Josep N. ha mort. Era de casa i m’havia explicat la seva història; una existència humiliada per la vida. Una voluntària de Càritas ha corregut a veure’l a l’Hospital. Molt poc després ha lliurat la seva ànima a Déu ¡Que n'és de gran, Déu meu!, una voluntària de la nostra Càritas, ha estat signe d'amor i de tendresa pel Josep, pobre i fill estimat de Déu, abans de marxar d'aquest món.

Fins al cel, Josep,
fill estimat de Déu
i amic de la nostra Càritas

I sense que ella ho sabés la senyora que ha corregut a l’Hospital portava la representació de la Mare Església. Aquest ha estat el seu viàtic. I el seu gest és tant important com si li hagués donat la Benedicció apostòlica.

No dic el nom d'aquesta voluntària de Càritas perquè a ella no li agradaria ja que sap perfectament què significa la caritat evangèlica: «aquella que no vol que la mà dreta no sàpiga que fa la mà esquerra». Però sense dir el nom tots els de Crist Rei sabem qui és.

Li donarem sepultura al tanatori i sense dubte és l’enterrament més important de la Parròquia d'aquest any. Donar sepultura a un pobre és l’honor més gran, car són ells que ens rebran en el Regne del cel. El Josep N. el divendres passat ens va trucar i ens va dir porteu-me quelcom, si us plau, ja no tinc res per a menjar. Vivia sol i s’estava morint de càncer. I encara, pobre fill, ens va voler donar un euro, tal com és costum entre els usuaris de Càritas. Ell que ho havia perdut tot i encara ens volia portar per aquells que «eren més pobres que ell».

El Senyor sap de la seva història, les persones que ens equivoquem som dignes d'amor i, encara més, dignes de l’amor de Déu. Existències així són les que realitzen amb tota perfecció la paraula de Jesús: Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d'ells és el Regne del cel. I el gran escriptor catòlic G. Bernanos va escriure: «els pobres al si de la Mare Església són els prínceps de sang reial» i els qui ocupen el primer lloc.

Fins al cel Josep... mai t’oblidarem en la pregària, prega també tu per a nosaltres. La teva pobresa t’ha canonitzat.

És Raquel que plora els seus fills i no vol que la consolin perquè ja no hi són.

Aquesta setmana estan bombardejant la franja de Gaza i a les nits els obusos cauen damunt les ciutats. Avui han mort crec que cinc nens i molta població civil i a la televisió han sortit mares que ploraven llurs fills. Mares de Palestina i d’Israel. També a Síria els combats continuen.

He pregat i he pensat que les llàgrimes de les mares de Palestina que ploren pels seus fills participen de les llàgrimes de la Mare de Déu; també ella fou una dona d’Israel que plorà la mort del seu Fill. Són llàgrimes que es confonen amb les seves i em ve el record de les frases del llibre del profeta Jeremies:

«A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són»

El Sant Pare repetides vegades aquests dies ha fet una crida als responsables d'aquesta terrible violència que posin fi a la guerra: «La pàtria terrenal de Jesús no pot seguir sent testimoni de tant vessament de sang, que es repeteix sense fi», ha dit. I cal que ens afegim a totes les Esglésies cristianes que a Jerusalem s’uneixen per pregar per la pau. Quin cor més dur podem tenir els homes que som capaços de provocar la mort d'uns nens innocents! Aquest és dels pecats que veritablement clamen al cel.

Que la mort d'aquests sants innocents redimeixi els qui empren la guerra per solucionar els conflictes entre els pobles i doni com a fruit inestimable aquell desig de pau.

I no podem arribar a comprendre com els caps d'Estat es poden asseure en butaques i en salons encatifats per a dialogar la pau, mentre unes mares ploren i els mortífers obusos causen mort i destrucció. I provoquen, i això és encara pitjor, odi en el cor, un odi que engendra més i més mort, i que pot passar d'una generació a l’altra.

I no podem arribar a entendre quines deuen ser les raons tan altes per les quals els polítics no es puguin posar d'acord per què una família, en la qual tots estan a l’atur, hagin de sortir de casa perquè no poden pagar l’habitatge. I així tantes altres coses per l’estil.

La política arriba un moment en que ha de deixar de ser una retòrica de poder i de partit i ha de ser una qüestió d'humanitat, de pura humanitat. Que vigili la classe política perquè els instruments que empren se'ls poden tornar contra ells. I això val tant pels de dreta com pels dels esquerra.

Però els cristians no podem desistir de proclamar l’Evangeli de la pau i dins del món hauríem de ser el llevat d'humanitat que ens va demanar Nostre Senyor que fóssim. Que Maria, Reina de la Pau, pregui per nosaltres i pel món sencer.

Festa de Crist Rei, concert del Cor Scherzo.

Diumenge, dia 25 de novembre, 

festivitat de Crist Rei.

A les 6 de la tarda, 

a benefici de Càritas, 

Concert del cor Scherzo

No falteu!!

Ha donat el que necessitava per a viure...

Imagino la dona de l’evangeli d’avui, pobra i piadosa, entrant al temple, enmig de la multitud. Humil i insignificant. I anant a fer la seva almoina, i posant al tresor del temple allò que tenia i necessitava per a viure, les dues monedes que a penes feien soroll quan queien, talment com avui podrien ser uns cinc cèntims d’euro, i el Senyor que ho observà, proclamà que aquesta dona havia donat més que ningú i més que tots, perquè havia donat allò que necessitava per a viure. No donava, sinó que es donava.

Però el més gran és que el Senyor no va lloar-la a ella directament, sinó que ho va dir als deixebles, i ella es va perdre en el temple, com feia cada dia, i no va saber mai en aquest món, que portava la lloança del Fill de Déu. I aquella dona, menuda i compassiva, es perdé en el temple, anònima, sense ni imaginar que el Senyor l’havia lloat i que el seu gest formaria part de l’Evangeli etern que després hauria de ser predicat. (Quan arribem al cel, l’anirem a saludar)

La glòria de Déu, quan és tant gran, Déu se la reserva per a Ell. Mai és mundana. Com la mateixa glòria de la Mare de Déu, la serventa del Senyor.

I aquest fragment de l’Evangeli em fa pensar en la humilitat dels fills i filles de Déu que estimen i moren. I no esperen altra recompensa que la de Déu mateix. I en aquest món, encara que la vida els sigui un desert, l’amor fa que llur existència sigui un prat florit.

Us deixem amb el Panis Angelicus, cantat pel jove franciscà Fra Alesandro Brustenghi, del qual tota Itàlia en parla com un futur gran tenor, un gran tenor amb vot de pobresa. El seu cant és meravellós perquè canta per a Déu i per a res. Porta la gràcia als ulls i es pot dir: Beautiful song and beautiful voice.

Us desitgem des del Blog una joiosa setmana.

Estima el Senyor el teu Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima

Ho escoltarem a l’Evangeli d'avui. Aquestes paraules un infant israelita les aprèn des de petit. I cal pensar que Maria va ensenyar a Jesús, des de la tendresa de la seva infantesa, les paraules del Shemà Israel. Com una mare cristiana ajuda als seus fills amb el Parenostre. Per això en aquest post us posem algunes fotografies del dia en què un nen d'Israel llegeix per primera vegada aquestes paraules davant de la Sinagoga o en el Mur dels planys a Jerusalem. En fan una gran festa i és el dia que les mares estan orgulloses dels seus fills. Com el dia de tanta alegria de la nostra primera comunió!

