Invitació a les celebracions de Pasqua

Estimats feligresos,

Aquí teniu el programa dels horaris de les celebracions pasquals. Són les celebracions cimals de l’any de l’Església. Entre totes excel·leix la Vetlla de Pasqua, a la qual amb insistència us convido. Per tal de facilitar l’assistència la Vetlla de Pasqua aquest any serà a les 10 del vespre. Ningú hi hauria de faltar. Fem-la festiva i àgil. Es la gran Nit dels cristians!

És nostra la Creu de Jesús, és nostra també la seva Resurrecció. Celebrem, doncs, el Misteri de la Pasqua, amb fe viva i intensitat espiritual. Crist vol fer meravelles en nosaltres si ens obrim al do de l’Esperit Sant. Ell té més desig d’estar amb nosaltres, que no pas nosaltres amb Ell. Donem-li aquest gust al Senyor.

La Memòria de la mort i la resurrecció del Senyor és la font de renovació de l’Església i un nou començament per a la seva vida. Sense la Pasqua del Senyor no som res. Amb la Pasqua som. Car la Pasqua dóna fonament i sentit a tot. Per Pasqua, amics meus, tot floreix.

Una joiosa Pasqua a tots,

Mn. Rafel.

HORARI DE LES CELEBRACIONS

Diumenge de Passió o dels Rams
- Missa de vigília: 20:00h
- Diumenge: 10:00h
- Benedicció dels rams des del Parc de Sant Jordi, processó i missa: 11:45h
- Via Crucis: 19:00h
- Missa les 20.30h

Dilluns Sant
- Missa Crismal a les 10:30h a la Catedral de Tarragona
- Celebració comunitària de la Penitència, a les 20h.

Dimarts Sant
- Missa a les 12 del migdia (no hi ha missa al vespre)

Dimecres Sant
- Missa a les 12 del migdia (no hi ha missa al vespre)

Dijous Sant del Sant Sopar del Senyor.
- Confessions de les 18h fins a les 20h.
- Missa del Sant Sopar del Senyor “In coena Domini” 20:30h del vespre.
- Hora santa: 23:00h.
- La Parròquia es tancarà a la una de la nit.

Divendres Sant de la Passió i Mort del Senyor Jesús.
- Laudes (9:30) i Via Crucis: 10:00h La Parròquia s’obrirà a les 8 del matí.
- Acció litúrgica de la Passió i Mort del Senyor: 17:00h de la tarda.
- Dia de dejuni i d’abstinència

Dissabte Sant de la Sepultura del Senyor
- Laudes de l’Ofici de la Sepultura del Senyor: 10h. del matí

Diumenge de Pasqua (SANT I VIVIFICANT)
- Vetlla Pasqual a les 22h de la nit. La Vetlla dura una hora i mitja. Que ningú falti
- Missa a les 10h del matí
- Missa Solemne a les 12 h. del matí
- A la tarda: Vespres solemnes baptismals a dos quarts de vuit del vespre

OBSERVACIONS:

- A LA TARDA DEL DIUMENGE DE PASQUA NO HI HA MISSA
- La parròquia facilitarà l’ofrena d’una llàntia blanca per al monument. Aquestes llànties seran cremades tot l’any a la llàntia del Sagrari.
- Un quart abans de cada celebració hi ha assaig de cants.
- El dijous a la tarda el mossèn serà al Confessionari per a donar l’absolució.

19.463 euros multiplicats a l’Infinit.

Aquesta quantitat és la que va sortir de la Parròquia de Crist Rei durant l’any 2011 i que ha estat destinada a diverses necessitats caritatives: ja sigui al Tercer Món, a l’obra missionera de l’Església i a Càritas. Aquesta quantitat de diners és significativa, no tant per la quantitat, certament elevada si es considera les persones que anem a l’Església, sinó també perquè el perfil de fidels de la nostra parròquia és gent d’economia mitjana. Jo conec persones que cada setmana fan petits estalvis per ajudar a les necessitats i col·laborar amb les Col·lectes extraordinàries.

Imatge treta de Google

No té sentit que el mossèn us doni les gràcies, perquè només Déu recompensa en aquest món i en l’altre la nostra generositat i sempre serà veritat les paraules del Senyor: Que vegin les vostres obres i lloïn el Pare del cel! Alerta, que lloïn al Pare del cel, no a nosaltres, que simplement hem fet el que havíem de fer. Molt sovint l’Església és criticada en els mitjans de comunicació, però mai es parla de la fidelitat incansable de la solidaritat de tants creients que per amor a Déu són capaços de donar. Quina institució de la nostra societat és capaç de fer-ho amb tanta fidelitat com ho fa l’Església Catòlica?

Però Quaresma em fa dir que hi ha un altre nivell de solidaritat. No es tracta d’una solidaritat externa (com exercida de lluny i al marge), sinó que es tractaria de posar el concepte de solidaritat com a categoria en l’exercici de la política i de la gestió social. Com una categoria, absolutament necessària, en un temps de crisi. La raó econòmica (fer diners per a fer diners) ha de ser substituïda per la raó ètica. Això és assegurar que a ningú falti el treball, la llum, el pa de cada dia, la calefacció, l’aigua... i que els països pobres del tercer món no siguin víctimes de la espoliació. Cal tenir aquesta esperança i cal treballar-ho i divulgar-ho. Encara que el fet d’alguns polítics imputats per casos de corrupció, tant d’esquerres com de dretes, fa que dubtem de què la classe política estigui a l’altura per resoldre els problemes socials.

Imatge treta de Google

Us ho dic en una paraula, que no tinc més espai: si la societat no adquireix el valor de la solidaritat com a categoria política, la situació social esdevindrà per sí mateixa insostenible i la confrontació social, fins i tot violenta, pot ser realment un fet. La Quaresma, com ens ha dit el Papa, no és tan sols un camí espiritual, sinó un camí per treballar per la solidaritat a tots els nivells. Els cristians n’hauríem de ser pioners. I de fet, en molts àmbits, ho som.

Una de les prestatgeries de Càritas a la nostra Parròquia

Una Quaresma diferent...

Aquests dies de Quaresma, els tres grups de dimecres de Catequesi de confirmació d’infants (els que continuen després de la Primera Comunió) estem treballant junts. La resposta dels xiquets és molt bona i ho segueixen tot amb atenció.

En dies passats, entre altres coses, hem fet un mural on es destaquen les actituds de pregària, caritat i dejuni pròpies del temps de preparació a la Pasqua, hem pujat a l’església a pregar i també hem fet un Via Crucis en el que van participar amb interès.

Ahir vàrem tenir una visita molt especial: La germana Marie Jeanne Chantal, de les Germanetes dels Pobres d’aquí Reus, va venir a parlar-nos de qüestions molt relacionades amb tots aquests temes: la caritat, l’amor... i també ens va explicar algunes coses de la seva vida a l’Àfrica, quan era petita.


Als nens els va impressionar força quan els va dir que havia de caminar un munt d’hores per poder anar de casa seva a l’escola o a catequesi, o saber que tenien tan poquetes coses que si un dia algú aconseguia un caramel el compartia amb els companys.

Soeur Marie Jeanne els va recomanar que estimin molt els seus pares, que segueixin els seus consells, que ajudin a casa i que s’esforcin a l’escola i els va dir que, si volien, algun dia podien anar a fer companyia als avis, a jugar amb ells a jocs de taula, a llegir-los el diari o fer-los companyia.


Al final, li vàrem entregar un petit donatiu en el que els nens havien participat portant alguna moneda seva, estalviada aquests dies, i la van acomiadar amb un gran aplaudiment

Sant Josep, del qual gairebé ningú en parla

Diuen que abans se’n parlava molt. I fins i tot el poble cristià estimava els set diumenges dedicats a Sant Josep. I els Papes en feien encícliques. Però després del Concili –ves a saber per quines raons– Josep de Natzaret ha quedat com oblidat. Només el poble senzill de Déu se’n recorda. Els humils i els pobres que en tenen prou de viure el catolicisme dins la gran tradició. Jo sé perquè no l’han oblidat, perquè és seu i és com ells. Dels qui estimen i callen. I són humils.

Però que ningú en parli no vol dir que no hi fos i que no hi sigui. Hi va ser a la història de la salvació. Sí, Josep de Natzaret, del qual diu l’Escriptura que era un home just, és d’aquells sants que apareixen un moment, fan el que han de fer i ja no cal que se’n parli més. Déu ja ha fet el que havia de fer. I ells també. I l’Escriptura no consigna res més ni de la seva vida ni de la seva mort.

Però voleu missió més gran? Guardar la virginitat de Maria i fer gran a Jesús! Va tenir el goig de veure com creixia aquell Infant, que no li pertanyia. I va tenir el goig de veure’l com treballava al seu costat. I el va veure riure i suar. I va observar el seu silenci, els silencis de Jesús, habitats per la Presència amorosa del Pare del cel. Però l’Església de l’orient i de l’occident va meditar les Escriptures i en va descobrir la seva grandesa humil. Oh, Josep de Natzaret, que no abandonares a Maria en el seu misteri i vas veure els primers passos de Jesús infant!


Per cert, mai m’han agradat aquelles representacions que fan de Josep un ancià. Déu no va confiar «el seu Fill» a un home ancià, sinó a un home jove i fort, del qual Maria se’n va enamorar i en fou el seu Espòs. Però a ells els esperava una altra fecunditat, que venia de l’Esperit Sant. Una fecunditat més profunda que no pas la de la carn. Car aquell Fill era fruit de la seva fe, de la seva sola fe. La de Maria, i la del espòs, amb el qual estava deposada. I Jesús seria conegut entre els seus com el «No és aquest, el fill del fuster? (Mt 15,55)» Si Josep, aquí a la terra, va ser tant a prop de Jesús, com més no ho serà en el cel. I, per això, cal demanar la seva intercessió. I l’Església sense saber què fer amb Ell li dóna un títol molt gran «Patró de l’Església universal» i fins i tot trenca el vel de la Quaresma per a fer-ne festa gran.

Si us plau: no oblideu a Sant Josep. Ah, i felicitats a tots els qui porten el bell nom de Josep o de José.

Oh, mort que dónes Vida

Oh, mort que dónes Vida
Polifonia europea del primer barroc

Parròquia de Crist Rei
Dissabte, 24 de març a les 9 del vespre.

La venda d'entrades és a benefici de les obres de la Parròquia.

El valor de les coses senzilles de cada dia

“Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (1Jn 4, 21)

A casa els meus avis hi tenien una placa amb una dita de Rabindranath Tagore, encara ara recordo què hi posava: no ploris perquè no veus el sol, les llagrimes no et deixaran veure les estrelles. Quanta raó hi ha en aquestes paraules! Quantes vegades ens hem ressentit de no obtindre alguna cosa que ambicionàvem, no cal a nivell material, tant podria ser intel·lectual o bé espiritual. Cap de nosaltres és igual, ni cap de nosaltres te les mateixes capacitats, però sempre ens comparem amb els altres, ja va bé tenir referents per a intentar ser millors, però no sempre som capaços d’assolir aquelles fites que ens havíem marcat, això a part de causar frustració fa que moltes vegades no ens fixem en les petites coses de cada dia i són les petites coses de cada dia pel que hem de donar gràcies a Déu. N’hi ha tantes!


Aquí van alguns exemples:

Ara que ja comença a clarejar més d’hora, començar a sentir cantar els ocells. Ja es comença a intuir la primavera! Els ametllers ja estan florits.

Veure com una mare acarona el seu nadó. Veure uns nens com juguen.


Arribar a la feina i desitjar-se bon dia amb els companys. Compartir l’estona del cafè amb una colla. Passejar amb els amics.

Al tornar a casa, escoltar a la família.

Abans d’anar a dormir una mica de pregària.


Totes aquestes coses que són tan rutinàries i que moltes vegades no els donem cap valor, en tenen molt més del que ens pensem, perquè són la porta d’entrada cap a l’altre. El tracte amable dels uns cap a els altres facilita les relacions, les fa més fàcils.

Tal com diu Sant Pau als Filipencs: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop” (Fl 4, 5)

Només us demano que el mireu (1)

Anunciem la vostra mort,
confessem la vostra Resurrecció
i esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.

Ningú pot acreditar la bellesa. No hi ha arguments d’autoritat. Una melodia o un paisatge és bonic no perquè t’ho diguin, sinó perquè ho és per sí mateix i en sí mateix. No et poden convèncer mai què alguna cosa és bella si abans tu no l’has vist i l’has experimentat. I la Bellesa et pren, quasi aterradora, t’imposa, et fascina i et rendeix. No sóc jo que dic que això o allò és bell, sinó que és la bellesa que ve cap a mi. Es que hi pot haver un acte més bell que l’amor? Es que hi ha res que sigui més bell que l’amor de Déu? Es que hi ha res més adorable aquí a la terra?

I Dosteievski, en la seva novela els Germans Karamàzov, fa dir al germà petit Alioixa, que no «no hi ha res més bell que el Crist Crucificat» i que «AQUESTA BELLESA SALVARÀ EL MÓN». Velázquez, en el seu Crist crucificat (és una obra única i fins i tot estranya) sap captar el moment de la mort del Senyor. Diu que el gran pintor en un moment donat va llençar el pinzell i el va tirar, arravatat i impossible davant de la imatge que pintava...

Jo no creuria en altre Déu que no fos aquest. Oh rostre de Jesús, velat de llàgrimes i de sang. Instant sublim en què el teu cap va reclinar-se sobre el teu pit, cap a dins de les profunditats del Pare. Cap al seu interior. Oh Glòria de la Trinitat!!! Oh Jesús!!! Ets nostre i nosaltres som teus. Oh instant imperceptible en què la humanitat entra dins de Déu i ens obre el Regne! In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum. I la nafra del teu costat obert roman, Jesús, com un riu de misericòrdia que ho emplena tot i raja com una torrentada de gràcia pels segles dels segles. I els cristians hem de proclamar la Mort del Senyor. Algú ha de proclamar aquesta Mort, altrament en aquest món no hi hauria esperança.

Aquesta és la feina dels cristians: Anunciar que el Crist ha mort per nosaltres. Ell, veritable Déu i veritable home. Ell que ens fa passar a tots del finit a l’INFINIT. Intenteu de fer pregària amb la gran música de Ennio Morricone, en la gran pel·lícula The Mission. Us la posem. Però, sobretot, els qui fem el Blog, us preguem que mireu la imatge de Jesús. Només mirar-la. Com deia Santa Teresa de Jesús: «Només us demano això, que el mireu» Aquesta meditació l’he escrita aquesta tarda de divendres de Quaresma en què els cristians de la Parròquia han meditat amorosament el Camí de la Creu i han cantat el Stabat Mater. Alguns fidels tenien llàgrimes als ulls quan veneraven la Santa Creu.

Tanqueu els ulls i escolteu...

Fa molt de temps que estic enamorat del Incarnatus est de Mozart. Es troba en la Gran Missa en Do menor. Es una ària sublim. Si anéssim a Natzaret veuríem aquell lloc que fa brollar llàgrimes dels ulls, on el Verb es va fer carn. Només Mozart ho podia cantar amb una melodia meravellosa i única. Insuperable.


Oh sí, el Verb de Déu es va fer home, en el temps, en un moment de temps, i no fora del temps, i d’aleshores, hi un temps abans i un temps després. Déu no va abandonar el món des del big bang original. Li dóna el Fill, allò que estima més. I ho fa per amor a nosaltres. Per amor a tu i a mi. Aquesta ària la va composar el cor catòlic de Mozart, però, de fet, Maria, la noia d’ulls clars, la va escriure en les seves entranyes. I ressona així pels segles dels segles. Es un cant en estat pur, quan tota la tensió de l’home s’allibera en la puresa original. Es una riuada de pau i d’estupor quer neix del cor agraït. Com un primer dia de la creació.

I tot ha canviat i el Crist ens fa passar del finit a l’Infinit. I no pren res de la nostra humanitat. Del que hem viscut, del que hem estimat, del que hem plorat. I també del que hem rigut. Entra en la història (també en la meva), la pren i la porta cap a Déu. I, quan tanquem els ulls per sempre en aquest món, ens trobarem AQUELL QUE ENS HA ESTIMAT DES DE SEMPRE. Llavors veurem Déu que obre la seva agenda i veurem tot el que ha fet per nosaltres, a cada temps, a cada moment de la nostra vida. Tot ens serà retornat, en la mateixa mesura del que hem estimat. I més encara, amb escreix.

Carta pastoral del mossèn. Quaresma 2012

A totes les misses d’avui diumenge, dia 4 de març, s’ha repartit una Carta pastoral que ha escrit el nostre mossèn per a tots els fidels de la Parròquia en ocasió de la Quaresma d’aquest any 2012.

També l’hem posat aquí al blog. Si aneu a la barra lateral que tenim a l’esquerra de la pantalla, sota la informació d'El temps a Reus, veureu un títol vermell que posa DOCUMENTS seguit de la llista de tots els que podeu consultar. El primer que trobareu és aquesta Carta pastoral. Hi podeu accedir amb un simple clic al damunt del títol.

La bella pregària de Quaresma, anomenada el Cànon penitencial de Sant Efrem

Sant Efrem era un diaca de l’antiguitat cristiana, que va composar aquesta pregària. Es una pregària molt senzilla i de cap volada literària i que la tradició més antiga de l’Església vol que la resem durant la Quaresma. Això sí, cada dia. Us recomano que la reseu. No sé que té, però et canvia el cor. Proveu-ho. Penseu que durant segles i segles aquesta pregària quaresmal ha estat dita pels cristians durant el temps de la Quaresma. Té alguna cosa de l’Esperit Sant que la inspira (Imprimiu-la)

Mestre i Senyor de la meva vida,
deslliureu-me
de l’esperit de la peresa,
de la tristesa i del descoratjament,
de la pròpia voluntat,
de les paraules vanes.

Però l’esperit de castedat,
d’humilitat,
de paciència
i d’amor,
atorgueu-lo al vostre(a) servent(a)

Oh Déu meu i rei meu,
feu que vegi els meus propis pecats
i que no judiqui el meu proïsme,
car vós sou beneït pels segles dels segles.

Amén.

Vull el jou que em fa lliure

Mt 16, 24-25
Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.

Mt 11, 28-30
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.


Les paraules que Jesús ens adreça en aquestes dues perícopes diferents de l’evangeli de Mateu s’il·luminen mútuament i cobren un sentit nou per tots nosaltres, especialment en aquest temps de Quaresma que estem celebrant.

Certament, són una crida a seguir-lo, però malgrat tot, la proposta que el Mestre ens fa ens deixa desconcertats: quin sentit té negar-nos a nosaltres mateixos? Com podem fer-ho si, precisament, pel misteri de l’Encarnació han quedat consagrades totes les individualitats humanes?... Potser el que ens passa és que no acabem d’entendre què significa aquesta negació de nosaltres mateixos que Jesús ens proposa.

La negació d’un mateix, a la Llum de Crist, no significa una anulació de la pròpia personalitat, ni tampoc significa una mena de comportament patològic contra la pròpia persona. La negació d’un mateix és més aviat una lluita contra l’egoisme congènit que tots portem a dins, contra allò que anomenem el “pecat original”: Significa obrir-nos als altres i descentrar-nos de nosaltres mateixos; Significa obrir el cor a les necessitats dels altres, a les seves preocupacions i temors. A la llum de l’Evangeli la negació d’un mateix no és altra cosa que l’obertura a l’altre, que és el germà, i sobretot a l’Altre, que és Déu mateix.

I per obrir-nos a l’Altre-altre cal que prenguem la nostra creu, la creu de cada dia. Només portant-la amb constància podrem caminar darrere de les passes del Senyor: del Calvari a la Glòria. I la creu que Jesús ens proposa és precisament aquesta negació del propi egoisme, aquesta generositat cap als germans que fa que sacrifiquem la nostra comoditat en bé dels que ens reclamen ajuda.

Ara bé, seguidament Jesús ens diu: Tu que estàs cansat i afeixugat pel pes de la creu de l’amor pels altres, vine a mi, i jo seré el teu repòs. Sí, el Senyor és el repòs de les ànimes cansades de tant d’estimar. Ell mateix ens convida a portar el seu jou, que no és altre que la seva mateixa Creu. Entenem, per tant, que la Creu pasqual del Senyor és el “jou suau” que ell mateix ens dóna. I la Creu, avui, té forma de servei i de generositat... en definitiva: la Creu, avui, és la “negació d’un mateix” que ens presenta l’Evangeli.

Davant aquesta proposta de Jesús podem protestar adduint: Si Déu ens ha fet lliures, ¿quin sentit té posar-nos el seu jou al coll? Però és que, de fet, sense aquest jou de Jesús som més esclaus que mai!

Quants jous nostres portem damunt del coll i no ens n’adonem? És probable que, sense saber-ho, portem damunt nostre els jous del culte a l’aparença (pròpia i aliena), el jou de l’hedonisme i l’auto plaer, de l’escalada social i econòmica, de la seguretat a tota costa, el jou de sentir-nos superiors als altres, el jou de la crítica i el menyspreu cap als altres, el jou de la malícia i el ressentiment.. I de cert aquests jous són més cantelluts i pesats que el jou que ens ofereix el Senyor.

I la Creu ens parla de sacrifici i de llàgrimes, però també ens parla de la consolació que rebem de l’Amor del Crist i dels germans.

Davant la disjuntiva d’acceptar els nostres jous o el jou de Jesús (que en el fons és el jou de la Llibertat santificada) se’ns demana una opció radical que moltes vegades ens costa de definir. Malgrat tot, les mateixes paraules de Jesús ens conforten: Sóc benèvol i humil de cor, en mi trobareu el repòs de les vostres fatigues, perquè jo ja les he passades abans que vosaltres.

Jesús, Senyor, us demano la gràcia de poder fer camí al vostre costat. Us ho demano amb el cor encongit, perquè sóc conscient que no puc fer-ho amb les meves pobres forces.

Ajudeu-me a treure’m de damunt del coll els jous que jo mateix m’hi he anat posant, i que em tenen paralitzat i trist. Doneu-me la gràcia d’acollir amb els braços ben oberts el jou que la vostra misericòrdia em regala: la vostra Creu victoriosa.

Que pugui viure en el vostre Amor, i que quedi cansat i afeixugat d’estimar com Vós estimeu. Que trobi repòs en la vostra gràcia, i que amb Vós tota càrrega esdevingui lleugera.

Compartir

Avui, dia 26 de febrer, coincidint amb el Primer diumenge de Quaresma, hem tingut Missa familiar a la Parròquia. L’assistència d’infants ha estat nombrosíssima i han omplert els primers bancs, que sempre tenen reservats, i, a més, la catifa davant de l’altar. Feien goig de veure.

Precisament, dins l’ambient quaresmal, s’ha mirat de fomentar el valor del “compartir” amb els nens i nenes. Ja el darrer dia de catequesi se’ls va dir que, quan vinguessin a missa, portessin una poma. Al final de l’homilia, el mossèn els ha explicat com n’és d’important saber compartir allò que tenim amb aquelles persones més necessitades. Llavors i tots han anat passant a deixar la poma que havien portat dins uns cistells col·locats davant l’altar i se’ls ha explicat que, demà mateix, la Maria Teresa portarà els cistells al menjador social.


Com hi havia tants nens, s’han recollit moltíssimes pomes!!

Un sopar de Parròquia, amb el seu encant entranyable.

Ja fa dies. Hi érem tots els catequistes de la parròquia. El mossèn estava content. Una bona catequista, la Josefina, ens va preparar el sopar: caldo de mandonguilles i fricandó a la taronja. I moltes van portar postres a dojo, fetes a casa. Pastís de formatge, cocs amb pinya, bunyols, xocolata... Hi havia l’alegria de la fe. De compartir el treball de cada setmana, acollir els nens i nenes de la catequesi i posar-los el nom de Jesús al cor i als llavis. Fa tants i tants anys que ho fem!


Al llevant taula recitarem poemes de Maragall i de Martí Pol. Que bé que reciten la M. del Carme, la Consuelo i la Pilarín! Al mossèn el fa feliç d’escoltar poemes. Ho fa perquè així s’eviten converses que poden entristir a Nostre Senyor. La Maria Teresa ens va recitar fragments de teatre humorístic, que ens va fer riure. Oh, els sopars de les parròquies i l’alegria de tants anys de convivència, també de baralles, que són petites i són no res. A les parròquies els cristians no ens adonem fins a quin punt ens estimem. I del que seríem capaços de fer els uns pels altres.

Després de sopar anàrem a l’Església i encenguérem una llàntia pels nens i nenes de la catequesi, perquè ara el mossèn li ha agafat la mania de què els nens s’han de consagrar a la Mare de Déu. La Consuelo es va posar a l’orgue i cantàrem la Salve davant la Reina i Mare de la nostra parròquia. La Salve cantada a la nit, només amb el llum encès il·luminant la Imatge de Maria. Quina pau!


Un sopar de parròquia a Crist Rei, com tants que se n’han fet... i tants, per gràcia divina, se’n faran després de nosaltres. Quan varem sortir cap a casa feia fred, però portàvem un no sé què d’alegria dins. Aquests sopars no se serveixen ni als restaurants amb mils d'estrelles michelin. Simplement no tenen preu. El sopar el varem fer per celebrar el Nostre Patró, Sant Enric d’Ossó, de Vinebre i que va treballar de jovenet com aprenent a Reus i després –només tenia quinze anys– va peregrinar a Montserrat.

De l’homilia del Diumenge VII de Durant l’Any. Cicle B. L’antic diumenge anomenat “ad carnes tollendas”

"Ara sí, ara no"

Ens ho ha dit Sant Pau en la segona lectura d’aquest diumenge passat, abans de començar l’exercici de la Quaresma. El Crist no ha dit “ara sí, ara no”, sinó que ha dit el sí per sempre, l’Amen, al Pare. En Ell (Jesús) hem sentit un sí ben clar, no ha estat mai ara sí, ara no.

I aquest sí el pronuncià des de la santa Creu. Tanmateix, nosaltres ara diem sí i ara diem no a Jesús. O diem segons com i en què sí, i segons com i en què no. Ho hem de reconèixer. Penso que els cristians no hem de dir un sí a priori a Jesús. Es un sí que hem de renovar cada dia. No val fer trampes.

La fe ha d’esdevenir nova cada dia i és llavors que la fe cristiana és meravellosa, perquè ella mateixa esdevé font de vida nova per a nosaltres. Una vida insospitada. Fins i tot per a nosaltres mateixos, perquè experimentem com la fe en Crist canvia la nostra vida. El Crist és un esdeveniment en mi. Quelcom que m’està succeint. Es el Senyor que actua. La fe és la font de la gràcia. Oh, no sé si m’explico? Es posar-te dins d’un riu que no saps vers on et portarà! La fe és la font de credibilitat en sí mateixa, en la mesura que la vivim. I esdevé certesa. I un queda parat del que pot fer el Crist en cadascú. Però cal prendre la ruta. Cal ser valent. Es com entrar en un castell de cristall, que deia Santa Teresa, en què cada recinte és cada vegada més clar i transparent. Perquè en el centre hi ha la Llum infinita de Déu Trinitat.

Es un sí de cada dia. No podem pressuposar que una fe que vàrem professar un dia en el passat, sigui ja vàlida per a sempre. I la primera lectura d’avui Isaïes ens ha dit: estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer, ¿no us n’adoneu? No t’adones, cristià, que el Senyor vol renovar sempre la teva vida i portar-te per un camí sempre nou i que va sempre cap a les altures?

El Senyor et vol portar vers altures que tu ni tant sols sospites, són infinites.

Jesús està a prop de nosaltres quan preguem, i encara hi està més a prop quan rebem el seu Cos eucarístic, com també està a prop quan servim els pobres i els malalts. Quan el dimecres entro a la parròquia, on hi ha els pobres que servim en el servei de Càritas, experimento la Presència del Senyor, talment estigués a prop del Sagrari. Diem un sí per sempre a Jesús, en tot i per tot. I veureu les coses grans que vol fer amb nosaltres. Que la nostra fe no sigui un ara sí i un ara no, que sigui un sí per sempre, units al gran SÍ de Jesús al Pare.

Dimecres de cendra

Missa a les 12 del migdia a la Parròquia, amb imposició de la cendra.
Missa a les 8.30 del vespre a la Prioral, amb imposició de la cendra.

De manera comunitària totes les parròquies de Reus
començarem el camí Quaresma.
El lema d’aquest any és aquest:

NO ENDURIU ELS VOSTRES CORS

El Dimecres de cendra és dia de Dejuni i Abstinència. La llei de l'abstinència (abstinència de carn, segons l’antiga tradició) obliga els qui hagin complert 14 anys. La del dejuni, tots els majors d’edat fins que hagin complert els cinquanta nou anys.
Els altres divendres de Quaresma són dies només d’abstinència.
El Divendres Sant és també dia de dejuni i abstinència. El Concili Vaticà II exhorta, encara que no de manera obligatòria, que els fidels continuïn el dejuni fins a la celebració de la Vigília de la Pasqua.
El dejuni consisteix en menjar una sola vegada al dia i una molt sòbria col·lació al matí i al vespre. Cal viure en comunió amb aquells que per pobresa passen fam.