Aquest diumenge ha estat com el diumenge de la misericòrdia. Us recomano tant que llegiu tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc! Es bellíssim. S’hi manifesta «l’amor entranyable del Pare del cel». Sí, el Senyor ens ve sempre a buscar quan marxem d’ell, quan ens perdem en la nit, quan hem anat a vés saber quines valls de tristesa i de desànim. Quan ens avergonyim de nosaltres mateixos i ens esgarrifem del que hem estat capaços de dir o de fer. O de deixar de fer.
L’Evangeli d’avui és que Déu sempre ens busca i ens cerca i té goig de trobar-nos. Ell és capaç de fer allò que cap pastor faria, deixar les noranta nou ovelles per a cercar la que s’havia perdut. És singular el cor de Déu. És estrany i inquietant. Que una ovella valgui tant com les noranta nou. Que un pecador, un sol pecador, valgui tant, alegri tant, causi tanta joia en el cel com noranta nou justos que no tenen necessitat de penitència...
En què, com, per què una ovella val més que noranta nou? Realment és una mica fort quan es pensa. Déu que ho és tot, ha hagut d’esperar una cosa d’ell, d'aquest pecador, d'aquest no res. De nosaltres, de mi i de tu. Ha estat posat en aquest extrem, s’ha posat en aquest extrem, en peu d’haver d’esperar, de confiar en aquest miserable pecador. D’anar-lo a buscar.
La història de Déu és la de qui no tant sols surt a l’encontre, sinó que es val de totes les estratègies de la seva gràcia per a trobar-nos. No vol que ningú perdi el tren, el darrer tren, el de la seva gran misericòrdia. A tots ens vol en el Regne. No vol que ningú es quedi a l’andana.
Recordem les escenes de la gran pel·lícula religiosa La Misión, dins hi ha la història d’un pecador reconciliat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada