BON NADAL!!

Us anuncio una gran alegria!

Aquesta gran alegria, estimats feligresos, és el naixement de Jesús, el Senyor. Una alegria que ve de dins, del cor, de la convicció més íntima de la veritat de la fe: Déu és amb nosaltres, Emmanuel. Aquest és el nom que el bell infant que ens ha nascut porta.

Desitgem que ningú celebri el Nadal de Jesús amb llàgrimes als ulls, que tothom pugui trobar en Ell un principi d’esperança per continuar el camí de la vida. Ell és la Pau.

Felicitem amb tot el cor, amb fervor i molt gran afecte al Papa Francesc i li desitgem que el Senyor curulli el seu cor de joia. Ell és valent, intrèpid, amic dels pobres, líder indiscutible davant de tot el món de la dignitat dels pobles i de les persones. Que se senti estimat per tota l’Església.

Felicitem a tots els cristians del món, joiosos avui pel naixement de Jesús. Si poguéssim, els hi faríem un petó i una abraçada a tots. Som germans, en la mateixa fe i en la mateixa alegria.

Desitgem que tota guerra s’acabi. Ens unim als pastors de l’Església de Síria per reconstruir el país i l’Església després de la guerra. També desitgem que els immigrants i refugiats trobin lloc i casa arreu on vagin però també desitgem intensament que ningú hagi marxar de la seva pàtria per causa de la pobresa.

Desitgem pau a la nostra societat en un temps difícil pel nostre país, que totes les reivindicacions siguin presentades sempre des del diàleg i que els drets dels pobles siguin sempre respectats.

Felicitem a les nostres famílies. Les abraçades, els retrobaments, els petons del Sant Dia de Nadal resplendeixen d’una manera més gran i ens fan comprendre que la joia de viure rau en estimar i ser estimats. La família és el do més gran.

Desitgem també que la Pau de Nadal arribi al cor de les persones que, per la causa que sigui, pateixen, tant si és per desavinences com manca de recursos, tristesa interior, malaltia o solitud. Que trobin coratge per continuar el camí de la vida i persones bones que els donin la mà.

A tots, un Sant Nadal!!

Homilía de Sant Joan Crisòstom

Aquesta homilia de Sant Joan Crisòstom és particularment estimada en la litúrgia bizantina. Es proclama cada any en les celebracions i és popular entre els fidels:

Em sorprèn un nou i meravellós misteri!
Les meves oïdes senten l’himne dels pastors,
que no entonen una melodia suau sinó un himne celestial ensordidor.
Els àngels canten!
Els Arcàngels uneixen les seves veus en harmonia!
Els Querubins entonen les seves lloances plens de goig!
Els Serafins exalten la seva glòria!
Tots s’uneixen per cantar en aquesta santa solemnitat,
sorprenent-se davant del mateix Déu present aquí a la terra
i de l’home elevat al cel.
Aquell que era a dalt, per la nostra salvació ara reposa aquí a baix;
i nosaltres, que estàvem a baix ara som a dalt per la divina misericòrdia.
Avui Betlem és semblant al cel, escoltant des de les estrelles el cant de les veus angèliques i,
pren el lloc del sol,
la presència de l’aparició del Sol de la Justícia.

No pregunteu com ha estat això, perquè quan Déu vol, l’ordre de la naturalesa canvia.
Ja que Ell volia, va poder descendir per salvar.
Tot es mou en obediència a Déu.

Avui, Aquell qui és, neix. I Aquell qui és, es converteix en el que no era.
De tal manera que es va fer home sense deixar de ser Déu.
Vet aquí que els reis van arribar, van veure el Rei celestial que va venir a la terra,
sense portar àngels, ni arcàngels, ni trons, ni dominacions, ni poders, ni principats,
sinó iniciant un nou i solitari camí des d’un si virginal.

No obstant això, no va oblidar els seus àngels, no els va privar de la seva cura,
perquè per la seva encarnació no ha deixat de ser Déu.
I, mireu: els reis han arribat, per servir el Cap dels exèrcits celestials.

Les dones vénen a adorar-lo, ja que ha nascut d’una dona,
perquè canviï les penes del part en goig; les verges, al Fill de la Verge...

Els nens vénen a adorar perquè Ell es va fer infant, perquè de la boca dels infants n’ha fet una lloança;
els nens, a l’Infant pel qual esdevenen màrtirs per l’extermini d’Herodes...

Els homes, a Aquell que es fa home per curar les misèries dels seus servents.
Els pastors, al bon Pastor que dóna la vida per les seves ovelles;
els sacerdots, a Aquell que fou gran Sacerdot segons l’orde de Melquisedec.

Els esclaus, a Aquell que va prendre la forma de servent,
per beneir el nostre servei amb la recompensa de la llibertat.
Els pescadors, al Pescador de la humanitat.
Els publicans, a Aquell qui menjant amb ells els va nomenar evangelistes.
Les dones pecadores, a Aquell que va lliurar els seus peus a les llàgrimes de la dona penedida,
i perquè pugui abraçar-los també jo.
Tots els pecadors han vingut, per poder veure l’Anyell de Déu que carrega amb els pecats del món.

Per això tots s’alegren, i jo també desitjo alegrar-me.
Desitjo participar d’aquesta dansa i d’aquest cant, per celebrar aquesta festa.
Prenc el meu lloc, no tocant l’arpa ni portant una torxa, sinó abraçant el bressol de Crist.
Aquesta és la meva esperança!
Aquesta és la meva vida!
Aquesta és la meva salvació!
Aquest és el meu cant, la meva arpa!
Portant-la en els meus braços, em presento davant vostre havent rebut el poder i el do de la paraula,
i amb els àngels i els pastors canto: «Glòria a Déu en les altures i pau a la terra als homes de bona voluntat!».

HORARIS NADAL

CELEBRACIONS VESPERTINES
Dia 24, a 2/4 de 7 del vespre
Missa familiar de Nadal amb els pares i els infants de catequesi.
Benedicció dels "Jesusets" del Pessebre i cant de nadales.

Dia 24, a 2/4 de 9 del vespre
Missa de la Nit de Nadal (Missa del Gall)

DIA DE NADAL, dia 25, dimarts.
Missa de l'alba: a les 10:00 del matí
Missa solemne: a les 12 del migdia.
El vespre del dia 25 NO hi ha Missa

Dia 26, dimecres, SANT ESTEVE
Missa de 12:00

Dia 27, dijous, SANT JOAN EVANGELISTA
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 28, divendres, SANTS INNOCENTS
Adoració del Sagrament, a les 18:00
Missa vespertina a 2/4 de 8 del vespre (19:30)

Dia 29, dissabte
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 30, diumenge, de la SAGRADA FAMÍLIA
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
Missa a 2/4 de 9 (20:30) del vespre.

Dia 31, dilluns
Missa de vigília a les 8 del vespre.

Dia 1, dimarts, SOLEMNITAT DE SANTA MARIA, MARE DE DÉU. Primer dia de l'any 2019
Missa a les 10 del matí.
Missa a les 12 del migdia
El vespre del dia 1 de gener NO hi ha Missa.

La resta de dies, en el seu horari habitual.
Aquest any el dia de Reis (EPIFANIA DEL SENYOR) cau en diumenge.

Catequesi sobre el Nadal de Jesús, escrita des de la presó per Oriol Junqueras aquest desembre de 2018

L’Antic Testament va posar per escrit tradicions orals, que havien sorgit molts segles abans. I això permet resseguir, en un sol text, l’evolució de determinats conceptes i idees al llarg del temps.
Posem-ne un exemple. En el Gènesi, que reflecteix les interpretacions més antigues de la tradició jueva, els pastors encarnen els valors més positius i favorables, perquè, quan es construeix aquella primera història fundacional, el poble jueu era un poble nòmada dedicat a pasturar els seus ramats. Així, doncs, no és estrany que Abel sigui pastor i Caín, agricultor (Gn 4,2). I, encara que dins del mateix Gènesi, ja s’assenyalen algunes mancances dels pastors (Gn 13,7; 26,20; 46,34), el rei David havia identificat a Déu amb un pastor, en afirmar que “El Senyor és el meu pastor” (Sl 23,1).

En temps de Jesús, en canvi, tot havia canviat. Les classes dirigents d’Israel consideraven els pastors com uns marginats socials, que vivien gairebé com a delinqüents. I, en aquest sentit, en el llibre de Jeremies s’afirma que “Molts pastors han devastat la meva vinya, han trepitjat el meu camp. Han convertit el meu camp predilecte en un desert desolat, deplorable (Jr 12,10-11). I, en la tradició talmúdica s’afirma que els pares no han d’ensenyar als seus fills la feina de pastor “perquè és una feina de lladres”.

En aquest context, que l’Àngel del Senyor esculli els pastors per anunciar el naixement del Jesús resulta sorprenent... revolucionari. La descripció que en fa l’Evangeli de Lluc no és pas la crònica d’un esdeveniment, sinó un missatge teològic profundament transformador. Els que es dirigeixen a Betlem no són les autoritats civils o eclesiàstiques, ni els rics o els savis... sinó els marginats de la societat. I “l’Àngel del Senyor” no els exigeix ni penediments, ni sacrificis, ni penitències, ni propòsits d’esmena... sinó que els anuncia simplement l’Amor de Déu. Un amor gratuït i incommensurable. Un amor que no premia els mèrits dels creients, sinó que sacia les necessitats dels pecadors.

El Déu de Lluc és el Déu de la misericòrdia. Els pastors reben amb temor l’Àngel del Senyor (Lc 2,9), però la glòria del Senyor els omple de llum i l’Àngel els tranquil·litza exclamant “No tingueu por!” (Lc 2,10). Des dels primers versicles de l’Evangeli, doncs, queda clar que Déu no pretén fer por, sinó alliberar-nos de la por.

Per tot plegat és més correcte la versió “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes que Ell estima” (Lc 2,14), que no pas la traducció al llatí que ha donat origen al “Glòria a Déu en el cel i, a la terra, pau als homes de bona voluntat”, perquè “premiar” “als homes de bona voluntat” reintrodueix el concepte de mèrit que Lluc havia substituït per la idea de la misericòrdia “regalada” “als homes que Ell estima”.

Des de les primeríssimes escenes del seu Evangeli, Lluc anuncia el missatge revolucionari que Jesús ensenyarà, més en els seus actes que en les seves paraules, durant la seva predicació futura, quan el lloc dels pastors serà ocupat per tots els altres “marginats” de la societat jueva de la seva època. Així, Jesús no dubtarà a curar els leprosos o a demanar que Leví, el cobrador d’impostos i col·laboracionista amb els enemics d’Israel, es converteixi en un dels seus dotze apòstols i en un dels seus quatre evangelistes, conegut com a Mateu.

En resum, Jesús estén la mà a tots els marginats i els impurs de la societat... pastors, leprosos, cobradors d’impostos (publicans), prostitutes, legionaris romans... I, en canvi, quan visita el poble del seu pare, Natzaret, en el cor de Galilea, els seus veïns (els amics de la seva família) intenten assassinar-lo, perquè rebutgen el seu discurs acollidor i inclusiu. Vegem-ho.

Jesús arriba a Natzaret en dissabte, dia sagrat dels jueus, i va directament a la sinagoga, on la majoria dels veïns celebren aquella festivitat setmanal. Allà, sense que ningú el convidi a fer-ho, s’alça per participar en la lectura. Segons el cicle litúrgic triennal, toca llegir un passatge molt concret del llibre d’Isaïes. Ell, però el descarta i n’escull un altre molt especial... aquell que els galileus més puristes desitjaven més de sentir en boca del seu esperat Messies:“L’Esperit del Senyor és a sobre meu; per això m’ha consagrat amb la unció i m’ha enviat a portar als pobres el feliç anunci, a proclamar als presos l’alliberament i als cecs la vista, a portar la llibertat als oprimits”. (Lc 4,18)

En aquest punt de la lectura, només faltaven dos versets per confirmar que Jesús era definitivament el Messies:
“A proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia de la venjança del nostre Déu” (Is 61,2)
Jesús, però, només va llegir el primer d’aquests dos versets i va interrompre la lectura. Potser, durant uns instants, els galileus més entusiastes van pensar que es tractava d’una pausa emfàtica, però no era una pausa. Era el final. Jesús no va voler llegir el darrer versicle referent a la venjança de Déu, senzillament perquè no hi estava d’acord.

Jesús va enrotllar el text i es va asseure amb la mateixa actitud que ho fa un mestre, quan es disposa a ensenyar als seus deixebles. Els galileus que l’escoltaven, veïns i amics del seu pare Josep, estaven indignats.

Jesús és perfectament conscient de l’enorme tensió de l’ambient. Però ell no parla i actua amb la voluntat d’agradar, sinó de ser útil. No té vocació de diplomàtic, sinó de mestre. No vol alimentar els prejudicis dels seus compatriotes, sinó ajudar-los a entendre que no eren un poble escollit, perquè totes les persones i tots els pobles són iguals. Jesús els explica que no són el poble escollit, senzillament perquè Déu no prefereix a cap poble per sobre dels altres, doncs el seu és un amor universal. Jesús pregunta quina va ser la primera persona que va rebre l’ajuda del Senyor després de 42 mesos de sequera... i l’auditori coneix perfectament la resposta. No va ser pas un israelià, sinó una pagana, Sarepta de Sidó, tal com s’explica al Primer Llibre dels Reis (1 Re 17-18).Sense esperar la resposta que tothom ja sap, Jesús continua...

“En temps del profeta Eliseu, a Israel, hi havia molts leprosos...”. I no necessita dir res més, perquè sap que tothom sap com acaba aquesta història recollida al Segon Llibre dels Reis (2 Re 5,20-27), en què el profeta va curar a Naaman, comandant arameu d’un exèrcit enemic d’Israel, i, en canvi, havia contagiat la malaltia a un israelià, Guihezí, per castigar-ne la seva cobdícia. Tot plegat havia anat massa enllà i tots els presents a la sinagoga (inclosos els parents de Jesús) van esclatar. I Lluc ho explica en els següents termes:

“Al sentir aquelles coses, tots els presents a la sinagoga es van omplir d’ira, es van aixecar, el van fer fora de la ciutat i el van conduir fins al cim de la muntanya on estava situada la seva ciutat, per llançar-lo daltabaix del precipici” (Lc 4,28-29).

En aquella ocasió, va aconseguir evitar l’acció d’aquells que el volien assassinar. Però aquell episodi anunciava el que acabaria passant algun temps després a Jerusalem amb la seva crucifixió. No tornarà mai més a Natzaret. I comprovarà en diverses ocasions que moltes persones responen amb odi, quan consideren que l’amor posa en risc els seus privilegis reals o ficticis.

Sovint aquells que se suposa que estan integrats en una societat acusen d’apocalíptics la resta, amb l’objectiu d’impedir que s’integrin. Però, precisament, les societats han d’integrar els seus exclosos (els ‘descartados’, que diu el Papa Francesc) i denunciar que els veritables apocalíptics no són els exclosos, sinó els que exclouen.

Oriol Junqueras i Vies.

Centre Penitenciari de Lledoners. Desembre 2018.

Conferència sobre la Pregària de Jesús i l'espiritualitat de l'Església ortodoxa.

Jornada Mundial pels Pobres.

Són de la nostra família

El diumenge abans de Crist Rei, penúltim de l’any litúrgic, el Papa Francesc, va instituir una nova Jornada eclesial que anomenà Jornada Mundial pels Pobres. Té, com a objectiu, conscienciar tota l’Església en relació al món de la pobresa, de la marginació, del subdesenvolupament. A tots aquells que anomena els descartats de la societat.

En la predicació d’aquest diumenge, i en una carta que ha adreçat a tots els fidels de l’Església catòlica, (que per l’Advent divulgarem en aquest blog) afirma solemnement que l’opció pels pobres no és la moda d’un pontificat ni una opció ideològica sinó que forma part de la fe cristiana. Una Església que combrega amb el Cos de Crist necessàriament ha de portar el món de la pobresa i del dolor com un pes dins del cor.

El Papa abomina de tota forma de mundanitat dins de l’Església i de les formes de retòrica que només opinen però no es comprometen. La paraula “pobres” és una paraula sagrada que només es pot emprar des del compromís real amb una caritat inclusiva, solidària i compassiva (en el sentit bíblic del terme, això és, experimentar com a propi el dolor de l’altre).

El Papa no es treu els pobres del cap i encara que trobi tantes resistències en medis eclesials, no defalleix en la seva lluita. Aquest diumenge va fer un gran signe: va convidar a tres mil persones, víctimes de la marginació, de la ciutat de Roma, a casa seva, a la sala gran de les audiències. Fou un dinar ple de dignitat i ell mateix dinà amb ells. Se’l veia content i feliç. No sense raó: Són els seus germans i germanes, la seva família.

El Pantocràtor de la Parròquia

L’aula de l’Església parroquial està presidida pel Pantocràtor. La tradició oral de la parròquia creia que era un tapís (això estava motivat pel serrell de llana que en rematava la seva part inferior), però pròpiament és una pintura a l’oli. No queda clar en l’arxiu de la parròquia qui és l’autor, però les nostres investigacions ens han portat a trobar que va ser pintat per Jaume Minguell, conegut autor de murals religiosos, l’any 1959.

L’obra, enfosquida pel temps, va ser netejada i restaurada l’any 2011 per l’artista Josep Fernández. La imatge de Crist està inspirada en l’art universal cristià (penseu en les pintures murals del Pirineu). S’hi representa Crist gloriós dins de la màndorla, que simbolitza la divinitat. Crida l’atenció que els peus del Senyor traspassen la forma d’ametlla per indicar que han trepitjat la nostra Terra i, per tant, és un símbol de la seva encarnació.


Al fons de la màndorla hi ha dos tons de blau per significar el firmament, el dia i la nit i la multitud d’estrelles: Ell és Senyor del temps i del l’espai. A la divisòria entre la nit i el dia, representat per la tonalitat dels blaus, hi ha els colors de l’arc de Sant Martí, per significar que Ell és la pau i uneix el Cel i la Terra.

Crida l’atenció el rostre de Jesús, amb uns ulls, que segons el llibre de l’Apocalipsi, són de foc, vivents i penetrants. Tanmateix és una mirada que no infon por sinó pau i serenitat.

La corona del Senyor està marcada per la Creu, per indicar que Ell és Rei des de la Creu. «Regnabit Deus a ligno», això és, des de l’amor entregat. Crist és Rei perquè és el que estima més, amb un amor no només humà sinó diví.

Els braços del Senyor tenen actituds simbòliques. Amb la mà dreta beneeix fora de la màndorla, per significar que Ell beneeix el món i, amb la mà esquerra, sosté el pergamí dels Evangelis i, de manera visible, hi ha aquestes paraules llatines «Ego sum lux mundi», aquestes paraules es refereixen al conjunt de la seva persona representada en aquest excel·lent pantocràtor.

Els vestits del Senyor estan constituïts per la túnica sacerdotal i l’ample mantell daurat, que significa la seva glòria. «Seu a la dreta del Pare».

La imatge dóna la impressió de sortir del pla bidimensional i apropar-se a nosaltres, en un efecte també de profunditat i perspectiva contrària, quasi a manera d’escorç.

Tal com era costum en aquestes representacions inspirades en els llibres de Daniel i de l’Apocalipsi, la imatge ve acompanyada, en el seus quatre angles, amb el tetramorfs, això és: els símbols dels quatre evangelistes, com els pregoners i heralds de la Bona Nova de Jesús. Són: en l’angle superior Mateu, amb el símbol de l’home i Marc amb el símbol del lleó, en els angles inferiors tenim el Bou com a símbol de Lluc i l’àguila com a símbol de Joan. Les quatre figures estan alades, per significar que l’Evangeli ha de ser proclamat per tota la terra i que són àngels-missatgers.

El pantocràtor és dels pocs objectes conservats de l’antiga i primera parròquia situada, com els més grans saben, a l’altre angle del Parc de Sant Jordi. Per això, els ancians de la parròquia, l’estimen tant.

Posem, com a música, el final del Te Deum de Bruckner, per donar gràcies a Déu per la comunió eclesial present a la nostra Parròquia. És una música grandiosa i oberta a l’infinit.

Festivitat de Crist Rei

Celebrem junts la Festa de la Nostra Parròquia!

No falteu!!

Els fruits de la santedad de la tardor del 2018 (1)

El Papa Pau VI ara, sant de l’Església Catòlica

Del Papa Pau VIè escriuríem cents de post, fou gran pastor de l’Església, va concloure feliçment el Concili Vaticà II i tingué cura de la seva complicada i ingent aplicació. Suportà la creu, però el Senyor també el va consolar i ajudar; moria el dia de la Transfiguració; mentre agonitzava només repetia les paraules: Pater noster. 

 Fou un pastor de l’Església ple de saviesa, bondadós, Fou ell que, després de sant Pere, retornà a Jerusalem i s’abraçà amb el Patriarca Atenagores, obrint un camí, que feia mil anys que estava barrat, al diàleg amb les Esglésies santes de l’Orient. Defensà la vida i la santedat del matrimoni. Ell proclamà que l’Església és experta en humanitat. Estimat sant Pau, papa VI, prega per l’Església i per nosaltres.

Hem traduït al català el Testament Espiritual. El van trobar post mortem. És un text magnífic que revelà l’amor de Papa Papu Vè, ara sant, al món, a l’Església.

In nomine Patris et Filii et Spiritus Sancti. Amen.

1 – Fixa la mirada en el misteri de la mort i del que a aquesta segueix a la llum de Crist, l'únic que la esclareix; i per tant, amb confiança humil i serena. Percebo la veritat que per mi s'ha projectat sempre des d'aquest misteri sobre la vida present, i beneeixo al vencedor de la mort per haver dissipat les seves tenebres i descobert la seva llum.

Per això, davant la mort i la separació total i definitiva de la vida present, sento el deure de celebrar el do, la fortuna, la bellesa el destí d'aquesta mateixa existència fugaç: Senyor, Et dono gràcies perquè m'has cridat a la vida , i més encara, perquè fent-me cristià m'has regenerat i destinat a la plenitud de la vida. Així mateix sento el deure de donar gràcies i beneir qui va ser per a mi transmissor dels dons de la vida que m'has concedit Tu, Senyor: els que m'han portat a la vida (siguin beneïts els meus Pares, tan dignes!). Els que m'han educat, estimat, fet bé, ajudat, envoltat de bons exemples, de cures, afectes, confiança, bondat, cortesia, amistat, fidelitat, respecte. Contemplo ple d'agraïment les relacions naturals i espirituals que han donat origen, ajuda, consol i significat a la meva humil existència: Quants dons, quantes coses belles i elevades, quanta esperança he rebut jo en aquest món! Ara que la jornada arriba al crepuscle i tot acaba i s'esvaeix aquesta estupenda i dramàtica escena temporal i terrenal, com agrair-te, Senyor, després del do de la vida natural, el do molt superior de la fe i de la gràcia, al que únicament es refugia al final el meu ésser? Com celebrar dignament la teva bondat, Senyor, perquè amb prou feines entrat en aquest món, vaig ser inserit en el món inefable de l'Església catòlica? I com, per haver estat cridat i iniciat en el sacerdoci de Crist? I com, per haver tingut el goig i la missió de servir les ànimes, als germans, als joves, als pobres, al poble de Déu, i haver tingut l'honor immerescut de ser ministre de la santa Església, en Roma sobretot, al costat del Papa, després a Milà com a arquebisbe en la càtedra, massa alta per a mi i venerabilíssima, dels sants Ambròs Carles, i finalment en aquesta de Sant Pere, suprema i tremenda i santíssima? In aeternum Domini misericòrdies cantabo.

Rebeu la meva salutació i benedicció totes les persones que he trobat en la meva peregrinació terrenal; els qui van ser col·laboradors meus, consellers i amics, i ¡tants ho han estat, i tan bons i generosos i estimats! Beneïts siguin els que van rebre el meu ministeri i van ser fills i germans meus en el nostre Senyor!

A vosaltres, Lodovico i Francesco, germans de sang i d'esperit, i a vosaltres els éssers tan estimats tots de casa meva, que no m'heu demanat res, ni heu rebut cap favor terreny de mi, i que sempre m'heu donat exemple de virtuts humanes i cristianes, que m'heu comprès amb tanta discreció i cordialitat i, sobretot, m'heu ajudat a buscar a la vida present el camí cap a la futura, a vosaltres va la meva pau i la meva benedicció.

El pensament es torna cap enrere i s'estén al voltant; i sé bé que no seria complerta aquest comiat, si no em acordés de demanar perdó a tots els hagi pogut ofendre, o no servir, o no estimar prou; i igualment si no em recordés del perdó que alguns puguin desitjar de mi.

La pau del Senyor sigui amb nosaltres.

I sento que l'Església m'envolta: oh, Església santa, una vegada i catòlica i apostòlica, rep el meu suprem acte d'amor amb la meva benedicció i salutació.

A tu, Roma, diòcesi de Sant Pere i del Vicari de Crist, tan estimada d'aquest últim servent dels servents de Déu, la meva benedicció més paternal i més plena, perquè Tu, Urbs de l'Orbe, tinguis sempre present la teva misteriosa vocació i sàpigues respondre amb virtuts humanes i amb fe cristiana a la vostra missió espiritual i universal, tot al llarg de la història del món.

I a Vosaltres tots, venerables germans en l'Episcopat, la meva salutació més cordial i reverent; estic amb vosaltres en l'única fe, en la mateixa caritat, en l'afany apostòlic comú, en el servei solidari de l'Evangeli, per a edificació de l'Església de Crist i salvació de tota la humanitat. A tots els Sacerdots, els Religiosos i les Religioses, els Alumnes dels nostres Seminaris, els Catòlics fidels i militants, els joves, els que pateixen, els pobres, els que busquen la veritat i la justícia: a tots, la benedicció del Papa, que mor.

I també, amb particular reverència i agraïment als Senyors Cardenals ia tota la Cúria romana: davant vosaltres, que em sou més propers, professo solemnement la nostra Fe, declaro la nostra Esperança, celebro la Caritat que no mor, acceptant humilment de la divina voluntat la mort que em estigui destinada, invocant la gran misericòrdia del Senyor, implorant la intercessió clement de Maria santíssima, dels Àngels i dels Sants, i encomanant la meva ànima a l'oració dels bons.

Mallorca al cor

FES-NOS D'ÀNGEL DES DEL CEL, ARTHUR

Hem viscut amb horror i amb una infinita compassió els estralls causats pels aiguats de Mallorca. Hem pregat per ell i hem demanat al Senyor que consoli el cor dels pares del petit Arthur. Hem vist amb agraïment i solidaritat la noblesa i la unió dels habitants de l'illa. Tots han ajudat.

El bisbe Sebastià, que és un bon Pastor, ha dit paraules molt cristianes als funerals pels qui han perdut la vida! Hem vist també el Rafael Nadal que ha donat la talla com a persona posant-se ajudar, com un de més, els veïns. Quan hi ha sofriment el cor de l’home, sempre enigmàtic, desvetlla els millors sentiments de bondat, de compassió, de solidaritat.

L'illa ens és, per molts motius, molt propera. Nosaltres ens quedem sempre amb la pregunta: ¿Per què permets, Senyor, que passin aquestes coses? No hi ha resposta. Només podem pregar i estimar. Si no hi ha Déu tot és encara més buit, més sense sentit. 

Els donem el condol i ens unim al dolor de l’Església de Mallorca. El bisbe Sebastià ha dit en la homilia aquestes paraules, referides a la Joana, la mare de l’Arthur, que va poder salvar la vida de la seva filla i germaneta del petit Arthur: «Hem vist així com la mare salvava a la seva filla, mentre ella exposava la seva vida i era arrastrada per la força de l’aiguat. Aquesta mare representava l’amor de tots».

Els dediquem el Pi de Formentor, cantat per Maria del Mar Bonet

Mireu també el vídeo que mostra la solidaritat de la gent:

Hem començat el curs de catequesi

Amb il·lusió i alegria per part de tots (nenes i nens, pares, catequistes i mossèn) hem començat un nou curs de catequesi. No és estranya aquesta alegria perquè Jesús hi és present.

És una llàstima -tot i que és lògic- que, per la qüestió dels drets d’imatge, no puguem mostrar-vos fotografies de la Missa d’Inauguració de Curs i d’enviament dels catequistes. Fou una celebració joiosa, participada, en la qual Jesús va ser el centre de tot.

El nombre de nenes i nens inscrits enguany és de 45 en el primer curs i 61 en el segon. També us informem que aquest curs han començat dues catequistes noves en aquest important servei.

Els objectius de la catequesi d’enguany són dos:

A.- Introduir els infants en la pietat. Aquesta paraula significa que els nens i les nenes sentin dins del seu cor la presència amorosa de Déu i aprenguin a pregar. Ens hem adonat que una catequesi que no sigui vivencial no arrela ni és fructuosa. El temps de catequesi ha de quedar com una vivència interior de Déu que val per tota la vida.
B.- Aprendre el llenguatge de la fe i que els infants sàpiguen dir els continguts de la fe. Un nen o una nena ha de tenir paraules per dir la seva fe, per això hem reeditat el catecisme propi de la parròquia perquè el treballin.

Aquests objectius són els més importants, si no volem que la catequesi sigui una pèrdua de temps fent  tan sols dibuixets i manualitats. El mossèn ha exhortat els catequistes, que han assumit la missió de transmetre la fe, que aprofundeixin en la seva vida espiritual i aprenguin i estudiïn el catecisme. Ningú pot transmetre allò que no té.

Una de les cançons que aprenen els nens, de COR NOU, amb els gestos que els ajuden a interioritzar el que diuen.

Potser el cant més bell de l'adoració a l'Eucaristia: Adoro te devote

El vídeo que us proposem per escoltar i veure (sobre tot, no ho deixeu de fer) és d’una gran bellesa i pietat. A Xile es conserva la tradició de portar l’Eucaristia als malalts i als impedits el diumenge després de Pasqua. Com que les distàncies són llargues és costum de portar el Sagrament en un carruatge tirat per cavalls, acompanyat per una comitiva. 

A part de la bellesa de les imatges s’escolta l’himne eucarístic Adoro te devote: un himne tan bell i profund no pot tenir altre autor que sant Tomàs d’Aquino.

Com que el text llatí és incomprensible per una gran majoria, he cercat la millor versió catalana, que transcric tot seguit:

1. Un desig vivíssim m'ha impulsat, Senyor;
vinc per adorar-vos i donar-me a Vós.
La grandesa vostra feu-me contemplar,
puix aquí s'amaga en el Vi i el Pa.

2. Vista, gust i tacte no us sabran trobar;
per aconseguir-ho és la fe el que val.
Fe en el que diguéreu la darrera nit
als vostres deixebles, consagrant pa i vi.

3. En la Creu s'amaga la divinitat;
en l'altar s'oculta fins la humanitat.
Jo, però, confesso l'una i l'altra en Vós;
com el lladre, imploro pietat, Senyor.

4. No veig les ferides que Tomàs veié
i també us confesso el Senyor i Déu meu.
Feu que tingui sempre l'esperit serè
i estimant-vos cregui amb sincera fe.

5. Vostre Pa ens conforta i és memorial
d'una mort que és vida per als cristians.
Tot aquell qui menja vostre Cos sagrat,
per la llum divina resta transformat.

6. Redemptor dels homes sou, Senyor Jesús;
els pecats es renten amb la Sang del Just.
Si l'Eucaristia guarda vostra Sang,
tot bevent del Calze ens sentim salvats.

7. Si en el Pa i Calze ara us veig ocult,
sense vels vull veure-us Redemptor Jesús.
I si contemplar-vos tant he desitjat,
reveleu-me un dia vostra majestat. Amén

La melodia que l’acompanya és gregoriana i, veritablement, corprèn per la seva simplicitat i, alhora, per la seva dolcesa. Hem decidit que tots els divendres, abans de la benedicció del Santíssim Sagrament, la cantarem a la Parròquia. Ja l'aprendrem.

L'Evangeli del proper diumenge, 21 d'octubre.

QUI VULGUI SER IMPORTANT HA DE SER EL SERVIDOR DE TOTS

L’Evangeli del Diumenge vinent és molt bonic. Els fills de Zabedeu van a trobar Jesús i li demanen (per dir-ho així) càrrecs: «Seure a la seva dreta i a la seva esquerra quan Ell regni». No havien entès que el Regne que Jesús predicava no era temporal, sinó de Déu.

Jesús, com a bon jueu, respon amb una altra pregunta: ¿Podeu beure del calze que jo haig de veure? Ells li responen que sí. Els dóna la raó: Sí que el beureu, però no ara, el beureu després. Els parla del calze de l’Eucaristia.

Nosaltres, els cristians, som els qui bevem del calze del Senyor, de la seva donació d’amor. Cada vegada que participem de l’Eucaristia participem de l’amor del Crist, desbordant i inesgotable. És un amor que no es consumeix mai, sempre brolla, com una font inesgotable. Un amor que ve de la creu del Senyor i participat per nosaltres ens omple i ens posa en un moviment d’amor, que ve de Déu Trinitat i va cap a Déu. 

En aquest Evangeli es contenen les paraules: Qui vulgui ser important ha de ser el servent de tots, per tal que esdevinguin semblants a Ell, que ha vingut a servir i a donar la vida per una multitud. Una donació que el Senyor fa present en cada Eucaristia quan sentim les paraules: Aquesta és meva sang vessada per vosaltres i per a molts. L’home de talla, segons Jesús, és el qui es posa al servei dels altres.

El Sant pare Francesc ha demanat que fem de la vida consagrada, motiu d’oració, és la seva intenció per aquest mes d'octubre. Ho podem escoltar en el següent vídeo.

Cinema a la Parròquia.- "La cabaña"

Torna la Missa de 10 els diumenges.

Doncs sí, acabat aquest mes d'agost tropical...calorós i xafogós... tot torna a la "normalitat", per tant, aquest diumenge, dia 2 de setembre, ja hi tornarà a haver Missa de 10 del matí.

