Dijous Sant: L'amor mateix ha parat taula

Comencem avui la celebració de la Pasqua amb la Missa del Sant Sopar del Senyor. El Senyor ens convida a la taula. És el mateix Amor. S’agenolla als nostres peus i es fa servidors nostres per tal que «tinguem alegria i una alegria ben plena» quan nosaltres aprenem a estimar-nos.

El lavatori dels peus
Giotto di Bondone (1267-1337)

Aquesta nit el Senyor va ordenar sacerdots als apòstols i el ministeri sacerdotal començava en aquella cena. Un ministeri que seria, després de la Pentecosta, pel Sagrament de l’Orde Sacerdotal. Tot el que els mossens som i fem té sentit pel que va fer el Senyor aquella nit. Homes que per la unció de l’Esperit Sant porten al cor, a les mans, als llavis el misteri de l’Eucaristia.

El Senyor abans d’anar a la creu i de donar-se va voler donar-se eucarísticament a l’Església en el Sagrament del Cos i de la Sang del Senyor. Amb les seves pròpies mans es dóna a sí mateix. I l’Eucaristia roman en l’Església com una font d’amor, de Presència, de Comunió. És el Sagrament de l’Amor i l’Església no podria viure ni sabria viure sense l’Eucaristia. La rebem i l’adorem. I també al revés: l’adorem i la rebem. Ja que no es pot rebre l’Eucaristia sense adoració, sense aquella fe que confessa que després de la invocació de l’Esperit Sant i de les paraules de la consagració, el Pa ja no és Pa, ni el Vi ja no és Vi, només ho semblen. Són el Sagrament real i veritable de la Presència del Senyor glorificat en la humilitat dels seus sagraments.

MEDITACIÓ DE LA NIT DE DIJOUS SANT

Totes les llàgrimes que els homes vessen sobre sí mateixos i sobre els seus amics tenen a veure amb les llàgrimes del Senyor a Getsemaní. Perquè la humanitat de Jesús per la seva unió substancial amb el Verb de Déu assumí totes les sofrences de la humanitat, des d’aleshores tot sofriment ha quedat transfigurat i té un valor de redempció. El seguiment dels deixebles s’acaba aquí, a l’Hort de les Oliveres, en aquella nit. Vet aquí que els qui ho havien deixat tot per seguir a Jesús, al final, l’abandonen a ell. Un l’havia negat, un altre l’ha traït i els altres l’abandonen. ¿Per què havien de vetllar per un home que Déu havia abandonat? L’Església, les nostres comunitats (i cadascú de nosaltres) podem deixar sol al Senyor. (I sempre hem de tenir present que el qui va ajudar la creu al Senyor fou Simó de Cirene, un pagà, no era pas un cristià). Abandonem el Senyor quan deixem de viure en la gràcia que ens ha estat donada.

Què és el que hi ha de cristià en nosaltres? Allò que és de Crist. Només allò que és seu, només allò que ha estat transformat per la gràcia. Quan dormim i no vetllem sobre la nostra fe deixem que el Mal i la Traïció entrin i fem com el porter de la paràbola que dorm perquè ja no espera que arribi l’amo. Per què vetllar si ell no tornarà?

No, no podem viure com si el Senyor no hagués mort i ressuscitat per nosaltres. Un dia sense Déu pels cristians és un dia perdut. I l’Església sense la gràcia de Crist ja no serveix per a res. És com una resta de sèrie, inservible. Però el Senyor amb la seva gran misericòrdia ve a nosaltres, a cadascú, fins i tot als seus sacerdots, i tocant les espatlles ens deixondeix, ens desperta i ens diu: ¿Per què dorms, desvetlla’t i viu aquella gràcia que t’ha fet fill de Déu, pecador sempre perdonat, i vés on la gràcia et porti per esdevenir testimoni del meu amor i apòstol del meu Evangeli. Vés allà on els homes sofreixen, són els teus germans. Tu que t’havies allunya’t de mi, torna a mi i amb els meus germans anuncia, amb humilitat i senzillesa de cor, el meu Regne.

A la nit de Pasqua sentirem, gairebé com un tropari, aquestes paraules: Desvetlla’t tu que dorms i el Crist t’il·luminarà. Quin do més gran que el primer que veiem quan ens desvetllem és el rostre de Jesús, un rostre d’infinita pau.

O BÉ,
DEL LLIBRE DE LA IMITACIÓ DE CRIST

A Getsemaní

Tot s’ha d’abandonar a les mans del Senyor, amb una entrega total d’un mateix, és així que llegim aquesta pregària en la Imitació de Crist:

“Senyor, vós sabeu més que ningú allò que és millor per a mi; que tot s’esdevingui com vós disposeu. Doneu-me el que vós voleu, com ho vulgueu i quan ho vulgueu. Tracteu-me com vós volgueu, perquè em fio de vós, que tot sigui per a la vostra glòria. Poseu-me on vós volgueu i feu de mi el que desitgeu. Em poso a les vostres mans, preneu-me i doneu forma a la meva vida segons la vostra voluntat. Vull ser el vostre deixeble i estic disposat a tot. Senyor, no vull viure per a mi, sinó per a vós. Que la vostra voluntat sigui la meva i la meva voluntat sigui la vostra i vulgui allò que vós voleu i no vulgui el que vós no voleu. Que amb vós pugui desitjar tot el que pugui somniar i que el meu cor trobi la pau només en vós, perquè vós sou la veritable pau del cor, el seu únic descans (...) Sense vós tot és neguit i inquietud. En vós, Jesús, tot torna a la pau. Jesús, vull estar sempre amb vós.”

Escoltem amb devoció (podem llegir la lletra que va sortint al vídeo) l'ADORO TE DEVOTE, himne eucarístic probablement escrit per Sant Tomàs d'Aquino.