Jesús, als dotze anys, va fer aquesta celebració com llegim en l'Evangeli de Lluc. Per això, el Senyor respon sense pensar-ho quan el Mestre de la Llei li pregunta: quin és el primer manament de la Llei de Déu? I li respon com si li digués: per que em preguntes sobre el primer manament si des petit ho saps, el primer manament és estimar Déu i el segon és estimar els altres «com a sí mateix». Imagineu-vos Jesús adolescent (amb cara de bon xiquet!) llegint des del llibre de la Llei aquestes paraules escrites amb caràcter hebreu. Ho portava al cor i a la sang. La seva mare li ho havia ensenyat. No ens oblidem del primer manament de la Llei de Déu, cristians, ni del segon, que és estimar els altres com a un mateix.

Aquesta setmana he explicat en una bonica tarda de catequesi als nens i nenes de Crist Rei que Déu és Amor. I li vaig preguntar a una nena bonica i intel·ligent que es diu Anna: Qui creus que estima més la teva mare a tu o a si mateixa? I aquesta nena de set anys no va dubtar de respondre'm: a mi! Llavors vaig dir als nens i nenes: doncs així ens estima Déu, el Pare del cel!

Si Jesús ens mana que estimem Déu amb tot el cor, amb tota l’anima i totes les forces, és perquè Ell, Déu, abans ens ha estimat també amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb totes les forces. I per tant, estimar Déu, no és una llei o un manament, sinó una correspondència.

Que la Mare de Déu que ensenyà al seu fill, Jesuah a estimar al Pare del cel, ens ho ensenyi també a nosaltres. Si us plau: NO OBLIDEU EL PRIMER MANAMENT, és el que fonamenta tots els altres.

Tots els Sants

Avui és una festa molt gran!

Els sants són els amics de Déu, els qui ja són al cel i els qui encara peregrinen a la terra! I en la Missa d'avui escoltarem les paraules misterioses i bellíssimes del darrer Llibre del Nou Testament quan el vident contempla aquella «multitud immensa que ningú no podia comptar». Son els nostres germans i germanes que ja són a la Jerusalem del cel. I en aquesta Festa d'avui els saludem i sentim en el cor de l’Eucaristia ells ens saluden a nosaltres Ningú pot comptar el nombre dels qui ja són en Déu. Només Déu pot comptar a aquells que són d'Ell per sempre.

Em faig la pregunta? Què tenen en comú aquesta multitud tan diversa en el transcurs del temps i de l’espai? Tant un sant o una santa del segle II o del segle XX? O d'un batejat que ha viscut en una parròquia del Camp com un que ha viscut en els llocs més insospitats del món? Han estat diversos però tenen tots en comú el mateix. I allò que tenen en comú no és d'ells, és la gràcia de Crist que han rebut i ells han acollit i han estat fidels. La resposta és aquesta. Tots els sants cristians i sense excepció han caminat pels mateixos camins que es poden descriure així:

Tots els Sants, malgrat els seus defectes i febleses, han volgut estimar a Déu per damunt de totes les coses i en totes les coses. Han après a demanar perdó a Déu i als altres.
Tots els Sants, han après a dir amb el cor i amb la paraula: Parenostre que esteu en el cel.
Tots els Sants han viscut la humilitat del cor i no s’han sentit superiors als altres.
Tots els Sants han intentat complir la voluntat de Déu aquí a la terra.
Tots els Sants han estat compassius de cor i no han estat indiferents al sofriment de l’altre. I han sabut donar o fer quelcom de gratuït pels altres.
Tots els Sants han estat contents i han viscut l’alegria, malgrat totes les penalitats i proves, perquè creien en la Resurrecció de Crist.
Ah! I tots els Sants, si els haguessin dit en aquest món que ho eren, no s’ho haguessin cregut. Com es podien tenir per sants si ells, més que ningú, sabien l’asimetria que hi ha sempre entre l’Amor de Déu i l’amor dels homes i s’acontenten de ser d’aquells que sempre tenen «fam i set de justícia»? I ple d'estupor em dic a mi mateix: ¡mira que en són de senzills i de clars els camins que porten cap a Déu!

oooOOOooo

El més de Novembre totes les diòcesis de Catalunya preguen per les vocacions sacerdotals. Que sigui aquesta la primera intenció de pregària aquest més a la nostra Parròquia. Els sacerdots escampen l’alegria de Déu en el cor dels homes.

