dijous, 19 d’abril del 2012

Fins i tot les cadires de rodes dansaven!

Durant la setmana pasqual he anat al Santuari de Lurdes. No m’ho esperava però la multitud hi era. Com sempre moltíssims joves de l’Església, la gran majoria. L’alegria dels irlandesos de Lymerick i de Dublín, de Filadèlfia d’Amèrica, la bona gent de Santander i de moltes diòcesis de França i d’Itàlia.

La pluja va ser una festa. Sort de les capelines que ens varem comprar. Fèiem una pinta! I el Gave baixava cabalós i alegre. La gran, la immensa processó de torxes... jo em vaig colar i vaig veure aquella enorme multitud que desgranava el Rosari i cantava des de la façana de la basílica del Roser.


Després vaig concelebrar la missa a la Gruta, plovia i en aquella hora de la nit, el Sagrament era exposat. Sense adonar-me em vaig agenollar en un toll i vaig embrutar tota l’alba (em va fer vergonya tornar-la i ho vaig fer dissimuladament perquè no ho veiessin i vaig pensar amb la bona dona que l’hauria de rentar) I l’endemà la gran basílica subterrània estava pleníssima per a la Missa Internacional.

Durant tota la meva breu estança a Lurdes no em venia altra pensament: el perfum de la Mare de Déu, ella que és l’encenser d’or, ple de les nostres pregàries, embaluma la vida de l’Església, durant la Pasqua. Només Maria pot fer reflorir la vida de l’Església i l’emplena del seu perfum. Un perfum de mare i esposa, resplendor de la Jerusalem del cel. Noia de Natzaret, filla de pobres i Mare del Rei. Ets «beneïda entre totes les dones», però totes les mares porten el seu perfum. Un perfum de l’amor més gran. La mirada de Maria al peu de la Creu vers Jesús Crucificat, és ara la seva mirada a tota l’Església.

Amb goig vaig cantar el Regina Coeli i després em vaig fer amic de joves irlandesos, que es posaren a fer un festival de cant i de dansa. Sense adonar-me vaig ballar amb ells. I fins i tot les cadires de rodes dels handicapés dansaven. Com la pel•lícula «Los Intocables» que us recomano que aneu a veure. Vaig pregar per tots vosaltres. Un seminarista de París, que es deia Bruno, que no veuré més fins al cel, em va dir «en l’Església de França només tenen futur els camins de l’Esperit» Vaig pensar no cal que m’ho diguis, que ja fa temps que ho sé. A França van rebre el baptisme d’adults cent setanta dues mil persones aquesta nit passada de Pasqua.

Us deixo un vídeo de YouTube perquè us feu idea del que és la processó de torxes al Santuari Internacional de Lourdes

diumenge, 15 d’abril del 2012

Pasqua, una gespa florida


Quan acaba un partit de futbol, el camp queda en males condicions per les corredisses dels futbolistes i de seguida engeguen els aspersors. I també, quan el camp està esgotat i marcit per manca de l’aigua del cel, per l’hivern i tot està aixecat, sec i malmès, la gràcia de la Pasqua és aigua del cel que fa que per un moment l’herba reverdeixi amb la seva ufanor. I ben aviat les flors boscanes fan sentir la seva sentor i admirar la seva humil bellesa.


Per Pasqua tot floreix per la gràcia del Senyor ressuscitat. El perdó és flor de Pasqua, com ho és també l’alegria i el desig de la pregària i de la lloança. I el sentir-nos germans i viure en la pau amb Déu, Plenitud de tot Amor.

Deixem que en la terra resseca del cor, per l’aigua de Pasqua, neixin totes les flors, aquelles que agradaven tant a Sant Francesc. Hem nascut per a viure en el cor de l’altre, (perquè ningú pot viure sense estimar i sentir-se estimat) i tots hem viscut per a viure en el cor de Déu, que des de la creu i per la seva gloriosa resurrecció ha unit l’home amb Déu. Per sempre.


L’aigua de la Pasqua fa que la gespa del cor, sovint marcida, esdevingui un prat florit, encara que sigui amb les flors més humils.

Us convido a llegir aquestes paraules del nostre Blog amb la immortal i insuperable melodia de l’Ària de Bach.

diumenge, 8 d’abril del 2012

Crist ha resusscitat! Al·leluia!

Χριστός Ανέστη
Cristos a înviat
Христос воскрес
Хрыстос уваскрос
Le Christ est ressuscité
Christus ist auferstanden
Christ is risen
கிறிஸ்து உயிர்த்தெழுந்தார்


L'equip del Blog de la Parròquia de Crist Rei us desitja una molt Bona Pasqua!!!

Innegiamo, il Signore non è morto!
Ei fulgente ha dischiuso l'avel,
innegiamo, al Signore risorto

(Cantem himnes, el Senyor no està mort!
Radiant ha obert el sepulcre,
cantem himnes al Senyor ressuscitat)

De l'òpera Cavalleria Rusticana, de Pietro Mascagni.
Interpreta, Maria Callas

dijous, 5 d’abril del 2012

Camí de la Creu de la Parròquia de Crist Rei de Reus


El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: --És veritat: aquest home era Fill de Déu. (Mc 15,39)

Nota: En una ficció literària, però que recull totes les dades bíbliques dels sobris relats de la passió i mort de Jesús, l’autor de la meditació, intenta veure amb els ulls del centurió romà el camí de la creu. Aquest mateix centurió, que estava davant seu (mireu el verset de Marc de dalt) veient com havia mort, proclama que Jesús era el Fill de Déu. Pot ajudar a la pregària i a la contemplació amorosa de la mort del Senyor.


I ESTACIÓ.- JESÚS ÉS CONDEMNAT A MORT

I van fer d’ell, el que van voler (Mt 26,18)

Vaig sentir la sentència. Pilat finalment se n’alliberà més que d’ell, de les baralles o disputes dels jueus que li resultaven incomprensibles. Per dins pensava: quin mal podia fer aquell home? El veia tot ell fet una nafra, flagel·lat, coronat amb aquella horrible corona d’esbarzers, i ell tancava els ulls. Sofria terriblement, com si un sol pensament l’habités. Com endinsat dins d’una altra Presència. Em donava la impressió d’una solitud existencial. Cridat i burlat pel seu poble, condemnat sense cap mena d’importància pel meu Pretor. Com tants que n’he vist condemnats a la mort! Però, Ell era diferent. Aquell home em semblà que havia entrat dins de sí mateix en un diàleg secret amb Algú que jo no coneixia. Aquell home, em semblava assumia la seva pròpia mort. I feia de la seva passió i mort com un do de sí mateix, com la plenitud d’una missió que li havia estat encomanada.

Jesús meu, que mai ens avergonyim de Vós i mai neguem que Vós sou el Fill de Déu. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


II ESTACIÓ.- JESÚS PREN LA CREU

Qui no prengui la seva creu i em segueixi, no és digne de mi (Mt10, 38)

Vaig donar ordres. Els rebels serien crucificat amb Ell. I els varem carregar el fust vertical. Ell era fort, però com que havia estat torturat quasi no podia. Els meus soldats i els botxins eren allí. La cridòria dels jueus, i la gent que passava pel carrer de la Torre Antònia. Calia portar els sentenciats fins al Gòlgota vers la porta de Jaffa. El seguici va començar. Ell, abans d’emprendre el darrer camí, alçà els ulls al cel, vers l’Infinit. Crec que tenia els ulls amarats de llàgrimes.

Jesús nostre, quan el dolor ens oprimeix i sembla que no puguem més amb la nostra vida, feu que recordem que Vós vareu portar la creu amb nosaltres i per nosaltres. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.



III ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER PRIMERA VEGADA

Déu me’n guard de gloriar-me en res més, sinó en la creu de Nostre Senyor Jesucrist! (Gal 6,14)

Als esgraons dels carrers estrets de Jerusalem Ell va caure. A crits el férem alçar i els soldats a puntes de peu. Ell, obedient, es va alçar i penós continuà el camí. Estava extenuat. Tot i així la pau quedava reflectida en el seu rostre, amb una mirada que mirava cap a endins. Jo llavors no sabia que aquell home portava una creu, que ni la mereixia ni li pertanyia. Érem nosaltres que li havíem posat. No sé per què, però dins meu creixia la certesa que aquell Jesús de Natzaret era un home innocent. I quedava jo mateix esgarrifat del poder de l’Imperi, al qual no li importava cap vida. En la meva carrera militar n’havia vist tants d’executats. Un de més, pensava, però el meu cor deia, aquest no és un de més. I sense voler-ho pensar, em venia constantment la causa de la seva condemna, que jo no entenia, ni podia entendre: l’executen perquè diu que és el Fill de Déu! Qui entén aquest poble, el diumenge passat el vàren aclamar i ara han cridat que el crucifiquessin! I on són els seus deixebles?

Jesús nostre, quan caiem en allò que no voldríem fer i que desdiu de la nostra condició de batejats, feu que ens recordem de vós, en qui tenim sempre el perdó i la força per continuar el camí de la vida i si no ens podem aixecar doneu-nos vós la mà. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


IV ESTACIÓ.- JESÚS TROBA LA SEVA MARE

I a tu una espasa de dolor et traspassarà l’ànima (Lc 2,35)

Sentia el plany de les dones. Talment complantes que ens acompanyaven. Les mirava i pensava: tant l’estimen! Eren planys de dones orientals. Però enmig d’elles vaig endevinar-ne una de diferent, després la tornaria a veure; anava vestida de negre, era jove encara, de mirada profunda. No plorava, però portava el dolor als ulls. Un dolor tant gran que no la deixava plorar. Esgarrifada de tot. Com increïble davant del que veia. I per dins vaig pensar: no pot ser sinó la seva mare! I vaig veure que es miraven amb una infinita compassió l’un a l’altre. I vaig comprendre que la mare entrava en el cor del fill i el Fill en el cor de la mare. Mai ho oblidaré. Per anys que visqui.

Jesús nostre, que sentim sempre la presència amorosa de la nostra mare, ella que us acompanyà en el camí de la creu, ens acompanya també a nosaltres en el camí de la vida, en aquest llarg pelegrinatge fins a vós. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


V ESTACIÓ.- EL CIRINEU AJUDA A PORTAR LA CREU DEL BON JESÚS

Van obligar a Simó de Cirene a portar la seva creu (Mc 15,21)

S’alentia el pas. Calia anar ràpid, però el reu no podia. Vaig tenir por que no arribéssim al lloc de l’execució. I vaig requisar el primer que vaig trobar. Un home corpulent que per les traces semblava que vingués del camp. Era estranger, de Cirene. I després de la impotència davant de la meva ordre, aquell home es mirà a Jesús i se n’apiadà. I amb amor prengué la creu. I fort, se la posà a les espatlles i ens acompanyava. I Jesús no digué res i continuà el camí amb aquella túnica xopa de fang i de sang i amb la corona d’espines d’esbarzer posada al seu cap. Jo cridava i manava i feia apartar la gent al meu davant. Quan em girava i el mirava, una presència que irradiava de Jesús (inexplicable) m'anava omplint el cor. Ho recordaré era el set d’abril i el dia s’anava enfosquint per les nuvolades i el vent que pujava del desert es deixava sentir fort.

Jesús nostre, si comprenguéssim que quan ajudem als altres, sense esperar res més, sinó a vós mateix, font de l’amor, és que us ajudem a portar la vostra creu... Feu que comprenguem que no podem arribar fins a vós, sinó portant la creu dels altres i que és així que ens voleu rebre al cel. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VI ESTACIÓ.- LA VERÒNICA EIXUGA EL ROSTRE DE JESÚS

El meu estimat és per a mi un saquet de mirra, que poso damunt dels meus pits (Ct1,13)

I una dona s’acostà a ell. Una d’aquelles dones que ens acompanyava. Portava un vel blanquíssim, de lli, a les mans i sense pensar-ho eixugà aquell rostre. El vel quedà imprès de sang a les seva mans. Vaig fer veure que no ho veia però me’n vaig adonar que aquell sol gest, el seu reconeixement i amb la cara per un moment alliberada de la sang que l’omplia, confortava a aquell home. Em va semblar un rostre resplendent, ple de glòria. I vaig observar que aquell dona tant valenta, que havia traspassat l’escolta dels soldats, guardava damunt del seu pit aquell vel i que el guardava, talment un tresor preciós. Tot allò em va entendrir.

Jesús nostre, feu que siguem portadors del vostre consol i de la vostra compassió i que siguem capaços de compadir-nos dels altres i que no endurim mai el nostre cor. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VII ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER SEGONA VEGADA

I es feu obedient fins a la mort i una mort de creu (Fl 2,8)

Sense adonar-me’n el vaig veure de nou bocaterrosa. Com oficial romà, endurit vaig donar l’ordre. «Aixequeu-lo» El cor se’m trencava. I em vaig compadir d’aquell home que no coneixia i que tenia la mirada tant clara. Era el rostre de la més pura innocència. Una mirada gairebé d’infant, que desarmava. Simplement em mirà, però no vaig poder endevinar els sentiments del seu cor. Només sé que em mirà amb una gran tendresa. Amb una mirada que em traspassà. Vaig dissimular amb crits la meva compassió. Una mirada que em portava cap a dins meu, en aquella regió del cor on no havia entrat mai. Una mirada que em parlava.

Jesús nostre, recordeu-vos d’aquells que han caigut en els inferns més profunds en la seva existència i només saben de tristesa i de dissort i no tenen a ningú que els consoli. Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


VIII ESTACIÓ.- JESÚS CONSOLA LES DONES DE JERUSALEM

Abocaré sobre el casal de David i sobre els habitants de Jerusalem un esperit penedit i suplicant. Llavors em miraran a mi, aquell que han traspassat, ploraran com es plora la mort d'un fill únic, faran dol com per la mort del primer fill (Zc 12,10)

Les dones que es colpejaven el pit i es lamentaven de Jesús (Lc 23,27)


El plor de les dones era incontenible. Es distingia de la multitud que ens seguia i que volia veure l’espectacle. S’acostaren tant, em feu la impressió que el volien alliberar i me’n vaig adonar de fins a quin punt se l’estimaven. Ell s’aturà i vaig sentir que els deia aquestes paraules: No ploreu per a mi, sinó pels vostres fills. Jo no podia entendre aquelles paraules. Però revelaven una saviesa que desconeixia. No ploreu per a mi. I me’n vaig adonar que Ell encara consolava. I sentia el dolor immediat que pressentien aquelles dones: ja no el veurien més a Jesús. Com un dol anticipat d’una mort tant propera. Immediata. I continuà el seu camí amb el travesser a l’esquena i elles el seguien. Era el plor de les filles d’Israel, que ploraven com per la mort d’un fill únic.

Jesús nostre, recordeu-vos de les mares que ploren pels seus fills i no tingueu en compte el pecat dels fills que fan plorar les mares. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


IX ESTACIÓ.- JESÚS CAU PER TERCERA VEGADA

Els seus cossos quedaran estesos a la plaça de la gran ciutat, que, simbòlicament, s'anomena Sodoma i Egipte, allà mateix on el seu Senyor va ser crucificat (Ap11,8)

I els soldats, després que haguessin crucificat a Jesús van prendre els seus vestits (Jn 19, 23)


Havíem sortit ja per la porta de Jaffa i s’albirava el turó despullat de tota vegetació i el senderol que hi conduïa. Darrera el cel quedaven dibuixats els tres pals per a la creus. Són els pals de les execucions, permanentment posats allí. On molt sovint quedaven insepults els reus que la carronya i els voltors els consumien, a no ser que un israelita piadós els donés sepultura o fossin tirats a la fossa comuna. Ell va caure encara i jo ho vaig veure clarament i me’n vaig compadir profundament. Vaig desitjar que allò quedés enllestit aviat. Com desitjant que la mort el prengués. Perquè aquell home postrat a terra, em deia tot ell que ja havia sofert massa. I prosseguirem el camí. La multitud feia pinya per totes bandes del turó. Al davant la ciutat i vaig sentir les trompetes del temple que anunciaven el sacrifici de la tarda. Em semblà tot interminable.

Jesús nostre, recordeu-vos de la humanitat que no ha après els camins de l’amor i ha caigut en la violència i permet que un sol infant mori de fam. Aquests infants que són àngels prop teu i que ens avergonyiran quan arribem al vostre Regne, Senyor tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.


X ESTACIÓ.- JESÚS ES DESPULLAT DE LES VESTIDURES

De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven (Is 53,4-5)

Li va tocar el torn a Ell. Li llevàrem la túnica inconsútil. Vaig pensar que aquella túnica era un signe de la coherència de la seva vida i de com havia afrontat la passió i la mort. No hi havia cap fissura en la seva vida. Aquell mantell després encara fou repartit entre l’escamot de soldats, que se la jugaren als daus. Si hagués pogut, hagués girat els ulls. M’era insuportable aquella nuesa, M’avergonyia veure tanta dignitat nua. El seu cos estava llaurat pels flagells. I ell, gens altiu, acotava el cap. Tot Ell humilitat. Com un anyell dut a l’escorxador. Sense que ningú que defensés la seva causa.

Jesús nostre, despulleu-nos de tot egoisme, de tot orgull, de tota peresa, i atorgueu-nos un esperit d’amor, sempre a punt d’estimar i d’ajudar a tothom. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XI ESTACIÓ.- JESÚS ES CLAVAT A LA CREU

M'ajeus a la pols de la mort. M'envolta una munió de gossos, m'encercla un estol de malfactors; m'han lligat les mans i els peus, puc comptar tots els meus ossos. Em miren, em contemplen satisfets; es reparteixen entre ells els meus vestits, es juguen als daus la meva roba. (Sl 21,16b-19)

Postrat a terra... els botxins li clavaren els punys al travesser. Em va semblar que deia: Pare, perdoneu-los que no saben el que fan. El cor em palpitava dins la meva cuirassa i les meves cames no se sentien segures sobre el sol. Mai havia sentit unes paraules semblants en el moment de la crucifixió. I vaig repetir aquesta frase com si fos meva. Aquest home, vaig pensar, en el moment de la seva mort, encara no se sent víctima de cap injustícia, sinó de la ignorància, I encara perdona. Com una paraula que volgués retenir per sempre dins del meu cor, en el profund de la meva memòria. Com paraules que res ni ningú pot fer oblidar.

Jesús nostre, recordeu-vos de tots aquells que són espoliats en aquest món i que han perdut la dignitat. Reivindiqueu els drets dels pobres, que són germans vostres. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XII ESTACIÓ.- JESÚS MOR A LA CREU

Llavors inclinant el cap lliurà l’Esperit (Jn 19 30b)

Jo sabia com morien els crucificats. N’havia vist de milers en les campanyes militars. Sabia que allò no era un cop de gràcia per matar un home, sinó era una mort infame per sembrar el terror i l’escarment. Abans que alcessin els travessers vaig donar ordres que li donessin el vi mirrat per adormir el terrible dolor. Però ell refusà. Els rebels sí que en van veure. Però Ell no. I vaig pensar quina bogeria optar viure la mort en el màxim dolor. El vaig mirar, però tenia els ulls tancats i vaig donar ordre que els alcessin. Acabaren la feina i li clavàrem els peus sobreposats. Darrera meu sentia els crits i les burles. I encara un dels rebels l’increpà, i l’altra el suplicà, i Jesús li va respondre: Avui seràs amb mi al paradís. I Jesús de Natzaret mentre agonitzava, alçant-se constantment damunt del stipites pronunciava paraules. Unes paraules que quedaven dins meu i que ressonaven amb força: Pare, a les vostres mans entrego el meu esperit i, sense poder-ho suportar li vaig donar que li donessin vi mirrat amb una esponja, però ell també el va refusar i sentia que deia amb la seva llengua: Tinc set. Eren les tres de la tarda. El dia s’havia enfosquit, talment s’hagués fet de nit. I feia vent arremolinat. I vers les tres Jesús va cridar: Elohi, Elohi, lema sabactani. I finalment, amb una mena de crit estrany, inclinant el cap va lliurar l’esperit. Llavors, sense voler-ho ni pensar ni dir, em va venir als llavis aquestes paraules: Veritablement aquest home és el Fill de Déu.
Les dones s’havien agenollat molt a prop de la creu i vaig deixar passar -segons costum romana- a la mare, a la qual li vaig sentir dir a Jesús, suaument, però clarament: Mare aquí tens el teu fill. I aquell jove que ens havia seguit me’n vaig adonar que ara al meu costat, crec que em va posar la mà a l’espatlla, i em digué: «Jesús havia dit: no em prenen la vida, sóc jo que la dono per amor» I va afegir: «Ha mort com el gra de blat per a donar vida»

Jesús nostre, que acollim sempre els dons de la vostra redempció, la vostra mort és la nostra vida, en aquest món i en l’altre. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XIII ESTACIÓ.- JESÚS ÉS DAVALLAT DE LA CREU

Als qui passeu pel camí, mireu-ho bé i veureu si hi ha un dolor com aquest (Lm 1,12)

Ja havia mort. Calia certificar la seva mort i un dels meus soldats li perforà el pit, als altres segons costum els trencaren les cames. Era davant meu i ho vaig veure clarament: del cor obert de Jesús en brollà aigua i sang. Talment una font. La tempesta primaveral, com una forta tamborinada, es precipità. Plovia. Tot era negre. I el sol no es veia. Com si fos de nit. Tots van marxar, excepte les dones que amorosien el seu cos i la seva mare. I aquell joves, de cabell enrinxolat, alt, i d’ulls tristíssims, propi d’aquell que havia vist la mort de l’amic més estimat, que després, vaig saber, que es deia Joan.

Jesús nostre, que no oblidem mai que quan ens acostem a la vostra Eucaristia, rebem tota la plenitud del vostre amor, aquell amor que per nosaltres vàreu manifestar infinitament a la creu. Tingueu pietat de nosaltres, Senyor, tingueu pietat.


