Com l’Òscar els molts de voluntaris de tot el món que a les costes de Grècia i d’Itàlia recullen i acullen amb amor els qui fugen d’una guerra i que ho han perdut tot i demanen auxili, refugi a les nacions. No hi ha cap persona que sigui il·legal. El nostre país se sent orgullós de persones com aquests valents, que no gasten retòrica, sinó que es posen a la feina. No parlen, sinó que fan.
I justament el que fan revesteix d’autoritat les seves paraules. No sabem quin són els sentiments religiosos de l’Òscar. Els cristians hem de dir: Els qui estimen no estan lluny de Déu, si no estan lluny vol dir que estan a prop. No sé si es coneixen amb el Papa Francesc, però estic segur que si es coneguessin es farien amics. No hi ha res més gran, sublim que salvar una vida. Una vida val tota la humanitat. I aquesta vida és única per a Déu.
Hi ha coses que fan tant de respecte que hom no gosa dir res. No és una broma anar fins a les costes de Lesbos (allà on Europa toca a l’Àsia per un braç de mar) i recollir gent que ve de la guerra i de la destrucció. I acollir-los sense fer cap distinció i romandre impotent que la humanitat no trobi terra i domicili per ells, mils de milers.
Amb tot el cor dediquem aquest post a l’Òscar Camps, a totes les seves companyes i companys de l’ONG Proactiva Open Arms i a tots els que, en la forma que sigui, estan lluitant en defensa dels refugiats. Gràcies!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada