Primer vaig trobar aquest vídeo que em va fascinar.
A veure si som capaços de dedicar quatre minuts i mig de les nostres atrafegades vides a gaudir d'aquestes imatges tan ben acompanyades amb el fons musical.
Oi que és gairebé impossible mirar-lo sense que t'entrin ganes de donar gràcies a Déu per la meravella de la creació? Bellesa immensa! Deserts, muntanyes, oceans, boscos inabastables... gotes, petites fulles, granets de sorra...
I llavors, d'aquesta admiració, neix com la necessitat de fer una pregària de lloança... i penso que potser trobaré un Salm... i començo a navegar per Internet per buscar les paraules més maques que pugui, per meditar amb les imatges... i em trobo amb una pàgina anomenada pregaria.cat, promoguda pels Jesuïtes. Doncs bé, a aquesta pàgina trobo un text que copiaré tal qual, perquè l'he trobat molt encertat:
Moltes vegades les pregàries de lloança resulten avorrides, repetitives i rutinàries. Sobretot quan utilitzen moltes exclamacions admiratives... oh!... ah!... i altres de semblants.
Potser ens caldria renovar aquesta pregària que és admirativa, que aprova de tot cor la creació, que aplaudeix i gaudeix amb la realitat de les coses i de les persones, que aplaudeix i gaudeix de manera especial amb què Déu sigui com és.
Lloar necessita capacitat d'admiració. Si tot és un fàstic, si no hi ha res de nou sobre la terra, si sempre s’ha fet així, si tot està podrit... quines lloances farem?. El problema no és la pregària, el problema és la persona que porta sempre ulleres negres en el seu cor.
En canvi qui admira, qui vibra, qui aplaudeix, qui cerca, qui escolta i acull, qui contempla, qui gaudeix de silenci i pau interior, qui connecta amb la natura..... la lloança li surt de les seves mateixes entranyes, com un alè inexplicable, un crit de joia, un no sé què que va més enllà de la mateixa experiència.
Però no n'hi ha prou amb l’admiració per a lloar. El segon pas és tenir una referència. A la pregària de lloança la referència és el Senyor. Ell és la font, la flama, la llum, la clau, la vida.... (Jesús Renau, sj.)
Doncs fem cas a aquests consells... No ens posem "ulleres negres" al cor, esforcem-nos -com deia l'altre dia Mn. Rafael- en veure el bé del món i mantinguem la confiança i l'esperança en Déu nostre Senyor.
Ara a esperar a veure si el refredat es va allunyant! ;-)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada