I perquè Déu és immens el cor del creient també tendeix a ser-ho. En cristià tot ha de ser immens. El creient es pura dilatació i possibilitat de dilatació fins a l’Infinit. Ha de ser immensa la seva voluntat de seguir el Crist. Ha de ser immensa la seva pregària. Ha de ser immensa la seva caritat. Ha de ser immensa la seva intel·ligència que s’obre a dimensions insospitades per a molts, Es la raó humana quan pren les ales de la fe. Quan vivim en Crist res és petit ni es fa petit, tot s’obre a una dimensió d’immensitat. Es obrir-se a un cel clar, cercant la llum pura. Temporals i limitats som, però la mort temporal esdevé aquesta eclosió d’immensitat, sempre constreta en aquest món pel cos i el pecat. Deixem que la fe i la gràcia siguin tensió i dinàmica d’immensitat en la nostra vida. La pregària ens posa en un panorama de la vida de l’Esperit en què l’ànima se sent com una gota d’aigua dins de l’oceà o com el més minúscul dels àtoms dins del gran Tot, en el qual Déu és present.
La paradoxa més gran és que la immensitat divina ha adquirit – pel misteri de l’encarnació- un rostre humà, el rostre de Jesús, Senyor i Redemptor nostre. Mozart ho canta bellament i de manera sublim en el seu Incarnatus, escoltem-ho. Hom diu que aquesta aria li xifla al papa Francesc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada