La història de l'Església és una Història d'amor...

La història de Déu en el món és una història d’amor de Déu amb els homes, ha dit el nou Papa. Quan el Papa Francesc, el dia primer de la seva elecció, feia silenciar des de la loggia de la Basílica Vaticana la multitud per a la pregària llavors s’esdevenia l’Església. Aquesta s’expressava en la seva identitat de Poble de Déu, creient i orant. El poble de la fe i de la pregària.

L’Església és l’Esposa de Crist. Només els creients, des de dins, la poden interpretar així. El Papa Francesc ha recollit l’Església allà on la va deixar el Papa Benet amb la convicció de què l’Església és de Crist, només de Crist. La barca és seva! No som nosaltres els qui constituïm l’Església, és el Crist que ens la regala, la fa néixer i la fa créixer.

I no val contraposar el Papa Benet al Papa Francesc i tornar a caure en el mateix fang de fer de la història de l’Església una lluita constant entre conservadors i progressistes. Aquesta lluita és estèril i plena de contradiccions, per un costat i l’altre. Ara guanyen uns i ara guanyen als altres i a veure qui pot més! Superem aquest llenguatge. Tant pel venerable Papa Benet, com pel Papa Francesc, el centre és el CRIST i la misericòrdia. Cal una octava més alta. Una elevació.

No haguéssim tingut el Papa Francesc, sense la renúncia fecunda i humil del Papa Benet. Cert la història de l’Església no és una història ideològica, sinó, com ha dit el Papa Francesc, una història d’amor, la de Déu al món. Una història de la qual, amb l’alegria més íntima i més gran, en formem part. I el més gran és “viure en Crist”. I a més és una història que acaba en Déu mateix, Plenitud del tot.

El món ha quedat ple d’estupor de veure en el Papa Francesc un home que estima el Crist i viu en coherència amb aquesta convicció. En l’Església mai hi ha discontinuïtat, hi ha sempre continuïtat en creiexement en aquella harmonia que és un do de l’Esperit Sant. I un Esperit que porta el timó de l’Església i disposa a cada temps el que li convé. El que ens és demanat a nosaltres només és docilitat a l’Esperit Sant.

Aquesta continuïtat és bellament expressada amb l’òscul de germans dels dos bisbes de Roma, el nou i l’emèrit. Tant de l’un i de l’altre el Senyor ha dit: Tu ets Pere i sobre aquesta pedra edificaré la meva Església. Una Església que és de Crist i que l’Esperit Sant fa reflorir sempre allà on els homes i les dones acullen el do de la fe. El Papa Francesc ens diu simplement: el centre és el Crist i la misericòrdia.

No són les idees les que fan que siguem més a pròpia de Jesús, sinó les obres. Tant el magisteri del Papa Benet, com el del Papa Francesc, ens alerten a no mundanitzar la vida de l’Església.

En homenatge als dos Papes us convidem a escoltar la magnífica música i cant de Marco Frisina: “Tu ets Petrus”.