Va fundar la Llar de Jesús, que era un centre d’acolliment i un menjador social de la ciutat de Reus, quan encara llavors els serveis socials eren precaris. En tot l’ajudà la bondat de la seva esposa, Antònia. La Llar de Jesús va esdevenir un centre d’acolliment dels pobres i una escola d’evangelització i de solidaritat. Hom recorda a Mn. Jaume amb un carretó recollint a botigues i particulars aliments pel menjador de la Llar de Jesús. Ni l’oli ni el pa van faltar mai en aquella casa, tampoc l’amor en què tothom era atès. La missió de Mn. Jaume era del cel. Obeeix a una profunda experiència espiritual i és una resposta a una pregària. «Senyor, què voleu que faci?». I li fou dit: «Dóna menjar als meus pobres». Així ho va fer, amb humilitat i sense cap mena d’ostentació. Era una missió del cel i no podia vanagloriar-se’n. Ho feia perquè ho havia de fer i perquè comprenia que era la voluntat de Déu. Per això no s’entretenia amb cap consideració sobre ell mateix i els altres: allò important era la missió.
La dolcesa del cor i les seves entranyes de misericòrdia pocs les van descobrir. No permetia pas que la coneguessin, perquè sabia que tot era un do de Déu. Era la negació de tota auto-referencialitat. Ell volia que les obres bones que feia fossin motiu perquè els homes lloessin Déu, no a ell. No pas amb paraules, sinó amb les obres va predicar l’Evangeli i va sostenir el Calze de l’amor de Jesús.
El Dr. Ramon Torrella l’ordenà diaca i la seva ordenació confirmava la seva vida i el seu servei, i el feia sagrament del Crist. Ell ha passat de mort a vida perquè ha estimat els germans i ara ha rebut la investidura reial promesa als servidors dels germans: «Vosaltres sou els qui heu perseverat amb mi en els moments de prova, i així com el meu Pare m'ha concedit la reialesa, jo també us la concedeixo a vosaltres: menjareu i beureu a la meva taula en el meu regne, (Lc 22,28ss). Mn. Jaume portà la creu de Jesús dins del seu cor. Amb la creu del desposseïment de tot va lliurar la seva ànima a Déu, havent rebut la benedicció del seu arquebisbe i del seu rector i amb la companyia de la seva esposa i dels seus fills.
Quan l’acomiadàvem, els preveres i els diaques allí presents veneraven amb un gran amor el fèretre. Algun dia es divulgarà – si es voluntat de Déu – la seva experiència espiritual, completament amagada als ulls del món. Que siguem dignes de la seva memòria, ell va escriure una teologia del diaconat no pas en la teoria, sinó en la seva pròpia vida. L’Església i la ciutat de Reus queden honorades per la seva vida. Fins al cel, estimat Mossèn.
Escoltem l’al·leluia de la bona de la Sussane Boyle, una dona plena de bondat i que abans de ser coneguda cantava al cor de la seva parròquia i tenia cura de la seva mare anciana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada