En les diferències hi ha gestualitat: les Esglésies ortodoxes mantenen la successió apostòlica i la seva Eucaristia és vàlida. Els luterans i calvinistes van abandonar el ministeri sacerdotal i la seva Eucaristia no és vàlida des del punt de vista del magisteri catòlic. Però també cal lloar l’obra dels pastors que han predicat la Paraula de Déu i la prediquen amb amor: el seu culte és al voltant de la Bíblia que estimen i coneixen molt. Els anglicans tenen una història molt peculiar i s’observa retorn al catolicisme romà des dels inicis del segle XX com si s’adonessin de les contradiccions eclesials que porten.
L’Església catòlica és l’Església Mare, la que no s’ha separat de ningú, la que viu en la consciència de què ve de Pentecostès. La unitat de l’Església és en la història, no en el cor de Déu. En el seu cor tots ja estem units, ja que ell ens estima a tots. També us diré una cosa confidencialment: tots enyoren i estimen el ministeri de Pere! El Papa i la seva significació teològica no els és indiferent! Per exemple, el Patriarca de Contsantinoble (Ankara) no tant sols és germà, sinó amic del Papa Francesc. S’admiren l’un a l’altre.
Hem d’admirar la bellesa de totes les Esglésies. La bellesa de la fe de les Esglésies ortodoxes que s’expressa en la litúrgia, en la iconografia, en el cant. Esglésies veritablement santes que han conegut la persecució i el martiri i han estat fidels en la fe. Aquesta persecució, veritable genocidi, ha arribat fins a la devastació de les esglésies de Síria i és patida en molts països islàmics, recordem els atemptats a les esglésies d'El Caire.
Hem d’admirar la fidelitat dels cristians evangèlics que pateixen la secularitat d’Europa i el buit de Déu en la societat i són fidels en la lectura de la Bíblia i creuen que Crist és el Redemptor.
Hem d’admirar la bellesa de l’Església anglicana que estima el Senyor, és una Església molt missionera, no tant a Anglaterra, sinó als països de l’antic imperi britànic (on havien portat l’Evangeli). Em refereixo a l’Àfrica, a l’Àsia i a Oceania.
El Papa Francesc ha demanat que els cristians es trobin en la pregària i en el compromís per l’evangelització i per la causa de la justícia. Es un camí que es fa pas a pas, gest a gest. Un camí que el Senyor beneeixi i que portarà un dia a la unitat plena. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó en la diversitat.
Transcric un fragment del papa Francesc sobre la qüestió ecumènica (no disposem de la versió catalana).
Es un dolor pero hay divisiones, existen cristianos divididos, estamos divididos entre nosotros. Pero todos tenemos algo en común: todos creemos en Jesucristo, el Señor. Todos creemos en el Padre, en el Hijo y en el Espíritu Santo, y todos caminamos juntos, estamos en camino. ¡Ayudémonos unos a otros! Pero tú la piensas así, tú la piensas así... En todas las comunidades hay buenos teólogos, que ellos discutan, que ellos busquen la verdad teológica porque es un deber, pero nosotros caminemos juntos, orando unos por otros y haciendo obras de caridad. Y así hagamos la comunión en camino. Esto se llama ecumenismo espiritual: caminar el camino de la vida todos juntos en nuestra fe, en Jesucristo el Señor. Se dice que no se puede hablar de cosas personales, pero no resisto la tentación. Estamos hablando de comunión... comunión entre nosotros. Y hoy estoy muy agradecido al Señor porque hoy son 70 años desde que hice la Primera Comunión. Pero hacer la primera comunión todos debemos saber que significa entrar en comunión con los demás, en comunión con los hermanos de nuestra Iglesia, pero también en comunión con todos los que pertenecen a comunidades diversas pero creen en Jesús. Agradezcamos al Señor por nuestro Bautismo, agradezcamos al Señor por nuestra comunión, y para que esta comunión termine siendo de todos, juntos.
(https://w2.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2014/documents/papa-francesco_20141008_udienza-generale.html)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada