divendres, 19 d’abril de 2019

El més valuós que hi ha dins una Catedral és un tros de pa.

S’havien cantat les Vespres del Dilluns Sant i celebrada la Missa i, quan es disposaven a tancar la Catedral, se n’adonen que a les cobertes del sostre hi havia foc. Un inici d’incendi que hagués pogut esdevenir fatal. L’esglai al cor de tots, els bombers (les soldats du feu, que diuen a França) s’apressaven amb força, intel·ligència i amb un gran amor per a salvar la seva Catedral. Els joves catòlics de París es posaren a pregar en grups molt nombrosos, demanant a la Mare de Déu pel treball dels bombers i perquè no prenguessin mal. 



El capellà de guàrdia dels bombers, ell mateix també bomber, el P. Fournier, amb un grup d’oficials s’endinsà valent dins del temple fumejant, envoltat de flames, visibles cada vegada més perquè la nit queia. Sense dubtar-ho el P. Fournier va anar directe a salvar el Santíssim Sagrament i la relíquia més preuada: La corona d’espines del Senyor. Mentre ho fa se n’adona que les flames ja entren en una de les torres de la façana i ell amb un immens amor dóna la benedicció amb el Santíssim Sagrament.
De manera prodigiosa el foc no tira endavant per aquest lloc que hagués pogut ser fatal. Ell mateix en el you tube que annexem en dóna testimoni, amb senzillesa de cor i sense fer l’heroi.


La gent resta esglaiada per la notícia increïble: La nostra Catedral s’està cremant. Totes les Esglésies de París queden obertes i els fidels entren a resar i les campanes, pel manament de l’arquebisbe de París, Mons Michel Aupetit, sonen.


Arquebisbe de Paris Mons Michel Aupetit

La bona alcaldessa de París i el president de la Republica es fan presents immediatament, fent costat a l’arquebisbe Michel i al rector del temple. Emmanuel Macron, visiblement emocionat, dóna suport a la comunitat catòlica en un dia en què ja havia començat la Setmana Santa.

Certament hi ha una diferència entre miracle i prodigi. No hi hagué miracles, però si que hi hagué prodigis. Prodigis com que l’estructura dels murs de la Catedral s’ha mantingut ferma, que cap bomber de París va prendre mal, amb una intervenció tan difícil, que el cèlebre orgue (8000 tubs) s’ha conservat, que la imatge bellíssima de la Mare de Déu (Notre Dame de Paris), ha restat intacta, incòlume, també l’altar i que en les tenebres de fum la creu daurada de l’absis es mantingué ferma i visible, quasi resplendent enmig de la desolació. 


Recordem que davant d’aquesta imatge es va convertir Paul Claudel. Hagués pogut ser pitjor i la destrucció hagués pogut ser total. Però és possible pensar en una reconstrucció. França és un país de constructors, va dir el President.

La reacció dels catòlics de França fou unànime. Ells saben que l’Església està feta de pedres vives, però que les pedres de la Catedral, els representaven a ells. Com també representaven una comunió en la història. L’Església de França és la “Filla primogènita” de l’Església, ja que fou la primera nació que acceptà el baptisme. L’Església de França no ha caigut en cap heretgia postmoderna i està molt renovada i viu sota el signe de la Presència del Senyor en l’Eucaristia i la devoció a la Mare de Déu, invocada en tants llocs del gran país, entre tots el més cèlebre, el de Lourdes.



L’Arquebisbe de París, Michel Aupetit, que abans de ser capellà havia exercit de metge, va dir, quan li van preguntar, sobre el que era el més valuós per ell de la Catedral cremada, va respondre: Un tros de Pa, que és el Cos de Crist, (un morceau du pain). 

París, el món, la vella Europa, amb les arrels cristianes, va plorar l’incendi de la Catedral parisenca, no perquè fos un monument artístic (no hi hagués hagut la mateixa emoció si s’hagués incendiat el Louvre, per exemple), ni per ser un centre cultural, sinó perquè porta el símbol de la fe d’Europa, de la seva ànima cristiana. En aquest sentit ha esdevingut un signe per a fer-hi moltes consideracions, tant presents en aquests dies en la premsa europea. Una catedral del segle XII i XIII (del temps de sant Bernat), implica la continuïtat en una història, que, si de cap, desapareix, es crea el buit espiritual. Per això l’incendi provocà tant d’estupor.



No és un prodigi, a l'inrevés, era d'esperar, que tots els que representen el pensament dominant a occident es lamentin per la pèrdua d'aquest símbol 'cultural', 'artístic', 'històric', fent equilibrismes per evitar esmentar la nostra fe, que és l'única cosa que importava als homes que van trigar més d'un segle a aixecar la catedral. Així els vergonyosos mitjans de comunicació de Catalunya. En el nostre país hauríem d’aprendre del laïcisme, sa i equilibrat de França.


No és lògic pensar que una ciutat de 50.000 habitants, com era el Paris de l'època, sense mitjans tecnològics ni suficient acumulació de capital, construís semblant prodigi de pedra, tal oració col·lectiva, pensant en 'l'art', la 'història' o 'la cultura'. Volien fer una casa digna per a un Déu que es fa pa i vi, i la “resta” ens ha estat donat de més a més.


Ens unim en al pregària amb l’estimada Església de França, admirable per la seva vitalitat i pionera del que serà l’Església en el nostre país en els anys que vindran (segurament molts de nosaltres ja no hi serem). Les Catedrals a França són de l’Estat, no hi faltaran els mitjans i ben aviat la Catedral serà reconstruïda, encara més preciosa i com un signe d’una Església nova que es renova sempre en Crist. Els poderosos d’aquest món presumiran dels donatius, però qualsevol donatiu o almoina d’un fidel de França tindrà més valor que els primers, que haurien de tenir la mateixa generositat per erradicar la fam en el món. La glòria de Déu no resplendeix primer amb els edificis, sinó en qualsevol persona humana.

El qui escriu aquesta crònica estima molt la aquesta Catedral, que encara que només hi ha estat una sola vegada, va tenir el goig de celebrar la Santa Missa i participar de les Vespres i invocar amb tot el cor a Santa Maria.