Déu preparava en ell quelcom de grandiós.

Retrat autèntic de Sant Lluís d’infant

Sant Lluís Gonzaga, és el patró mundial del jovent catòlic. Fill primogènit del gran marquès de Castiglione de jove es va sentir inclinat a les armes, però se sent envaït per una gràcia molt gran del Cel des que va rebre la primera comunió.

Algunes vegades la llibertat de Déu omple de gràcia als infants. Des de petit que segueix arreu la cort del seu pare, el qual estava orgullosíssim del seu fill primogènit. El seu futur hagués estat formar part de la companyia militar, però d’ara vol entrar en una altra companyia, la de Jesús, fundada per Sant Ignasi i els primers companys. El seu pare s’hi resisteix gairebé fins a la violència. Es gairebé una guerra. No pot admetre que el seu fill hagi escollit aquest camí. Finalment el pare es rendeix i el beneeix.

De fet, no l’havia escollit ell, sinó que el Senyor escull aquest camí per ell. És el 2 de novembre de l’any 1585 que signa el document renunciant al marquesat a favor del seu germà Rodolf. Quan acaba de signar, es mira el seu germà i li diu: Qui és més feliç ara?

El mateix any entra al noviciat de Roma i els consols de Déu desapareixen; tota l’aridesa de la purificació espiritual se li fa present. Ell roman en la pregària prop del Sagrament. A la gran ciutat les epidèmies eren freqüents (Roma era una ciutat insalubre) Es fort i es lliura a la caritat. Comença animosament seus estudis teològics, els continua amb brillantor, i defensa les seves tesis amb tota la seguretat d'un futur mestre. Es tonsurat. La caritat l'inflama i universalitza la seva vida: viu amb Déu i amb els homes.


Pateix pels sofriments dels altres, sent la fam dels captaires, s'estremeix amb els que tremolen de l'esgarrifança de la pesta, demana almoina per als pobres i els malalts, vetlla al costat del llit dels empestats, i si es troba a la carrer un moribund, el posa sobre les seves espatlles i el porta a l'hospital amb amor. La febre i la fatiga acaben amb el seu cos, i cau també ferit pel contagi. Està tres mesos malalt. Escriu a la seva mare, Marta, i li demana la benedicció maternal. A la matinada del dia 21 de juny de l’any 1591, mor, en la plenitud de la seva bellesa espiritual, quan trepitjava els llindars de la joventut. Ha estat un màrtir de la caritat! Una vida madura de 23 anys i uns quants mesos en què l'àguila realitzava el seu vol més sublim, la més alta de les seves conquestes.

A la vida de Sant Lluís, amb només vint i tres anys, hi ha una intensitat. Aquesta és la paraula. Cal donar intensitat als nostres dies. I allò important no és viure molts o pocs anys, sinó la intensitat amb què vivim la vida.

La vida de Sant Lluís és com els primers compassos de la simfonia novena de Beethoven en què està preparant quelcom de grandiós. Allò que finalment ve. I que salta amb un himne etern i inacabable. L’himne a l’Alegria. L’alegria de Déu. Un himne a l’alegria de Déu.

Ah! se m’oblidava, Sant Lluís l’any 1581 va visitar Montserrat amb la cort del seu pare!

Novena simfonia de Beethoven

JESUCRIST ha marcat diferència en la meva vida

Jean Paul Ponce és un malabarista que treballa en el Cirque Soleil, i a d’altres companyies d’espectacle circense, i ha donat a la Parròquia testimoni de la seva fe. Es considerat un dels malabaristes més famosos del món. Ha estat un testimoni senzill i humil. Abans, les bitlles i altres objectes ballaven vertiginoses, quasi soles al seu voltant. Un espectacle que feia arrencar aplaudiments.

Procedent de l’Argentina, resideix al nostre bisbat i dóna voltes per a tots els continents, en el món de l’espectacle. Ha dit: Jesucrist marca diferència en la meva vida! Es possible jugar en el seu Equip! I viure joiosament la fe en Crist enmig de tot el que fem. I he conegut d’arreu del món a tants homes i dones que la fe cristiana ha canviat la seva vida... Jo sóc un d’ells! I tot va començar en mi des del dia de la meva Confirmació, en una parròquia de les Bahamas, mentre treballava al Cassino de Nassau, als Estats Units, on residí els únics deu mesos seguits de la meva vida, en els qual he viscut en la mateixa ciutat. El secret de la joia és cercar a Déu i buscar el bé dels altres. Només cal referir-ho tot a Déu i creure fermament que Crist és el Fill de Déu que ens dóna la vida eterna i ser apòstols del seu amor en el món. I ser perseverants en la pregària i en la recepció dels Sagraments de la fe.

Mentre parlava, un no sé què de tendresa em va omplir l’ànima, fins a les llàgrimes. Estava convençut que la gràcia del Crist vivia en ell. I els seus ulls resplendien de l’alegria de l’esperit i del do d’un coneixement més alt de Crist. No em va passar per alt l’amor i la tendresa amb què tractava al públic. Sobretot als infants i a als humils del cor, com si fossin grans personatges!

Gràcies, Paul, pel teu testimoni i perquè tu, el gran artista de fama internacional, no t’has avergonyit d’actuar en una sala parroquial, enmig del poble de Déu i m’he fixat amb la tendresa i la bondat amb la què els tractaves. Un aplaudiment per tu i pel Senyor que fa meravelles en el cor de tants.


Des que va actuar davant del Papa, a les Jornades de Joventut del 2005 a Colònia, se l’anomena el «Malabarista de Déu»» Sempre pregaré per tu. També de Sant Francesc es deia que era un joglar de Déu. Sort!

Cerqueu informació sobre aquest personatge a la xarxa i en trobareu d’abundant. També ens va presentar la seva encantadora esposa, Lia, i els seus tres fills. Un d’ells ja volia imitar els seus pares jugant als malabars. Us posem un YouTube de la seva actuació davant del Sant Pare, observeu com la seva esposa corre per rebre la benedicció del Papa i la cara de satisfacció d’aquest. No m’acabo de creure que Paul hagi actuat a la nostra Parròquia. Ha estat un regal del Senyor.

Sant Antoni de Lisboa, o de Portugal, és un sant que estimo

Tan pobre com és la taula que no té pa, així la vida més exemplar resulta buida si li falta l’amor. (Sant Antoni de Pàdua)


Es creu que era de Pàdua, però en realitat era fill de prop de Lisboa, on va néixer l’any 1195 i li posaren el nom de Ferran.

De família noble féu de manera brillant els estudis eclesiàstics i esdevingué doctor. Era un bon teòleg molt influenciat per l’escola teològica de Sant Víctor de París. S’ordenà prevere. L’esperava una gran carrera eclesiàstica. Però llavors es van establir a Coimbra els Germans Menors. No eren gaire coneguts encara. Francesc vivia.

Ell, com tants joves d’Europa, quedà fascinat per aquell estil de vida, en la pobresa absoluta, vivint de la caritat i del treball de les pròpies mans. Tenien la joia dels pobres. Renuncià a tot i prengué l’hàbit de fra menor. A l’estiu de de l’any 1222, amb uns germans emprengueren viatge cap al Marroc amb la voluntat d’anar a la missió entre els sarraïns. Hi arribà, però es posà malalt i hagué de tornar cap a Portugal; però ai las, el vaixell naufragà i anà cap a les costes de Messina.

Sant Antoni de Pàdua i Sant Francesc d'Assis, de Simone Martini

Participà del famós Capítol de les Estores amb la presència de Sant Francesc, a qui coneix. En aquest capítol de tota la fraternitat dels germans assisteixen tres mil germans. El moviment franciscà era incontenible. Ell romania en silenci i s’ocupava dels treballs més humils de la comunitat. Fins el dia en què un predicador no va poder predicar i llavors el varen escollir a ell.

Predicà a la Catedral de Forli i la gent quedà admirada de la seva saviesa. I d’aleshores esdevingué el predicador que fou i el gran escriptor. Escriví moltes obres d’homilies, d’ascètica i mística. Sant Francesc que ja estava malalts i portava els estigmes de Jesús li escrigué una nota manuscrita on li deia: Em plau molt que expliquis als germans la teologia, però no t’oblidis de l’esperit de la pregària!

Jo, que fa tants i tants anys que explico la dogmàtica, he pensat moltes vegades en aquestes paraules de Sant Francesc. Però no era pas un home mel·liflu, era un gran profeta, defensà els drets dels pobres i s’enfrontà als espoliadors d’aquests i, fins i tot, no tingué por de dir paraules molt dures contra la jerarquia, els cardenals i el papes, que vivien en aquell temps més com a senyors, que servidors de l’Evangeli. Predicant i mestre en teologia dóna voltes per les regions de fins a sojornà a Pàdua, on als trenta sis anys morí. Mor en la més estricta pobresa. Tota la seva vida havia estat al servei de l’Evangeli i dels pobres. El poble cristià sortí al carrer i comença a cridar: Ha mort un sant i el Papa, quan encara no feia un any de la seva mort, el canonitzà. Amb posterioritat es declarat Doctor de l’Església, és a dir Mestre per a tota l’Església pel que es refereix a les coses de Déu. Constantment predicava així: El gran perill del cristià és predicar i no practicar, creure però no viure d'acord amb el que es creu.

Si teniu goig i temps de fer-ho us recomanem aquesta pel·lícula de Sant Antoni. Es molt bella. Gràcies. Està subtitulada en castellà, però l’italià és bell i entenedor.

La Maria Rosa de Reus, Santa, mantingué la llàntia encesa de la fe i la caritat en les seves nits

La Maria Rosa de Reus. Nasqué en el carrer del Padró núm 4. El 24 de març de l’any 1815. Els seus pares es deien Josep i Maria; el primer, natural de Barcelona, era manyà; la mare era de Reus, de tota la vida; nasqué la nit del dijous sant i l’endemà, el divendres sant, rebia el baptisme a la Prioral. Als setze anys, quan feu la primera comunió, sentí la crida del Senyor. Ella diu que experimentà la «dolcesa del Senyor» Haurà d’esperar perquè el seu pare no en volia sentir parlar de la seva vocació religiosa. Li deien Doloretes, que en el segle XIX era comú i familiar.

La Maria Rosa, com tots els reusencs, estimava la Mare de Déu de Misericòrdia i l’Esperit Sant, per la contemplació de la Mare Dolorosa, a la capella de la Prioral, li donà un cor «ple de misericòrdia». Els diumenges anava a l’Hospital de Sant Joan, on tenia una cura exquisida dels malats. Ho aprengué de la seva mare, que moria víctima del còlera l’any 1834. Finalment, després d’esperar deu anys, entrà a la Congregació de les Filles de la Caritat, que servien el nostre Hospital i de la Casa de la Caritat de Reus. Fou l’any 1841.

El juny de l’any 1844, decidida, amb el seny i la rauxa del seu poble, traspassà les línies enemigues i postrant-se davant seu, li demanà al General Zurbano que deixés de bombardejar la ciutat i la salvà. (Crec que aquest acte de heroisme Reus no l’ha reconegut). Com a bona reusenca era franca, treballadora, incansable i alegre. Tenia un posat decidit i era alta. Ni es planyia ni planyia gaire a les seves germanes. «Res per a nosaltres, germanes, tot pels pobres i tot per Déu». Portava els secrets de Déu i la seva absència dins del seu cor. Era valenta en el treball, amb punta de intel·ligència i sentit pràctic.

Fou destinada a Tortosa, amb quatres germanes més, l’any 1847, i es feu càrrec de la Casa de Misericòrdia de Jesús. A Tortosa trencà, per motius que la van fer patir molt, la relació amb la Comunitat de Reus i això li comportà molts problemes i dificultats, àdhuc calúmnies (de fet, la Corporació de les Germanes de la Caritat, que eren a Reus, no estaven degudament constituïdes) i amb poc anys des del 1857 posà els fonaments de la nova Congregació i sota el signe de l’obediència a l’Església. Es posà, de gran, a estudiar Magisteri i fundà la Congregació de la Germanes de la Mare de Déu de la Consolació. La Congregació ara està estesa a quatre continents.

La Maria Rosa es feu gran. Les Germanes recollien el seu capteniment, les seves paraules i sabien de les seves nits!Oh, les nits de la Maria Rosa eren plenes de pregària, ella treballava, ja fos al servei de l’hospital o repassant la roba i planxant i passava hores davant del Sagrari, en el gran silenci de la nit. Nits i nits, com una sentinella de l’aurora.

Quan venien les grans festes de l’any s’omplia d’alegria, sobretot el Dia de la Trinitat! El Senyor li va donar el do de la contemplació més alta i ella sola s’endinsava en els misteris més alts de Déu. No calia que ho digués. No fou llarg el temps de la seva malaltia que la portaria a la mort. Ja no podia respirar i les cames se li inflamaven. Descansava asseguda. La nit del 11 de juny de l’any 1876, vigília de la Santíssima Trinitat, demanava permís al seu superior per morir. «Deixeu-me marxar» i el seu confessor li digué «Que es compleixi la voluntat de Déu» i s’adormí en el Senyor, enmig de les llàgrimes de les seves Germanes.

Els pobres i els malalts d’aquells hospitals es varen sentir orfes. Els pobres sempre són els primers de descobrir quins són els sants de Déu. Beatificada per Pau VI el 8 de maig de 1977, que feu una bellíssima homilia, anomenant-la Mestre de la Consolació i canonitzada pel recordat papa Joan Pau II, l’11 de desembre de1988.

A la carretera de Castellvell hi ha la residència de les Germanes Ancianes de la Consolació. Fan reverència. Jo sé de les seves biografies. Tenen en comú el treball de cada dia i de tota una vida, nomes cal mirar-los les mans desgastades i la seva pregària, només cal mirar la seva mirada per endevinar-la! Tenen la mirada purificada i esperen el Senyor, el seu Espòs, pel qual han viscut. Estan contentes, perquè no esperen res més sinó el Senyor. A la Capella sempre n’hi ha que fan pregària. Compleixen la darrera obediència d’una religiosa: pregar per l’Església i pel món. Han viscut i moriran sense cap glòria humana, però tota la glòria de Déu és per a elles.

No us perdeu aquest vídeo! És molt interessant!

María Rosa Molas Ahir i Avui fet per, mcsconsolacion a Vimeo

Divendres, 15 de juny, festa a la Parròquia!

El proper divendres, dia 15 de juny, després de la Missa de dos quarts de vuit del vespre, tindrà lloc la presentació dels Goigs de la Parròquia de Crist Rei. Serà un acte molt especial, amb la presència de Mn. Joan Roig i Montserrat, autor de la lletra i Josep Enric Peris i Vidal, compositor de la melodia.

Podrem escoltar la seva interpretació complerta per primera vegada, essent una jornada important dins la història de la nostra comunitat parroquial.

No falteu, us esperem!


Si feu clic AQUÍ, us sortirà la imatge dels Goigs i, a més, una petita lupa amb el signe “+” a dins. Fent un altre clic podreu fer la imatge més gran, de tal manera que el text es llegirà perfectament.

Arbres i Salms

Feliç l'home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s'asseu en companyia dels descreguts;
estima de cor la Llei del Senyor,
la repassa de nit i de dia.

Serà com un arbre que arrela vora l'aigua:
dóna fruit quan n'és el temps
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot el que emprèn.

(Salm 1, 1-3)

El Senyor assaona els arbres més alts,
els cedres del Líban que ell plantà.
Allà els ocells fan els seus nius;
a la seva copa hi habita la cigonya.

Salm 104, 16-17)

Un colom per la pau, un colom per l’amor...

Diumenge passat, dia 27 de maig, vàrem celebrar la festivitat de la Pentecosta, el cinquantè dia des de la Pasqua, commemoració de la vinguda de l’Esperit Sant.

Giotto di Bondone, Cappella Scrovegni a Padova, Pentecosta (ca. 1305)

Es va fer coincidir la diada amb la darrera Missa familiar del Curs catequètic i, per això, la celebració va ser plena de simbolismes. Potser una de les imatges que més ens quedarà a tots va ser quan, en acabar la Missa, es van deixar anar dos coloms, al primer hi vàrem unir una petició per la pau; al segon una perquè tots els pares dels nens s’estimin sempre molt.




Petits i grans vàrem estar una estona amb la mirada enlaire, amb un somriure, tot veient com els dos ocells s’esperaven per després, volant junts, retornar al seu colomar.

Els fidels i els mossens de Reus donant-se les mans

He pujat de Sant Francesc on hem celebrat la Vetlla de la Pentecosta. Hem escoltat les bellíssimes lectures de l’Escriptura d’aquesta nit santa i hem celebrat l’Eucaristia del Senyor. Hi havia un grup de jovent que ha animat els cants i, en el moment de la Pare nostre, tots ens hem donat les mans per pregar el Pare del cel. I encara que a mi no m’agraden aquestes coses en la Litúrgia, en la nit de la Pentecosta, donar-se les mans per pregar al Pare del cel pot tenir un sentit molt profund, perquè el qui «ens estreny les mans» i «ens abraça a tots» és l’Amor de Déu que ens ha estat donat.

Em mirava els meus germans sacerdots, a qui respecto i estimo tant, i he mirat l’assemblea formada pels fidels de les meves parròquies... Són cristians, estimen Jesús i esperen el seu Retorn i tenen les primícies de l’Esperit que els fa cantar i lloar el Senyor i treballar pel Regne. Ni nosaltres mateixos podem imaginar fins a quin punt ens estimem, de tant de temps que fa que ens coneixem. I l’Esperit és dins de tots, fent meravelles, com el respirar de tots en el sí de la Trinitat i esdevé perfum i bàlsam, i ens fa el do de la «petita esperança» per continuar el camí de la fe...i ser-hi fidels.

Per dins he pregat. «Et seguiré, Senyor, amb el teu poble... et seguiré en el teu camí, Jesús meu». En el camí del dolor i de la joia. I sé que Ell és a l’inici del camí de la fe, durant el llarg pelegrinatge i al final. Aquest és el fruit més gran de la Pentecosta i el do més admirable: la voluntat de seguir el Crist fins al final. En la pau i en la fidelitat. I no sols, sinó donant les mans als germans que el Senyor ens ha donat i en els quals hem d’admirar tot el que l’Esperit treballa i fa amb ells i donar-ne gràcies.

Maria, com en la primera Pentecosta, estava entre nosaltres. I somreia. Una joiosa Pentecosta, plena dels fruits de l’Esperit Sant... que a ningú falti esperança i que la nostra marató contra la pobresa sigui incansable i de tot l’any. El mossèn de Sant Francesc ens ha fet do d’una preciosa patena, feta per la Neus Segrià, per a cadascuna de les nostres parròquies estimades de la ciutat.

Us deixo amb la música de Marco Frisina, un dels grans compositors catòlics moderns i amb les imatges entranyables de la pel•lícula de Jesús, feta per Passolini. L’italià és dolcíssim. Tanqueu els ulls i feu-ne pregària.

Ti seguirò, ti seguirò, o Signore,
e nella tua strada camminerò.
Ti seguirò nella via dellamor
e donerò al mondo la vita.
Ti seguirò nella via del dolore
e la tua croce ci salverà.
Ti seguirò nella via della gioia
e la tua luce ci guiderà.

Quina nota ens posem a nosaltres mateixos?

Repassem els dons de l’Esperit i mirem cap a dins, a veure si caminen pels fruits humils de l’Esperit Sant. Ens podem posar: malament, no gaire bé, bé, o molt bé. I supliquem el do de l’Esperit Sant, només ELL POT CANVIAR EL COR. Els fruits de l’Esperit es manifesten quan vivim en la gràcia santificant. Aquest és un exercici que hem de fer per Pentecosta.

ELS FRUITS DE L’ESPERIT SANT

Com els necessitem! Quina pobresa sense els seus dons! Quina esterilitat sense els seus fruits! Aquests dons ens són descrits a la Carta de Sant Pau als Gàlates 5, 22-23: “El fruits de l’Esperit són: caritat, joia, pau, paciència, benignitat, bondat, fidelitat, dolcesa, temprança”.

Amor, caritat, àgape. És l’amor que enamora. És l’amor que transforma. És l’amor que es lliura. Sense reserves, sense demanar res a canvi. L’Esperit és l’Amor de Déu que s’ha vessat en els nostres cors (Rm5,5). Una font que sempre és dins nostre. Però l’amor és valent i defensa la dignitat de cada persona. I sap donar la mà sempre. I córrer, com Maria, allà on hi ha sofriment i pot ajudar.

Joia, alegria. L’Esperit és el mestre de la dansa interior. L’alegria que brota del seu rec és tan profunda i tan desbordant que moltes vegades no es poden contenir les llàgrimes. Alegria fins i tot enmig dels sofriments. L’alegria de saber-se estimat pel Pare del cel. I que aquest món està a les «mans del Pare del cel» i que Crist és el que viu per sempre. Dissimular la pròpia tristesa per no entristir mai a l’altre. Arribar a la nit i poder dir: «Avui, Senyor, no he entristit a ningú per causa meva» i comunicar alegria tot al voltant. Hi ha persones que són sempre com «una aigua fresca» i et deixen alegria dins del cor. Ser d’aquestes.

Pau. L’Esperit fuig de la violència. Allí on hi ha l’Esperit hi ha llibertat i hi ha unió. Ell és l’abraçada de Déu. Ell és qui afavoreix els encontres, el que capacita per al perdó. Els qui estan plens de l’Esperit ho posen tot en comú, fins a arribar a la unitat consumada. No trenquen mai el diàleg. Saben perdonar sempre i ofeguen el rancor dins seu.

Paciència. L’Esperit sosté la nostra espera i esperança. “L’esperança no enganya, perquè l’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens fou donat” (Rm 5,5). No tractem d’una paciència estoica, sinó joiosa i esperançada. Enmig de les tensions, proves i dificultats, l’Esperit prega i gemega en nosaltres (cf. Rm 8,26). Una paciència que aprèn a no judicar els altres.

Benignitat, afabilitat. L’Esperit ens ensenya a no tenir males maneres, a desterrar les grosseries, a oferir sempre acollida amable, a ser respectuós amb els altres, a posar tendresa i calidesa en totes les nostres relacions. Portar la mirada de Sant Francesc al cor.

Bondat. Sembla que avui no es porti el ser bo, que es subestimi. Portar la bondat al cor, als ulls. L’Esperit ens poda de tota maldat per tal que donem sempre fruits bons. La bondat és lluminosa i estima els gestos petits, i la tendresa del cor. La persona bona participa de la bondat de l’Esperit. Ell que és Bondat infinita. Confiar en la bondat de l’altre.

Fidelitat. És un fruit exquisit de l’Esperit. Qui el rep és ferm, és respectuós, és responsable. Fidel a la persona, fidel a la paraula a la paraula donada, fidel als compromisos. En una persona fidel sempre es pot confiar.

Dolcesa, mansuetud. Prou que la necessitem, atès que no ens dominem a nosaltres mateixos. Ens deixem arrabassar fàcilment pern la passió de la ira i la violència. Perdem el control en paraules i accions. Tampoc sabem suportar les adversitats, i ens posem nerviosos. El fruit de la mansuetud, paciència i el de la pau, comporta el domini de si mateix, la qual cosa és una gran llibertat, comporta el respecte pels altres, la no-violència, el perdó.

Temprança. Significa moderació, saber controlar les passions i desigs. Ser feliços amb el que tenim. Es el millors espòs del meu cor. Es la millor esposa del meu cor. I els meus fills que són el meu tresor.
No envejar res de ningú. Ser moderats en el nostre jo. No som tant importants! Estar content de la vida que visc. I recordar-me dels pobres. I cercar en tot la netedat del cor.

Tot esperant una nova Pentecosta

Aquesta setmana, la darrera de la cinquantena de Pasqua, és ja una espera de la Pentecosta. El do de l’Esperit Sant és donat sempre a l’Església. Es l’amor de Déu vessat en els nostres cors. Els temes religiosos són comprensibles només pels creients. Els altres han d’esperar el do de la fe i que no endureixin massa el cor, però encara que diguin que no creuen en Déu, nosaltres sabem que Déu sí que creu en ells i els espera. I els esperarà sempre. Més si estan batejats. I l’Esperit finalment desvetllarà la seva fe i només Ell sap el quan i el com. Car així és l’Esperit. I mai podem anticipar els seus dons. Ell és com una mare que compra un joguet pel fill i el guarda a l’armari i pensa ja li donaré quan li convingui, o quan sigui oportú. I sabré trobar el moment!


L’Esperit de Deu fa aquestes coses car l’Esperit és la Llibertat pura. La llibertat pura de Déu. I la gràcia de Déu és comparable a les onades del mar... venen incessantment, ara una i ara l’altra, (i qui les pot resseguir amb la mirada? I qui les pot comptar?, (com quan érem petits a Cambrils que jugàvem a córrer per la platja). Sempre ve una altra ona, i una altra, inacabables, infinites. Així l’amor de Déu, que és l’Esperit Sant, ve cap a nosaltres fins que ens prengui d’una vegada i reposem com una humil oreneta de mar en l’oceà del seu amor. O almenys mullem els peus, només que siguin els peus, en el seu amor.

Es així que cada any la Pentecosta ve sobre la platja de l’Església, sobre el cor de cadascú. La gràcia de Déu és sempre humil. Déu esdevé com un captaire que ens demana una mica del nostre amor i el bescanvia amb un do molt més gran i insospitat. Els orants saben d’aquest amor i els dóna la certesa de què només l’Esperit de Déu pot canviar les nostres comunitats. La qualitat d’aquestes es mesurable només per la seva capacitat d’obrir-se als dons de l’Esperit Sant, que són els sagraments. Una Parròquia que no té un cor orant és una parròquia estèril, perquè ja només confia en sí mateixa, i ja no confia en Déu. Confia només en les seves possibilitats, però no en les possibilitats de Déu. I així anem fent.

Hi ha un sant no gaire conegut, Sant Benet Josep Labre, un laic pelegrí, com una mena de captaire, que deixa això: De Déu només sé que no en sé res, només sé que m’ha omplert del seu amor. I quan l’amor de Déu penetra dins del nostre cor por fer meravelles.... En el silenci de la pregària aquesta setmana digueu: Veniu, Esperit Sant,Tresor de tot bé, veniu i habiteu en nosaltres....

Sant Benet Josep Labre.
Oli sobre llenç d'Antonio Cavallucci, 1795. Museum of Fine Arts, Boston

Pregària a la Mare de Déu pels malalts

Sigueu al capçal de tots els malalts del món:
dels qui en aquesta hora han perdut el coneixement i van a morir,
dels qui han començat l'agonia;
dels qui han perdut tota l'esperança de guarir-se;
dels qui criden i ploren de dolor;
dels qui no tenen assistència per manca de diners;
dels qui voldrien caminar i han de restar inmòbils;
dels qui haurien d'allitar-se i la misèria els obliga a treballar;
dels qui al llit cerquen en va una positura menys dolorosa;
dels qui passen llargues nits sense poder dormir;
dels qui es troben torturats per les preocupacions d'una família necessitada;
dels qui han de renunciar als més estimats projectes de futur;
d'aquells, sobretot, que no creuen en una vida millor;
dels qui es revolten i maleeixen Déu;
dels qui no saben que el Crist ha sofert com ells i per a ells.
Oh Mare de Déu, intercediu per ells.

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada...

Aquests dies no es poden obrir els diaris i jo, suposo com la majoria, em perdo amb les lleis d’economia... i tot és per nosaltres com una mena de música de fons de la balança dels pagaments, la por de les retallades. Tothom deu... a qui? Per què? De vegades dubto que els polítics, tant de dretes com d’esquerres, ho entenguin... i Bankia... i la crisi de Grècia i allò que ens port passar i els quaranta mil indignats que en aquesta hora estan concentrats a la Plaça del Sol a Madrid i d’altres ciutats.... I allò més greu milions d’aturats! No és una broma el que estem passant! i penso en les famílies senzilles, que tenen tres pors, primer de perdre la feina, segon de perdre els estalvis i, per l’encariment d’allò que cada dia es necessita, la por a no arribar a final de més... i la sospita (potser només és una sospita) dels qui s’enriqueixen amb enganyoses riqueses.

Com pot ser que una persona guanyi en un any tot el que un altre no guanyarà en tota la vida? Les retallades les senten d’una manera diferent aquells que ja han capitalitzat, però no pas aquells que no han capitalitzat! Ja em direu qui pot estalviar cobrant mil euros al més amb prou feines! I una altra por és la incertesa pels fills... pel seu futur, pel seu treball...

Cal un missatge d’esperança. No podem perdre l’esperança. L’esperança de què vindran temps millors per nosaltres i per les generacions que creixen. S’imposa la fortalesa, la solidaritat i aprendre a ser feliços amb allò que tenim.

La Parròquia vol comunicar esperança, una esperança que posa l’ancora molt amunt, en l’amor de Déu..., i per això us convido a escoltar el gran poema de Mn. Miquel Costa i Llobera i la bella música amb el cant firmus de la Maria del Mar Bonet. Això sí escolteu-la tres vegades. L’arbre és el signe de fortalesa i d’esperança. Aquests poemes de la nostra literatura porten tota la força del Mediterrani, de les onades que venen de lluny, del nostre cel. Oh si, no perdem l’esperança i ajudem-nos els uns als altres. La solidaritat és l’únic camí.

No envegeu res de ningú, els rics també tenen depressions i malalties. Perquè allò que fa feliç és que ens estimem i fer que la vida de cadascú sigui útil i bella pels qui tenim al costat. El futur certament és incert, però la vida mai s’exhaureix, sempre rebrota... porta la força de Déu. I el futur pertany a la joventut. Ells han de treballar el seu futur, que serà el seu present. No ho posem tot en el mateix sac, la divisòria entre allò que està bé i està malament no és fàcil de fer en el moment present. I els cristians no deixem de pregar per tot i per tots. I de ser coherents amb la nostra fe. Ens necessiten.

EL PI DE FORMENTOR

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera,
i lluita amb les ventades que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina,
o del voltor que puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranqui-les 'niran per la ventada
com l'au dels temporals.

Mn. Miquel Costa i Llobera

Mn. Miquel Costa Llobera

aPARAULA'm.- Pregària

Els habituals seguidors d’Internet anomenem “catosfera” al conjunt de blogs que utilitzen el català com a llengua d’expressió. Doncs bé, avui, dia 9 de maig, la catosfera està de festa. Es tracta de celebrar la cloenda de l’any de la paraula viva, que commemora el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans “apadrinant” una paraula.


Aquest sentit de paraula viva, expressat pels lingüistes, fa referència a la bona salut que, sortosament -o gràcies a la feina de molts-, gaudeix el nostre idioma català a la xarxa. Els creients, quan parlem de Paraula Viva ens referim al mateix Jesucrist. Veiem el començament del preciós pròleg de l’Evangeli de sant Joan:

Al principi existia
el qui és la Paraula.
La Paraula estava amb Déu
i la Paraula era Déu.
Ell estava amb Déu al principi.
Per ell tot ha vingut a l'existència,
i res no hi ha vingut sense ell.
En ell hi havia la vida,
i la vida era la llum dels homes.
La llum resplendeix en la foscor,
i la foscor no ha pogut ofegar-la.

El blog de la nostra Parròquia també és un blog en català i, per tant, es vol unir a aquesta celebració, triant com a paraula apadrinada, el mot: PREGÀRIA.

Recordo, de petita, una de les definicions més senzilles i fàcils d'entendre que vaig aprendre: “Pregar és parlar amb Déu”. No ens oblidem, doncs, mai de parlar amb Déu, de la forma que sigui, amb pensaments durant el dia, amb pregàries apreses, amb cants, a través de la lectura... però tinguem-lo sempre present al nostre costat. Si cliqueu AQUÍ anireu a tots els articles d’aquest blog que tenen l’etiqueta “Pregària”.

Damunt la música de Mozart no ha caigut encara gens ni mica de pols.

La Pasqua la canta Mozart. I damunt la música de Mozart no ha caigut encara gens ni mica de pols. Es nova sempre. Com una florida de primavera. I en aquest temps crucial en què podem perdre l’essència de la bellesa, cal retrobar-la. L’Esperit que inspira dins del cor dels homes –plens de tendresa i de humilitat– la bellesa de la música, com el llenguatge més alt per expressar el llenguatge de l’Infinit.

Alguns diran: Bah... això és música barroca! i jo els diré: no, això és música cristiana! El deixeble de Crist que fou Mozart canta la nova creació, no com un record del passat, sinó com un so que ve del futur de Déu. Canta la seva esperança. Canta el perdó infinit de Déu. Canta el seu amor a totes les seves criatures. Es aquest present –el de cadascú, el del món– com un present vençut per l’amor, reconciliat i transfigurat enmig de la quotidianitat.

I Maria és el primer fruit de la nova creació. Per això els cristians ens agrada de mirar-la en aquest més de maig i de la Pasqua. I de felicitar-la. Salve, alegra’t, oh Maria, perquè el teu Fill ha ressuscitat. Salve, oh Mare, perquè el Crist la meva esperança ha ressuscitat i ha transfigurat tota la creació i l’existència i li ha donat l’esperança i li ha obert el cel; i la resplendor encara que sigui de lluny resplendeix sobre el món.... una esperança indicible. Única.


Sé que aquestes paraules són difícils d’entendre; però no és qüestió d’entendre, sinó de «sentir». Sempre, després de la nit, ve el l’alba... i la nit s’exhaureix en ella mateixa, ja no és possible més nit. Ve un alba, sense contrapartida possible. Com després de l’odi ve el perdó. Perquè l’odi també s’exhaureix. Perquè no és possible odiar sempre, però sí que sempre és possible estimar sempre. I després de la darrera nit, la de la mort, ve una alba. La de Déu Trinitat. No ho dubteu. Aquesta és la bona nova cristiana.

Els seus àngels veuen Déu cara a cara

Us vaig prometre que en aviat us parlaria dels àngels. També em van dir que aquests apunts sobre el Credo els escrivia teològicament massa elevats i baixaré de to per a fer-los més comprensibles.

Es la fe de l’Església que afirma que Déu ha creat els àngels i que ells formen part de la «coses invisibles» que Déu ha creat. M’agrada parlar-ne perquè el nom que els meus estimats pares em van posar, és nom d’àngel. Ja sé que pensareu: Bé estan les coses del món i de l’Església com per parlar dels àngels?! Però les coses de Déu sempre ens superen i Ell reserva per a Ell la invisibilitat de la seva creació. Al cel ens adonarem infinitament de tot allò que Déu ha creat i que amb els ulls del nostre món no hem vist. Serà una sorpresa infinita! Els àngels són éssers espirituals, dotats de llibertat, creats per a la Glòria de Déu i al servei de la història de la salvació. I el seu nom en grec vol dir «missatgers». I on hi ha el Crist hi són ells. Hi són quan celebrem l’Eucaristia, per això al final del prefaci diem «Per això amb els àngels i els sants, us cantem: Sant, Sant, Sant, és el Senyor»; I on hi ha un cristià també hi ha un àngel, perquè som cristians perquè participem de la vida del Crist, i per això, diem que cadascú de nosaltres (encara que això no sigui dogmàtic) té un àngel de la guarda, que el protegeix. Com un signe i una manifestació de la providència de Déu sobre la nostra vida.

Hi ha una paraula del bon Jesús que sempre m’emociona quan diu dels infants «que els seus àngels veuen Déu cara a cara»; quan vaig a fer catequesi molt sovint la penso i la faig amb un amor més gran. Els àngels de Déu ens ensenyen a ser àngels de la guarda els uns pels altres. Però alerta que no siguem àngels de les tenebres disfressats de llum. Aquest és l’engany més temible. L’Escriptura diu que aquest àngel de la tenebra, disfressat de llum, és el Maligne.

Els homes i les dones de Déu distingeixen immediatament si un esperit és de Déu. Els noms dels tres àngels que surten a l’Escriptura: Rafael, Miquel, i Gabriel. Són moms molt bonics que volen dir: Rafel: Déu guareix; Miquel: ¿Qui com Déu? I Gabriel: Déu és la meva força. Fareu bé d’encomanar-vos al vostre àngel ja que quan arribarem al cel ens doldrà no haver-li dit mai res, i això que Ell ha estat sempre al nostre costat. A Mallorca és encara molt comú abreujar Gabriel, per Biel, que és un nom molt bonic.