Ens hem d’agenollar a la Consagració?

Mossèn Rafael ha publicat aquest article a Catalunya cristiana, que reproduïm aquí. Ha estat comentat en medis eclesials.

La resposta sense dubte és sí. El Missal indica que els fidels que no s’agenollen facin una inclinació profunda, com la que fan els concelebrants durant la consagració. Quina bellesa més gran! Els Sants Dons adorats per tota l’assemblea ja sigui amb els genolls vinclats, o amb el cos vinclat (veneremur cernui). Talment gavelles vinclades pel vent de l’Esperit.

La qüestió no es planteja a nivell de rúbrica (Déu ens guardi dels maniàtics de la rúbrica!), es planteja des de la fe eucarística. Cal agenollar-se o inclinar-se profundament no perquè estigui manat, sinó perquè el Senyor és allí, en la glòria i en la humilitat del seu Sagrament. No és una qüestió de rúbrica, sinó de fe i d’amor. També de sensibilitat espiritual i de catequesi mistagògica.

Quan un compren amb la percepció de la fe que el pa és el Cos del Senyor entregat per nosaltres i el Vi la seva Sang Preciosa vessada per nosaltres, llavors no li dol ni agenollar-se, ni inclinar-se, ni el que sigui. Sap que allí sacramentalment hi ha el Senyor entregat per tots, per tant, d’una manera única i indivisible per cadascú. La pregària eucarística no és una oració simplement, és una acció (actio) en la qual el Senyor pel ministeri de l’Església, sota la invocació de l’Esperit Sant, actualitza la donació de la Creu per nosaltres. ¿Com no ens hem d’agenollar o inclinar davant del Sagrament de l’Amor? ¿Com no ens hem d’agenollar o d’inclinar al Nom del qual s’agenolla el cel, a la terra i sota la terra? (Fil 2:10). ¿Qui pot blasmar els germans que ho fan? L’adoració de l’assemblea davant el Misteri de la fe no manifesta una religió d’esclaus, ni empetiteix la persona, ans el contrari li dóna la llibertat més alta, ja que l’obre al Misteri Infinit de l’Amor. Ningú pot rebre l’Eucaristia, predicava sant Agustí, sense adorar-la abans.

Adorar aquí significa reconèixer o discernir en el pa i en el vi de l’Eucaristia la presència del Ressuscitat que es dóna a nosaltres sacramentalment. Se’ns comunica en cada Eucaristia el seu amor pasqual, ens fa passar de mort a vida i ens introdueix en la intimitat de la Santa Trinitat. Quan escoltem les paraules de la consagració emergeix des de molt a dins nostre les paraules: Senyor meu i Déu meu (Jn 20:28).

Tanmateix l’adoració externa de l’Eucaristia seria vana sinó comprenem que també sobre cada existència marcada pel sofriment, per la pobresa i la marginació, el Senyor també diu: “Això és el meu Cos”. El cristià, rebent l’Eucaristia, es deix dur per un dinamisme d’amor sense fi. Allí realment on l’Església surt de sí mateixa per anar al món i comunicar l’amor en què ha estat estimada. Ho fa sense ostentació ni masses paraules, sinó amb obres (1Jn 3:18). Cada cristiana o cristià que ha rebut l’Eucaristia ha d’irradiar al seu voltant un espai lluminós d’amor, de bondat, de delicadesa. Com un deixar rastre de la presència del Senyor. És el que diu Isaïes: “Tindrà per avantguarda la teva bondat i per rereguarda la glòria del Senyor” (Is 58:8). Recordem la predicació de sant Joan Crisòstom: “Si voleu honorar el cos de Crist, no menyspreeu quan està nu; no honoreu el cos de Crist amb vestits de seda, mentre que, fora del temple, no honoreu l’altre Crist que sofreix per fred i nuesa (...)”. (Hom. in Matthaeum, 50,3). Que les nostres celebracions respirin pau, unitat, alegria, amor als pobres. I que tots rebem l’Eucaristia, com deixen els antics devocionaris de casa: “Amb l’esperit i l’amor en què ho feren santa Maria i els sants”.