Dia 19 de març, divendres, Sant Josep
A les 12 del migdia, Missa
A 3/4 de 7 del vespre: Meditació: "Josep, el sant del silenci"
A 2/4 de 8 del vespre: Missa
Dia 23 de març, dimarts
A les 8 del vespre
PREDICACIÓ QUARESMAL DEL
SR. ARQUEBISBE JOAN
"Missió, conversió i perdó"
Ha fet bé el Papa Francesc d’orientar la mirada espiritual de l’Església envers la figura del qui és el seu Patró universal, l’home just, sant Josep, espòs de Maria. Celebrem, doncs, l’Any de sant Josep.
En honor del
Patriarca proposo dinou catequesi de les quals aquesta n’és la primera. Amb la
voluntat de fer de sant Josep objecte de contemplació i d’edificació. La
contemplació cristiana dóna goig i dóna volada a la pregària. Ens ajuda a
edificar la vida cristiana de cada dia. (Edificar vol dir: fer-la créixer). El
qui edifica és sempre l’Esperit Sant que ens construeix per dins en la seva
voluntat de afaiçonar la humanitat nova a semblança del Crist i reproduir la
imatge del Senyor que rebérem en el baptisme i que està cridada a la vida
eterna.
Sant Josep: El qui treballa pel Fill (1)
L’Escriptura
no diu quasi res de sant Josep. Tanmateix, amb el poc que diu, l’Església en té
prou per a descobrir-ne tota la seva grandesa i el lloc únic que té en la
història de la salvació.
El Papa Benet XVI va escriure que de la santa Família de Natzaret no en sabem
res més que el que diuen els Evangelis de la infància del Senyor. Tanmateix
sabem bastant bé com vivia una família de Natzaret en el segle I. Si sabem que
si el Senyor esdevingué un home qualsevol (Fil 2:6), la seva família també era
una família qualsevol. Cal pensar, per tant, que la vida de la família de
Natzaret no fou diferent de com era la vida dels seus coetanis.
Són els misteris de la vida oculta del Senyor.
Sant Josep, com qualsevol pare, és el qui treballà pel Fill. Aquesta és la primera glòria i la gràcia més gran. Treballà dies i dies, anys i anys, per Jesús, el Senyor, el qual a la vista del món n’era el seu fill. Treballà abnegadament, silenciosament i amorosament. Dogmàticament cal dir: «Sant Josep va treballar pel Fill de Déu fet home».
A la sinopsi és conegut com el fill del fuster (téknon) (cf. Mt 13:56-57). Treballà amb les
seves mans, com qualsevol pare treballa pels fills. Un treball que en sí mateix
es penós, alhora joiós, perquè està fet amb amor i per amor. Si era artesà el
seu front sabia de la suor i les seves mans, no eren fines, sinó endurides i
fortes pel treball quotidià. Amor i treball com a binomi perfectament unit al
servei de la seva esposa i del Fill, que Déu li havia donat. No li pertanyia i
tant seu com era! Un amor únic compartit amb Maria, la Mare i l’Esposa. Tot el
que va fer Josep fou treballar per l’Esposa i pel Fill i ho va fer de tot cor,
amb tot el seu amor. Un treball que esdevenia una ofrena d’amor.
Imagino sant
Josep retornant a casa amb un somriure després d’una jornada de treball, cansat
i content. També imagino Jesús anant cap a ell ple d’alegria. Josep era per
Jesús el signe del veritable amor, el del Pare del cel. Taula parada i amor
compartit en la santa casa de Natzaret, plena de la presència de Déu. La seva
persona romania a l’ombra, no ocupa el lloc central. L’Església a poc a poc ha
anat descobrint la seva grandesa, una grandesa que, tanmateix, no el treu de la
humilitat. Més encara la seva humilitat és la seva grandesa més gran. Una
manifestació de la glòria de Déu.
La primera
lliçó és tenir goig i una immensa pau en el cor que treballa humilment pel
Senyor. Tots podem treballar pel Fill. L’Escriptura afirma que són els pares
els qui han de treballar pels fills i, no al revés. Quants pares (i mares)
coneixem que treballen amb amor pels fills, fins i tot amb treballs que no els
agraden i no haguessin escollit mai.
