diumenge, 29 de juliol del 2018
dilluns, 16 de juliol del 2018
Predicació a les Completes de sant Pere de Reus
Dia 28 de juny del 2018 per Mn. Rafael Serra, rector de Crist Rei de la Ciutat.
Exm Sr. Alcalde de Reus i il·lustre Consistori de la l’Ajuntament de la ciutat. Benvolgut Sr. Prior i germans preveres, amics tots.
Anuncio amb goig la salvació en dia de gran festa, diu el salmista exultant. El dia de la gran festa és avui. Sant Pere, patró de la ciutat. Que l’àliga dansi, que les campanes cantin, que la tronada que fa esfereir l’univers, que va dir en X. Grasset, retroni en el Pregó de festes d’aquest any.
Som la gent de Reus, contents de la seva ciutat i de la seva festa. Coneixem les nostres capacitats, coneixem els nostres defectes, però estimem entranyablement aquesta ciutat. La festa major no s’organitza per altres, és la festa que fem per a nosaltres mateixos. Vet aquí el seu encant. La festa treu de la quotidianitat, és integradora i és un acte d’amor a la ciutat on hem nascut i on vivim. Participar en la festa és un dir: Reus, t’estimem.
Tanmateix les ciutats no són pur urbanisme, les ciutats tenen ànima. Una ànima, que ens és donada a manera de símbol en la relíquia insigne de sant Pere. ¿Per què ens estremeix cada any quan acomplim amb la consueta d’obrir l’urna i retrobar les tres claus que l’obren i mostrar-la al poble? Com ens emociona la melodia inconfusible del Ball de l’àliga o els goigs de la Mare de Déu! Allò admirable és que això que fem ja ho vàrem fer l’any passat i ho tornarem a fer l’any vinent, però sempre és nou. És nou perquè en aquesta simbòlica retrobem l’ànima de la ciutat.
Son aquests símbols que revelen l’ànima de la ciutat L’ànima vol dir la vida, l’ànima vol dir una històrica precedent, secular i que configura un estil, una manera de ser, una noblesa. Un jo col·lectiu que ens quan diem sóc de Reus, no volem dir que visc en una ciutat i prou, sinó que configura una identitat. És el sentiment que tenim que. quan venir de mar o de muntanya i albirem l’alt campanar, ens diguem: Ja som a casa.
Vet aquí que a l’apòstol sant Pere el Senyor li va confiar les claus de l’Església. Digueu: ¿A qui deixem les claus de casa sinó a qui ens mereix confiança? Vet aquí que el Senyor Jesús ens ha fet confiança i ens ha fet participants de la seva missió i tot el que és seu és ben nostre. Sant Pere és el patró de Reus i «patró a la marina» significa el que guia, el que marca el timó. El que obre el camí i senyala el rumb.
També d’alguna manera el Senyor ens ha confiat amb la triple clau el destí i el nord de la ciutat, el seu present i el seu futur. Ens ha fet confiança. Ha posat la ciutat en mans dels qui la presideixen en esperit de servei i sense rivalitats, en mans dels seus habitants i dins de l’Església en mans dels seu pastors. Pere, ferm en la fe; Pere, intrèpid en la missió; Pere disponible per a la missió.
Pot semblar que tot el que he dit fins ara és una retòrica, perquè la història no una categoria ideal, sinó que està feta dels esdeveniments terriblement quotidians i tangibles.
Com no tenir present el drama de la Mediterrània? vet aquí que el mar on ens banyem és una sepultura per a molts. Reus amb diverses iniciatives s’ha manifestat solidari i sensible, en aquesta casa acollírem la creu de Lampedussa, amb una celebració comparable a la celebració del Sant Divendres de la Mort del Senyor.
¿Com no tenir present les ferides que portem de la tardor passada, en què Reus es manifestà com una ciutat que estima la pau i és fidel a la sang i al cor del país i reprova tota violència? ¿Qui es pot alegrar que algú estigui a la presó per opcions polítiques determinades? No hi haurà pau a Catalunya fins que tots no siguin a casa.
¿Com no tenir present una manera de fer política que irrita als pobres i avergonyeix els qui es corrompen, ells i els seus fills, quan es desvirtua miserablement el noble art de servir a la polis?
¿Com no tenir present que tota la ciutat està al servei del bé comú (i comú és comú, de tots, no d’uns quants)? La crisi ha passat per uns, no pas per tothom i cal reivindicar les lleis aprovades per un parlament i reprovades per un altre que miren el bé, la promoció de les persones més vulnerables.
Com ens alegrem de totes les iniciatives de la ciutat, en tantes institucions que miren la promoció dels més desafavorits. Com també ens alegrem del treball inestimable de l’Església catòlica en la seva dimensió social, una Església gelosa de la seva llibertat quan organitza la caritat.
La festa, germans, no és festa sinó és festa per a tothom.
I així tantes i tantes coses...
De petit vaig aprendre que hi ha una navegació de cabotatge, tímida i poruga, però hi ha una navegació d’alta mar, a sol ixent, sempre hem d’anar més lluny. Una ciutat és ennoblida no únicament per la seva prosperitat material, sinó per cultivar els valors que la fan més humana, de diàleg, de sensibilitat social, d’integració, de solidaritat. Tenim aquest patró, ell que va sentir les paraules del Mestre: Duc in altum. Que les claus que obren la teca de la relíquia obrin el cor i ens treguin el millor de nosaltres pel bé de l’Església, en tant que creients, i el bé de la ciutat, en tant que ciutadans.
Que la fe de Pere sigui la nostra, ferma com el campanar de la Prioral, lluminosa com un cel de festa major. Amics i amigues, que tingueu una bona festa major.
Exm Sr. Alcalde de Reus i il·lustre Consistori de la l’Ajuntament de la ciutat. Benvolgut Sr. Prior i germans preveres, amics tots.
Anuncio amb goig la salvació en dia de gran festa, diu el salmista exultant. El dia de la gran festa és avui. Sant Pere, patró de la ciutat. Que l’àliga dansi, que les campanes cantin, que la tronada que fa esfereir l’univers, que va dir en X. Grasset, retroni en el Pregó de festes d’aquest any.
Som la gent de Reus, contents de la seva ciutat i de la seva festa. Coneixem les nostres capacitats, coneixem els nostres defectes, però estimem entranyablement aquesta ciutat. La festa major no s’organitza per altres, és la festa que fem per a nosaltres mateixos. Vet aquí el seu encant. La festa treu de la quotidianitat, és integradora i és un acte d’amor a la ciutat on hem nascut i on vivim. Participar en la festa és un dir: Reus, t’estimem.
Tanmateix les ciutats no són pur urbanisme, les ciutats tenen ànima. Una ànima, que ens és donada a manera de símbol en la relíquia insigne de sant Pere. ¿Per què ens estremeix cada any quan acomplim amb la consueta d’obrir l’urna i retrobar les tres claus que l’obren i mostrar-la al poble? Com ens emociona la melodia inconfusible del Ball de l’àliga o els goigs de la Mare de Déu! Allò admirable és que això que fem ja ho vàrem fer l’any passat i ho tornarem a fer l’any vinent, però sempre és nou. És nou perquè en aquesta simbòlica retrobem l’ànima de la ciutat.
Son aquests símbols que revelen l’ànima de la ciutat L’ànima vol dir la vida, l’ànima vol dir una històrica precedent, secular i que configura un estil, una manera de ser, una noblesa. Un jo col·lectiu que ens quan diem sóc de Reus, no volem dir que visc en una ciutat i prou, sinó que configura una identitat. És el sentiment que tenim que. quan venir de mar o de muntanya i albirem l’alt campanar, ens diguem: Ja som a casa.
Vet aquí que a l’apòstol sant Pere el Senyor li va confiar les claus de l’Església. Digueu: ¿A qui deixem les claus de casa sinó a qui ens mereix confiança? Vet aquí que el Senyor Jesús ens ha fet confiança i ens ha fet participants de la seva missió i tot el que és seu és ben nostre. Sant Pere és el patró de Reus i «patró a la marina» significa el que guia, el que marca el timó. El que obre el camí i senyala el rumb.
També d’alguna manera el Senyor ens ha confiat amb la triple clau el destí i el nord de la ciutat, el seu present i el seu futur. Ens ha fet confiança. Ha posat la ciutat en mans dels qui la presideixen en esperit de servei i sense rivalitats, en mans dels seus habitants i dins de l’Església en mans dels seu pastors. Pere, ferm en la fe; Pere, intrèpid en la missió; Pere disponible per a la missió.
Pot semblar que tot el que he dit fins ara és una retòrica, perquè la història no una categoria ideal, sinó que està feta dels esdeveniments terriblement quotidians i tangibles.
Com no tenir present el drama de la Mediterrània? vet aquí que el mar on ens banyem és una sepultura per a molts. Reus amb diverses iniciatives s’ha manifestat solidari i sensible, en aquesta casa acollírem la creu de Lampedussa, amb una celebració comparable a la celebració del Sant Divendres de la Mort del Senyor.
¿Com no tenir present les ferides que portem de la tardor passada, en què Reus es manifestà com una ciutat que estima la pau i és fidel a la sang i al cor del país i reprova tota violència? ¿Qui es pot alegrar que algú estigui a la presó per opcions polítiques determinades? No hi haurà pau a Catalunya fins que tots no siguin a casa.
¿Com no tenir present una manera de fer política que irrita als pobres i avergonyeix els qui es corrompen, ells i els seus fills, quan es desvirtua miserablement el noble art de servir a la polis?
¿Com no tenir present que tota la ciutat està al servei del bé comú (i comú és comú, de tots, no d’uns quants)? La crisi ha passat per uns, no pas per tothom i cal reivindicar les lleis aprovades per un parlament i reprovades per un altre que miren el bé, la promoció de les persones més vulnerables.
Com ens alegrem de totes les iniciatives de la ciutat, en tantes institucions que miren la promoció dels més desafavorits. Com també ens alegrem del treball inestimable de l’Església catòlica en la seva dimensió social, una Església gelosa de la seva llibertat quan organitza la caritat.
La festa, germans, no és festa sinó és festa per a tothom.
I així tantes i tantes coses...
De petit vaig aprendre que hi ha una navegació de cabotatge, tímida i poruga, però hi ha una navegació d’alta mar, a sol ixent, sempre hem d’anar més lluny. Una ciutat és ennoblida no únicament per la seva prosperitat material, sinó per cultivar els valors que la fan més humana, de diàleg, de sensibilitat social, d’integració, de solidaritat. Tenim aquest patró, ell que va sentir les paraules del Mestre: Duc in altum. Que les claus que obren la teca de la relíquia obrin el cor i ens treguin el millor de nosaltres pel bé de l’Església, en tant que creients, i el bé de la ciutat, en tant que ciutadans.
Que la fe de Pere sigui la nostra, ferma com el campanar de la Prioral, lluminosa com un cel de festa major. Amics i amigues, que tingueu una bona festa major.
divendres, 13 de juliol del 2018
Mn. Anton Roquer és al cel
La tradició Franciscana vol que la mort dels germans sigui anunciada com una alegria. Es així perquè la seva mort és una mort pasqual. Els cristians no dubtem ni volem dubtar que el millor és estar amb el Senyor. Ha mort un servidor de Déu que exercí en la seva vida el ministeri en l’Església. Al mossèn no li agradaven els elogis perquè era dels qui no es donaven importància a sí mateixos i feien només el que havien de fer, sense cercar el mèrit ni l’aplaudiment. Havia après els camins de la fidelitat. Quantes vegades em va dir que les coses s’han de fer, no per gust, sinó per fidelitat!. És el que va fer tota la vida, Fer-ho tot amb fidelitat i pot escoltar les paraules de la paràbola Molt bé, servent bo i fidel, entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.
Aquests darrers temps havia perdut la memòria immediata, però no va oblidar la geografia que ell estimava tant i en la qual havia exercit, durant molts anys el ministeri, a les parròquies del Priorat. Era el rei de les muntanyes tant nostres i que coneixia, en les quals se sentia a casa seva. Quantes excursions, Déu meu pel Montsant, banda i banda! Quants records, Déu meu! Quantes hores que passàrem junts, de goig, compartint el pa nostre de cada dia, que és el ministeri nostre de cada dia. No vull revelar cap secret del seu cor, que ell més que explicar deixava endevinar. Tampoc ho permetria. N’explicaré només un: Estimava a Santa Maria (així ho deia ell). Tot el ministeri fou marcat per la presència de la Mare de Déu: Santa Maria de Ciurana, Santa Maria la Major de Falset i santa Maria de Misericòrdia, a Reus. Sota la seva mirada va viure el seu ministeri sacerdotal. Repeteixo, estimat Mossèn, el que vas dir en una homilia: Ara, Anton la teva glòria no és incerta.
 |
| PORTALADA ROMÀNICA DE SANTA MARIA DE SIURANA QUE MOSSEN ANTON VA OBRIR TANTES VEGADES. MARIA ÉS LA PORTA DEL CEL SEMPRE OBERTA. geix la llegenda |
dimecres, 11 de juliol del 2018
La ratafia
Va ser una idea feliç i simpàtica que el M.H. President de la Generalitat regalés al President del Govern espanyol, Pedro Sánchez, una ampolla de Ratafia. Va ser una trobada que s’hagués hagut de produir molt de temps abans, evitant així problemes que fan patir molt. En política, el diàleg és sempre necessari. No hi ha política sense diàleg. Pròpiament, és “l’art de dialogar”.
La ratafia, que és un licor fet amb herbes aromàtiques i reposat durant un temps a sol i serena, és molt familiar als pobles de Catalunya. El seu orígen fou la trobada dels bisbes de Vic, Barcelona i Girona en una masia de la comarca de La Selva. Aquesta masia era a la confluència dels tres bisbats. Havien tingut litigis pels drets episcopals i, finalment, van arribar a uns acords que pacificaven la relació.
Contents, els tres bisbes, van demanar a la masovera que els portés algun licor casolà per celebrar-ho. “Dona, no tens alguna cosa per celebrar-ho?” El licor fou portat i el gust va plaure els bisbes, tant que li van demanar que com es deia i la dona va dir “Això no té nom, ho fem a casa” i el bisbe de Girona va tenir una idea genial, “es dirà RATAFIAT, terme llatí que vol dir que les coses acordades es facin”. Rata: allò acordat. Fiat: que es faci.
Hem d’esperar que la ratafia faci el seu efecte i el diàleg entre els dos mandataris prosperi i en tornin a beure amb una alegria més gran pel bé de tots.
Per cert, estem tristos perquè Bèlgica va ser eliminada al Mundial, ja que és un país amic de Catalunya i el seu seleccionador, en Robert Martínez Montoliu, és fill de Balaguer.
La ratafia, que és un licor fet amb herbes aromàtiques i reposat durant un temps a sol i serena, és molt familiar als pobles de Catalunya. El seu orígen fou la trobada dels bisbes de Vic, Barcelona i Girona en una masia de la comarca de La Selva. Aquesta masia era a la confluència dels tres bisbats. Havien tingut litigis pels drets episcopals i, finalment, van arribar a uns acords que pacificaven la relació.
Contents, els tres bisbes, van demanar a la masovera que els portés algun licor casolà per celebrar-ho. “Dona, no tens alguna cosa per celebrar-ho?” El licor fou portat i el gust va plaure els bisbes, tant que li van demanar que com es deia i la dona va dir “Això no té nom, ho fem a casa” i el bisbe de Girona va tenir una idea genial, “es dirà RATAFIAT, terme llatí que vol dir que les coses acordades es facin”. Rata: allò acordat. Fiat: que es faci.
Hem d’esperar que la ratafia faci el seu efecte i el diàleg entre els dos mandataris prosperi i en tornin a beure amb una alegria més gran pel bé de tots.
Per cert, estem tristos perquè Bèlgica va ser eliminada al Mundial, ja que és un país amic de Catalunya i el seu seleccionador, en Robert Martínez Montoliu, és fill de Balaguer.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)