El Pare nostre... de cada dia i de cada nit.

El Pare nostre de cada dia i de cada nit. A la nit m’agrada pregar amb l’oració del Senyor, que esdevé dolcíssima al cor quan aprens a mirar amb els ulls del Pare del cel. I els cristians, crec, no podem pregar el Pare nostre de qualsevol manera. Sense to ni so. Aquests dies, al telenotícies, ens han dit: dinou mil desocupats més a Catalunya, les víctimes a l’estadi de futbol a Egipte, els aldarulls de Síria i tantes morts, el treball dels voluntaris de Càritas recollint els «sense sostre» en aquestes nits de fred, víctimes de la violència de gènere, i enmig tanta superficialitat i el crim més gran, els qui han de servir el poble amb tanta corrupció i comptes pocs clars... i holdings d’empreses... rics com són i tant pobres. Governants imputats. Tant pobres d’humanitat. Amb aquest no res arribaran al cel. I s’avergonyiran. No tenen temor de Déu.

I la gent, la gent del carrer, els que no surten als diaris... amb els seus sofriments i amb la seva capacitat d’estimar i de suportar el «pes de cada dia». Avui, un home de casa, en el servei de Càritas m’ha dit «m’han tallat el llum i m’hi veig amb la llum de les faroles del carrer. Però no pateixi, mossèn, n’hi ha que s’ho passen més malament que jo» i així tantes i tantes històries. Tot això està sota la mirada del Pare del cel, i és sentint aquesta mirada que hem de pregar el Pare nostre. Agenollats. I sentir l’amor de Déu, del qual en brolla la indignació davant de la injustícia i una infinita compassió. Només així podem resar el Pare nostre, amb els senzills i humils de cor, amb els fills de Déu que viuen, estimen, i accepten la mort. I tenen com herència, una herència que només els pot donar Déu, la vida eterna. I és així que aprenem els camins de la tendresa i de la fraternitat. De la veritable fraternitat. Déu només ens pot donar el seu amor.

Pare nostre de Rimski-Kórsakov.
Escola d'Infants del Cor Popular de la Coral Cosaca de Kuban, Rússia.