Treballar
pel Fill és treballar per allò que estima més el Fill. I allò que estima més
són els seus germans, els homes i les dones que ha vingut a salvar. La
salvació, el Regne de Déu, és un do, però també és objecte de treball. Sant Pau
exhorta: «Treballeu amb temor i respecte per obtenir la vostra salvació: és
Déu qui, per la seva benvolença, impulsa tant la vostra voluntat com les
vostres accions» (Fil 2, 12-13). Aquesta és la primera lliçó que aprenem
de Josep: Treballar amb alegria cada dia pel Fill, pel seu Regne, no esperant
altra recompensa, sinó Déu mateix.
Pregària
Salve, custodi del Redemptor
i espòs de la Verge Maria.
A vós Déu us confià el seu Fill,
en vós Maria va dipositar la seva
confiança,
amb vós Crist es va forjar com a
home.
Oh, benaurat Josep,
mostreu-vos també pare per a
nosaltres
i guieu-nos en el camí de la vida.
Obtingueu-nos gràcia, misericòrdia i
coratge,
i defenseu-nos de tot mal. Amén.
Ara ja no se senten els aplaudiments de durant el confinament als vespres a favor dels treballadors de la sanitat. No se senten els aplaudiments però ells continuen essent allí i cansats, molt cansats. No ho sé en teoria, ho sé per pròpia experiència. Els metges i sobretot, els infermers i infermeres, acompanyen el darrer temps, les darreres hores i els darrers minuts del qui, hospitalitzats, moren.
Hem de pregar per ells. Ja que a ells els és donada una feina subrogatòria: ocupar el lloc de la família al final de la vida humana. Ho fan com per delegació dels familiars i han de tenir cura amorosament del temps últim d’una vida. Són persones que gairebé no coneixen i no són de la seva família i, tot i així, són allí per donar la mà a un agonitzant i són testimonis del dolor moral, interminable, de la sedació.
Sé, i en dono testimoni, de la voluntat dels treballadors dels
hospitals i dels qui treballen a les residències d’avis per posar en contacte,
si més no, a través de mòbils o tauletes els
familiars amb els pacients. Sé d’una infermera, beneïda sigui, que fa servir el
seu propi telèfon per posar-se en contacte amb la família. Tot aquest amor ve de Déu i expressa la seva misericòrdia. Els nostres hospitals estan
perfumats, estan amarats aquests dies del perfum de la caritat.
Es un santuari de dolor, d’amor i de la
presència de Déu. Beneïts siguin els nostres infermers i infermeres que
manifesten la seva humanitat i la millor versió de sí mateixos en el treball
que estan fent. De manera particular amb els qui atenen els qui estan a les UCI
amb persones que han estat setmanes en total aïllament. Beneïts siguin els seus
somriures. Han esdevingut infermers no només del cos, sinó també de l’esperit.
Sé d’una que llegeix les cartes dels familiars als pacients i que posa les
fotografies dels seus néts a prop del pacient. I d’una altra que en els darrers
instants posa la música que li agradava al moribund. Són històries que Déu
recull en el Llibre de la Vida.
Aquests dies vull donar testimoni del dolor de moltes famílies en la mort de persones estimades. La mort provocada pel temible i maleït Covid 19. El dolor encara és més gran quan, majoritàriament, la família no ha pogut acompanyar en la malaltia i en la mort a les persones estimades, confinades a causa del virus, a les residències o a l’hospital. He presidit nombroses exèquies aquests dies a l’aula del tanatori municipal i n’he estat testimoni de llur dolor.
Se’t trenca el cor quan
proclames la Paraula de Déu i aprens a dir paraules de consol i d’esperança als
familiars que en fan viva i dolorosa experiència. Abans de començar sempre
demano a Jesús que m’ajudi i penso: Què diries, Senyor meu, en aquestes
circumstàncies? I el Senyor sempre ajuda. Una filla, que enterrava la mare,
em va explicar que revestida amb els epis
va saludar de lluny a la seva mare amb la mà. Ja no la va veure mai més. Molts dels qui he enterrat són gent humil que
tenien com a única riquesa les seves mans per treballar. Els fills i els néts
saben aquestes biografies irrellevants des de la història del món, però tant
rellevants en la història real, de cada dia. El comú denominador d’aquestes
vides és l’amor i el treball. Les llàgrimes dels familiars són molt de dins.
Amb el temps he après a diferenciar les llàgrimes i el dolor.
Davant d’aquest sofriment només té autoritat per prendre la paraula el Senyor Jesús: “Confieu en Déu, confieu en mi, a la casa del meu Pare hi ha llocs per a tots”. Aquest és l’Evangeli que acostumo a proclamar.
Beneïda sigui la
memòria dels fills de Déu que aquests dies moren en la solitud, que resplendeixen
com estrelles en el firmament del cel. Els seus noms estan inscrits a les
palmes de les mans de Déu. La mort és una criatura de Déu i el segell de la
seva glòria. Una glòria que només li pertany a ell, ja que cap orella ha sentit
ni cap ull ha vist el que Déu té reservat per aquells que l’estimen (1Co 2,9). Que
la seva memòria sigui una benedicció pels fills i néts. Que reposin en la Pau
de Déu.
Dissabte passat, dia 23 de gener, la Prioral amb el compliment estricte de l’aforament per causa de la pandèmia, (molts van quedar fora) se celebraren les exèquies de Mn. Creu Sáiz. Presidí les exèquies el Sr. Arquebisbe Joan acompanyat d’un nombre significatiu de preveres de l’arxidiòcesi.
Els mossens de Reus, ben a prop, a l’abadia, amb gran dolor, no podien participar de la celebració a causa del forçós confinament. Mn. Rafael Serra, rector de Crist Rei, pronuncià unes paraules que transcrivim al blog en recordança i memòria del qui fou arxipreste de Reus durant tants anys. També Mn. Rafael presidí després la celebració exequial a la parròquia de Castellvell. Tot el poble era allí, rebent el cos del mossèn. Era nascut a un poble de Cuenca anomenat Valdecolmenas, però de petit va arribar a Castellvell on era estimat com un fill més del poble, del qual va ser i rector.
El Dr. Gomis, administrador del Santuari de Misericòrdia, del qual Mn. Creu n’era capellà, pronuncià una pregària a la Mare de Déu que transcrivim també aquí. Ens donem el condol els uns als altres i d’una manera molt viva a la família del mossèn que l’ha estimat tant.
PARAULES DE
MN RAFAEL EN LA MISSA EXEQUIAL DE MN. CREU
Que
brilli igualment la vostra llum davant la gent així veuran les vostres bones
obres i glorificaran el vostre Pare del
cel! (Mt 5,16). El Senyor no ens diu que ens
lloïn a nosaltres, sinó que lloïn el Pare del cel. Els cristians i els
ciutadans de Reus hem de lloar al Pare i donar-li gràcies pel ministeri de
l’estimat Mn. Creu, al qual avui acomiadem en aquest món.
Em faig portaveu del
Sr. Prior i de la resta de germans preveres de la ciutat, que per forçós
confinament no poden participar en la celebració. Mn. Creu s’ha acreditat al
llarg del seu ministeri entre nosaltres com a servent bo i fidel que pot entrar
a celebrar en el goig del seu Senyor. Nosaltres, la família dels preveres, també participem del dolor de tantes famílies
que no han pogut acompanyar els seus en la malaltia i en la mort. Ens consola
saber que el mossèn sabia que estàvem amb ell amb el cor i en la pregària i, per
tant, vivíem la proximitat més alta, que és la divina.
Donem, doncs gràcies a
Déu, pel ministeri sacerdotal durant tants anys de Prior i d’Arxiprest, i
aquests darrers anys al Santuari i a l’aturonat Castellvell. Un ministeri
exercit sense cap ombra de referencialitat, del treball de cada dia fet amb
amor i senzillesa de cor. Bon company, amic de tots, creador sempre de comunió,
amb criteris pastorals coherents, sense fer diferència de persones, de
predicació amable i fonda espiritualitat. Entrà en l’anima de la ciutat i
esdevingué entranyablement reusenc.
El mossèn era sensible
al dolor dels altres, sobretot de la gent humil i senzilla, profundament
bondadós de cor. Ell sabia que vol dir ser pobre i mai va perdre la mirada
d’infant i del jove de Castellvell que va entrar al Seminari.
Va acceptar la mort i
la malaltia com un cristià: «Em trobo en l’esperança de la resurrecció», digué
els darrers dies. La mort és una criatura de Déu i el segell final de la seva
glòria. Amagada als nostres ulls, ja que només a ell li pertany la glòria ja
que mai cap orella ha sentit ni cap ull ha vist el que Déu té preparat per als
qui l’estimen (1Co 2:9).
No sou únicament vosaltres, estimats familiars que ploreu, totes les parròquies ploren, tota la ciutat plora. Pels creients és un aiguabarreig de dolor i de joia. De dolor perquè no el veurem més i quasi no li hem pogut adéu i el molt que l’estimàvem, però també de goig, perquè sabem que està en el Senyor, cosa, diu l’Escriptura, incomparablement millor (Fil 1:23).
Quan la Pasqua passada
va baixar de Castellvell a la Vetlla Pasqual, celebrada a Crist Rei, quasi
clandestinament a causa del confinament, em va dir: «Quan cantàvem l’al·leluia m’han vingut llàgrimes als ulls».
Ara el mossèn ja no haurà de celebrar la
Pasqua, té la plenitud de la Pasqua en el misteri insondable del Déu Vivent.
Dels primers records
que tinc d’ell: és veure’l agenollat davant de l’altar de la Immaculada a
Cambrils, jo era un nen llavors que anava a missa amb els meus pares, i,
després de molts anys l’he vist joiós i content fent de capellà de
Misericòrdia, en aquest arc de temps, tota una vida, la Mare de Déu ha estat
present en la seva vida. És, doncs, a la Mare de Misericòrdia que encomanem el
seu trànsit pasqual. Fins al cel, estimat Mn. Creu.
PREGÀRIA DEL
DR. PERE GOMIS, ADMINISTRADOR DEL SANTUARI, EN LES EXÈQUIES.
Mare de Misericòrdia, quan vegis arribar al nostre germà, al nostre amic mossèn Creu, alliberat de llarga i feixuga malaltia, abraça’l per l'espatlla, que amb el teu escalf es sentirà segur davant Déu.
Et volem manifestar el
nostre agraïment a Déu, pel testimoni de mossèn Creu, per la seva generositat i
dedicació vers el poble encomanat, doncs hi ha esmerçat tota la seva vida.
Ja no celebrarà més la Missa al teu Santuari, ara participarà de la joia del cel amb la presència de Déu per sempre. Nosaltres l'enyorarem, però aquest dolor el supera la satisfacció i la seguretat que gaudeix plenament de la glòria que Déu reserva als qui li són fidels.
Aprofitem, Mare de
Misericòrdia, per demanar-te desvetllis al teu poble, per tal que sorgeixin
bons i sants preveres, que amb generositat com la de mossèn Creu, ajudin al
creixement personal i espiritual de les dones i homes d'aquesta diòcesi
tarragonina. Amén.
8.- SUPERAR ELS REPTES GLOBALS
(Catequesi
durant l’Audiència general en el 50è Dia de la Terra, el 22 d’abril de 2020)
Estem
fets de matèria i els fruits de la terra sostenen la nostra vida, però en
nosaltres també hi ha l’alè vital que ve de Déu. Vivim en una casa comú, com
una única família humana en la biodiversitat amb les altres criatures de Déu.
Com a imatge de Déu, estem cridats a estimar totes les criatures i a tenir-ne cura, però hem incomplert la nostra responsabilitat de cuidar i administrar la Terra, l’hem contaminat i assolat. També hem fallat custodiant els nostres germans. Hem pecat contra la terra, contra el nostre proïsme i contra el Creador, el Pare bo, que vol que visquem junts en comunió i prosperitat.
Déu perdona sempre, els homes perdonen a vegades, però la terra no perdona, i si l’hem fet malbé el resultat serà molt lleig. No tenim futur si destruïm l’ambient que ens sosté.
Necessitem
una nova forma de mirar la nostra casa comú, no com a un simple dipòsit de
recursos per a explotar. Per als creients, el món expressa la potència creadora
de Déu. El Papa diu que quan veu les tragèdies naturals, resposta de la terra
al nostre maltractament, pensa que fem malbé
l’obra del Senyor.
Hem
de recordar que la terra no és tan sols casa nostra sinó també la casa de Déu,
estem en una terra sagrada. Hem de despertar el sentit estètic i contemplatiu
que Déu va posar en nosaltres. Els pobles originaris ens ensenyen que no podem
custodiar la terra si no l’estimem i respectem vivint en harmonia amb ella.
Necessitem
una conversió ecològica que s’expressi en accions concretes. Com a família
única necessitem un pla compartit per vèncer les amenaces a la nostra casa
comú.
Francesc
diu que aprecia sincerament les iniciatives i moviments locals i internacionals
que volen despertar les consciències de la gent. Anima tothom que tingui
autoritat a treballar en trobades i conferències en diferents àmbits,
convergint amb persones de totes les condicions socials, donant vida també a un
moviment social que neixi “desde abajo”.
No hem de pensar que aquests esforços no canviaran el món doncs aquestes accions sempre escampen un bé a la societat i segur que produeixen fruits més enllà del que es pugui constatar.
En
aquest temps pasqual de renovació ens hem de comprometre a estimar i apreciar
el do de la terra i a cuidar a tots els membres de la família humana. Com a
germans, preguem junts al nostre Pare celestial “Quan envies el teu Esperit reneix la creació i renoves la faç de la terra”
(Salm 104,30).
Francesc
acaba saludant i demanant que l’Esperit ens concedeixi trobar el sentit del
sant respecte per la terra i estar més atents a les necessitats de tots els
germans.
Benvolguts,
Us informem que a causa de la pandèmia de coronavirus i, fins a nou avís, queda suprimida la missa dels diumenges al vespre.
Gràcies per la vostra comprensió.
Aquest és el post que fa mil en el blog de la parròquia. Mil posts són molts! Més o menys ben fets, són molts. Tots fets amb amor i amb molta pregària. Pensament, imatge i música han passat pels nostres ulls durant tots els anys que el Blog de la Parròquia porta en actiu. Agraeixo a la M. Assumpta Casadejús la seva fidelitat i la seva col·laboració en el Blog, ella que és una bloguera de mena. Gràcies a tots a els lectors actuals i als qui sabem que eren lectors i ara ja són en el Senyor. El dia més gran i preciós per commemorar els mils posts del blog de la nostra parròquia, el més bonic de tots els de la xarxa perquè simplement és el nostre. Donem també gràcies a Déu per això.
Nadal de l’any 2020. Un Nadal diferent de tots els que hem viscut en la present generació. És el Nadal de la intimitat. Avui quedem com arraulits al voltant del pessebre del Senyor Jesús. En la memòria del cor s’hi ha inserit la vivència de la pandèmia amb tot el que implica de la gran solitud i dels grans silencis del confinament, esporuguits, atuïts, amb inquietud pel que ha passat, passa i pot passar. També amb la gran esperança de la vacunació universal i el goig de poder-nos abraçar. També portem el dol de les persones estimades que ens han deixat. La pregària, humil i confiada se’ns ha posat al cor, també la preocupació pels altres,
És el Nadal de la intimitat amb el Senyor, arrupits al
voltant del pessebre i rebent del Senyor Jesús que ens ha nascut escalfor,
llum, tendresa i confiança. A la bombolla de l’Infant Jesús, de Josep i de Maria,
testimonis de la seva primera rialla i del seu primer plor. Feu-nos llum pel
camí, Senyor i allibereu-nos de tota tristesa. Oh Jesús! Que bé que hagis
nascut! Quina pau que hi ha al voltant del teu bressol!
És el Nadal de la intimitat amb la pròpia família, reduïda al més íntim. El pare i la mare, l’espòs i l’esposa, els fills del seu amor, asseguts a la taula. No hi ha pau més gran quan els fills estan tranquils de veure que els seus pares s’estimen. No hi ha res més bell que l’amor dels esposos. La felicitat de viure no està fora de casa, està només en el seu amor. A Israel és costum que el dia de Nadal beneeixi la taula la mare i ella, només ella, digui en veu alta les coses bones de cadascun dels fills, que han estat viscuts durant l’any. Una intimitat que ens permetrà d’experimentar el molt que ens estimem. El misteri de la vida només s’explica des de l’amor. Ah se m’oblidava: Feu servir tota mena dels “artefactes” electrònics actuals per estar al costat dels avis, ordinadors, mòbils, tauletes... amb trucades de veu, imatge, videoconferències, el que sigui: Què se sentin estimats!
És el Nadal de la intimitat amb propi cor. El cor és on conflueix el sentiment i la intel·ligència, el lloc on ens trobem com a persones úniques i irrepetibles. Prendre consciència d’un mateix. Prendre consciència dels sofriments i de les alegries que hem viscut. També dels desigs i de les esperances. La intimitat del Nadal d’aquest any ens fa entrar en el interior més íntim i adonar-nos de fins a quin punt som preciosos als ulls de Déu. Qui som per ell? Fills estimats, una mica entremaliats, però mai deixem de ser fills. Si mirem l’ Infant de Nadal ens diu: Es per tu que he viscut! Es per tu que he nascut!.
Repeteixo el que vaig dir a l’anterior post: Trobarem a
faltar petons i abraçades, però a ningú mancarà l’abraçada de Jesús que ha
nascut per tots. I Ell, només Ell, crea en nosaltres el desig de ser homes i
dones de bona voluntat.
Quin és el desig?. Que passin aquests mals ben aviat, que aprenguem la fraternitat, predicada pel Papa Francesc. Que tornin aviat els dies de festa i de goig. Que a ningú no manqui el treball que dignifica, que la natura sigui estimada, que els pobres i les nacions pobres no siguin descartats, que els ancians se sentin estimats, que els infants tornin a jugar amb llibertat, que els presos injustament empresonats siguin amnistiats, que la humanitat, en definitiva aprengui les lliçons de la pandèmia universal. També desitgem que els immigrants siguin acollits i que mai ningú més mori a les nits, que les guerres cessin i que la vida, do més gran de Déu, sigui respectada. De tots aquests desigs en fem pregària i compromís.
NO oblidem aquests dies els qui estan sols, els ancians
de les residències, els qui treballen als hospitals i la seva memòria sigui pregària
per a ells. Quan preguem pels altres l’amor de Déu els arriba llavors mateix
que preguem. Us ho dic com una certesa.
Un joiós Nadal a tots, ben de casa, ben íntim. Felicitem al Papa Francesc, estimat de Déu. Ens felicitem els una als altres, sense abraçar-nos, però posant el cor dins dels altres i desitjar-nos el millor. Que la Mare de Déu ens guardi sota la seva protecció com tantes vegades cantem i cantarem a la parròquia. Us beneeixo a tots. Sant Nadal.
Us deixem amb el cant Adeste Fidels de Fran Alessandro, que reflecteix tot l’amor i l’alegria de sant Francesc quan venia Nadal.
Celebrem el Nadal del nostre baptisme, no ho escric jo, sinó que ho
manllevo de la carta dominical del nostre arquebisbe Joan. També ha dit el Nadal
d’enguany potser serà el Nadal més autèntic que haguem viscut. Un Nadal
diferent en què trobarem a faltar les abraçades però que no faltarà l’abraçada
d’Aquell que ens estima a tots, Crist, Déu nostre. El Nadal és com silenciat,
ens porta a la intimitat del cor, en definitiva, a allò essencial. La humanitat
ha patit una pandèmia i nosaltres, que en formem part, també l’hem patit i la
patim encara. En aquest Nadal sentirem més que mai la presència del Senyor i
alhora ens sentirem molt a prop de Jesús. Ell és en nosaltres i per sempre.
Dins de la bombolla de Jesús, de Maria i de Josep, hi som tots. Allí hi ha el
cor. Em ve al pensament el verset del gran Pròleg de l'Evangeli de sant Joan:
Existia la llum veritable, la que en
venir al món, il·lumina tots els homes.
Es ben cert! Ell ens il·lumina i ens fa radiants per la
caritat. El Senyor il·lumina la nit que vivim i dóna consol i esperança.
Contemplant el naixement de Jesús contemplem el nostre baptisme, com el
naixement a la vida de fills de Déu. El Senyor s’ha fet home perquè nosaltres
esdevinguéssim fills i filles de Déu. Oh admirable intercanvi! Per això el
nostre arquebisbe pot dir: El Nadal del nostre baptisme!.
Celebrem el Nadal a la bombolla de la nostra família, ens adonarem del molt que ens estimem, del molt que som preciosos els uns pels altres. Celebrem el Nadal en solidaritat i compassió pel sofriment del món. No tinguem por de mirar l’Infant de Nadal. Ell ens diu: “Sóc aquí per tu, perquè t’estimo”. Una mirada d’infant que posada sobre nosaltres ens desarma. La mirada del Déu Amor posada sobre nosaltres no pot ser sinó la mirada d’un infant.
Escoltem la antiga antífona: Pueri concinite (Infants canteu) amb la bella dels Escoltes de Lille (Bèlgica). No són professionals, però ho fan magnífic. Canten amb joia.
Estimats pares i mares,
Us convido a participar,
juntament amb els vostres fills, a la Missa de Nadal que se celebrarà a la
Vigília, dia 24, a les 6 de la tarda:
Amb aquestes condicions per raó de l’aforament:
a) La Missa només és pels infants i pares (no es permetrà
absolutament l’entrada de ningú més).
b) Cada infant ha d’anar acompanyat del pare i de la mare
(o d’un sol d’ells)
c) Es mantindran les distàncies de seguretat establertes.
d) La Missa serà breu i àgil.
e) El temple parroquial està suficientment sanejat i ventilat.
Sobretot actueu amb tota llibertat i confiança. La raó de la proposta és que els vostres fills que, si Déu vol, faran la primera Comunió l’any vinent, participin de la Missa de Nadal. Sobretot, insisteixo, actueu amb llibertat.
Si no ens veiem us
desitjo un sant Nadal i que l’any vinent (2021) sigui millor que el
que hem passat. Saludeu als vostres fills. Ens hem d’animar i confiar en que tot
anirà bé. Cada dia prego per vosaltres.
Mn. Rafael Serra
6.- L’EGOISME: UN VIRUS ENCARA PITJOR
Estem
passant una dura prova, amb pors i dubtes, ens sentim febles. Necessitem el
Senyor perquè amb Ell som com un cristall fràgil i preciós al mateix temps i,
com el cristall, a través nostre, brilla la llum de Déu en el món.
Quan
Jesús es va aparèixer als seus deixebles, Tomàs no hi era. Jesús el va esperar.
La misericòrdia no abandona a qui es queda enrere. Amb aquesta pandèmia correm
el perill d’oblidar a qui es queda enrere. El virus de l’egoisme indiferent,
que es transmet quan pensem que “la vida millora si em va millor a mi”.
La pandèmia ens recorda que no hi ha diferències, que tots som igual de fràgils i valuosos. S’han d’eliminar les desigualtats, reparar les injustícies, que destrossen la salut de tota la humanitat. Aprenguem de la primera comunitat cristiana, tal com ens ho descriu el llibre dels Fets dels Apòstols (Ac 2, 44-45 “Tots els creients vivien units i tot ho tenien al servei de tots; venien les propietats i els béns per distribuir els diners de la venda segons les necessitats de cadascú”). Així doncs, no és ideologia, és cristianisme.
Actualment,
una petita part de la humanitat ha avançat i la majoria s’ha quedat enrere.
Cadascú podria pensar que no es cosa seva ocupar-se dels necessitats, però no
hem de pensar només en els nostres interessos. Aprofitem aquesta prova per a
preparar el futur de tots, sense oblidar ningú.
Que
nosaltres, com l’apòstol Tomàs, acollim la misericòrdia, la salvació del món,
siguem compassius amb els més dèbils. Només així construirem un món nou.
7.- AL MÓN DELS DIARIS DE CARRER
(Carta, 21 d’abril de 2020)
Amb
les dures proves que estem vivint, són les persones més fràgils les que corren
el risc de pagar el preu més car.
Aquesta
és una carta en la que el Papa saluda a un dels col·lectius més fràgils, el món
dels diaris de carrer (més d’un centenar en tot el món), els venedors dels
quals (més de vint mil cinc-cents) són persones greument marginades que,
gràcies a la venda d’aquests extraordinaris diaris, poden obtenir uns
ingressos.
La pandèmia ha provocat que, durant moltes setmanes no s’hagin pogut vendre. El Papa confia que aviat la xarxa de diaris torni amb força i dóna les gràcies a tots els que participen en el projecte (periodistes, voluntaris, etc.).
Fixar-nos
en casos com aquests ens pot ajudar a ser conscients del què realment està
passant i de la nostra veritable condició.