Catequesi d'adults

Amb motiu de la celebració de l'Any de la Fe, tindrà lloc a la nostra parròquia una Catequesi d'adults molt especial, centrada tota ella en el Credo. Una sessió al mes, durant una hora i fins novembre de 2013.

Per aprofundir en allò que creiem i estimem. Us esperem!!

Parròquia de Crist Rei
Lloc: Sala Mossèn Josep Torres
Hora: de 8 a 9 del vespre


PROGRAMACIÓ DEL CURS

OCTUBRE 2012
Data: Dimarts, dia 30
Tema: “Crec en un Déu, Pare totpoderós”

NOVEMBRE 2012
Data: Dimarts, dia 27
Tema: “Creador del Cel i de la terra”

DESEMBRE 2012
Data: Dimarts, dia 18
Tema: “I en Jesucrist, únic fill seu, Senyor nostre”

GENER 2013
Data: Dimarts, dia 29
Tema: “El qual fou concebut per obra de l’Esperit Sant, nasqué de Maria verge”

FEBRER 2013
Data: Dimarts, dia 26
Tema: “Patí sota el poder de Ponç Pilat”

MARÇ 2013
Data: Dimarts, dia 19
Tema: “Fou crucificat, mort i sepultat”

ABRIL 2013
Data: Dimarts, dia 30
Tema: “Davallà als inferns”

MAIG 2013
Data: Dimarts, dia 28
Tema: “Ressuscità al tercer dia d'entre els morts, se'n pujà al Cel, seu a la dreta de Déu Pare totpoderós”

JUNY 2013
Data: Dimarts, dia 25
Tema: “I d'allí vindrà a judicar els vius i els morts”

SETEMBRE 2013
Data: Dimarts, dia 17
Tema: “Crec en l’Esperit Sant”

OCTUBRE 2013
Data: Dimarts, dia 29
Tema: “En la Santa Mare Església catòlica, apostòlica”

NOVEMBRE 2013
Data: Dimarts, dia 26
Tema: “En la comunió dels sants, en la remissió dels pecats, en la resurrecció dels morts i en la vida perdurable”

Senyor, fes que hi vegi!

La narració de Marc en l'Evangeli d'avui és preciosa i viva. Jesús ve de la banda del desert, de Jericó, amb els deixebles i allí un cec que estava vora el camí el crida: Jesús, Fill de David, tingueu pietat de mi. I Jesús per una percepció auditiva, fruit del seu amor, distingeix aquell crit, enmig de la multitud i el crida. I li retorna la llum als ulls.

Ell s’havia aixecat d'una revolada, tant que es deix el seu pobre mantell. I el primer que va veure el cec va ser el rostre de Jesús que resplendia més que el sol. Era Jesús, el qui li havia il·luminat els ulls, també el seu cor. I diu l’evangeli que des d'aleshores el seguia. On havia d'anar, sinó amb Ell, que li havia donat claredat els ulls?

L'ensenyament és clar: Jesús ens il·lumina els ulls perquè aprenguem a mirar amb una mirada nova, sota una llum nova, des de la claredat de l'amor de Déu. I ens traguem aquelles ulleres que la societat ens posa i fa que distorsionem la manera de veure la realitat.

Com si fos normal que hi hagi persones que, fugint del món de la fam, s’haguessin ofegat al mar, entre ells un infant! Com si fos normal que hi hagi famílies que siguin tretes de casa seva, desnonats, perquè no poden pagar (ja que estan a l’atur) i tantes i tantes altres coses per l’estil.

La mirada de la fe és la de la compassió, la mirada de la fe és pura i neta. Es la mirada dels fills i filles de Déu que participen de la mateixa mirada compassiva del Pare del cel. Una mirada que ens fa posar en acció i fa que l’Església sigui un poble apassionat per al bé i per la justícia.