XIV ESTACIÓ.- JESÚS ÉS SEPULTAT

Llavors van prendre el cos de Jesús i l'amortallaren amb un llençol, juntament amb les espècies aromàtiques, tal com és costum d'enterrar entre els jueus. Hi havia un hort a l'indret on havien crucificat Jesús, i dintre l'hort un sepulcre nou, on encara no havia estat posat ningú. (Jn 19,40-41) També hi va anar Nicodem, el qui temps enrere havia visitat Jesús de nit, i portà una barreja de mirra i àloe, que pesava unes cent lliures. (Jn 19,39)

Josep d’Arimatea vingué amb el permís del Pretor de poder sepultar a Jesús i un dels principals dels jueus, Nicodem, portava l’àloe per amorosir les ferides del Jesús i l’embolcallaren amb el sudari i amb un vel sobre el rostre. I l’enterraren molt a prop d’allí en un sepulcre i damunt d’una roca excavada al mur. Ho feren amorosament. Abans de velar aquell rostre Maria el besà i sentí que li deia: «Gràcies, fill meu, per tot el que has fet per nosaltres». I la pedra fou rodolada. I tots marxaren. I Joan portava, recolzada als seus braços, a Maria. La portava a casa seva. Era la seva mare. La seva nova mare.

Jesús nostre, el vostre cos va ser dipositat en el sepulcre, però allí no hi romanguéreu, perquè ara viviu en la glòria de la Trinitat, oh Redemptor nostre, Vida eterna, proclamem la vostra mort i la vostra resurrecció i us esperem cada dia de la nostra vida, fins al darrer dia, quan tancant els ulls en aquest món, contemplarem la vostra immensa Faç, Senyor, tingueu pietat de nosaltres, tingueu pietat.

dilluns, 2 d’abril del 2012

A Crist Rei, el Diumenge de Rams és radiant


Radiant, com el dia que ha fet avui, ple de sol i de cel clar. És una multitud la que es reuneix al Parc de Sant Jordi. Les palmes i les branques de llorer s’alcen i els pares estan joiosos dels seus fills i de les seves filles. I els fills i les filles estan contents dels seus pares.



El mossèn, des de la balconada del carrer Gaudí, ha iniciat la Litúrgia del Diumenge de Passió i ha aspergit amb l’aigua lustral, mentre els nens i nenes de la catequesi han cantat la bella antífona mil vegades: El sisè dia abans de Pasqua, quan el Senyor entrà a Jerusalem. El mossèn ha dit que la pau és el missatge de Jesús i que per anar cap a Déu i per trobar-lo cal seguir el camí de l’amor. I ha dit que els nens fessin un petó ben fort als seus pares. I ho han fet.


I després cap a la Parròquia, casa oberta i radiant. La creu parroquial, amb els escolans que en saben tant, el Daniel, el Josep, el Pau, la Marta, el Xavier i l’Erik... Allí hem escoltat la Passió de Jesús. Els nens i nenes han estat en un gran silenci i dins de la parròquia quasi no hi cabíem.




Un diumenge ple de pau, com un preludi del diumenge encara més radiant, el de Pasqua. Una pau que voldríem per tot el món, per Síria, per a El Malí, on també hi ha guerra, on hi viu un missioner estimat, el Pare Lluís... i una pau que voldríem per totes les famílies de la ciutat, que tal volta no eren al Parc de Sant Jordi. Famílies que coneixen la manca de treball, les dificultats econòmiques, la manca de salut i el trencament de l’amor i moltes llàgrimes dels nens i nenes... per això cal alçar la Creu i acompanyar-lo a la ciutat santa on Ell oferirà el gran sacrifici, al caient de la tarda del divendres sant. I cal anunciar la Mort del Senyor fins que vingui. Sabent que aquesta mort ens posa a tots en un riu d’amor que brolla del seu costat obert. Oh sí cal que alcem la Creu de Jesús. Només l’Amor salva el món.

Tindrem un bell record del diumenge d’aquest any, de l’any 2012 i desitgem els pares que vegin els seus fills grans i plens de virtut. Mn. Ballarín diu que l’enrenou dels nens i nenes el diumenge de Rams, eixuga les llàgrimes de Jesús a Getsemaní.

dissabte, 31 de març del 2012

Invitació a les celebracions de Pasqua


Estimats feligresos,

Aquí teniu el programa dels horaris de les celebracions pasquals. Són les celebracions cimals de l’any de l’Església. Entre totes excel·leix la Vetlla de Pasqua, a la qual amb insistència us convido. Per tal de facilitar l’assistència la Vetlla de Pasqua aquest any serà a les 10 del vespre. Ningú hi hauria de faltar. Fem-la festiva i àgil. Es la gran Nit dels cristians!

És nostra la Creu de Jesús, és nostra també la seva Resurrecció. Celebrem, doncs, el Misteri de la Pasqua, amb fe viva i intensitat espiritual. Crist vol fer meravelles en nosaltres si ens obrim al do de l’Esperit Sant. Ell té més desig d’estar amb nosaltres, que no pas nosaltres amb Ell. Donem-li aquest gust al Senyor.

La Memòria de la mort i la resurrecció del Senyor és la font de renovació de l’Església i un nou començament per a la seva vida. Sense la Pasqua del Senyor no som res. Amb la Pasqua som. Car la Pasqua dóna fonament i sentit a tot. Per Pasqua, amics meus, tot floreix.

Una joiosa Pasqua a tots,

Mn. Rafel.

HORARI DE LES CELEBRACIONS

Diumenge de Passió o dels Rams
- Missa de vigília: 20:00h
- Diumenge: 10:00h
- Benedicció dels rams des del Parc de Sant Jordi, processó i missa: 11:45h
- Via Crucis: 19:00h
- Missa les 20.30h

Dilluns Sant
- Missa Crismal a les 10:30h a la Catedral de Tarragona
- Celebració comunitària de la Penitència, a les 20h.

Dimarts Sant
- Missa a les 12 del migdia (no hi ha missa al vespre)

Dimecres Sant
- Missa a les 12 del migdia (no hi ha missa al vespre)

Dijous Sant del Sant Sopar del Senyor.
- Confessions de les 18h fins a les 20h.
- Missa del Sant Sopar del Senyor “In coena Domini” 20:30h del vespre.
- Hora santa: 23:00h.
- La Parròquia es tancarà a la una de la nit.

Divendres Sant de la Passió i Mort del Senyor Jesús.
- Laudes (9:30) i Via Crucis: 10:00h
La Parròquia s’obrirà a les 8 del matí.
- Acció litúrgica de la Passió i Mort del Senyor: 17:00h de la tarda.
- Dia de dejuni i d’abstinència

Dissabte Sant de la Sepultura del Senyor
- Laudes de l’Ofici de la Sepultura del Senyor: 10h. del matí

Diumenge de Pasqua (SANT I VIVIFICANT)
- Vetlla Pasqual a les 22h de la nit. La Vetlla dura una hora i mitja. Que ningú falti
- Missa a les 10h del matí
- Missa Solemne a les 12 h. del matí
- A la tarda: Vespres solemnes baptismals a dos quarts de vuit del vespre

OBSERVACIONS:

- A LA TARDA DEL DIUMENGE DE PASQUA NO HI HA MISSA
- La parròquia facilitarà l’ofrena d’una llàntia blanca per al monument. Aquestes llànties seran cremades tot l’any a la llàntia del Sagrari.
- Un quart abans de cada celebració hi ha assaig de cants.
- El dijous a la tarda el mossèn serà al Confessionari per a donar l’absolució.

dimarts, 27 de març del 2012

19.463 euros multiplicats a l’Infinit.

Aquesta quantitat és la que va sortir de la Parròquia de Crist Rei durant l’any 2011 i que ha estat destinada a diverses necessitats caritatives: ja sigui al Tercer Món, a l’obra missionera de l’Església i a Càritas. Aquesta quantitat de diners és significativa, no tant per la quantitat, certament elevada si es considera les persones que anem a l’Església, sinó també perquè el perfil de fidels de la nostra parròquia és gent d’economia mitjana. Jo conec persones que cada setmana fan petits estalvis per ajudar a les necessitats i col·laborar amb les Col·lectes extraordinàries.

Imatge treta de Google


No té sentit que el mossèn us doni les gràcies, perquè només Déu recompensa en aquest món i en l’altre la nostra generositat i sempre serà veritat les paraules del Senyor: Que vegin les vostres obres i lloïn el Pare del cel! Alerta, que lloïn al Pare del cel, no a nosaltres, que simplement hem fet el que havíem de fer. Molt sovint l’Església és criticada en els mitjans de comunicació, però mai es parla de la fidelitat incansable de la solidaritat de tants creients que per amor a Déu són capaços de donar. Quina institució de la nostra societat és capaç de fer-ho amb tanta fidelitat com ho fa l’Església Catòlica?

Però Quaresma em fa dir que hi ha un altre nivell de solidaritat. No es tracta d’una solidaritat externa (com exercida de lluny i al marge), sinó que es tractaria de posar el concepte de solidaritat com a categoria en l’exercici de la política i de la gestió social. Com una categoria, absolutament necessària, en un temps de crisi. La raó econòmica (fer diners per a fer diners) ha de ser substituïda per la raó ètica. Això és assegurar que a ningú falti el treball, la llum, el pa de cada dia, la calefacció, l’aigua... i que els països pobres del tercer món no siguin víctimes de la espoliació. Cal tenir aquesta esperança i cal treballar-ho i divulgar-ho. Encara que el fet d’alguns polítics imputats per casos de corrupció, tant d’esquerres com de dretes, fa que dubtem de què la classe política estigui a l’altura per resoldre els problemes socials.

Imatge treta de Google


Us ho dic en una paraula, que no tinc més espai: si la societat no adquireix el valor de la solidaritat com a categoria política, la situació social esdevindrà per sí mateixa insostenible i la confrontació social, fins i tot violenta, pot ser realment un fet. La Quaresma, com ens ha dit el Papa, no és tan sols un camí espiritual, sinó un camí per treballar per la solidaritat a tots els nivells. Els cristians n’hauríem de ser pioners. I de fet, en molts àmbits, ho som.

Una de les prestatgeries de Càritas a la nostra Parròquia

dijous, 22 de març del 2012

Una Quaresma diferent...

Aquests dies de Quaresma, els tres grups de dimecres de Catequesi de confirmació d’infants (els que continuen després de la Primera Comunió) estem treballant junts. La resposta dels xiquets és molt bona i ho segueixen tot amb atenció.

En dies passats, entre altres coses, hem fet un mural on es destaquen les actituds de pregària, caritat i dejuni pròpies del temps de preparació a la Pasqua, hem pujat a l’església a pregar i també hem fet un Via Crucis en el que van participar amb interès.

Ahir vàrem tenir una visita molt especial: La germana Marie Jeanne Chantal, de les Germanetes dels Pobres d’aquí Reus, va venir a parlar-nos de qüestions molt relacionades amb tots aquests temes: la caritat, l’amor... i també ens va explicar algunes coses de la seva vida a l’Àfrica, quan era petita.


Als nens els va impressionar força quan els va dir que havia de caminar un munt d’hores per poder anar de casa seva a l’escola o a catequesi, o saber que tenien tan poquetes coses que si un dia algú aconseguia un caramel el compartia amb els companys.

Soeur Marie Jeanne els va recomanar que estimin molt els seus pares, que segueixin els seus consells, que ajudin a casa i que s’esforcin a l’escola i els va dir que, si volien, algun dia podien anar a fer companyia als avis, a jugar amb ells a jocs de taula, a llegir-los el diari o fer-los companyia.


