En la fe, quan pensem que el Senyor va carregar damunt seu els nostres sofriments, la pau ve a dins, la mirada al Senyor portant la Creu esdevé amorosa. Jesús, obrint els braços, recollia en el cor i en el seu cos tota la humanitat que sofreix. Els braços de Jesús ho prenen tot i tot és donat per Ell al Pare.
La vida cristiana no la vivim sols, Ell ens ha anat al davant. Ell va davant sempre. La Creu de Jesús obre aquell espai en el qual la humanitat entra cap a Déu.
Només l'amor fa suportable el dolor; quan no hi ha amor humà, hi ha l’amor de Déu que, en Crist, és capaç de guarir totes les ferides del cor, dóna consol i esperança. Ens dóna la certesa de què tot el que vivim i sofrim és simplement un esbós de melodia, però que la simfonia no serà completa fins a la Vida eterna, en el Regne. La vida de moltes existències humanes es presenta com un camí de creu, però en aquest camí sempre hem de pensar «Hi ha algú que m'estima». I aquest algú és el Crist.
En la impressionant foto que posem en aquest post veiem una mare siriana que besa el seu fill soldat; hi ha una evocació de Maria i del Senyor. Maria acompanyà el seu Fill en la passió de tal manera que els sofriments de la mare són els sofriments del Fill. Un únic i un mateix sofriment.
Escoltem aquest tropari de la litúrgia de l'orient, porta com a títol «Que emmudeixi tot l’univers per la mort del Fill estimat del Pare». Se't posa a dins del cor. Tanqueu els ulls per escoltar-lo. El canten el gran Divendres Sant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada