La foto més trista que hem vist

"A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són". Mt 1:18

Quan vaig veure aquesta fotografia vaig pensar, després de les imatges de la pròpia vida que es porten dins del cor, crec que és la imatge més trista que he vist mai. Tots hem plorat mirant aquesta foto. Fa tant de respecte que només pots mirar-la i pregar. Un infant mort bressolat per les onades del mar. No és mort vaig pensar, està amb Déu.

Si hi ha pecats que desvetllen la ira de Déu sobre el món deuen ser aquests. Una ira que només el Crist crucificat conté. Una imatge que no es pot comentar, davant de la qual només es pot plorar, com ho faríem davant de la creu de Jesús. Infant, fill estimat dels teus pares, i fill estimadíssim de Déu.

Tot plegat ha estat un estiu tristíssim per la visió continuada de l’èxode d’aquesta multitud, que fuig de la guerra de l’orient. És tristíssim pensar amb una ciutat com Alep en el qual els vells cristians han marxat. Un sacerdot de l’Irak va anar a explicar la situació del seu poble al Papa aquest estiu i el papa va plorar. És tristíssim que alguns dels pastors de la nostra Església no hagin dit res ni tinguin la iniciativa per a res. El Papa els dóna exemple a tots! Ell no ha fet vacances ni ha deixat escrits els sermons per a quedar l’estiu tranquil.

A França a quasi totes les diòcesis les campanes van tocar el dia de l’Assumpció de la Mare de Déu per recordar el dol dels cristians perseguits. Va ser impressionant! El dia 7 de setembre, vigília del naixement de la Mare de Déu, se celebren a Roma i al món vetlles de pregària i de solidaritat per la pau a l’orient. Aquí no ens assabentem de res. Hom ha dit, i amb raó, que després de la gran guerra del segle XX no ha existit una tragèdia més gran que aquesta.

Em rebenta veure que els mitjans s’escandalitzen per la desaparició de les restes arqueològiques de Palmira i molts obviïn la desaparició dels cristians a l’orient. És una gran hipocresia que els benestants que en el passat han viatjat a Síria ara lamentin la destrucció del patrimoni de la humanitat però que no lamentin la pèrdua del veritable patrimoni de la humanitat que són les persones és massa insuportable.

Aquest infant mort a la platja els representa a tots. ¿De quin infern deuen fugir quan, prenent els infants, emprenen un camí incert i ple de penalitats, com en terra de ningú? Abandonats a les màfies com ara aquell camió aparcat a l’autopista en el qual van trobar, com si fossin porcs, persones asfixiades.

Però sempre hi ha esperança. L’esperança del moviment de solidaritat i de compassió que s’ha aixecat a tot el món en favor dels pròfugs i refugiats. El signe és l’acolliment dels habitants de la noble Àustria que ha aplaudit i s’ha posat a ajudar el primer carregament de refugiats que ha arribat a Europa. Estic ben segur que entre les persones que els han acollit hi havia gent de la parròquia d’aquell poble. No ho han dit, però n’estic convençut. Com també el testimoni admirable de tanta gent que s’ha compadit d’ells pels camins i quan arribaven a les costes de les illes de Grècia i d’Itàlia. Que siguin beneïts tots pel Senyor, ells i els seus fills.

Beneït sigui aquest noi que recull
amb amor i delicadesa el cos de l'infant.

El mar, el nostre estimat mar, ha estat la sepultura de molts, però hi ha un altre mar, un immens mar sense límits ni fons que és la misericòrdia del Pare del cel que els submergeix a tots en la vida eterna. Per Ell tots, tots, tots, sense excepció són els seus fills i els dóna la vida. La vida que els homes hem pres. Fill meu, tot el cel és per tu. Mentre escoltem la pregària demanem al Senyor que es recordi d’aquest món i resem el salm 43 en nom de tots els qui han estat vençuts per la guerra i la persecució.

Ara ens abandoneu i avergonyiu,
ja no sortiu amb nosaltres al combat;
ens feu retrocedir davant de l'enemic,
que ens saqueja sense por;
ens heu fet com anyells per a matar,
ens heu escampat per les nacions;
heu venut per no res el vostre poble,
no us ha enriquit el seu preu.
Heu fet de nosaltres l'escarni dels veïns,
la befa i la burla dels passos que ens envolten.
La nostra dissort és proverbial entre els pobles,
mouen el cap amb aires de mofa.
A cada moment tinc al davant el meu afront,
abaixo els ulls de vergonya
sentint com m'ultratja l'enemic,
l'enemic que es venja de mi.
¿Com ens passa això sense haver-vos oblidat,
ni haver traït la vostra aliança?
El nostre cor no s'ha allunyat de vós,
ni els nostres passos dels vostres camins,
i vós ens llanceu al desert amb els xacals,
sota un mantell de tenebra.
Si haguéssim oblidat el nostre Déu
i estès les mans per pregar un déu estranger,
¿és que Déu no se n'hauria adonat,
ell que coneix els secrets del cor?
És per vós que morim cada dia,
i ens tenen com anyells per a matar.
Desperteu-vos, per què dormiu, Senyor?
Desvetlleu-vos, no ens deixeu per sempre.
Per què ens amagueu la mirada
i oblideu el dolor que ens oprimeix?
Estem prostrats a la pols,
amb tot el cos estenallat a terra.
Alceu-vos, veniu a defensar-nos,
per l'amor que ens tenia, allibereu-nos.


Escoltem i preguem amb aquest Pie Jesu