Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.
Mt 11, 28-30
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.
Les paraules que Jesús ens adreça en aquestes dues perícopes diferents de l’evangeli de Mateu s’il·luminen mútuament i cobren un sentit nou per tots nosaltres, especialment en aquest temps de Quaresma que estem celebrant.
Certament, són una crida a seguir-lo, però malgrat tot, la proposta que el Mestre ens fa ens deixa desconcertats: quin sentit té negar-nos a nosaltres mateixos? Com podem fer-ho si, precisament, pel misteri de l’Encarnació han quedat consagrades totes les individualitats humanes?... Potser el que ens passa és que no acabem d’entendre què significa aquesta negació de nosaltres mateixos que Jesús ens proposa.
La negació d’un mateix, a la Llum de Crist, no significa una anulació de la pròpia personalitat, ni tampoc significa una mena de comportament patològic contra la pròpia persona. La negació d’un mateix és més aviat una lluita contra l’egoisme congènit que tots portem a dins, contra allò que anomenem el “pecat original”: Significa obrir-nos als altres i descentrar-nos de nosaltres mateixos; Significa obrir el cor a les necessitats dels altres, a les seves preocupacions i temors. A la llum de l’Evangeli la negació d’un mateix no és altra cosa que l’obertura a l’altre, que és el germà, i sobretot a l’Altre, que és Déu mateix.
I per obrir-nos a l’Altre-altre cal que prenguem la nostra creu, la creu de cada dia. Només portant-la amb constància podrem caminar darrere de les passes del Senyor: del Calvari a la Glòria. I la creu que Jesús ens proposa és precisament aquesta negació del propi egoisme, aquesta generositat cap als germans que fa que sacrifiquem la nostra comoditat en bé dels que ens reclamen ajuda.
Ara bé, seguidament Jesús ens diu: Tu que estàs cansat i afeixugat pel pes de la creu de l’amor pels altres, vine a mi, i jo seré el teu repòs. Sí, el Senyor és el repòs de les ànimes cansades de tant d’estimar. Ell mateix ens convida a portar el seu jou, que no és altre que la seva mateixa Creu. Entenem, per tant, que la Creu pasqual del Senyor és el “jou suau” que ell mateix ens dóna. I la Creu, avui, té forma de servei i de generositat... en definitiva: la Creu, avui, és la “negació d’un mateix” que ens presenta l’Evangeli.
Davant aquesta proposta de Jesús podem protestar adduint: Si Déu ens ha fet lliures, ¿quin sentit té posar-nos el seu jou al coll? Però és que, de fet, sense aquest jou de Jesús som més esclaus que mai!
Quants jous nostres portem damunt del coll i no ens n’adonem? És probable que, sense saber-ho, portem damunt nostre els jous del culte a l’aparença (pròpia i aliena), el jou de l’hedonisme i l’auto plaer, de l’escalada social i econòmica, de la seguretat a tota costa, el jou de sentir-nos superiors als altres, el jou de la crítica i el menyspreu cap als altres, el jou de la malícia i el ressentiment.. I de cert aquests jous són més cantelluts i pesats que el jou que ens ofereix el Senyor.
I la Creu ens parla de sacrifici i de llàgrimes, però també ens parla de la consolació que rebem de l’Amor del Crist i dels germans.
Davant la disjuntiva d’acceptar els nostres jous o el jou de Jesús (que en el fons és el jou de la Llibertat santificada) se’ns demana una opció radical que moltes vegades ens costa de definir. Malgrat tot, les mateixes paraules de Jesús ens conforten: Sóc benèvol i humil de cor, en mi trobareu el repòs de les vostres fatigues, perquè jo ja les he passades abans que vosaltres.
Jesús, Senyor, us demano la gràcia de poder fer camí al vostre costat. Us ho demano amb el cor encongit, perquè sóc conscient que no puc fer-ho amb les meves pobres forces.
Ajudeu-me a treure’m de damunt del coll els jous que jo mateix m’hi he anat posant, i que em tenen paralitzat i trist. Doneu-me la gràcia d’acollir amb els braços ben oberts el jou que la vostra misericòrdia em regala: la vostra Creu victoriosa.
Que pugui viure en el vostre Amor, i que quedi cansat i afeixugat d’estimar com Vós estimeu. Que trobi repòs en la vostra gràcia, i que amb Vós tota càrrega esdevingui lleugera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada