On dormiràs aquesta nit, fill meu?

El conec. Es jove. I sé el seu nom. Té problemes amb la droga. Incapaç de superar-se. Vivint de la caritat de les parròquies. Humil per reconèixer la seva feblesa. Algú l’ha d’ajudar. De vegades no pot ni això: que l’ajudin. I fa patir. Avui, que feia tantíssim fred, li he dit: On dormiràs aquesta nit, fill meu? Sé que alguns dies dorm al carrer. On pot. Es culpable o víctima? Crec que és víctima. O qui sap si totes dues coses alhora? Es pot viure així?


De vegades la recerca de la felicitat porta per camins enganyosos i pot degenerar en un afany desenfrenat i inhumà de submissió a la droga amb les seves diverses formes. Hi ha poderosos que fan amb ella grans negocis, i després, d’altres, seduïts i arruïnats per ella, tant en el cos com en l’esperit en són les víctimes. La violència es converteix en quelcom normal i el toxicòman es destrueix com a persona i la doga amenaça de destruir el temps més bonic de la vida, que és la joventut. I tantes famílies que veuen impotents, com els seus fills es perden a causa de la drogoaddicció. Aquestes vides només són objecte de compassió, la de Déu, és clar, i la nostra. I «compadir-se», a la Bíblia, vol dir experimentar com a propi el dolor de l’altre i fer-se’n solidari. Realment solidari.

On dormiràs aquesta nit de fred? Qui ho sap? On podran i com podran. I viuen, però no en el fons, no viuen. Hi ha una anticipació de la mort. Però cal que els donem esperança. Els pobres tenen rostre. Cada un d’ells. I tenen nom. Maleïts siguin els qui fan negocis amb tràfic de drogues, ho fan a costa de destruir la vida de molts. Això ve del Maligne.