Que Crist ens il·lumini els ulls i el Fill de David tingui compassió de nosaltres i ens doni la llum de la fe, llum de la glòria i de la gràcia, que fa que reconeguem en les paraules escrites de la Bíblia, la Paraula Viva de Déu i del seu Crist; que fa que quan el celebrant aixeca el Pa de l’Eucaristia, reconeguem el Cos de Crist i fa també que reconeguem en cada home que porta inscrit en el rostre el dolor i la humiliació, la persona de Jesús, Ell que s’ha fet germà dels pobres.

Dichoso el corazón enamorado

La frase triada pel títol del post és de Teresa d'Àvila.

Un germà Carmelita, ocd, ha estat ordenat avui a Caravaca. Es diu Fra Amand de Maria. Tota la família carmelitana se n'ha alegrat. Caravaca està situada al nord est de la província de Múrcia. Es famós aquest poble per conservar des dels temps dels creuats una insigne relíquia de la Santa Creu. Es un pectoral del Patriarca de Jerusalem donat a aquella Església. Fra Amand és un noi jove, enginyer,de trenta un anys que amb brillantíssims estudis teològics avui ha estat ordenat de prevere. Es amic meu. L’alegria del poble de Déu l’envoltava quan el bisbe de Cartagena l’ha ordenat. La seva mare plorava de goig, amb un agraïment immens. Feliç ell a aquí el Senyor ha cridat en aquelles terres beneïdes per la presència de Sant Joan de la Creu. Joan de la Creu sabia d'aquells camins on va conèixer tants sofriments.

Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu

He dormit al convent on hi ha la cel·la del mestre de la pregària, de les nits i de les albades. Sant Joan de la Creu que, en tots els treballs i les penalitats, havia escrit en el seu interior, cantant-lo interiorment, el Càntic Espiritual.

Que n’estic de content que un amic que porta la capa blanca del Carmel hagi esdevingut prevere de l’Església. La Salve carmelitana ha estat cantada, dolcíssima i he sentit com la Mare de Déu estenia el seu mantell damunt del seu fill, que ple de joia rebia la imposició de les mans i l’«ofrena del poble de Déu» per a la celebració de l’Eucaristia. Un altre fill de Teresa de Jesús, un altre germà de Sant Joan de la Creu. El Carmel és una riuada d'espiritualitat que brolla de la contemplació de la creu del Senyor. No hem d'oblidar que quatre doctors de l’Església són carmelites. Un home, Sant Joan de la Creu, i tres grans dones, Teresa, la gran, d’Àvila, Teresa de Lisieux, la petite Thèrese, i Edith Stein (Santa Benedicta de la Creu). Tots quatre sabien de la creu de Jesús i tots sabien d'aquella font d'aigua viva que brolla de Déu Trinitat, encara que sigui de nit.

Enhorabona estimat, P. Amand de Jesús, de tu també es pot dir: Dichoso el corazón enamorado. Al final de l’ordenació el jove ordenat ha dit allò que per un prevere és la més gran veritat: Nada te turbe, sólo Dios basta. Es un altre testimoni de l’Any de la Fe. Sí, per amor a Jesucrist, hi ha homes i dones que l’estimen tant que donen la vida per l’Evangeli.

Que bien sé yo
la fonte que mana y corre
aunque es de noche.
Aquesta viva fuente que deseo
en este pan de vida yo la veo,
aunque es de noche.

Vine, esposa de Crist, i rep la corona que el Senyor t'ha preparat des de tota l'eternitat

Ha mort la Germana Josefina Moix, Carmelita de la Caritat.

(Fareu bé de llegir aquest post amb la bella música de Palestrina
amb la gran antífona de la Professió religiosa)

No disposo de cap foto de la Germana Josefina (tampoc importa massa). Tampoc la coneixíeu. Però em plau escriure el testimoni de la seva vida, un testimoni de fe, viscuda, humil i senzilla, en aquests dies que inaugurem l’Any de la Fe. Aquestes biografies glorifiquen Déu i aquesta és la fe que aquest any estem cridats a renovar.

La Germana Josefina Moix tenia vuitanta set anys i en duia seixanta set de vida religiosa, dels quals seixanta va viure a Falset. La Germana Josefina era una digna filla de Santa Joaquima de Vedruna. Una dona humil i silenciosa, d’una bondat immensa. Seixanta anys a la mateixa comunitat, a la mateixa Parròquia i al mateix poble. Era una falsetana de tota la vida!

Les Germanes Carmelites Vedruna, després de la guerra, amb una gran pobresa, però amb molta alegria van reprendre la vida de la Congregació al poble de Falset i van tornar a obrir el Col·legi, després la Llar d’Infants i tants d’altres apostolats que allí han fet i fan.

Santa Joaquima de Vedruna

La Germana Josefina, que havia nascut a Santa Coloma de Queralt, era d’aquelles religioses que «viuen en el secret del seu Senyor» i la pregària esdevé per elles una Presència constant de l’amor del Crist. Els darrers anys de la seva vida, caminant amb dificultat i dolor, portava a dins el do de la Pregària. No ha fet cap gran obra, però hi ha estat sempre, cada dia, fent amb amor i amb una gran humilitat els treballs que li havien encomanat. Estimava i patia per la Congregació, era una Vedruna de dins i estimava la Parròquia de Santa Maria de Falset, la comunitat i la parròquia per ella eren una sola cosa. Estimava els mossens i l’alegria més gran eren les ordenacions sacerdotals. No era de molt parlar, però el seu somriure parlava per ella. I mai va queixar-se de res, ni de ningú, ni dels seus sofriments. Mai. Ho confiava tot al Senyor. Mai es va donar importància a sí mateixa. Era de la raça de Santa Maria.

Ara ens queda la fe, la sola fe, i el gran silenci de Déu. Ara és la seva hora i la seva obra: Ell que glorifica els seus servents. I l’evangeli que hem llegit a la Missa exequial, amb bona homilia de Mossèn Josep Masdeu, que ha dit: «El Senyor accepta tota la seva vida, allò que era visible i allò que era invisible dins del seu cor, i ara la fecunditat, que és la del gra de blat, serà més gran al cel». Davant les seves despulles, humils, com un bressol, han ressonat les paraules de l’Apòstol: Jo crec que els sofriments dels temps present no tenen res a veure amb la glòria que esperem.

Dins meu, quan donava la Sagrada Comunió als fidels ressonava el cant de la seva professió religiosa, llavors que es posaven, segons ritual, una corona de flors, per la nova Esposa de Crist: Veni Sponsa Christi et accipe coronam....Vine, esposa de Crist i rep la corona que el Senyor t’ha preparat des de tota l’eternitat.

Fins al cel, germana Josefina; fins al cel, filla de Déu; fins al cel, esposa de Crist, Ell que ha estat l’únic amor de la seva vida!

Les vinyes del Priorat, a la tardor es tenyeixen d'or
i llur visió és bella i fa recordar les paraules del poeta:
"A la tardor, Déu vesteix d'or les seves criatures"

Any de la Fe

Aquest 11 d’octubre farà els cinquanta anys de la inauguració del Concili Vaticà II i la gran processó dels gairebé tres mil bisbes de tot el món entraven en la Basílica de Sant Pere; presidia el bondadós Papa Joan XXIII. L’episcopat mundial sorprès i joiós de trobar-se en una assemblea tant gran i diversa en la professió de la mateixa fe, escoltava les paraules de la homilia del Papa: «Que s’alegri la Mare Església.» en la qual el Papa proposava un aggiornamento, una obertura al món, una estimació de l’Església per la humanitat ... al vespre d’aquell mateix dia la multitud de fidels inundaven la plaça de Sant Pere que volia agrair el Papa la convocatòria del Concili Universal. Era una nit de lluna plena i el Papa amb paraula improvisada unes paraules que sortien de la bondat del seu cor:

«La meva persona no compta per a res, és un germà que us parla, un germà que per voluntat de Nostre Senyor ha esdevingut el Pare de tots. Desitgem-nos el bé els uns dels altres, Això és el que ens volem fixar en la gran assemblea: veure el que ens uneix i deixar de banda allò que ens separa. Quan torneu a casa feu una carícia als vostres fills i digueu-los és la carícia del Papa. Potser hi haurà algunes llàgrimes a eixugar. Digueu-los paraules de confort. El Papa sempre és amb els seus fills, especialment en les hortes de tristesa i d’amargor. I animem-nos cantant, sospirant, plorant, però sempre plens de fe en el Crist que ens ajuda i ens escolta. Uneixo la meva benedicció al desig d’una bona nit. Adéu, fills meus»


Amb aquests dos primers paràgrafs comença la carta que, amb motiu de la inauguració de l'Any de la Fe, el nostre Rector, Mn. Rafael, ens ha dirigit a tots els fidels de la Parròquia i que diumenge passat ja es podia recollir. En breu la publicarem com a document adjunt en aquest blog, a l'apartat que tenim a la barra lateral esquerra.

Justament amb motiu d'aquesta celebració, us recomanem que us inscriviu a la Catequesi d’adults que, aquest any, serà extraordinària, dedicada al Credo Apostòlic.
Al cancell hi la les butlletes per a la inscripció i la programació dels temes. La primera sessió serà el dimarts dia 30, de 8 a 9 del vespre puntualment. Us esperem!

El petó de la Mare de Déu esdevingué una rosa a la galta

Que n’és de bonica la llegenda reusenca que Isabel Besora rebé un petó de la Mare de Déu quan, a la cruïlla del camí del mar, a fora llavors de la ciutat, Maria s’aparegué a aquella noia reusenca. Tant bonica és que la ciutat n’ha fet el seu escut. I la rosa forma part del signe distintiu de la ciutat.

Tot això, és clar, és rondalla i llegenda. Però la rondalla i la llegenda expressen en el llenguatge cristià una veritat que per sí mateixa no troba una altra manera de dir perquè és inefable. El petó de Santa Maria a la pastoreta és un signe d’amor i la permanència d’aquest en la forma bellíssima de la rosa a la seva galta., significa un amor que perdura. I per això s’entén que no es pugui explicar la història de la ciutat de Reus sense la presència del Santuari de Misericòrdia. Seria una omissió greu. I la història de la ciutat quedaria incomplerta.

Un petó i una rosa són els signes de la predilecció de Maria per a nosaltres. I el santuari sempre roman obert, com roman sempre oberta la intercessió de la Mare de Déu que prega per nosaltres, completant així la seva maternitat divina amb la maternitat de tota l’Església.

Mare de Misericòrdia... quin nom més bell! En un món en què no hi ha misericòrdia i ens hem oblidat de compadir-nos els uns als altres, Maria evoca la misericòrdia infinita de Déu i la misericòrdia que els cristians hem de tenir. Compadir-se els uns dels altres, perquè tothom porta el cor ferit per la vida i ningú no és cap super-home. Tots necessitem de la tendresa i de la misericòrdia dels altres.

En un món immisericorde i violent Maria ens convida a participar en la dansa de la Vida que és el Crist, per incorporar en ella la nostra vida morta perquè no estimem. A bescanviar la nostra tristesa, per l’alegria de Jesús, la nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor, aquest amor i la tendresa indescriptible davant de la violència atroç d'aquest món.

Gràcies, Mare, ha de dir cada reusenc i reusenca, pel petó que m’has donat, m’ha estat com una rosa, en conservaré el perfum. El perfum de la caritat, vós que sou Mare de Misericòrdia i Rosa de caritat.