Al final, li vàrem entregar un petit donatiu en el que els nens havien participat portant alguna moneda seva, estalviada aquests dies, i la van acomiadar amb un gran aplaudiment

diumenge, 18 de març del 2012

Sant Josep, del qual gairebé ningú en parla


Diuen que abans se’n parlava molt. I fins i tot el poble cristià estimava els set diumenges dedicats a Sant Josep. I els Papes en feien encícliques. Però després del Concili –ves a saber per quines raons– Josep de Natzaret ha quedat com oblidat. Només el poble senzill de Déu se’n recorda. Els humils i els pobres que en tenen prou de viure el catolicisme dins la gran tradició. Jo sé perquè no l’han oblidat, perquè és seu i és com ells. Dels qui estimen i callen. I són humils.

Però que ningú en parli no vol dir que no hi fos i que no hi sigui. Hi va ser a la història de la salvació. Sí, Josep de Natzaret, del qual diu l’Escriptura que era un home just, és d’aquells sants que apareixen un moment, fan el que han de fer i ja no cal que se’n parli més. Déu ja ha fet el que havia de fer. I ells també. I l’Escriptura no consigna res més ni de la seva vida ni de la seva mort.

Però voleu missió més gran? Guardar la virginitat de Maria i fer gran a Jesús! Va tenir el goig de veure com creixia aquell Infant, que no li pertanyia. I va tenir el goig de veure’l com treballava al seu costat. I el va veure riure i suar. I va observar el seu silenci, els silencis de Jesús, habitats per la Presència amorosa del Pare del cel. Però l’Església de l’orient i de l’occident va meditar les Escriptures i en va descobrir la seva grandesa humil. Oh, Josep de Natzaret, que no abandonares a Maria en el seu misteri i vas veure els primers passos de Jesús infant!


Per cert, mai m’han agradat aquelles representacions que fan de Josep un ancià. Déu no va confiar «el seu Fill» a un home ancià, sinó a un home jove i fort, del qual Maria se’n va enamorar i en fou el seu Espòs. Però a ells els esperava una altra fecunditat, que venia de l’Esperit Sant. Una fecunditat més profunda que no pas la de la carn. Car aquell Fill era fruit de la seva fe, de la seva sola fe. La de Maria, i la del espòs, amb el qual estava deposada. I Jesús seria conegut entre els seus com el «No és aquest, el fill del fuster? (Mt 15,55)» Si Josep, aquí a la terra, va ser tant a prop de Jesús, com més no ho serà en el cel. I, per això, cal demanar la seva intercessió. I l’Església sense saber què fer amb Ell li dóna un títol molt gran «Patró de l’Església universal» i fins i tot trenca el vel de la Quaresma per a fer-ne festa gran.

Si us plau: no oblideu a Sant Josep. Ah, i felicitats a tots els qui porten el bell nom de Josep o de José.

divendres, 16 de març del 2012

Oh, mort que dónes Vida



Oh, mort que dónes Vida
Polifonia europea del primer barroc

Parròquia de Crist Rei

Dissabte, 24 de març a les 9 del vespre.

La venda d'entrades és a benefici de les obres de la Parròquia.

dimecres, 14 de març del 2012

El valor de les coses senzilles de cada dia

“Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d’estimar el seu germà” (1Jn 4, 21)

A casa els meus avis hi tenien una placa amb una dita de Rabindranath Tagore, encara ara recordo què hi posava: no ploris perquè no veus el sol, les llagrimes no et deixaran veure les estrelles. Quanta raó hi ha en aquestes paraules! Quantes vegades ens hem ressentit de no obtindre alguna cosa que ambicionàvem, no cal a nivell material, tant podria ser intel·lectual o bé espiritual. Cap de nosaltres és igual, ni cap de nosaltres te les mateixes capacitats, però sempre ens comparem amb els altres, ja va bé tenir referents per a intentar ser millors, però no sempre som capaços d’assolir aquelles fites que ens havíem marcat, això a part de causar frustració fa que moltes vegades no ens fixem en les petites coses de cada dia i són les petites coses de cada dia pel que hem de donar gràcies a Déu. N’hi ha tantes!


Aquí van alguns exemples:

Ara que ja comença a clarejar més d’hora, començar a sentir cantar els ocells. Ja es comença a intuir la primavera! Els ametllers ja estan florits.

Veure com una mare acarona el seu nadó. Veure uns nens com juguen.


Arribar a la feina i desitjar-se bon dia amb els companys. Compartir l’estona del cafè amb una colla. Passejar amb els amics.

Al tornar a casa, escoltar a la família.

Abans d’anar a dormir una mica de pregària.


Totes aquestes coses que són tan rutinàries i que moltes vegades no els donem cap valor, en tenen molt més del que ens pensem, perquè són la porta d’entrada cap a l’altre. El tracte amable dels uns cap a els altres facilita les relacions, les fa més fàcils.

Tal com diu Sant Pau als Filipencs: “Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop” (Fl 4, 5)

dissabte, 10 de març del 2012

Només us demano que el mireu (1)

Anunciem la vostra mort,
confessem la vostra Resurrecció
i esperem el vostre retorn, Senyor Jesús.


Ningú pot acreditar la bellesa. No hi ha arguments d’autoritat. Una melodia o un paisatge és bonic no perquè t’ho diguin, sinó perquè ho és per sí mateix i en sí mateix. No et poden convèncer mai què alguna cosa és bella si abans tu no l’has vist i l’has experimentat. I la Bellesa et pren, quasi aterradora, t’imposa, et fascina i et rendeix. No sóc jo que dic que això o allò és bell, sinó que és la bellesa que ve cap a mi. Es que hi pot haver un acte més bell que l’amor? Es que hi ha res que sigui més bell que l’amor de Déu? Es que hi ha res més adorable aquí a la terra?

I Dosteievski, en la seva novela els Germans Karamàzov, fa dir al germà petit Alioixa, que no «no hi ha res més bell que el Crist Crucificat» i que «AQUESTA BELLESA SALVARÀ EL MÓN». Velázquez, en el seu Crist crucificat (és una obra única i fins i tot estranya) sap captar el moment de la mort del Senyor. Diu que el gran pintor en un moment donat va llençar el pinzell i el va tirar, arravatat i impossible davant de la imatge que pintava...

Jo no creuria en altre Déu que no fos aquest. Oh rostre de Jesús, velat de llàgrimes i de sang. Instant sublim en què el teu cap va reclinar-se sobre el teu pit, cap a dins de les profunditats del Pare. Cap al seu interior. Oh Glòria de la Trinitat!!! Oh Jesús!!! Ets nostre i nosaltres som teus. Oh instant imperceptible en què la humanitat entra dins de Déu i ens obre el Regne! In manus tuas, Pater, commendo spiritum meum. I la nafra del teu costat obert roman, Jesús, com un riu de misericòrdia que ho emplena tot i raja com una torrentada de gràcia pels segles dels segles. I els cristians hem de proclamar la Mort del Senyor. Algú ha de proclamar aquesta Mort, altrament en aquest món no hi hauria esperança.

Aquesta és la feina dels cristians: Anunciar que el Crist ha mort per nosaltres. Ell, veritable Déu i veritable home. Ell que ens fa passar a tots del finit a l’INFINIT. Intenteu de fer pregària amb la gran música de Ennio Morricone, en la gran pel·lícula The Mission. Us la posem. Però, sobretot, els qui fem el Blog, us preguem que mireu la imatge de Jesús. Només mirar-la. Com deia Santa Teresa de Jesús: «Només us demano això, que el mireu» Aquesta meditació l’he escrita aquesta tarda de divendres de Quaresma en què els cristians de la Parròquia han meditat amorosament el Camí de la Creu i han cantat el Stabat Mater. Alguns fidels tenien llàgrimes als ulls quan veneraven la Santa Creu.

dimecres, 7 de març del 2012

Tanqueu els ulls i escolteu...

Fa molt de temps que estic enamorat del Incarnatus est de Mozart. Es troba en la Gran Missa en Do menor. Es una ària sublim. Si anéssim a Natzaret veuríem aquell lloc que fa brollar llàgrimes dels ulls, on el Verb es va fer carn. Només Mozart ho podia cantar amb una melodia meravellosa i única. Insuperable.


Oh sí, el Verb de Déu es va fer home, en el temps, en un moment de temps, i no fora del temps, i d’aleshores, hi un temps abans i un temps després. Déu no va abandonar el món des del big bang original. Li dóna el Fill, allò que estima més. I ho fa per amor a nosaltres. Per amor a tu i a mi. Aquesta ària la va composar el cor catòlic de Mozart, però, de fet, Maria, la noia d’ulls clars, la va escriure en les seves entranyes. I ressona així pels segles dels segles. Es un cant en estat pur, quan tota la tensió de l’home s’allibera en la puresa original. Es una riuada de pau i d’estupor quer neix del cor agraït. Com un primer dia de la creació.

I tot ha canviat i el Crist ens fa passar del finit a l’Infinit. I no pren res de la nostra humanitat. Del que hem viscut, del que hem estimat, del que hem plorat. I també del que hem rigut. Entra en la història (també en la meva), la pren i la porta cap a Déu. I, quan tanquem els ulls per sempre en aquest món, ens trobarem AQUELL QUE ENS HA ESTIMAT DES DE SEMPRE. Llavors veurem Déu que obre la seva agenda i veurem tot el que ha fet per nosaltres, a cada temps, a cada moment de la nostra vida. Tot ens serà retornat, en la mateixa mesura del que hem estimat. I més encara, amb escreix.

diumenge, 4 de març del 2012

Carta pastoral del mossèn. Quaresma 2012

A totes les misses d’avui diumenge, dia 4 de març, s’ha repartit una Carta pastoral que ha escrit el nostre mossèn per a tots els fidels de la Parròquia en ocasió de la Quaresma d’aquest any 2012.

També l’hem posat aquí al blog. Si aneu a la barra lateral que tenim a l’esquerra de la pantalla, sota la informació d'El temps a Reus, veureu un títol vermell que posa DOCUMENTS seguit de la llista de tots els que podeu consultar. El primer que trobareu és aquesta Carta pastoral. Hi podeu accedir amb un simple clic al damunt del títol.

dijous, 1 de març del 2012

La bella pregària de Quaresma, anomenada el Cànon penitencial de Sant Efrem

Sant Efrem era un diaca de l’antiguitat cristiana, que va composar aquesta pregària. Es una pregària molt senzilla i de cap volada literària i que la tradició més antiga de l’Església vol que la resem durant la Quaresma. Això sí, cada dia. Us recomano que la reseu. No sé que té, però et canvia el cor. Proveu-ho. Penseu que durant segles i segles aquesta pregària quaresmal ha estat dita pels cristians durant el temps de la Quaresma. Té alguna cosa de l’Esperit Sant que la inspira (Imprimiu-la)

Mestre i Senyor de la meva vida,
deslliureu-me
de l’esperit de la peresa,
de la tristesa i del descoratjament,
de la pròpia voluntat,
de les paraules vanes.

Però l’esperit de castedat,
d’humilitat,
de paciència
i d’amor,
atorgueu-lo al vostre(a) servent(a)

Oh Déu meu i rei meu,
feu que vegi els meus propis pecats
i que no judiqui el meu proïsme,
car vós sou beneït pels segles dels segles.

Amén.