Reflexions Quaresmals.- 2020.- I

Qui acull un d’aquests (Mc 9:33-37)

Arribaren a Cafarnaüm. Un cop a casa, els preguntà:
--Què discutíeu pel camí?
Però ells callaven, perquè pel camí havien discutit quin d'ells era el més important. Aleshores s'assegué, va cridar els Dotze i els va dir:
--Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots.
Llavors va agafar un infant, el posà enmig d'ells, el prengué en braços i els digué:
--Qui acull un d'aquests infants en nom meu, m'acull a mi, i qui m'acull a mi, no m'acull a mi, sinó el qui m'ha enviat.

El capítol 19 de Marc és ben mogut, ple d’històries i d’ensenyaments del Senyor Jesús. El text ve després del relat de la transfiguració. Jesús sabia ben bé de què havien parlat pel camí i els vol donar una regla per la comunitat eclesial que vindrà després. Ho fa no només de paraula, sinó amb un gest, de manera visual i creant una icona (la d’ell mateix amb un nen als braços).

Ells callen perquè intueixen que el que havien parlat no agradava al Senyor, perquè se saben coneguts per ell, com ells el coneixen a ell. Volien ja jerarquitzar-se entre ells. ¿Qui és el més important significa qui pot manar? ¿Qui està sobre els altres? ¿Qui pot disposar dels altres?. Eren pocs i ja discutien qui era el més important i ja excloïen els dissidents. El context és l’anunci de la passió i la invitació al seguiment i això que tres d’ells havien contemplat la seva glòria a la muntanya alta. No entenien i no podien entendre que el camí de Jesús fos la creu, el fracàs. Eren a casa, s’assegué en actitud de mestre i els cridà. Quan el Senyor els crida vol dir que els ha de dir una cosa important.

No espera que li contestin. Pronuncia una solemne sentència: el primer ha de ser l’últim per esdevenir el servidor (diákonos) de tots. Ha d’ocupar el lloc del servei, gairebé de l’anonimat, del qui no compta, que només es nota que no hi és quan no fa el que ha fer. No hi haurà baralles per a ser el primer sinó per a ser l’últim. Per a servir no a uns quants, sinó a tots. No a aquells que li vingui de gust, o li ho puguin recompensar, o el puguin elogiar, sinó que ha de servir a tots. El cristià, quan entra en una comunitat, sempre ha d’ocupar el lloc del servei (ser del Senyor ja li és prou). Aquesta és l’actitud normal, ordinària, d’un creient dins de l’Església. Ja li diran que ocupi un lloc més elevat si així el Senyor ho disposa. No parlo de coses que no coneixeu, en totes les parròquies hi ha cristians d’aquest tipus. El mossèn si és evangèlic també ha de buscar aquest lloc.

Ara el darrer lloc és un lloc santíssim (un lloc de Déu). Primer perquè és el lloc que ocupà el Fill de Déu, que esdevingué l’últim en la seva santa creu per donar la vida per tots. Allí el cristià s’identifica amb Jesús i participa de la seva creu. Això és una llei molt cristiana verificada en molts llocs de l’Escriptura i de la teologia. La inversió divina de l’amor. Segon perquè en aquest lloc, l’últim, hi ha una representació de la santa Trinitat de Déu.

Llavors ve la imatge (la icona) acompanyada d’una segona paraula del Senyor (encara més alta). Jesús pren un nen (representem-nos-el) que jugava per allí, -que hi eren sense ser vistos i notats-, el Senyor el posa al mig, prenent-lo als braços. No era pas una casualitat, sinó una providència que els nens fossin allí. Un nen que es tret del seu món imaginari d’infant per ocupar -sense voler- el lloc de l’atenció de tots. Un infant sense nom, un nen qualsevol. Que se sentia segur i joiós en braços de Jesús, sense poder entendre el que feia i el que deia.

El nen esdevé imatge (símbol de la seva pròpia persona). L’infant és ell: Qui acull un d’aquests infants m’acull a mi. És una perfecta adequació. S’hi identifica perquè ell se sent com un fill al sí del seu pare, perquè de la seva divinitat només li quedava la seva condició de fill. Ell, l'únic que podia anomenar a Déu com a “Abba”, pare estimat. Darrere els braços de Jesús sostenint l’infant hi ha el Pare en l’amor del Sant Esperit. Ell no ho diu, però ho deixa entendre. La imatge esdevé una icona de la santa Trinitat de Déu, No només m’acull a mi, sinó a aquell que m’ha enviat. Fixeu-vos la progressió: de l’infant a Jesús i de Jesús al Pare. Acollir vol dir estimar (com el gest de Jesús de prendre l’infant).

Aquest és un dels més petits que apareixen de nou en la paràbola del judici final (Mt 25). Forma part dels germans meus més petits (que no compten socialment), totes les existències menyspreades, vexades, humiliades. Només podem estimar a Jesús (acollir-lo) en ells, i no només a Jesús, sinó també al Pare; sempre en la consciència de què aquestes existències són abraçades per Jesús, han estat acollides pels tres: pel Pare, pel Fill i per l’Esperit Sant, a qui sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.