Avui, des de la Prioral de Sant Pere
dimecres, 18 de març del 2020
dimarts, 17 de març del 2020
Missa del dimarts, 17 de març de 2020
Avui, des de la Parròquia de Sant Joan. Els mossens de l'Arxiprestat de Reus han celebrat la missa, sense fidels, seguint el confinament decretat per les mesures sanitàries per la lluita contra el Coronavirus. Us la posem, per si la voleu seguir:
dilluns, 16 de març del 2020
Missa del dilluns 16 de març de 2020
Aquí teniu la missa d'avui que, també sense presència de fidels, per seguir les recomanacions sanitàries, els mossens de l'Arxiprestat han gravat a la nostra Parròquia.
diumenge, 15 de març del 2020
Missa del 15 de març de 2020, Tercer Diumenge de Quaresma al Santuari de Misericòrdia.
Benvolguts,
Els mossens de l'Arxiprestat de Reus han celebrat aquest matí l'Eucaristia corresponent al dia d'avui, tercer diumenge de Quaresma, al Santuari de Misericòrdia. Una Eucaristia sense gent, clar, tal com recomanen les mesures de seguretat que hem de seguir a causa del Coronavirus que insisteixen en que el millor que podem fer és quedar-nos a casa.
Ells han gravat la Missa i, per això, han obert un canal a YouTube "Arxiprestat de Reus" i han pujat els vídeos.
Com, per a protegir la salut de tots s'han suprimit totes les misses, farem bé de seguir alguna d'aquestes que "a porta tancada" s'ofereixen per la tele, ràdio, internet, o aquesta mateixa que ara us posarem aquí.
Ànim, posem-nos sota la protecció de la Mare de Déu, i que Déu ens beneeixi a tots.
dissabte, 14 de març del 2020
Nota de l'Arquebisbat de Tarragona en relació al confinament pel Coronavirus
Tarragona, 14 de març de 2020
Que visquem tots plegats aquesta situació des de la fe i la confiança en el Senyor. En aquests moments de dificultat, els fills de Déu hem de viure sabent que els béns del cel no ens faltaran mai i que Jesús mateix, Ell, que és camí veritat i vida, ens guiarà en la foscor. Invoquem-lo i invoquem Santa Maria, Mare de Misericòrdia i posem-nos sota la seva protecció.
Des de la Parròquia us acompanyem en la pregària i us anirem informant de la situació.
Una cordial i fraterna abraçada.
Que Déu, Pare, Fill i Esperit, ens beneeixi
Mn. Rafael Serra
Rector de Crist Rei
dimecres, 4 de març del 2020
Reflexions Quaresmals.- 2020.- I
Qui acull un d’aquests (Mc 9:33-37)
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
El capítol 19 de Marc és ben mogut, ple d’històries i d’ensenyaments del Senyor Jesús. El text ve després del relat de la transfiguració. Jesús sabia ben bé de què havien parlat pel camí i els vol donar una regla per la comunitat eclesial que vindrà després. Ho fa no només de paraula, sinó amb un gest, de manera visual i creant una icona (la d’ell mateix amb un nen als braços).
Ells callen perquè intueixen que el que havien parlat no agradava al Senyor, perquè se saben coneguts per ell, com ells el coneixen a ell. Volien ja jerarquitzar-se entre ells. ¿Qui és el més important significa qui pot manar? ¿Qui està sobre els altres? ¿Qui pot disposar dels altres?. Eren pocs i ja discutien qui era el més important i ja excloïen els dissidents. El context és l’anunci de la passió i la invitació al seguiment i això que tres d’ells havien contemplat la seva glòria a la muntanya alta. No entenien i no podien entendre que el camí de Jesús fos la creu, el fracàs. Eren a casa, s’assegué en actitud de mestre i els cridà. Quan el Senyor els crida vol dir que els ha de dir una cosa important.
No espera que li contestin. Pronuncia una solemne sentència: el primer ha de ser l’últim per esdevenir el servidor (diákonos) de tots. Ha d’ocupar el lloc del servei, gairebé de l’anonimat, del qui no compta, que només es nota que no hi és quan no fa el que ha fer. No hi haurà baralles per a ser el primer sinó per a ser l’últim. Per a servir no a uns quants, sinó a tots. No a aquells que li vingui de gust, o li ho puguin recompensar, o el puguin elogiar, sinó que ha de servir a tots. El cristià, quan entra en una comunitat, sempre ha d’ocupar el lloc del servei (ser del Senyor ja li és prou). Aquesta és l’actitud normal, ordinària, d’un creient dins de l’Església. Ja li diran que ocupi un lloc més elevat si així el Senyor ho disposa. No parlo de coses que no coneixeu, en totes les parròquies hi ha cristians d’aquest tipus. El mossèn si és evangèlic també ha de buscar aquest lloc.
Ara el darrer lloc és un lloc santíssim (un lloc de Déu). Primer perquè és el lloc que ocupà el Fill de Déu, que esdevingué l’últim en la seva santa creu per donar la vida per tots. Allí el cristià s’identifica amb Jesús i participa de la seva creu. Això és una llei molt cristiana verificada en molts llocs de l’Escriptura i de la teologia. La inversió divina de l’amor. Segon perquè en aquest lloc, l’últim, hi ha una representació de la santa Trinitat de Déu.
Llavors ve la imatge (la icona) acompanyada d’una segona paraula del Senyor (encara més alta). Jesús pren un nen (representem-nos-el) que jugava per allí, -que hi eren sense ser vistos i notats-, el Senyor el posa al mig, prenent-lo als braços. No era pas una casualitat, sinó una providència que els nens fossin allí. Un nen que es tret del seu món imaginari d’infant per ocupar -sense voler- el lloc de l’atenció de tots. Un infant sense nom, un nen qualsevol. Que se sentia segur i joiós en braços de Jesús, sense poder entendre el que feia i el que deia.
El nen esdevé imatge (símbol de la seva pròpia persona). L’infant és ell: Qui acull un d’aquests infants m’acull a mi. És una perfecta adequació. S’hi identifica perquè ell se sent com un fill al sí del seu pare, perquè de la seva divinitat només li quedava la seva condició de fill. Ell, l'únic que podia anomenar a Déu com a “Abba”, pare estimat. Darrere els braços de Jesús sostenint l’infant hi ha el Pare en l’amor del Sant Esperit. Ell no ho diu, però ho deixa entendre. La imatge esdevé una icona de la santa Trinitat de Déu, No només m’acull a mi, sinó a aquell que m’ha enviat. Fixeu-vos la progressió: de l’infant a Jesús i de Jesús al Pare. Acollir vol dir estimar (com el gest de Jesús de prendre l’infant).
Aquest és un dels més petits que apareixen de nou en la paràbola del judici final (Mt 25). Forma part dels germans meus més petits (que no compten socialment), totes les existències menyspreades, vexades, humiliades. Només podem estimar a Jesús (acollir-lo) en ells, i no només a Jesús, sinó també al Pare; sempre en la consciència de què aquestes existències són abraçades per Jesús, han estat acollides pels tres: pel Pare, pel Fill i per l’Esperit Sant, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.
El capítol 19 de Marc és ben mogut, ple d’històries i d’ensenyaments del Senyor Jesús. El text ve després del relat de la transfiguració. Jesús sabia ben bé de què havien parlat pel camí i els vol donar una regla per la comunitat eclesial que vindrà després. Ho fa no només de paraula, sinó amb un gest, de manera visual i creant una icona (la d’ell mateix amb un nen als braços).
Ells callen perquè intueixen que el que havien parlat no agradava al Senyor, perquè se saben coneguts per ell, com ells el coneixen a ell. Volien ja jerarquitzar-se entre ells. ¿Qui és el més important significa qui pot manar? ¿Qui està sobre els altres? ¿Qui pot disposar dels altres?. Eren pocs i ja discutien qui era el més important i ja excloïen els dissidents. El context és l’anunci de la passió i la invitació al seguiment i això que tres d’ells havien contemplat la seva glòria a la muntanya alta. No entenien i no podien entendre que el camí de Jesús fos la creu, el fracàs. Eren a casa, s’assegué en actitud de mestre i els cridà. Quan el Senyor els crida vol dir que els ha de dir una cosa important.
No espera que li contestin. Pronuncia una solemne sentència: el primer ha de ser l’últim per esdevenir el servidor (diákonos) de tots. Ha d’ocupar el lloc del servei, gairebé de l’anonimat, del qui no compta, que només es nota que no hi és quan no fa el que ha fer. No hi haurà baralles per a ser el primer sinó per a ser l’últim. Per a servir no a uns quants, sinó a tots. No a aquells que li vingui de gust, o li ho puguin recompensar, o el puguin elogiar, sinó que ha de servir a tots. El cristià, quan entra en una comunitat, sempre ha d’ocupar el lloc del servei (ser del Senyor ja li és prou). Aquesta és l’actitud normal, ordinària, d’un creient dins de l’Església. Ja li diran que ocupi un lloc més elevat si així el Senyor ho disposa. No parlo de coses que no coneixeu, en totes les parròquies hi ha cristians d’aquest tipus. El mossèn si és evangèlic també ha de buscar aquest lloc.
Ara el darrer lloc és un lloc santíssim (un lloc de Déu). Primer perquè és el lloc que ocupà el Fill de Déu, que esdevingué l’últim en la seva santa creu per donar la vida per tots. Allí el cristià s’identifica amb Jesús i participa de la seva creu. Això és una llei molt cristiana verificada en molts llocs de l’Escriptura i de la teologia. La inversió divina de l’amor. Segon perquè en aquest lloc, l’últim, hi ha una representació de la santa Trinitat de Déu.
Llavors ve la imatge (la icona) acompanyada d’una segona paraula del Senyor (encara més alta). Jesús pren un nen (representem-nos-el) que jugava per allí, -que hi eren sense ser vistos i notats-, el Senyor el posa al mig, prenent-lo als braços. No era pas una casualitat, sinó una providència que els nens fossin allí. Un nen que es tret del seu món imaginari d’infant per ocupar -sense voler- el lloc de l’atenció de tots. Un infant sense nom, un nen qualsevol. Que se sentia segur i joiós en braços de Jesús, sense poder entendre el que feia i el que deia.
El nen esdevé imatge (símbol de la seva pròpia persona). L’infant és ell: Qui acull un d’aquests infants m’acull a mi. És una perfecta adequació. S’hi identifica perquè ell se sent com un fill al sí del seu pare, perquè de la seva divinitat només li quedava la seva condició de fill. Ell, l'únic que podia anomenar a Déu com a “Abba”, pare estimat. Darrere els braços de Jesús sostenint l’infant hi ha el Pare en l’amor del Sant Esperit. Ell no ho diu, però ho deixa entendre. La imatge esdevé una icona de la santa Trinitat de Déu, No només m’acull a mi, sinó a aquell que m’ha enviat. Fixeu-vos la progressió: de l’infant a Jesús i de Jesús al Pare. Acollir vol dir estimar (com el gest de Jesús de prendre l’infant).
Aquest és un dels més petits que apareixen de nou en la paràbola del judici final (Mt 25). Forma part dels germans meus més petits (que no compten socialment), totes les existències menyspreades, vexades, humiliades. Només podem estimar a Jesús (acollir-lo) en ells, i no només a Jesús, sinó també al Pare; sempre en la consciència de què aquestes existències són abraçades per Jesús, han estat acollides pels tres: pel Pare, pel Fill i per l’Esperit Sant, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.
diumenge, 1 de març del 2020
Meditant la Paraula.- Diumenge I de Quaresma. Cicle A.
LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT LLUC (Lc 4,1-13)
L'Esperit conduïa Jesús pel desert on era temptat pel diable.
En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».
Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.
Diumenge de les temptacions del Senyor. Comentari
El leccionari dominical durant el temps de Quaresma en el cicle A és paradigmàtic. Reflecteix la més antiga tradició litúrgica i manifesta clarament la Quaresma com a "temps fort", d’intensa preparació tant pels fidels com pels catecumens. Uns i altres han de rebre la il·luminació pasqual. Les primeres lectures evoquen les aliances divines. Les segones lectures són fragments de la carta als Romans, excepte el Diumenge de la carta de sant Jaume: són textos escollits, rellevants i que il·lustren ja sigui la primera lectura com l’Evangeli.
La importància del cicle A es fa palesa per la seva obligatorietat quan hi ha catecúmens que preparen el Baptisme i en el fet que es pot emprar sempre. Els altres dos cicles (B i C) són, per dir-ho així, opcionals.
En aquest primer Diumenge quaresmal escoltem a la primera lectura el "relat dels orígens". El pecat d’Adam està a l’origen de la redempció cristina. El pecat original roman, però, al marge d’allò incomprensible: cal excloure tot el revestiment mitològic i entendre que -des del principi- la persona humana fa un mal ús de la seva llibertat. Una llibertat creada: Déu no fossilitza l’home i la dona en el bé, car llavors no serien lliures. Déu sabia que la persona cauria, i cau encara en la temptació de "ser com Déu".
L’ésser humà, quan sucumbeix a les suggestions del Maligne, perd el gust i el coneixement per a fer el bé. S’adona de la seva nuesa quan ha pecat, i queda exclòs del paradís de Déu.
Jesús és el nou Adam que, al desert, venç la temptació en nom de la humanitat, per la qual s’ha encarnat. Cap temptació ha estat més autèntica, més greu i més decisiva per al destí del món que la seva. En aquest sentit, les temptacions de Jesús no són únicament "exemplars", sinó principalment són una acció salvífica: ¿Què hauria estat de la humanitat si Jesús hagués sucumbit a la temptació?
El cristià, durant la Quaresma, entra en el desert. Allí -de vegades- queda "extenuat de fam", de la fam del Déu vivent i cansat del seu silenci, i, en Crist, mai sense Crist, supera la fascinació i l’engany per la concupiscència del tenir i del poder, de temptar Déu.
Sant Pau, a la carta als Romans, il·lumina una i altra lectures amb la doctrina de Jesús com a "nou Adam". No hi ha punt de comparació entre el vell Adam i el nou Adam: només l’obediència del Fill de Déu perdona la desobediència de tothom.
Al Salm se sent la veu de l’Església que, en el "Miserere", suplica el perdó. Per Pasqua, el Senyor escoltarà la seva pregària i li retornarà el do de la salvació.
L'Esperit conduïa Jesús pel desert on era temptat pel diable.
En aquell temps, Jesús, ple de l'Esperit Sant, se'n tornà del Jordà, i durant quaranta dies l'Esperit el conduïa pel desert, i era temptat pel diable. Durant aquells dies no menjava res i a la fi quedà extenuat de fam. El diable li digué: «Si ets Fill de Déu, digues a aquesta pedra que es torni pa». Jesús li va respondre: «Diu l'Escriptura que l'home no viu només de pa». Després el diable se l'endugué amunt, li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra i li digué: «Et puc donar tot aquest poder i la glòria d'aquests reialmes; tot m'ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull; adora'm i tot serà teu». Jesús li respongué: «L'Escriptura diu: "Adora el Senyor, el teu Déu, dona culte a ell tot sol"». Després el conduí a Jerusalem, el deixà dalt la cornisa del temple i li digué: «Si ets Fill de Déu, tira't daltabaix des d'aquí; l'Escriptura diu que "ha donat ordre als seus àngels de guardar-te" i que "et duran a les palmes de les mans, perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres"». Jesús li respongué: «Diu l'Escriptura: "No temptis el Senyor, el teu Déu"».
Esgotades les diverses temptacions, el diable s'allunyà d'ell, esperant que arribés l'oportunitat.
Diumenge de les temptacions del Senyor. Comentari
El leccionari dominical durant el temps de Quaresma en el cicle A és paradigmàtic. Reflecteix la més antiga tradició litúrgica i manifesta clarament la Quaresma com a "temps fort", d’intensa preparació tant pels fidels com pels catecumens. Uns i altres han de rebre la il·luminació pasqual. Les primeres lectures evoquen les aliances divines. Les segones lectures són fragments de la carta als Romans, excepte el Diumenge de la carta de sant Jaume: són textos escollits, rellevants i que il·lustren ja sigui la primera lectura com l’Evangeli.
La importància del cicle A es fa palesa per la seva obligatorietat quan hi ha catecúmens que preparen el Baptisme i en el fet que es pot emprar sempre. Els altres dos cicles (B i C) són, per dir-ho així, opcionals.
En aquest primer Diumenge quaresmal escoltem a la primera lectura el "relat dels orígens". El pecat d’Adam està a l’origen de la redempció cristina. El pecat original roman, però, al marge d’allò incomprensible: cal excloure tot el revestiment mitològic i entendre que -des del principi- la persona humana fa un mal ús de la seva llibertat. Una llibertat creada: Déu no fossilitza l’home i la dona en el bé, car llavors no serien lliures. Déu sabia que la persona cauria, i cau encara en la temptació de "ser com Déu".
L’ésser humà, quan sucumbeix a les suggestions del Maligne, perd el gust i el coneixement per a fer el bé. S’adona de la seva nuesa quan ha pecat, i queda exclòs del paradís de Déu.
Jesús és el nou Adam que, al desert, venç la temptació en nom de la humanitat, per la qual s’ha encarnat. Cap temptació ha estat més autèntica, més greu i més decisiva per al destí del món que la seva. En aquest sentit, les temptacions de Jesús no són únicament "exemplars", sinó principalment són una acció salvífica: ¿Què hauria estat de la humanitat si Jesús hagués sucumbit a la temptació?
El cristià, durant la Quaresma, entra en el desert. Allí -de vegades- queda "extenuat de fam", de la fam del Déu vivent i cansat del seu silenci, i, en Crist, mai sense Crist, supera la fascinació i l’engany per la concupiscència del tenir i del poder, de temptar Déu.
Sant Pau, a la carta als Romans, il·lumina una i altra lectures amb la doctrina de Jesús com a "nou Adam". No hi ha punt de comparació entre el vell Adam i el nou Adam: només l’obediència del Fill de Déu perdona la desobediència de tothom.
Al Salm se sent la veu de l’Església que, en el "Miserere", suplica el perdó. Per Pasqua, el Senyor escoltarà la seva pregària i li retornarà el do de la salvació.
dimarts, 25 de febrer del 2020
El venerable noi Carlo Acutis. Gràcies pel teu testimoni Carles. Prega per la joventut de les nostres parròquies.
El Papa Francesc va rebre el divendres 21 de febrer a Angelo Becciu, prefecte per a la Causa dels Sants, i va aprovar diferents decrets, entre ells la declaració que la curació inexplicable d'un nen al Brasil va ser causada per la intercessió des del Cel de Carlo Acutis, un jove italià entusiasta d'Internet i de l'Eucaristia que va morir de leucèmia amb 15 anys, el 2006. Aquest miracle -del que per ara no han transcendit més dades- permetrà beatificar aviat a el jove italià, que serà un sant nascut i mort al segle XXI i model per a molts joves d'avui.
Un jove enamorat de l'Eucaristia
Carlo Acutis va néixer el 3 de maig de 1991 a Londres (Anglaterra), on vivia la seva família per motius laborals. Anys més tard es van traslladar a Milà (Itàlia). Va fer la seva Primera Comunió als set anys: ja des d'aquesta edat va mostrar un constant amor profund per l'Eucaristia. Declararia que per a ell era la seva "autopista cap al cel".
Anava a l’Eucaristia i resava el Rosari cada dia, impulsat per la seva devoció a la Mare de Déu, a qui considerava el seu confident. També donava classes de catecisme als nens i ajudava als més necessitats.
La seva mare, Antonia Acutis, va declarar en diverses ocasions que "era un noi expert amb els ordinadors, llegia textos d'enginyeria informàtica i deixava a tots estupefactes, però aquest do el posava al servei del voluntariat i l'utilitzava per ajudar els seus amics. La seva gran generositat el feia interessar-se en tots: els estrangers, els discapacitats, els nens, els captaires. Estar a prop de Carlo era estar a prop d'una font d'aigua fresca ".
Respecte a la seva fe, la mare deia: "El meu fill, sent petit, i sobretot després de la seva Primera Comunió, mai va faltar a la cita quotidiana amb la Santa Missa i el Rosari, seguits d'un moment d'Adoració Eucarística".
Prega per nosaltres i que aviat el Papa –segur que no tardarà- inscrigui el seu nom entre els benaurats.
Un jove enamorat de l'Eucaristia
Carlo Acutis va néixer el 3 de maig de 1991 a Londres (Anglaterra), on vivia la seva família per motius laborals. Anys més tard es van traslladar a Milà (Itàlia). Va fer la seva Primera Comunió als set anys: ja des d'aquesta edat va mostrar un constant amor profund per l'Eucaristia. Declararia que per a ell era la seva "autopista cap al cel".
Anava a l’Eucaristia i resava el Rosari cada dia, impulsat per la seva devoció a la Mare de Déu, a qui considerava el seu confident. També donava classes de catecisme als nens i ajudava als més necessitats.
La seva mare, Antonia Acutis, va declarar en diverses ocasions que "era un noi expert amb els ordinadors, llegia textos d'enginyeria informàtica i deixava a tots estupefactes, però aquest do el posava al servei del voluntariat i l'utilitzava per ajudar els seus amics. La seva gran generositat el feia interessar-se en tots: els estrangers, els discapacitats, els nens, els captaires. Estar a prop de Carlo era estar a prop d'una font d'aigua fresca ".
Respecte a la seva fe, la mare deia: "El meu fill, sent petit, i sobretot després de la seva Primera Comunió, mai va faltar a la cita quotidiana amb la Santa Missa i el Rosari, seguits d'un moment d'Adoració Eucarística".
Prega per nosaltres i que aviat el Papa –segur que no tardarà- inscrigui el seu nom entre els benaurats.
dilluns, 24 de febrer del 2020
Quaresma 2020
Dimecres de cendra, 26 de febrer, Eucaristia amb imposició de la cendra a les 12 del migdia a la Parròquia.
A les 8 del vespre, Eucaristia i imposició de la cendra a a Prioral. Al vespre la Parròquia estarà tancada, no hi haurà missa.
Cada divendres, a les 7 de la tarda, pregària del Via Crucis, a continuació la Santa Missa.
Els dimecres, després de Missa, catequesi-meditació sobre escenes de l’Evangeli. La meditació es farà a la capella del Santíssim immediatament després de Missa, amb una durada de 30 minuts. Acabarem a dos quarts de nou. Els temes seran:
- 4 de març.- Jesús amb l’infant als braços.
- 11 de març.- Jesús guarint el noi epilèptic.
- 18 de març.- L’agonia del Senyor a Getsemaní.
- 25 de març.- La flagel·lació de Jesús.
Dissabte, dia 7 de març, recés arxiprestal al Santuari de Santa Maria Rosa Molas a la carretera de Castellvell, 19. Predicació a càrrec de la Germana Teresa Rofes Llorens, Carmelita descalça, amb el tema “No desapareixerà l’amor que jo et tinc” (Is 54,10).
El dissabte, dia 21 de març, celebració de les 24/h pel Senyor. Aquest any a la Prioral. Ja s’anunciarà l’horari.
El dia 29 de març, 5è diumenge de Quaresma, celebració comunitària de la Unció dels malalts a la Missa de 12 del migdia.
El dia 7 d’abril, Dimarts Sant, celebració comunitària de la Penitència a les 8 del vespre.
Es recomana vivament a les famílies, amb afecte i insistència, que durant els diumenges de Quaresma participin de la Missa Parroquial.
diumenge, 23 de febrer del 2020
Meditant la Paraula.- Diumenge VII del Temps Ordinari. Cicle A.
El fragment del’Evangeli d’avui forma part del sermó de la muntanya. Per raó de la Quaresma que començarem, la lectura de Marc no la reprendrem fins després de la Pentecosta.
Lectura de l’evangeli segons sant Mateu (Mt 5,38-48)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Ja sabeu que, als antics, els van dir: “Ull per ull, dent per dent”. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra els qui us fan mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l’altra.
Si algú et vol posar un plet per quedar-se el teu vestit, dona-li també el mantell. Si algú t’obliga a portar una càrrega un quart d’hora de camí, porta-li mitja hora. Dona a tothom qui et demani, no et desentenguis del qui et vol manllevar.
Ja sabeu que van dir: “Estima els altres”, però no els enemics. Doncs jo us dic: Estimeu els enemics, pregueu per aquells que us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel: ell fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè si estimeu només els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? Els publicans, no fan també el mateix? I si només saludeu els germans, què feu d’extraordinari? Els pagans, no fan també el mateix? Sigueu bons del tot, com ho és el vostre Pare celestial».
Estima els enemics.
Quan llegeixes l’Evangeli, el medites i el pregues, no pots deixar de pensar: “Jesús, Déu meu, com n’ets d’exigent, com ens pots demanar que no tornem mal per mal i que, fins i tot, preguem pels nostres enemics?”. La vida és complicada, difícil i esquerpa i tan sovint portem el cor ferit per ofenses, oblits, silencis, menyspreus... de les persones amb les quals hem viscut. De vegades les ofenses són més doloroses per què ens les han fet persones que estimàvem molt, tant que penses: Si les hagués estimat menys, menys mal m’haguessin fet. Sense oblidar que també nosaltres hem fet mal i, quan ens hem sentit acorralats, hem dit paraules que no haguéssim volgut dir mai i que han entristit els germans.
Tot i així, el Senyor ens demana que si volem reflectir, només que sigui una mica, de la bondat del Pare del cel, que fa sortir el sol obre justos e injustos i fa ploure sobre bons i dolents ens hem d’esforçar, amb l’ajut de la gràcia, a perdonar els enemics i a desitjar bé a aquells qui ens han fet mal. Hi ha la paraula imperativa i solemne del Senyor: “No us hi torneu contra els qui us fan mal”. El Senyor porta al límit de la seva argumentació fins a aquest extrem: Si només estimeu els qui us estimen, en què us diferencieu dels no creients? Què feu de propi com a cristians i seguidors meus?
 |
| Els fills aprenen a fer el què fan els pares... |
Per altra banda, aquest Evangeli s’ha de llegir amb una clau més alta, des de la contemplació de Jesús crucificat. Ell, des de la Creu, no tornà mal als qui l’infligien el mal més gran (la mort) sinó que els perdonà i pregà per ells, com tampoc es tornà contra els qui li pegaven i portà la càrrega de la creu per tots nosaltres.
Què en són de boniques, de dolces i exigents les paraules finals del text!: “Sigueu bons del tot, com ho és el meu Pare del Cel”, és un goig poder i voler-les viure tota una vida.
Senyor, feu de mi un instrument de la vostra pau...
diumenge, 16 de febrer del 2020
Meditant la Paraula.- Diumenge VI del Temps Ordinari. Cicle A.
LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT MATEU (MT 5,17-37)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: [«No us penseu que jo vinc a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes. No vinc a desautoritzar-los sinó a completar-los. Us ho dic amb tota veritat: Mentre durin el cel i la terra, no passarà per alt ni la lletra més menuda, ni el tret més insignificant dels llibres de la Llei. Tot es complirà. Per tant, aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel; però aquell que els compleixi i ensenyi a fer-ho, serà tingut per gran en el Regne del cel.]
Jo us dic que si no sou més justos del que ho són els mestres de la Llei i els fariseus, no entrareu pas al Regne del cel. Ja sabeu que als antics els van manar: “No matis”, i tothom que mati, serà reu davant el tribunal. Doncs jo us dic: El qui s’enfadi amb el seu germà, serà reu davant el tribunal. [El qui digui al seu germà una paraula de menyspreu, serà reu davant el Sanedrí, i el qui l’insulti, acabarà al foc de l’infern. Per això, ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i ves primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després, a presentar la teva ofrena. Si algú et porta al jutjat, mentre hi aneu, enteneu-vos de seguida, abans no et posi en mans del jutge, i el jutge en mans dels guardes, i et tanquin a la presó. T’ho dic amb tota veritat: Un cop allà, no en sortiries que no haguessis pagat fins l’últim cèntim.]
Ja sabeu que està manat: “No cometis adulteri.” Doncs jo us dic: Tothom que mira una dona amb mal desig, en el fons del cor ja ha comès adulteri. [Per això, si el teu ull dret et fa caure en pecat, arrenca-te’l i llença’l; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. I si la teva mà dreta et fa caure en pecat, talla-te-la i llença-la; val més que es perdi un dels teus membres, i que no sigui llençat a l’infern tot el teu cos. També està manat: “Si algú es divorcia de la seva dona, que li doni un document on consti el divorci.” Doncs jo us dic: Tothom qui es divorcia de la seva dona, fora del cas d’una unió il·legal, en fa una adúltera, i el qui es casa amb una repudiada, comet adulteri.]
També sabeu que als antics els van manar: “No trenquis els juraments.” I també: “Compleix tot allò que has jurat en nom del Senyor.” Doncs jo et dic: No juris mai: [ni pel cel, que és el tron de Déu, ni per la terra, que és l’escambell dels seus peus, ni per Jerusalem, que és la ciutat del gran Rei, ni pel teu cap, ja que tu no pots ni fer tornar blanc o negre un sol cabell.] Digueu senzillament sí quan és sí, i no quan és no. Tot allò que dieu de més, ve del Maligne.»
Continua la proclamació del sermó de la Muntanya.
El Senyor, des de la seva autoritat divina "doncs jo us dic" ensenya que ell no ve "a desautoritzar els llibres de la Llei i dels Profetes, sinó a "completar-los", complir-los. Jesús a la Creu els complirà amb tota perfecció. Allí "tot es complirà" (cf. Jo 19,30). El que no ha pogut fer la Llei ni cap criatura humana ho ha fet Jesús per nosaltres, Ell acompleix la Llei amb tota plenitud.
Des d’aquesta perspectiva ensenya els "manaments més petits". Aquests manaments més petits, ala quals el Senyor es refereix, no són els grans manaments (Decàleg) sinó el camí de les benaurances, amb les quals comença el Sermó de la Muntanya. En aquest context afirma que és petit "en el Regne" qui no els compleix, i és "gran" qui els compleix. Gran i petit fa referència a la importància cara a la realització del Regne. “Grans” en el sentit que aquests són qui fan avançar el Regne de Déu i el fan present en el món.
 |
L’argument de la vida cristiana no és el pecat sinó la gràcia. El cristià no ha d’estar preocupat només pel que no ha de fer, sinó pel que ha de fer com a fruit del seu seguiment del Crist. Si no ho fa, està destinat al foc de l’infern, "gehenna", que, en aquest cas, no significa la condemnació eterna, sinó en hebreu és el lloc on es cremen les deixalles, com una resta inservible.
Al Salm es canta que els qui obren així són "feliços" (benaurats): "Feliços els qui segueixen la llei del Senyor".
Sant Pau, a la segona lectura, continua el seu “discurs sobre la Creu” com la saviesa de Déu, escrivint aquelles paraules colpidores: "Si l’haguessin coneguda, mai no haurien clavat a la creu el Senyor de la glòria".
dimecres, 12 de febrer del 2020
Del magisteri del nostre Arquebisbe Joan
Les estrelles brillen i són belles
Transcrivim al bloc el bell text de l’arquebisbe Joan en ocasió de la vida consagrada. És bell pel contingut i per la forma.
Érem al vespre en unes colònies de muntanya, a l’hora de l’esplai d’havent sopat. Tot d’una, un nen es quedà astorat assenyalant el cel: «Mireu les estrelles com brillen.» Tots els altres companys aixecaren el cap i quedaren embadalits. Havien descobert els estels, uns estels que sempre orienten en la foscor de la nit. Amb tot, els humans tenim massa feina per entretenir-nos a contemplar el cel. I, si ens queda temps, tampoc no el podem veure. Les lluminàries que hem creat eclipsen les estrelles. Tanmateix, les estrelles hi són, orienten, brillen i són belles.
M’he recordat d’aquesta anècdota, tant aquests dies passats de Nadal, quan he visitat algunes comunitats contemplatives i les eremites de la nostra arxidiòcesi, com ara, que escric aquesta Carta Dominical amb motiu de la Jornada de la vida consagrada a Déu. Avui és la diada de la Candelera, amb Maria que sempre ens orienta cap a la Llum, que és Crist.
L’utilitarisme que empeny la vida social ofusca la visió de la vida consagrada. Fins i tot, a molts cristians els costa de comprendre aquesta vocació. «Ja n’hi ha prou sent un bon cristià enmig de les ocupacions diàries, en la família i el treball, en l’oci i el descans…», diuen o pensen. Amb tot, les persones d’especial consagració, en les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança.
«Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament», afirmava el papa Benet XVI en l’encíclica Spe salvi (n. 49). I afegia: «Elles són llum d’esperança.» Perquè, per arribar cap a Jesús, la llum per antonomàsia, «necessitem també llums properes, persones que donin llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia». Com afirma el Concili Vaticà II, les persones que han abraçat la vida consagrada, donant-se totalment a Déu, vivint amb radicalitat la consagració baptismal, poden viure quelcom del que no tenen oportunitat els altres cristians: La seva família religiosa els pot oferir «una major estabilitat en la manera de viure», «una doctrina aprovada per arribar a la perfecció», «una comunitat fraternal en el servei de Crist» i, finalment, «una llibertat enfortida per l’obediència» (Vaticà II, Lumen gentium, 43).
No podem obviar que Déu és gratuït. Aparentment, les hores passades en la pregària no reporten cap guany comerciable. Els homes i dones consagrats a Déu, vivint d’esperança, són un testimoni viu que Déu és gratuït, i fan de la seva vida un regal a Déu, en nom dels batejats i de tots els homes. «Què seria del món si no existissin els religiosos?», es preguntava justament santa Teresa de Jesús (Llibre de la Vida, c. 32,11). Per a molts, la vida consagrada a Déu no és notícia. No importa. Tampoc no en són, de notícia, les estrelles del cel. Però hi són, orienten en la foscor de la nit, brillen i són belles.
Ben vostre,
Joan, Arquebisbe.
Mentre meditem aquest escrit del nostre Arquebisbe, podem escoltar el preciós Adaggio d'Albinoni.
Transcrivim al bloc el bell text de l’arquebisbe Joan en ocasió de la vida consagrada. És bell pel contingut i per la forma.
Érem al vespre en unes colònies de muntanya, a l’hora de l’esplai d’havent sopat. Tot d’una, un nen es quedà astorat assenyalant el cel: «Mireu les estrelles com brillen.» Tots els altres companys aixecaren el cap i quedaren embadalits. Havien descobert els estels, uns estels que sempre orienten en la foscor de la nit. Amb tot, els humans tenim massa feina per entretenir-nos a contemplar el cel. I, si ens queda temps, tampoc no el podem veure. Les lluminàries que hem creat eclipsen les estrelles. Tanmateix, les estrelles hi són, orienten, brillen i són belles.
M’he recordat d’aquesta anècdota, tant aquests dies passats de Nadal, quan he visitat algunes comunitats contemplatives i les eremites de la nostra arxidiòcesi, com ara, que escric aquesta Carta Dominical amb motiu de la Jornada de la vida consagrada a Déu. Avui és la diada de la Candelera, amb Maria que sempre ens orienta cap a la Llum, que és Crist.
L’utilitarisme que empeny la vida social ofusca la visió de la vida consagrada. Fins i tot, a molts cristians els costa de comprendre aquesta vocació. «Ja n’hi ha prou sent un bon cristià enmig de les ocupacions diàries, en la família i el treball, en l’oci i el descans…», diuen o pensen. Amb tot, les persones d’especial consagració, en les diverses formes de vida solitària o cenobítica, en la diversitat i varietat de famílies religioses, són com els estels que il·luminen el firmament de la nostra vida cristiana, i ens recorden que, al capdavall, vivim d’esperança.
«Les veritables estrelles de la nostra vida són les persones que han sabut viure rectament», afirmava el papa Benet XVI en l’encíclica Spe salvi (n. 49). I afegia: «Elles són llum d’esperança.» Perquè, per arribar cap a Jesús, la llum per antonomàsia, «necessitem també llums properes, persones que donin llum reflectint la llum de Crist, oferint així orientació per a la nostra travessia». Com afirma el Concili Vaticà II, les persones que han abraçat la vida consagrada, donant-se totalment a Déu, vivint amb radicalitat la consagració baptismal, poden viure quelcom del que no tenen oportunitat els altres cristians: La seva família religiosa els pot oferir «una major estabilitat en la manera de viure», «una doctrina aprovada per arribar a la perfecció», «una comunitat fraternal en el servei de Crist» i, finalment, «una llibertat enfortida per l’obediència» (Vaticà II, Lumen gentium, 43).
No podem obviar que Déu és gratuït. Aparentment, les hores passades en la pregària no reporten cap guany comerciable. Els homes i dones consagrats a Déu, vivint d’esperança, són un testimoni viu que Déu és gratuït, i fan de la seva vida un regal a Déu, en nom dels batejats i de tots els homes. «Què seria del món si no existissin els religiosos?», es preguntava justament santa Teresa de Jesús (Llibre de la Vida, c. 32,11). Per a molts, la vida consagrada a Déu no és notícia. No importa. Tampoc no en són, de notícia, les estrelles del cel. Però hi són, orienten en la foscor de la nit, brillen i són belles.
Ben vostre,
Joan, Arquebisbe.
Mentre meditem aquest escrit del nostre Arquebisbe, podem escoltar el preciós Adaggio d'Albinoni.
dilluns, 10 de febrer del 2020
La mort de Kobe Bryant
LA MORT DE KOBE BRYANT: QUE EL SEU NOM SIGUI INSCRIT EN EL LLIBRE DE LA VIDA AMB LA SEVA FILLA ESTIMADA, GIANNA, I TOTES LES PERSONES QUE MORIREN EN EL DISSORTAT ACCIDENT.
Unes hores abans que la vida de Kobe Bryant es veiés interrompuda en un accident d'helicòpter, la llegenda de la NBA va anar a l'església i va resar. Bryant va visitar l'Església Catòlica Nostra Senyora Reina dels Àngels a Newport Beach, Califòrnia, d'hora, el diumenge abans de la missa de les 7 del matí segons el pare Steve Sallot.
"Ens vam donar la mà, vaig veure que s'havia beneït perquè tenia una mica d'aigua beneïda al front", va dir Sallot a KCBS / KCAL, afiliada de CNN. L'helicòpter de Kobe Bryant va caure més de 600 metres en un minut i no va poder evitar un turó per uns metres, segons les autoritats.
Ell i la seva família eren assidus a l'església de Newport Beach, resaven juntament amb centenars d'altres feligresos durant la missa i mai tractaven de cridar l'atenció. No parlava molt sobre la seva fe però "certament era un home de fe", va recordar Sallot.
En una publicació de Facebook dilluns, el bisbe Timothy Freyer, de la Diòcesi d'Orange, va descriure a Bryant com un "catòlic compromès que estimava a la seva família i estimava la seva fe". "Kobe, un antic resident i feligrès del Comtat d'Orange a la nostra diòcesi, assistia amb freqüència a missa i s'asseia a la part de darrere de l'església perquè la seva presència no distragués a la gent de centrar-se en la presència de Crist", va dir el bisbe en la publicació.
Va ser minuts abans de la primera missa de diumenge, quan Sallot es va creuar amb Bryant. Havia visitat la capella d'oració i estava sortint quan va parlar breument amb el seu sacerdot i ha afegit que van conversar sobre com algun dia Bryant volia rebre el sagrament catòlic de confirmació.
Hores després, Bryant, la seva filla Gianna, de 13 anys, i altres 6 passatgers van morir quan l'helicòpter es va estavellar a Calabasas, Califòrnia. El pilot també va morir en l'accident. Els tripulants de l'helicòpter es dirigien a un partit de bàsquet en Thousand Oaks, on s'esperava que l'exjugador de l'NBA entrenés i que la seva filla jugués.
A dalt la foto la parròquia on el jugador va assistir per darrera vegada a Missa, en el seu darrer diumenge, i es va asseure al darrera de tots, com sempre feia.
Unes hores abans que la vida de Kobe Bryant es veiés interrompuda en un accident d'helicòpter, la llegenda de la NBA va anar a l'església i va resar. Bryant va visitar l'Església Catòlica Nostra Senyora Reina dels Àngels a Newport Beach, Califòrnia, d'hora, el diumenge abans de la missa de les 7 del matí segons el pare Steve Sallot.
"Ens vam donar la mà, vaig veure que s'havia beneït perquè tenia una mica d'aigua beneïda al front", va dir Sallot a KCBS / KCAL, afiliada de CNN. L'helicòpter de Kobe Bryant va caure més de 600 metres en un minut i no va poder evitar un turó per uns metres, segons les autoritats.
Ell i la seva família eren assidus a l'església de Newport Beach, resaven juntament amb centenars d'altres feligresos durant la missa i mai tractaven de cridar l'atenció. No parlava molt sobre la seva fe però "certament era un home de fe", va recordar Sallot.
En una publicació de Facebook dilluns, el bisbe Timothy Freyer, de la Diòcesi d'Orange, va descriure a Bryant com un "catòlic compromès que estimava a la seva família i estimava la seva fe". "Kobe, un antic resident i feligrès del Comtat d'Orange a la nostra diòcesi, assistia amb freqüència a missa i s'asseia a la part de darrere de l'església perquè la seva presència no distragués a la gent de centrar-se en la presència de Crist", va dir el bisbe en la publicació.
Va ser minuts abans de la primera missa de diumenge, quan Sallot es va creuar amb Bryant. Havia visitat la capella d'oració i estava sortint quan va parlar breument amb el seu sacerdot i ha afegit que van conversar sobre com algun dia Bryant volia rebre el sagrament catòlic de confirmació.
Hores després, Bryant, la seva filla Gianna, de 13 anys, i altres 6 passatgers van morir quan l'helicòpter es va estavellar a Calabasas, Califòrnia. El pilot també va morir en l'accident. Els tripulants de l'helicòpter es dirigien a un partit de bàsquet en Thousand Oaks, on s'esperava que l'exjugador de l'NBA entrenés i que la seva filla jugués.
A dalt la foto la parròquia on el jugador va assistir per darrera vegada a Missa, en el seu darrer diumenge, i es va asseure al darrera de tots, com sempre feia.
diumenge, 9 de febrer del 2020
Meditant la Paraula.- Diumenge V del Temps Ordinari. Cicle A.
LECTURA DE L'EVANGELI SEGONS SANT MATEU (MT 5,13-16)
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.» Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.»
Vosaltres sou la llum del món.
L’Evangeli d’aquest diumenge ens parla de la llum i de la sal de la terra; aquesta és la vocació dels deixebles del Senyor. Cada cristià és una llàntia radiant de la fe, de l’esperança i de la caritat, que il·lumina no per ell sol, sinó en Crist. Ell té la plenitud de la fe, és la nostra esperança i la caritat infinita del seu cor.
La sal era pels antics el signe de la incorruptibilitat. Per tant, els deixebles han de manifestar la vigència de l’aliança de Déu amb la humanitat en la persona de Crist. Han de preservar la memòria de l’amor de Déu en el món.
Es nota una difosa mentalitat que no nega formalment el misteri de Déu, sinó la possibilitat de reconèixer-ho amb la raó i adherir-se a ell lliurement.
Un neopaganisme que ofereix missatges que conviden a evadir-se de la realitat i a refugiar-se en els mites, en els ídols, que poden consolar l'existència només per un instant. Al mateix temps, es manifesta àmpliament també una exigència d'espiritualitat. A més, avancen les tendències gnòstiques que porten a buscar el sentit de la història en uns pocs privilegiats, que el coneixerien per presumpta revelació.
L'Església vol ajudar la humanitat a trobar novament el misteri amagat des de segles i manifestat en Jesucrist (cf. Ef 3,5-6). En aquest sentit és llum per a tot el món. Adonem-nos que la llum que el Senyor ens demana de fer són “les bones obres” per les quals l’amor del Pare del cel resplendeix per tot arreu. El Senyor vol que Déu sigui lloat, no nosaltres. La vocació del ser llum no és en ordre a les idees, sinó en ordre a l’actuar.
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal ha perdut el gust, amb què la tornarien salada? No serà bona per a res. La llençaran al carrer i que la gent la trepitgi.» Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tots els qui són a casa. Igualment ha de resplendir la vostra llum davant la gent. Llavors, en veure el bé que heu obrat, glorificaran el vostre Pare del cel.»
Vosaltres sou la llum del món.
L’Evangeli d’aquest diumenge ens parla de la llum i de la sal de la terra; aquesta és la vocació dels deixebles del Senyor. Cada cristià és una llàntia radiant de la fe, de l’esperança i de la caritat, que il·lumina no per ell sol, sinó en Crist. Ell té la plenitud de la fe, és la nostra esperança i la caritat infinita del seu cor.
La sal era pels antics el signe de la incorruptibilitat. Per tant, els deixebles han de manifestar la vigència de l’aliança de Déu amb la humanitat en la persona de Crist. Han de preservar la memòria de l’amor de Déu en el món.
Es nota una difosa mentalitat que no nega formalment el misteri de Déu, sinó la possibilitat de reconèixer-ho amb la raó i adherir-se a ell lliurement.
Un neopaganisme que ofereix missatges que conviden a evadir-se de la realitat i a refugiar-se en els mites, en els ídols, que poden consolar l'existència només per un instant. Al mateix temps, es manifesta àmpliament també una exigència d'espiritualitat. A més, avancen les tendències gnòstiques que porten a buscar el sentit de la història en uns pocs privilegiats, que el coneixerien per presumpta revelació.
L'Església vol ajudar la humanitat a trobar novament el misteri amagat des de segles i manifestat en Jesucrist (cf. Ef 3,5-6). En aquest sentit és llum per a tot el món. Adonem-nos que la llum que el Senyor ens demana de fer són “les bones obres” per les quals l’amor del Pare del cel resplendeix per tot arreu. El Senyor vol que Déu sigui lloat, no nosaltres. La vocació del ser llum no és en ordre a les idees, sinó en ordre a l’actuar.
divendres, 7 de febrer del 2020
Campanya contra la fam
El dissabte, dia 8, i el diumenge, dia 9 de febrer, tindrà lloc la col·lecta per a la Campanya contra la fam que porta a terme anualment Mans Unides. Enguany amb el lema: Qui més pateix el maltractament al planeta no ets tu.
Mans Unides-Campanya contra la Fam és una Organització No Governamental de Desenvolupament, catòlica i de voluntaris, que treballa pel desenvolupament dels pobles més empobrits de la terra, i assumeix la responsabilitat de fomentar en la societat espanyola la consciència de l'escàndol de la fam, la pobresa i les estructures injustes que les mantenen.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)