Germans i germanes dóna bo retrobar-nos aquesta nit per a la celebració de la Pentecosta. Avui va néixer l’Església. I l’Església neix a cada moment en què s’obre al Do de l’Esperit, ja que des de la primera Pentecosta sempre és Pentecosta a la casa de l’Església. Mirem-nos amb tendresa i afecte els uns als altres. Fa tants anys que fem camí junts, (en la catequesi, a Càritas...) Som creients de les parròquies de la ciutat de Reus; i els noms de les nostres estimades parròquies ens són entranyables, no els podem pronunciar sense un impuls d’amor. I, cosa bonica, quan diem que «som d’una parròquia» no vol dir que no siguem de l’altra, no vol dir que l’altra parròquia ens sigui aliena, en definitiva, som els germans que estimem el Crist i quan anem al Santuari de Santa Maria, amb el bell nom de Misericòrdia, anem a la casa de tots. Donem gràcies a Déu per aquests dons, que són fruit de l’Esperit Sant. Som cristians, portem el nom de Crist, i, per tant, la seva unció i la seva missió.
Què és el que hi ha de cristià en nosaltres? Allò que és de Crist i només allò que és de Crist. La resta és una resta de sèrie, inservible. L’Església no es fa a sí mateixa, es deixa construir per Crist i en l’Esperit Sant. Seria una pretensió per a nosaltres si no fos així. I d’aquí la necessitat constant d’obertura del cor a la gràcia i al do de l’Esperit Sant, com uns receptacles, fràgils i trencadissos, necessitats de la seva Presència. D’aquí el constant desig del cor de pregar i suplicar el Do de l’Esperit.
«Si algú té set que vingui a mi, i que begui, naixeran rius d’aigua viva de l’interior del qui creu en mí» De l’interior del Cos del Senyor, del Messies, naixeran rius d’aigua viva. De l’interior del seu Cos, que és l’Església. El moviment va de l’interior a l’exterior. Va cap enfora, com l’aigua que per ella mateix mateixa tendeix a expandir-se o sobreixir-se, de manera desbordant, omplint-ho tot. A l’interior de les nostres comunitats hi ha la font viva de l’Esperit de Déu, una font incessant, i inexhaurible,
(L’Esperit Sant sempre hi és) Cal beure d’aquesta aigua, però per beure cal tenir set. Es la set de la fe, del desig de pregària i també del desig d’estimar. I la font de l’aigua viva, que és l’Esperit Sant, fa que neixin rius d’aigua viva des de l’interior de les nostres comunitats cap enfora. (d’aigua viva, neta, no pas turbulenta)
Vet aquí que l’impuls de l’Esperit Sant en nosaltres és sortir cap enfora, sempre. Es com una mena de desig natural. La mesura de la maduresa cristiana (la seva majoria d’edat) de les comunitats i d’un creient és la seva capacitat de ser apòstol, això és, quan viu la fe no per a ell/a mateixa sinó pels altres.
Crec que hi ha un canvi qualitatiu en el moment present de la vida de l’Església, que va més enllà de les posicions eclesials entre progressistes i conservadors. Un canvi que és una qualitat nova, marcada per les primícies de la predicació del Papa Francesc quan diu per exemple que allò que fa més mal a les comunitats és aquell tipus de creient còmode, educat, sempre correcte, aquells cristians de saló o de sofà, però que no saben engendrar fills a l’Església. I que no saben anar més endavant.
I com ho podem fer això? Qui ens ho pot ensenyar? L’Esperit ens ensenya la necessitat de deixar-se trobar per Crist, en el més íntim del cor, és entrar pels camins de la pregària. Quan una comunitat beu de la pregària i viu de l’Eucaristia i procura la justícia i estima els pobres, ella mateixa es rejoveneix i esdevé aquell riu que brolla del seu interior i va cap enfora, amb la voluntat humil de testimoniar per amor i només amb amor, les meravelles de Déu, en Crist. No ha de fer res, només deixar-se portar i contemplar les meravelles que Déu fa. La fe només creix vivint-la (Papa Benet XVI)
L’any de la fe ens fa descobrir el bell símbol de la barca. A través del pas del temps el vaixell de l’Església avança. Tenen lloc al vaixell aquells que creuen, estimen i esperen. Imaginem les nou barques que són cadascuna de les nostres parròquies (i com en el mar de Galilea ) venen les unes a les altres per ajudar-se. La mar és contrària i podem conèixer dies de sol, de tamborinada, de mar plana o encrespada, però la barca sempre desplega el velam i avança vers la platja del Regne on l’espera el seu Senyor. I el vent que l’impulsa més enllà de les resistències de dins i de fora, és el Vent de l’Esperit. Es Pneuma. Es Mestral, no llebeig. (El mestral és el vent de les muntanyes, que va mar endins, el llebeig és el vent que ve de la mar, cap a terra). Sense Vent la barca no avança i s’atura. Despleguem, amics, les veles. I les veles es despleguen des de dins, des del cor.
Que la nostra Pentecosta, germanes i germans, sigui ben granada, pletòrica dels fruits de l’Esperit Sant. Crist és en nosaltres onsevulla que siguem i fem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada