Ha mort Mossèn Francesc Benet i Marimon, prevere de la nostra arxidiòcesi i inscrit a la nostra Parròquia. In paradisum.

El dia de la Conversió de Sant Pau el Senyor cridà a Mn. Francesc Benet i Marimon, prevere de la nostra arxidiòcesi i inscrit a la nostra Parròquia. Al cel siguis, mossèn. Havia nascut el dia 10 de febrer l’any 1933 a Rocallaura i fou ordenat prevere l’any 1958.

Mossèn Francesc deixa anar un colom des de la nostra Parròquia,
desprès d'una missa familiar. 27 de maig de 2012

Mn. Francesc pertanyia a una generació de preveres que varen créixer amb els relats martirials dels seus germans i que es lliuraren al servei de les comunitats parroquials de la postguerra. Principalment a Rocafort de Queralt a la Conca de Barbarà, d'on fou rector tants anys i d'altres parròquies de la comarca.

Concelebrant el passat Dijous Sant. 5 d'abril de 2012

Exercí el ministeri d'una manera humil, abnegada i fidel que pot semblar irrellevant als ulls del món, però que és gloriosa als ulls de Déu. Estimava els fidels i amb amor i alegria administrava els sagraments de la fe. També li agradaven els silencis del bosc i la cacera.

Cada dia tenia a les mans la litúrgia de les Hores. Amb grans dificultats i amb la seva tenacitat reconstruí el Santuari de la Mare de Déu del Tallat. Una imatge de Maria tant venerada al poble nadiu del mossèn, a Rocallaura i tants pobles de la Conca i a la Segarra. Ell mateix recuperà el romiatge i l’aplec del tercer diumenge d'agost d'aquelles parròquies vers aquell Santuari.

Mare de Déu del Tallat

Estimava el bisbat i els germans sacerdots. El Santuari del Tallat romandrà com un himne de pedra, reconstruït per ell carreu a carreu, a lloança de la Mare de Déu. Les seves cendres, segons la seva voluntat, romandran allí. Als peus de Santa Maria. És just que sigui així.

Amb Mossèn Rafael i els nostres escolans. Dijous Sant de 2012

El proper dimecres, a dos quarts de vuit del vespre, tindrà lloc la Missa funeral per ell.

Diumenge de Rams de 2012

A Crist Rei el recordarem per la seva bondat i l’amor amb què diumenge rere diumenge proclamava l’Evangeli. Ell sabia, per la seva salut tant delicada, que ben aviat veuria Déu cara a cara i en el silenci s’hi preparava. Com una mena de pressentiment de Pasqua.

Justament el dia de la seva mort a la carretera de Castellvell vaig veure el primer ametller florit, com un anunci de la primavera, al cor de l’hivern.

Al cor de l’hivern,

l’ametller ha florit,

una noia en porta

una branca a les mans.

I el nom d'aquesta noia

És «Esperança»

El proper dimecres, dia 30, a dos quarts de vuit del vespre tindrà lloc la Missa Funeral per ell a la nostra Parròquia.

Escola de Pregària (1a. Lliçó)

La primera actitud de la pregària és entrar dins de nosaltres. Es un bon exercici cercar el batec del cor. L’interior de l’home és un univers. Déu no està fora de nosaltres mateixos, és dins. I cal restar silenciós. I aprendre a dir:

«Senyor Jesucrist et necessito.
T’obro la porta de la meva vida
i et rebo com el meu Senyor i el meu Redemptor.
Gràcies per perdonar els meus pecats.
Rep la meva vida.
Tu em coneixes més que no pas jo a mi mateix.
Et demano que facis de mi
la persona que vols sigui»

No cal dir gaire coses més per començar, la pau del cor ve de seguida. Hem entrat en el món de Déu. Sempre serà veritat el que diu Sant Pau: «Si confesses que Jesucrist és el Senyor seràs salvat». La fe humil i agosarada alhora és el primer pas per la pregària.

L’Equip del Blog us posa, en aquesta setmana de pregària per la Unitat dels cristians, el que es considerat com a himne no oficial d'Anglaterra: "And did those feet in ancient time"; un breu poema de William Blake, de l'any 1804, amb música escrita per Sir Hubert Parry el 1916. Avui dia és més conegut com l'himne "Jerusalem".  Es canta a moltes esglésies anglicanes i a algunes episcopalials als EUA.

Una festa de casament en un poble de l'alta Galilea, a Canà.

La glòria de Déu és manifesta en el Crist. Es manifestà en el seu Nadal i Epifania, també a les aigües del Jordà quan el Senyor va ser batejat. Però, segons l’Evangeli de Joan, es manifesta també en una festa de casament. En una humil festa de casament d'un lloc de l’alta Galilea, a Canà.

No devien ser gaire rics ja que no van fer gaire provisió de vi aquells novells esposos. I, tot i que que Jesús digui a Maria que «encara no ha arribat la seva Hora», Ell acompleix amb amor tot el que li demana la Mare.

Però quan arribi la seva hora ja no canviarà l’aigua en vi, sinó el vi en la seva Sang. Serà l’Eucaristia. La seva sang serà el símbol real del seu amor i de la seva vida entregada. Aquest serà el darrer i definiu do. I des d'aleshores un altre banquet de noces serà celebrat cada diumenge entre nosaltres. Però els esposos seran uns altres. Ell, Jesús, és l’Espòs i l’Església (nosaltres) serà l’Esposa. I en l’Eucaristia rebem tot l’amor del Senyor. Aquesta és l’Hora del Messies. I Maria romandrà sempre en l’Església com aquella que diu: «Féu el que Ell us digui». I el primer que ens diu el Senyor és que ens estimem i siguem honrats amb Déu, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Déu no és un desbaratafestes. Crist és la nostra festa. I les festes que fem els homes, si les vivim en Ell, encara són més grans. Hem de pensar: quina sort i quin do més gran van tenir aquells esposos de Canà de Galilea de tenir a Jesús mateix com a convidat, però també hem de pensar que cada vegada que una noia i un noi celebren el seu matrimoni, acullen a Jesús com a convidat, però no un dia, sinó tota la vida. Sempre és Canà de Galilea a la llar d'un matrimoni de creients.

Lloem el Senyor

Aquest cap de setmana, víctima d'un refredat d'aquells "de campionat", només he sortit de casa diumenge al migdia per anar a Missa... ben abrigada, anar i tornar. Així doncs, han estat dos dies d'estar a casa, entre mocadors de paper, Couldines, infusions amb mel, tossir, dormitar al sofà... i molt de temps per buscar coses a l'ordinador.

Primer vaig trobar aquest vídeo que em va fascinar.

A veure si som capaços de dedicar quatre minuts i mig de les nostres atrafegades vides a gaudir d'aquestes imatges tan ben acompanyades amb el fons musical.

Oi que és gairebé impossible mirar-lo sense que t'entrin ganes de donar gràcies a Déu per la meravella de la creació? Bellesa immensa! Deserts, muntanyes, oceans, boscos inabastables... gotes, petites fulles, granets de sorra...

I llavors, d'aquesta admiració, neix com la necessitat de fer una pregària de lloança... i penso que potser trobaré un Salm... i començo a navegar per Internet per buscar les paraules més maques que pugui, per meditar amb les imatges... i em trobo amb una pàgina anomenada pregaria.cat, promoguda pels Jesuïtes. Doncs bé, a aquesta pàgina trobo un text que copiaré tal qual, perquè l'he trobat molt encertat:

Moltes vegades les pregàries de lloança resulten avorrides, repetitives i rutinàries. Sobretot quan utilitzen moltes exclamacions admiratives... oh!... ah!... i altres de semblants.

Potser ens caldria renovar aquesta pregària que és admirativa, que aprova de tot cor la creació, que aplaudeix i gaudeix amb la realitat de les coses i de les persones, que aplaudeix i gaudeix de manera especial amb què Déu sigui com és.

Lloar necessita capacitat d'admiració. Si tot és un fàstic, si no hi ha res de nou sobre la terra, si sempre s’ha fet així, si tot està podrit... quines lloances farem?. El problema no és la pregària, el problema és la persona que porta sempre ulleres negres en el seu cor.

En canvi qui admira, qui vibra, qui aplaudeix, qui cerca, qui escolta i acull, qui contempla, qui gaudeix de silenci i pau interior, qui connecta amb la natura..... la lloança li surt de les seves mateixes entranyes, com un alè inexplicable, un crit de joia, un no sé què que va més enllà de la mateixa experiència.

Però no n'hi ha prou amb l’admiració per a lloar. El segon pas és tenir una referència. A la pregària de lloança la referència és el Senyor. Ell és la font, la flama, la llum, la clau, la vida.... (Jesús Renau, sj.)

Doncs fem cas a aquests consells... No ens posem "ulleres negres" al cor, esforcem-nos -com deia l'altre dia Mn. Rafael- en veure el bé del món i mantinguem la confiança i l'esperança en Déu nostre Senyor.

Ara a esperar a veure si el refredat es va allunyant! ;-)

Dolls d'aigua viva

Una vegada més, una fantàstica foto de la Montse em fa venir ganes d'agafar la Bíblia per buscar un passatge adient... Les seves imatges de la Natura moltes vegades m'inspiren pregàries!

Estremeix-te, terra, davant el Senyor,
davant el Déu de Jacob,
que converteix les roques en estanys,
la pedra dura en dolls d'aigua viva.
(Salm 114, 7-8)

Tu ets el meu fill estimat

Diumenge del Baptisme del Senyor de l'any 2013

El Senyor es presentà al Jordà, on Joan batejava. Venia amb els silencis de la pregària de Natzaret, també del treball de cada dia. Portava a dins la mirada de la Mare i ressonaven dins seu els salms de la Sinagoga. Havia acomplert trenta anys... ara calia que comencés la seva missió. Sabia que Déu era el seu Pare.

Es troben al Jordà els dos. Ell i Joan. Tenien la mateixa edat. Es miren i la humanitat de Jesús es posada dins de l’aigua, que baixava lenta, omplint les cadolles del riu Jordà. I quan el Senyor sortí de l’aigua... admirables fets passen, la veu del Pare que diu: Tu ets el meu Fill i la presència de l’Esperit Sant, significada amb l’aleteig d'una coloma.

També Joan sabia llavors la seva missió acabava. Ell ja és aquí. El Senyor ha vingut!

I havent-se submergit dins l’aigua del Jordà totes les aigües quedaven santificades per a sempre. Des de llavors l’aigua pels cristians serà un sagrament de la gràcia (de l’amor de Déu). Serà l’aigua del baptisme i els cristians vivim sempre a la vora d'aquest riu; un riu que troba el seu naixement en el si mateix de la Trinitat i un riu que retorna cap allí. Un riu que neix als peus de la Creu de Jesús i que té com a font el seu cor ... Un riu que «alegra la ciutat de Déu». Un riu que remoreja incessantment dins de l’Església, és una remor suau, però si l’escoltem ens diu: Vine cap al Pare...

I quan els cristians enyorem a Déu anem al costat d'aquest riu que brolla. Només ho podem fer pel senderó de la pregària. I és impossible recollir-ne tota l’aigua... aquesta raja sempre. Ens trobaríem com un infant que volgués tapar un broc d'aigua d'una font amb les mans. Es impossible... se li escapa sempre. Sempre n'hi ha. Mai s’exhaureix l’amor de Déu. Ningú el pot estroncar, ni res.

Després, el jove de Natzaret anirà al desert i es presentarà davant del poble predicant el Regne de Déu i les Benaurances, tant dolces sortiran dels seus llavis. Com les benaurances que ara escoltarem en aquest bell You Tube, del gran Frisina i amb unes imatges corprenedores:

Per això els cristians ortodoxos el dia de l’Epifania del Senyor beneeixen amb grans pregàries totes les aigües. Fins i tot les gèlides de la gran Rússia, que han de fendir el gel per retrobar-la. Encensen l’aigua i tiren una creu a dins, als rius, als mars, als llacs, a les fonts... i és un costum bellíssim que després els més valents es tiren a l’aigua i la recullen i la retornen al sacerdot. Es un gest bellíssim. La creu del Senyor tant estimada. «Només tinc això per oferir-te i donar-te: la teva creu, l’amor amb què m’has estimat Senyor», deu pensar el jove que aconsegueix trobar-la.

Siguem estels els uns pels altres

L’estrella de la fe va acompanyar els mags fins a Betlem. Allí van trobar la Llum pura, que és el Crist, sota la mirada de Maria. I emprengueren el camí de retorn, però ja tot era diferent, havien conegut el Crist. Ells mateixos ara esdevenien estels que anunciarien el goig d'haver trobat a Jesús.

Al voltant del pessebre del Senyor es crea sempre una constel·lació d'estrelles, són els sants i els creients, cridats a esdevenir Llum pels altres que cerquen Déu en la nit. Quants homes i dones, il·luminats per la fe en Crist, han mostrat camins de llum pels altres... i ho han fet moltes vegades no parlant, sinó actuant; i sense pretendre res, amb senzillesa de cor, a l’estil de Maria.

Que la nostra Parròquia de Crist Rei sigui una constel·lació d'estrelles al voltant de Jesús; que els creients que aquí ens reunim per celebrar l’Eucaristia siguem capaços d'il·luminar tota nit i encendre enmig d'allò que ens envolta una flama de fe, d'esperança i de caritat.

Després de Nadal i d'Epifania siguem estels per a la ruta dels altres, en tants camins de la vida com existències hi ha. Per tal que sigui així només hi ha una condició: viure en la Llum, que és el Crist. I sense pregària no podem subsistir.

«Vosaltres resplendiu en el món com estrelles en el cel,
perquè manteniu amb fermesa la paraula de la vida» (Filipencs 2,15).

Que la bellesa de la Música de Händel, dels Royal Fireworks ens alegri i ens elevi l’esperit vers l’Infinit. Està interpretada per l’orquestra filharmònica de la ciutat de Praga.

El cristià no només ha de mirar el mal, sinó el bé que hi ha en el món, alegrar-se'n i donar-ne gràcies a Déu

Quan han passat les festes hem de donar gràcies al Senyor pels seus dons. Per l’alegria que ens ha donat la celebració del Nadal. Que n’és de bonic que a l’Evangeli de l’Epifania se’ns digui que l’alegria dels mags de trobar l’estrella i l’Infant va ser immensa. Es l’alegria d’haver reconegut en l’Infant de Nadal el Misteri de Déu. Donem gràcies a Déu per la joia que ens ha donat la lloança de Nadal, pel molt que hem acollit els pobres i desvalguts. Per tantes coses boniques que hem fet a la Parròquia. Per la joia de retrobar-nos a casa, a la taula tant entranyable de Nadal. La pròpia família és un regal tant gran!

Es ben cert que quan contemples un any que ha passat, t’adones del poder de les forces del mal que fan sofrir tantes persones, però no podem oblidar que hi ha el Misteri del Bé, que per la gràcia de Crist encara creix. Són tantes i tantes les persones que fan el bé! Quants exemples de solidaritat no ha donat en la nostra societat en aquest temps de crisi. No tot està perdut. Es possible l’esperança. Hi ha una multitud immensa d’homes i dones de bona voluntat que fan el bé i s’indignen davant de la injustícia.

Voluntari d'un Banc d'Aliments

Certament que el mal és escandalós i és notícia, que sé jo... la tristesa de la guerra, les dificultats de les famílies en atur, la corrupció dels polítics... tot és això és el que surt als media, però els gestos de servei i d’amor, tants i tants, queden en l’ombra i en l’anonimat, la fidelitat quotidiana de tantes persones que acompleixen en les seves obligacions amb senzillesa de cor també. El cristià no ha de veure només la força del mal, també ha de veure la força de Bé i que aquest, per do de Déu, sempre vencerà el mal. I a més a més té la certesa de què si Crist ha vingut en aquest món és per a no deixar-lo mai més. Es Emmanuel, Déu amb nosaltres per sempre.

Amb aquests sentiments de confiança i d’esperança comencem el nou any i ens el felicitem. Com diu l’antiga felicitació: Tempora bona venient, que traduït del llatí, vol dir: Vindran temps millors. Aquest és el desig, aquesta és la pregària! L’esperança ens fa caminar. Coratge i bon inici d’ANY NOU!!!

Us posem el You Tube de l’encontre mundial de joves a Roma, quaranta mil joves van pregar amb el Sant Pare i li van alegrar el cor, i amb el seu, el de tota l’Església. Es un signe d’esperança. Es el carisma del Monestir de Taizé.

Un any nou, un any més del Senyor i per al Senyor

La felicitació per a l’Any nou és per a tots, plena d'afecte i de benedicció. Per Nadal celebrem la benedicció de Déu Pare que és el Crist, Jesús. En Ell i només des d'Ell reprenem el camí de l’Església, a la nostra parròquia per aquest any nou 2013.

I vers on anem? Si un no sap a on va no pot saber el camí que hi porta i no arribarà enlloc. Anem cap a Déu i vers el Regne. Ell és el final i la plenitud de les nostres existències. L’Església peregrina en aquest món serà consumada en la glòria. I Maria ja reflecteix sobre nosaltres la llum d'aquesta glòria.

En aquest camí no estem cridats a fer grans coses en el moment actual de la vida de l’Església i del món, estem cridats a ser autèntics, com autèntica és la Paraula que ens ha estat donada. Això és el que podem demanar al Senyor, en això és en el que ens podem esforçar: que la comunitat de cristians de Crist Rei de Reus sigui una comunitat autèntica de deixebles de Crist. Autèntic s’oposa a fals i aparent.

Però l’autenticitat de la vida cristiana no la podem aconseguir nosaltres sols, és un do que rebem del Senyor i que li hem de demanar. Només Ell ens pot revestir d'autenticitat i fer-nos testimonis seus davant del món. Som seguidors de Crist que s’ha definit com “la veritat”. El Senyor no ens demanarà els fruits del nostre treball, sinó si hem estat fidels a la vocació que hem rebut. Hem de deixar el futur en mans del Senyor i tenir la certesa que tot allò que hem sembrat amb amor germinarà.

Que tant de bo la nostra comunitat parroquial reflecteixi quelcom de la vida de les comunitats cristianes primeres: eren fidels a la pregària i a l’Eucaristia, escoltaven la predicació dels apòstols i tot ho feien amb alegria i simplicitat de cor. I compartien el que tenien amb els altres, de tal manera que el món podia dir d'ells: “Mireu com s'estimen”. La vida cristiana, quan es viscuda amb profunditat sempre és fecunda, és llavor que regada per la gràcia, creix per ella mateixa i dóna fruit.

Un any nou, un Any de la fe, un Any per al Senyor, un temps que ens és donat per omplir-lo de pregaries i de les obres que hem de fer per al Regne de Déu. Confiem-ho tot al Senyor. Crist camina amb nosaltres i mai ens deixa.