Horari del mes d'agost

Predicació a les Completes de sant Pere de Reus

Dia 28 de juny del 2018 per Mn. Rafael Serra, rector de Crist Rei de la Ciutat.

Exm Sr. Alcalde de Reus i il·lustre Consistori de la l’Ajuntament de la ciutat. Benvolgut Sr. Prior i germans preveres, amics tots.
Anuncio amb goig la salvació en dia de gran festa, diu el salmista exultant. El dia de la gran festa és avui. Sant Pere, patró de la ciutat. Que l’àliga dansi, que les campanes cantin, que la tronada que fa esfereir l’univers, que va dir en X. Grasset, retroni en el Pregó de festes d’aquest any. 

Som la gent de Reus, contents de la seva ciutat i de la seva festa. Coneixem les nostres capacitats, coneixem els nostres defectes, però estimem entranyablement aquesta ciutat. La festa major no s’organitza per altres, és la festa que fem per a nosaltres mateixos. Vet aquí el seu encant. La festa treu de la quotidianitat, és integradora i és un acte d’amor a la ciutat on hem nascut i on vivim. Participar en la festa és un dir: Reus, t’estimem.

Tanmateix les ciutats no són pur urbanisme, les ciutats tenen ànima. Una ànima, que ens és donada a manera de símbol en la relíquia insigne de sant Pere. ¿Per què ens estremeix cada any quan acomplim amb la consueta d’obrir l’urna i retrobar les tres claus que l’obren i mostrar-la al poble? Com ens emociona la melodia inconfusible del Ball de l’àliga o els goigs de la Mare de Déu! Allò admirable és que això que fem ja ho vàrem fer l’any passat i ho tornarem a fer l’any vinent, però sempre és nou. És nou perquè en aquesta simbòlica retrobem l’ànima de la ciutat.

Son aquests símbols que revelen l’ànima de la ciutat L’ànima vol dir la vida, l’ànima vol dir una històrica precedent, secular i que configura un estil, una manera de ser, una noblesa. Un jo col·lectiu que ens quan diem sóc de Reus, no volem dir que visc en una ciutat i prou, sinó que configura una identitat. És el sentiment que tenim que. quan venir de mar o de muntanya i albirem l’alt campanar, ens diguem: Ja som a casa.

Vet aquí que a l’apòstol sant Pere el Senyor li va confiar les claus de l’Església. Digueu: ¿A qui deixem les claus de casa sinó a qui ens mereix confiança? Vet aquí que el Senyor Jesús ens ha fet confiança i ens ha fet participants de la seva missió i tot el que és seu és ben nostre. Sant Pere és el patró de Reus i «patró a la marina» significa el que guia, el que marca el timó. El que obre el camí i senyala el rumb.

També d’alguna manera el Senyor ens ha confiat amb la triple clau el destí i el nord de la ciutat, el seu present i el seu futur. Ens ha fet confiança. Ha posat la ciutat en mans dels qui la presideixen en esperit de servei i sense rivalitats, en mans dels seus habitants i dins de l’Església en mans dels seu pastors. Pere, ferm en la fe; Pere, intrèpid en la missió; Pere disponible per a la missió.

Pot semblar que tot el que he dit fins ara és una retòrica, perquè la història no una categoria ideal, sinó que està feta dels esdeveniments terriblement quotidians i tangibles.
Com no tenir present el drama de la Mediterrània? vet aquí que el mar on ens banyem és una sepultura per a molts. Reus amb diverses iniciatives s’ha manifestat solidari i sensible, en aquesta casa acollírem la creu de Lampedussa, amb una celebració comparable a la celebració del Sant Divendres de la Mort del Senyor.

¿Com no tenir present les ferides que portem de la tardor passada, en què Reus es manifestà com una ciutat que estima la pau i és fidel a la sang i al cor del país i reprova tota violència? ¿Qui es pot alegrar que algú estigui a la presó per opcions polítiques determinades? No hi haurà pau a Catalunya fins que tots no siguin a casa.

¿Com no tenir present una manera de fer política que irrita als pobres i avergonyeix els qui es corrompen, ells i els seus fills, quan es desvirtua miserablement el noble art de servir a la polis?
¿Com no tenir present que tota la ciutat està al servei del bé comú (i comú és comú, de tots, no d’uns quants)? La crisi ha passat per uns, no pas per tothom i cal reivindicar les lleis aprovades per un parlament i reprovades per un altre que miren el bé, la promoció de les persones més vulnerables.

Com ens alegrem de totes les iniciatives de la ciutat, en tantes institucions que miren la promoció dels més desafavorits. Com també ens alegrem del treball inestimable de l’Església catòlica en la seva dimensió social, una Església gelosa de la seva llibertat quan organitza la caritat.
La festa, germans, no és festa sinó és festa per a tothom.
I així tantes i tantes coses...

De petit vaig aprendre que hi ha una navegació de cabotatge, tímida i poruga, però hi ha una navegació d’alta mar, a sol ixent, sempre hem d’anar més lluny. Una ciutat és ennoblida no únicament per la seva prosperitat material, sinó per cultivar els valors que la fan més humana, de diàleg, de sensibilitat social, d’integració, de solidaritat. Tenim aquest patró, ell que va sentir les paraules del Mestre: Duc in altum. Que les claus que obren la teca de la relíquia obrin el cor i ens treguin el millor de nosaltres pel bé de l’Església, en tant que creients, i el bé de la ciutat, en tant que ciutadans.

Que la fe de Pere sigui la nostra, ferma com el campanar de la Prioral, lluminosa com un cel de festa major. Amics i amigues, que tingueu una bona festa major.

Mn. Anton Roquer és al cel

La tradició Franciscana vol que la mort dels germans sigui anunciada com una alegria. Es així perquè la seva mort és una mort pasqual. Els cristians no dubtem ni volem dubtar que el millor és estar amb el Senyor. Ha mort un servidor de Déu que exercí en la seva vida el ministeri en l’Església. Al mossèn no li agradaven els elogis perquè era dels qui no es donaven importància a sí mateixos i feien només el que havien de fer, sense cercar el mèrit ni l’aplaudiment. Havia après els camins de la fidelitat. Quantes vegades em va dir que les coses s’han de fer, no per gust, sinó per fidelitat!. És el que va fer tota la vida, Fer-ho tot amb fidelitat i pot escoltar les paraules de la paràbola Molt bé, servent bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

Aquests darrers temps havia perdut la memòria immediata, però no va oblidar la geografia que ell estimava tant i en la qual havia exercit, durant molts anys el ministeri, a les parròquies del Priorat. Era el rei de les muntanyes tant nostres i que coneixia, en les quals se sentia a casa seva. Quantes excursions, Déu meu pel Montsant, banda i banda! Quants records, Déu meu! Quantes hores que passàrem junts, de goig, compartint el pa nostre de cada dia, que és el ministeri nostre de cada dia. No vull revelar cap secret del seu cor, que ell més que explicar deixava endevinar. Tampoc ho permetria. N’explicaré només un: Estimava a Santa Maria (així ho deia ell). Tot el ministeri fou marcat per la presència de la Mare de Déu: Santa Maria de Ciurana, Santa Maria la Major de Falset i santa Maria de Misericòrdia, a Reus. Sota la seva mirada va viure el seu ministeri sacerdotal. Repeteixo, estimat Mossèn, el que vas dir en una homilia: Ara, Anton la teva glòria no és incerta. 

PORTALADA ROMÀNICA DE SANTA MARIA DE SIURANA QUE MOSSEN ANTON VA OBRIR TANTES VEGADES. MARIA ÉS LA PORTA DEL CEL SEMPRE OBERTA. geix la llegenda

Ens ha deixat amb la seva discreció, purificat pels sofriments i la solitud del darrer temps, ha marxat amb els secrets del seu cor, eren secrets d’amor, d’un amor immens a Jesucrist i a la seva Església. Fins al cel, Mossèn.

La ratafia

Va ser una idea feliç i simpàtica que el M.H. President de la Generalitat regalés al President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, una ampolla de Ratafia. Va ser una trobada que s’hagués hagut de produir molt de temps abans, evitant així problemes que fan patir molt. En política, el diàleg és sempre necessari. No hi ha política sense diàleg. Pròpiament, és “l’art de dialogar”.

La ratafia, que és un licor fet amb herbes aromàtiques i reposat durant un temps a sol i serena, és molt familiar als pobles de Catalunya. El seu orígen fou la trobada dels bisbes de Vic, Barcelona i Girona en una masia de la comarca de La Selva. Aquesta masia era a la confluència dels tres bisbats. Havien tingut litigis pels drets episcopals i, finalment, van arribar a uns acords que pacificaven la relació.

Contents, els tres bisbes, van demanar a la masovera que els portés algun licor casolà per celebrar-ho. “Dona, no tens alguna cosa per celebrar-ho?” El licor fou portat i el gust va plaure els bisbes, tant que li van demanar que com es deia i la dona va dir “Això no té nom, ho fem a casa” i el bisbe de Girona va tenir una idea genial, “es dirà RATAFIAT, terme llatí que vol dir que les coses acordades es facin”. Rata: allò acordat. Fiat: que es faci.

Hem d’esperar que la ratafia faci el seu efecte i el diàleg entre els dos mandataris prosperi i en tornin a beure amb una alegria més gran pel bé de tots.

Per cert, estem tristos perquè Bèlgica va ser eliminada al Mundial, ja que és un país amic de Catalunya i el seu seleccionador, en Robert Martínez Montoliu, és fill de Balaguer.

Maria, mare de l'Església

La nova memòria de Maria en el calendari litúrgic universal.

El Papa Francesc ha tingut la feliç iniciativa d’inscriure una nova memòria de la Mare de Déu en el calendari general de l’Església Catòlica amb el rang de Memòria obligatòria. És una memòria mòbil que se celebrarà sempre el dilluns després de la Pentecosta. El títol de  la memòria és: Maria, Mare de l’Església.

Christ on the Cross with the Virgin, Mary Magdalene, St. John, and St. Francis of Paola,
 detail, by Nicholas Tournier (1590-1639).

Aquesta invocació mariana fou sempre present en la pietat de l’Església fins que el beat Papa Pau VI en féu declaració solemne i magisterial a Maria al final de la tercera sessió del Concili Vaticà II, el dia 21 de novembre de l’any 1964. El títol és expressió de la bella doctrina elaborada pels Pares del Concili i que s’expressa en la capítol VIII de la Constitució Dogmàtica sobre l’Església: «Lumen gentium» aprovada en aquella sessió.

Encara he recollit el testimoni de preveres que foren presents aquell dia en la basílica de sant Pere, que expliquen el goig immens que s’expandí per tota l’aula conciliar i com els Pares sortien dels seus escons i s’acostaven on era el Papa amb aplaudiments i amb el goig de l’Esperit Sant. Fou una hora de gràcia la que va viure la gran assemblea aquell dia.

L’assemblea conciliar que en la sessió havia viscut moments difícils i tensos es manifestava en aquella hora unànime en l’amor a l’Església i a la Mare de Déu. Fou realment una gràcia de l’Esperit Sant. Maria feia retrobar el sol cor i la sola ànima que el Senyor regala sempre a l’Església. No oblidem l’etimologia de la paraula unanimitat (una anima).

M’atreviria a dir que la nova memòria no és únicament devota, sinó que forma part de la historia salutis, ja que Maria, tant en l’encarnació del Verb, com en el naixement de l’Església és present, ella que és Mare, no tant sols del Cap, sinó de tot el Cos. Mare del Fill, és també mare dels germans. La memòria posada l’endemà de la Pentecosta (ja fora del Temps pasqual) evocarà sempre que Maria forma part essencial de l’Església, des del primer Pentecostès. No es pot entendre el misteri de l’Església sense Maria. Com tampoc es pot entendre el misteri de Maria sense l’Església. Si Maria fou mare de la humanitat de Jesús per obra de l’Esperit Sant, també per la gràcia de l’Esperit Sant, donat a la creu, esdevingué Mare del seu Cos, l’Església. És el mateix Senyor que, segons l’evangeli de Joan, dóna a Maria «per mare» al deixeble estimat. Habitualment la traducció del grec del verset Jn 19:27b és: D’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva. L’original diu més, no parla de casa seva (això és una interpretació del traductor) sinó que expressa que la prengué com a allò que li és propi i que li pertany per sempre. «In sua» tradueix admirablement la Vulgata.

Maria, forma part dels dons pasquals de Jesús, per això l’estimem tant. En aquest sentit la nova memòria m’atreviria a dir no és simplement devota o piadosa, sinó que és esdeveniment de la història de la salvació.  La maternitat de Maria sobre l’Església forma part dels «dons pasquals de Jesucrist a l’Església». La maternitat de Maria sobre l’Església ens recorda que l’Església té entranyes de mare (no s’entengui aquí cap mena de materialisme), és a dir, estar cridada a engendrar fills a la vida de Déu per la fe i el baptisme.

El decret fou firmat pel sant Pare el dia 3 de març de 2018. Aquesta memòria s’ha de celebrar aquest any l’endemà del Diumenge de Pentecosta i així, sempre. Celebrem amb goig aquesta nova memòria, pensant que, quan nosaltres no hi siguem, d’altres la celebraran amb el mateix goig.

Us fem el regal del fragment In te Domine speravi, de Brukner, interpretat a tot orquestra a Montserrat, canta de soprano Marta Matheu, germana de Mn. Enric Mateu. Us recomano que l’escolteu fins el final, que és magnífic, donat que hi ha un reverver quasi infinit.

Vetlla de Santa Maria de Montserrat

Feia molts i molts anys que no havia pujat a Montserrat per participar de la vetlla de Santa Maria. Aquest any vaig tenir ocasió d’anar-hi amb uns companys sacerdots. Com sempre, anar a Montserrat és un goig per l’ànima. Com veieu en la fotografia la Basílica era plena de pelegrins i també de la munió de sacerdots, representants de totes les diòcesis catalanes. Era notable la participació de joves.

La celebració de la vetlla va ser magnífica, participada i pietosa. La interpretació del Nigra sum, de Pau Casals, a càrrec de l’Escolania, va ser particularment emotiva, donades les circumstàncies actuals a Catalunya, de la qual la Mare de Déu n’és patrona.

Després de la Vetlla, com és costum, es ballen sardanes a les places del Monestir. Fou entranyable. Tot ple de l’alegria pasqual sota la mirada dolça de la Mare de Déu. En aquella dansa hi havia tots els sofriments i totes les esperances d’un poble. Eren, veritablement, sardanes de solidaritat, amb la tenora que apuntalava l’esperança.
En el moment de rebre les ofrenes, el Pare Abat va dir aquestes paraules que transcrivim i que us convidem a llegir, si això us plau.

Paraules del P. Abat de Montserrat a la Vetlla de Santa Maria de Montserrat

Estimats Sr. Bisbe de Girona, que ens presideix, Sr. Arquebisbe, Srs. Bisbes, Pères Evêques, preveres i diaques, membres de la vida consagrada, seminaristes, autoritats, germans i germanes en el Crist ressuscitat:

Hem vingut a vetllar Santa Maria per posar-nos sota la seva protecció. Ho fem com des de fa segles ho han fet tants pelegrins. Ho fem tot recordant les paraules amb què ja l'invocaven els cristians del s. III: "Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu". També aquí, en aquesta basílica, podem repetir les paraules de la litúrgia bizantina en la festa de la Protecció de la Mare de Déu: "avui –canta l'Església d'Orient- la Verge es troba enmig de l'Església i prega Déu per nosaltres". Els profetes, els apòstols i tots els sants "s'alegren conjuntament perquè per amor nostre ella prega el Déu etern" (Kontakion de l'1 d'octubre). Aquesta és la certesa que ens aplega en aquesta vetlla.

Hem vingut a posar-nos sota la protecció de la Mare de Déu perquè ens doni abric amb el seu mantell –tal com cantem en el Virolai.

Perquè ens protegeixi com a Església que peregrina a Catalunya i ens faci cada dia més homes i dones de comunió, guaridors de ferides; perquè ens faci comunitats eclesials en sortida vers les perifèries del nostre entorn, tal com demana el Papa Francesc.

Perquè ens protegeixi com a Poble, ella que n'és la Patrona. Perquè, tal com han escrit els nostres bisbes, ens ajudi a "cercar una solució justa a la situació" actual i a ser "instruments de pau i de reconciliació enmig de la nostra societat catalana" per tal de "superar les conseqüències de la crisi institucional, econòmica i social que vivim" (cf. Nota del 16.02.2018).

Perquè vetlli pels qui són en presó preventiva o a l'estranger a causa d'aquesta situació i pels seus familiars. Perquè protegeixi tots els qui estan en situació de marginació, de pobresa, de solitud, de sofriment.

Demanem que doni protecció a totes les persones i realitats que representen les llànties que cremen en aquesta basílica, ara que acabem de renovar l'ofrena per mantenir-les enceses.

Tenim entre nosaltres un grup de pelegrins presidits pel seu bisbe, vinguts de la diòcesi francesa de Verdun, al Departament de las Meuse, a la Lorena. Hi ha una història molt bonica. En aquesta diòcesi, en una església d'Halles-sous-les-Côtes, s'hi venera la Mare de Déu de Montserrat des de fa uns segles. Allí, durant els anys 1936-1939, quan aquesta basílica era tancada a causa de la persecució religiosa i els monjos havien hagut de marxar de Montserrat, van decidir de donar a la Mare de Déu de Montserrat el culte que no podia rebre a la nostra muntanya i es van comprometre, també, a pregar perquè els monjos poguessin tornar-hi. Els acollim ben fraternalment.

Cher Mons. Jean Paul Gusching, chers frères et sœurs «Amis de Montserrat»: nous sommes très heureux de partager avec vous, en communion fraternelle, cette vigile de prière aux pieds de Notre Dame de Montserrat. Il est très vif en moi le souvenir des fois que moi-même et quelqu'un de mes frères moines, avons partagé la célébration à Halles-sous-les Côtes soit à l'église qu'au calvaire en bord de forêt ainsi que le pèlerinage à Notre Dame d'Avioth. Veuille la Très Sainte Vierge vous bénir et aussi à l'Église de Perpinyà et à son évêque Mons. Norbert Turini présent parmi nous.

Sí. Refugiem-nos sota la protecció de la Santa Mare de Déu, que no desoeixi les nostres supliques en les nostres necessitats; que en tots els perills ens deslliuri sempre, ella que és Verge gloriosa i beneïda (cf. Sub tuum praesidium).

Condol a la Diòcesi de Tortosa

Ahir a la nit, a l’hospital Joan XXIII de Tarragona, va morir mossèn Dàmaso Ruiz, a conseqüència d’un accident de cotxe. Era vicari de Benicarló i prevere de la Diòcesi de Tortosa. Tenia només 48 anys i era molt afeccionat al futbol i un conegut seguidor de l’Espanyol.

Era un bon sacerdot, entregat, servicial, devot de la Mare de Déu i sempre repartidor d’alegria.
Els mossens de la Diòcesi germana de Tortosa ploren la seva mort i, amb tot el cor, els donem el condol. 

Mn. Dàmaso, que havia estat alumne de Mn. Rafael Serra -el nostre rector-, havia vingut a Crist Rei diverses vegades per fer el servei de les confessions.

Al Cel sigui.

Càritas necessita...

Actualment, la nostra principal necessitat són llegums per coure (cigrons, llenties o fesols)

i pasta (macarrons i pasta petita). De la Unió Europea tan sols ens envien spaghetti. La pasta petita va molt bé per famílies amb avis i/o infants.

Moltes gràcies a tots per la vostra col·laboració!!

Sant Giuseppe Moscati

Hem celebrat la seva festa fa poc, el dia 12 d'abril, dia en que va morir, l’any 1927. Va ser el dia de la seva entrada en el Regne, dies natalis.

Li tinc una gran devoció i us la voldria encomanar. Aquestes son les raons: Primer, perquè és un laic del nostre temps i, segon, perquè fou un metge que aprengué a fer la diagnosi, no tan sols del cos sinó també del cor. 

El contacte amb el món de la malaltia i la pobresa de Nàpols el convertí en l’home de la misericòrdia, un home que, finalment, s’empobrí a sí mateix i ho donà tot als altres. Talment un Sant Francesc d’Assís. Per amor als pobres va deixar el seu projecte matrimonial i donà el seu patrimoni familiar. 

És una figura que val la pena conèixer i un model de santedat cristiana, realment heroica. 

A Itàlia s’ha fet famosa una pel·lícula biogràfica que us enllacem aquí mateix en un vídeo de YouTube.

Mireu-la, us enganxarà!!