El Senyor és el meu pastor...

Amics, navegant per YouTube, he trobat aquest vídeo tan maco del Salm 23, un dels més coneguts i que segur que més vegades hem recitat. L'escoltem?

Sant Joan, l'amic de l'espòs.

Aquest triangle només es veu a l’estiu, està format per la tríada de tres estrelles 
que porten els noms de DENEB, VEGA I ALTAIR i que formen part de les constel·lacions de Cigne, Àguila i Lira. Es pot veure fàcilment a la platja, a les nits d’estiu. Vega és una de les estrelles més brillants del cel.

És bonica la festa de Sant Joan. A mi em recorda les berbenes de Cambrils quan érem joves i fèiem festes. És tan maco que la gent faci festa!. Encara que també fa tristesa pensar en les persones que ja no tenen ànim per a fer festa perquè porten molts sofriments dins seu i el cor ja no els somriu.

És bonic també que els vells cristians hagin emprat el ritme de la natura per a celebrar la memòria de Sant Joan, el precursor del Senyor. La llum del sol, que arriba aquests dies al punt més alt, des d’ara ja comença a declinar (la llum del sol comença a disminuir i els dies són cada dia més breus) va fer pensar als cristians en Sant Joan Baptista, ell que va dir «convé que jo minvi i Ell creixi». I aquest Ell és el Senyor.

Els amics de Senyor s’alegren de fer-se petits i deixar lloc a Jesús. S’alegren de veritat que sigui així. Jesús és el DIA I LA LLUM VERITABLE que ho il·lumina tot amb la seva Resurrecció. Els cristians veuen en Sant Joan i la seva missió: preparar el camí del Senyor, ser una mà estesa que el senyala. Joan és la resplendor de la llum, però el Senyor és la Llum, Joan és l’amic de l’Espòs, però el Senyor és l’Espòs, Joan és la veu, però Jesús és la Paraula. Jo sempre penso en l’alegria que va tenir Joan quan va veure venir a Jesús, l’Anyell i el Pastor, acostant-se cap a ell per a rebre el baptisme al Jordà.

Fem festa, vetlles i revetlles, nit d’estiu, d’onades tranquil·les de mar a la platja, d’estrelles amb el «triangle d’estiu» que il·lumina el cel... a les ciutats no el veiem però hi és. Com una lloança a la Santa Trinitat. Estiguem contents i felicitem als Joans, aquest nom tant de casa, tant nostre, tant els que ja són al cel com els de la terra. Bona festa de Sant Joan. Que totes les fogueres de Sant Joan il·luminin tanes nits! Però també estiguem atents i no ens oblidem aquests dies de pregar per la pau en el món, per Síria i l’Irak, i pels cristians que en aquests llocs coneixen persecució.

Escoltem la bellíssima música de Moustaki com un cant a la pau i a aquesta terra que Déu ha donat als homes perquè la custodiïn i sigui un jardí on tots puguem viure.

La gran festa del Corpus

Salve veritable Cos del Senyor. Amor donat a l’Església en el Sagrament. Un amor que neix de la Creu del Senyor. Oh, admirable intercanvi, Jesús meu, del nostre pobre pa en feu el Pa de la Vida.

Rebre-us és l’alegria més gran del cor. Us adorem, oh, Sagrament de l’Amor. Reuniu l’Església en el vostre Amor i que no oblidem mai, Senyor, de reconèixer-vos en els que Vós estimeu més, els pobres, els petits, els qui sofreixen.

L’Eucaristia és el Do més gran de Jesús. Quan la rebem i diem «Amén» ens obrim l’eternitat, a Déu mateix.

Escoltem amb devoció l’Himne Eucarístic.

"Qui es deixa guiar per Déu mai queda decebut ni perd el camí" (Els "tuits" del Papa Francesc)

Ara feia temps que no repassàvem alguns dels missatges que el Papa Francesc ens deixa al seu compte de Twitter (ja sabeu que tenim l'enllaç posat a la barra lateral del blog perquè ho tingueu sempre accessible). Si no recordeu de què va tot això, cliqueu AQUÍ i trobareu l'explicació.

A més, aprofitem per informar-vos que els comptes de Twitter del Sant Pare han superat ja els 14 milions de seguidors i creix a un ritme trepidant (en els darrers dos mesos ha guanyat un milió de seguidors). Tant de bo tots els que el llegim sapiguem dur a la pràctica els seus consells i reflexionar amb el cor els seus ensenyaments.

Us deixem algunes de les darreres "piulades":

22 de maig.- "Qui es deixa guiar per Déu mai queda decebut ni perd el camí."

29 de maig.- "Tinguem una profunda amistat amb Jesús: així podrem seguir-lo de prop i viure amb Ell i per Ell."

30 de maig.- "Tot cristià, en el seu lloc de treball, pot donar testimoni, amb les seves paraules i, més encara, amb una vida honrada."

31 de maig.- "En els moments difícils de la vida, el cristià troba refugi dins el mantell de la Mare de Déu."

5 de juny.- "Com el Bon Samarità, no ens avergonyim de tocar les ferides dels que pateixen; ans al contrari, tractem de curar-les amb obres concretes d'amor."

7 de juny.- "La pregària ho pot tot. Demanem per la pau a l'Orient Mitjà i en tot el món."

9 de juny.- "No critiquem els demés per l'esquena, diguem-los-hi obertament el que pensem."

16 de juny.- "Que el Senyor beneeixi la família i la faci forta en aquest temps de crisi."

19 de juny.- "Mai hi ha una raó per perdre l'esperança. Jesús diu: "Jo sóc amb vosaltres fins a la fi del món"."

Beneïda entre totes les dones (Comentant l'Avemaria.- IV)

En aquests paraules del Avé Maria hi ha un misteri de solitud. Si és beneïda entre les dones, també entre elles, és única la seva vocació. Una vocació única i incomunicable, perquè de «mare només n’hi ha una». També Jesús té a Maria com a única mare. La benedicció a la Mare de Déu la fa única. La seva maternitat és la de totes les mares, però el Fill de les seves entranyes és Jesús, el Crist, Senyor nostre. Això ens fa comprendre que quan un avança en la vida espiritual arriba moment en què és difícil parlar dels dons de Déu. Els sants s’entenen entre ells! Van vestits de vermell! És el vestit de la caritat i de l’alegria. S’endevinen! Nosaltres només podem veure en la seva vida allò que resplendeix a fora, la seva alegria, la seva humilitat, el seu poc donar-se cap importància. Però el secret de la seva vida és interior, queda entre el profund del seu cor i ells. De vegades ni ells mateixos se saben explicar. No tenen paraules. 

Els miracles de la gràcia no s’expliquen, es donen, es viuen. Si això és veritat en la santedat ordinària, encara ho és de manera més gran en la persona de la Mare de Déu. Aquella gràcia que la fa beneïda entre les dones, la fa única. I la fa entrar en la solitud dels misteris de Déu. Ella va haver de caminar, amb el seu secret, amb la seva vocació, enmig dels homes i de les dones. Si no hagués estat la Mare del Senyor hagués viscut i mort en l’anonimat dels fills de Déu que han estat, són i seran en aquesta terra.

El dret l’autodeterminació

Si les persones tenim dret a l’autodeterminació, també l’han de tenir els pobles. El contrari seria negar la llibertat. Sense llibertat no hi ha persona. Sense llibertat no hi ha poble, i quan parlem de poble, ens referim a un col·lectiu de persones unides per una història, una llengua, un tarannà i una voluntat de pervivència. Això seria la nostra terra, la nostra nació, que repetidament s’ha volgut ofegar i que reneix amb nova embranzida.

No es pot torpedinar la voluntat d’un poble ni la capacitat de definir el seu futur. No demanem almoina, reivindiquem uns drets tan fonamentals, com el dret a la vida i a la llibertat. Jo sóc jo i no puc abdicar de la meva identitat. Sóc com sóc, amb les qualitats i limitacions de tota natura humana. El mateix passa amb els pobles. No volem reivindicar cap supremacia, però tampoc acceptaríem cap mena de menyspreu. Tots hem tingut la mare que ens tocat en sort, més agraciada físicament o no tant, més decidida o no tant, amb una personalitat més accentuada o no tant, però era la nostra mare i no l’hauríem canviada per cap altra. Veig a vegades mares poc agraciades però besades tendrament pels seus fills. És la seva mare i de mare només n’hi ha una. Vull dir amb tot això que no és pas cap caprici voler reivindicar el dret a l’autodeterminació.

Catalunya existeix des de fa molts segles i ha passat per moltes vicissituds. Però mai hem abdicat de la nostra identitat. Per altra banda hem estat sempre un poble pactista. No ens agrada la guerra ni la volem. Per no enfrontar-se amb el rei de Castella, Jaume I va renunciar a la possessió del Regne de Múrcia.  Els problemes fronteres hem preferit sempre resoldre’ls pel camí del conveni i no pas pel camí de l’enfrontament. Tampoc hem tingut sort, cal dir-ho. La descendència dels governants ha estat molt complicada. Prínceps que es quedaven sense fillada i calia pactar amb altres pobles o amb altres dinasties i això ens ha portat a molts atzucacs. Humiliació rere humiliació. Però mai hem renunciat a ser nosaltres mateixos i tampoc hi renunciem avui, sobre tot quan veiem que no es respecten les nostres legítimes aspiracions ni les decisions pactades.

Les eleccions europees han confirmat la nostra voluntat de ser. No es tracta d’anar contra ningú, sinó simplement de reafirmar la nostra voluntat de ser respectats. La política juga un paper important en aquest joc, però més encara la sociologia. Volem ser un poble unit, però a la vegada just i solidari, sobre tot amb els que s’ho passen malament. Potser per això han perdut vots els qui ens governen actualment, perquè també ells s’han apuntat a la política més recalcitrant que prioritza les finances per damunt de la vida de les persones. Potser no podien actuar altrament, però aquesta no és pas la política que volem. I a l’hora de votar hem d’expressar no sols les nostres conviccions sinó també els nostres sentiments més nobles. La política ha d’estar sempre per damunt de tot al servei de l’home, de tot l’home i de tots els homes.

Ens ho recorda molt bellament el papa Francesc amb paraula dura i estrident: “Avui hem de dir no a una economia de l’exclusió i la desigualtat. Aquesta economia mata. No pot ser que no sigui notícia que un ancià mor de fred al carrer i sí ho sigui una caiguda de dos punts a la borsa...

L’adoració de l’antic vedell d’or (Ex.32, 1-35) ha trobat una versió nova i despietada en el fetitxisme dels diners i en la dictadura d’una economia sense rostre i sense un objectiu veritablement humà... S’instaura així una tirania invisible que imposa, de forma unilateral i implacable, les seves lleis i les seves regles”

Volem ser nosaltres mateixos, però no pas un poble desmanegat ni esclavitzat per ideologies que no lliguen amb el nostre tarannà ni amb les nostres conviccions més profundes. Un poble de tots i per a tots sense exclusions ni demagògies.

Pregant per la Pau

Ens fa il·lusió que al nostre blog hi figuri aquest breu vídeo. Es tracta d'un informatiu sobre la trobada de pau promoguda pel Papa Francesc amb l'assistència de Shimon Peres i Mahmmud Abbas.

Són moments històrics, molt emocionants. Hem de donar gràcies a Déu pel Papa Francesc, que treballa de forma positiva i ferma per acabar amb conflictes que semblen "enquistats" en el nostre món. Unim la nostra pregària a la seva, de tot cor.

Dues imatges d'aquesta trobada:

El gest, ple de simbolisme, de plantar tots junts una olivera...

El Senyor és amb Vos (Comentant l'Avemaria.- III)

Perquè és la «plena de gràcia» el Senyor és en ella. Maria és la primera Església. I Ella realitza el misteri del «Déu amb nosaltres», l’Emmanuel. Tota la Trinitat habitarà en ella com en un temple: el Pare que l’habita, el Fill concebut en les seves entranyes virginals i l’Esperit que descendeix sobre ella: «l’ombra de l’Altíssim et cobrirà». La Presència de Déu és més alta en ella que no pas la Presència de Déu en el temple de l’antiga aliança.

Cal una gran reverència quan preguem, la reverència que escau a la Presència de Déu en nosaltres. Jo imagino a Santa Maria humil i inclinant-se davant de Déu quan rebé el Missatger. Quan un cristià s’agenolla o es postra davant de Déu esdevé tot ell un temple, un lloc de la Presència de Déu que descendeix sobre ell. La glòria l’habita. Quan prega ha acollit dins del seu cor la Presència que li ve de fora de manera invisible. És una gràcia. Aquesta no és una qualitat de l’ànima, és un do que el cristià rep. No el crea ell, el rep. I la gràcia de Déu és la llibertat pura, Déu la dóna quan vol i a qui vol, però no la nega mai a aquells que demanen l’Esperit Sant, fins i tot als pecadors. Vet aquí, doncs, que Maria prefigurava i era model del deixeble de Jesucrist. Aquest sempre portarà la presència de Déu dins del seu cor, la traslluirà en la seva humilitat, la netedat dels ulls i l’alegria, també en la disposició de servir els germans.

Un autor antic, Tertul·lià, diu que els cristians s’agenollaven quan veien passar els cristians acabats de batejar, perquè entenien que aquell infant era un temple de l’Esperit Sant. Si en les Esglésies/comunitats no hi ha la Presència del Crist, només hi ha buit, no hi ha res. Les Esglésies es buiden sempre quan s’han buidat de la Presència de Crist. Es a dir, quan allí ja no hi ha una comunitat d’homes i de dones que acullen i viuen de la Presència, de la gràcia del Senyor. Tant de bo es pugui dir de cadascú, com de la humil serventa de Déu: El Senyor és amb tu!. Tant de bo que es pugui dir de la nostra Parròquia: El Senyor és amb tu!.

Us recomanem la visió d’aquest film sobre el Beat Duns Scott, el jove, savi, subtil i sant teòleg, on bellament es descriu la famosa disputa sobre la Immaculada, a la Universitat de Paris.

Fins al Cel, Concepció!

Aquest mes de maig hem acomiadat a la Concepció Soriguera. Ho hem fet amb un gran dolor i, al mateix temps, amb una gran esperança. Era catequista des de feia molts anys, al Barri Gaudí i a la Parròquia de Sant Joan, coneguda a totes les Parròquies de Reus. La seva presència era habitual als cursos de formació de catequistes i a l’Escola Bíblica de l’estiu.

La Concepció no era una cristiana qualsevol, portava l’amor del Crist dins del seu cor. Abans de morir proclamà aquest amor a Jesús. El mossèn li va preguntar “L’estimes a Jesús?” i ella va respondre “Sí, molt”. Aquest amor es manifestava en ella, en la seva alegria, en la netedat dels seus ulls, i en la seva incapacitat de malparlar de res ni de ningú. Es manifestava també en la seva disponibilitat per ajudar a tothom i a fer el servei que calgués sense buscar ni l’elogi ni el lluïment.

Tinc una anècdota que em cridà l’atenció: Una cambrera d’un bar on vaig a prendre cafè em va dir, de manera inesperada –doncs jo no sabia que la coneixia- el dia de la seva mort “La Concepció sempre venia a ajudar la meva mare”. Estic segur que coses així en devia fer moltíssimes.

Quan la trobaves pel carrer, la seva salutació alegre et transmetia la sensació que s’alegrava autènticament de veure’t i que, per tant, t’estimava. Sempre deixava darrera seu un sentiment d’esperança i d’alegria.

Les benaurances del Regne es reflectien en la seva persona. La Concepció era de la raça dels senzills i humils de cor pels quals Jesús va donar gràcies al Pare (Mt 11,25 i Lc 10,21). Ara, des del Cel, ajudarà a les parròquies de Reus amb la seva intercessió.

Gràcies, Concepció, pel testimoni de la teva fe. Mai t’oblidarem i els dies de les festes de l’Església seràs present en el nostre cor i, quan combreguem amb el Cos adorable del Crist, ens sentirem molt a prop teu.

La foto de grup és a Tarragona, fa anys, a una Escola d’Estiu. La Concepció, al davant a l’esquerra de la imatge. Fixeu-vos en la seva mà, com sempre, tan afectuosa.

Des d’aquí donem el condol al seu marit, els fills, pares i tots els altres familiars.