RECÉS DE QUARESMA (Segona part)

EL DO DE LA PREGÀRIA

La pregària és entrar en el món de Déu, una excursió dins de l’eternitat. Un registre nou. Un idioma nou. Per pregar cal una gran humilitat i una gran sinceritat de cor. Cal pregar des de la veritat de la nostra vida. No hi ha aparences davant Déu.

La pregària és retrobar-te a la presència de Déu. És un impuls del cor, un desig. És estar davant del qui ens estima. Tot l’amor ve del Senyor i arriba a cadascú en plenitud. No hi ha distància entre Déu i nosaltres. L’amor de Déu ha estat vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens ha estat donat (Rm 5:5). És llavors que l’Esperit Sant s’uneix al nostre esperit per clamar a Déu: Pare! Font d’amor. Principi i plenitud de tot!

Tothom pot pregar, el just i el pecador. Tots estan admesos a la pregària.

Santa Teresa de Jesús és mestra de pregària. Quan parla de la voluntat i del cansament que suposar anar a buscar l’aigua al riu o fent anar els catúfols. Però arriba moment que l’aigua cau del cel. L’Esperit Sant entra en el cor de la persona. Un Esperit que ja té des del seu baptisme, però que es manifesta com do conscient. Cal demanar-ho. Una persona ha quedat il·luminada, ha estat encesa per una “centellica”.

Dóna’m el do de la pregària, Senyor. Cal demanar-ho amb insistència, incansables. Però és una pregària que hem de fer. Ningú pot forçar els dons de Déu. Ve quan el Senyor ho vol. Una persona entra en el misteri de l’amor, en un jardí, en un hort amarat d’aigua. Arriba dia en què un se sent ple de l’amor de Déu, res canvia en la seva vida, però tot és nou. Si no ve el do, cal esperar i no passa res. És un estar quiet davant del Senyor per veure si et deixen entrar. Hem oblidat tant l’acompanyament espiritual. No hi ha mestres de l’Esperit. Els esdeveniments de la vida són sempre motiu de discerniment: què és el que et demana el Senyor amb el que t’ha passat? Què és el que t’ha dit el Senyor amb aquest esdeveniment?

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió i no troba resistència llavors brolla la pregària, humil, senzilla, pobra. Són els gemecs de l’Esperit i les paraules inefables: Que sigui així, Senyor! Veniu, Senyor Jesús! Tingueu pietat de mi, Senyor Jesús! Us lloo amb tot el meu cor! Tinc alegria duins meu, perquè hi ets tu, Senyor meu! És com un estar enamorat. Ja no vols pregar, et trobes que pregues.

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la caritat humil i et dóna sentiments de compassió. La mirada sobre la realitat i les persones canvia. Ja no és com la veus tu, sinó com ho veu el Senyor.

Quan l’Esperit Sant entra en el cor d’un creient i en pren possessió, brolla la confiança, la certesa de què tot està en mans de Déu. Això provoca una alegria nova, molt íntima.

Quan l’Esperit Sant entra dins del cor d’un creient i en pren possessió, brolla un camí nou a fer. Un camí de la vida, fet d’amor i que es complau en allò petit, fins i tot en allò amagat. És un caminar amb Jesús, sempre, cada dia. “Només tinc avui per estimar-te, Senyor” deia la petita Teresa de l’Infant Jesús. De tot en fa una ofrena joiosa, una participació en la creu del Senyor.

RECÉS DE QUARESMA (Primera part)

El dia 17 de febrer, Mn. Rafael va predicar un recés als fidels de les Parròquies de Reus. Recollim el material emprat, tal com li varen demanar, per a l’ús de tots aquells que hi estiguin interessats.

El silenci és un do del Senyor. Un regal. Ens fa bé el silenci perquè ens permet de mirar endins i trobar el cor on conflueix la memòria, la intel·ligència i el sentiment. Habitem tant en l’exterior que ens bo entrar dins del cor, alli on som radicalment nosaltres, únics, intransferibles, persona individual i irrepetibles. Sant Agustí en les seves Confessions ens diu meravellat: "vaig passar anys i anys buscant-te a fora, oh Déu, i eres en mi, dins meu. Allí m’esperaves". O sant Ignasi d’Antioquia que escriu a les seves cartes des del vaixell que el portava al martiri: “Si poso l’orella dins del meu cor sento un riu impetuós que crida: Vine cap al Pare”. O l’apotegma dels Pares: “Vol aprendre a pregar i no aguanta el silenci”. O el matrimoni que passeja que seu en un banc del passeig de la platja: Ja ens ho hem dit tot, però ens donem la mà. Entrar en el silenci és entrar en el temple interior. Ho hem après de Jesús que li agradava de retrobar en el silenci de les nits i de les aurores la Presència del Pare o el seu sojorn en el desert. He vingut per pregar, he vingut per estar quiet davant del Senyor.

Déu és. Fem l’elogi de Déu. Ell és una cançó infinita d’amor. Un adagio que ressona sempre. Infinit. Amor gratuït, immens... com el curs de les esferes celestials: El cel parla de la glòria de Déu. Compassió pura. Amor més enllà d’allò degut i merescut. Fins i tot més enllà de la fe. (Escoltem l’adagio).

L’amor infinit s’ha compadit de nosaltres i ha vingut a l’encontre (ha estat una bogeria increïble). S’ha dibuixat en un Infant, s’ha dibuixat en un Noi, s’ha dibuixat en la claror del cel de Galilea, s’ha dibuixat i s’ha definit clarament en la seva Creu. Allí roman. Ell ens ha explicat la paràbola dels mils retorns. Una paràbola que només de començar-la ja fa tendresa. Un pare tenia dos fills... els creients durant la Quaresma s’identifiquen amb el fill pròdig ... lluny de Déu he caminat per aquesta vida i cadascú sap com és la seva vida (la meva vida ha estat així). Potser no com l’hagués volgut o somniat.

He caminat per aquesta terra, he conegut aquests fangs (totes les ferides del cor, el mal que hem fet o el mal que ens han fet, de vegades han ferit un infant). Però sempre el cristià enyora la casa del Pare, ell sap que és l’amor pur. Torna a casa, torna a Déu sempre. Amb els anys un sap que un ja no pot viure fora de l’abast de la misericòrdia de Déu. Com la petita Còrdula de la llegenda de santa Úrsula. Sap que el Pare l’espera, que no li retraurà res. Només l’abraçarà. Tindrà goig: Només perquè ha tornat. Pasqua és el temps del retrobament, de l’aliança retrobada: l’anell de fill, el vestit nou del baptisme, el calçat de l’home lliure i el banquet. En la paràbola hi som tots. El fill que marxa, l’hereu i el pare de misericòrdia. Tots aquests sentiments ens habiten al llarg de la vida.

Per altra banda hi ha un creixement espiritual. Cadascú té una història amb Déu, és una història d’amor. Cadascú té una història de salvació per explicar. Com Jesús amb la samaritana prop del pou de Jacob. Molt sovint la vida cristiana arriba a un límit com estancada. Com exhaurida. Sí, preguem, anem a missa, escoltem la predicació, un perdre el gust per a la pregària, les temptacions contra la fe: de què em serveix ser creient? Si tants han marxat. Si tot sembla que s’acabi. És un moment molt delicat, un moment en què ens podem perdre molts anys com a creients. No dic perdre la fe, sinó perdre la vivència de la fe. Ens sentim com abandonats entre el cel i la terra. Llavors a un creient se li ha d’explicar que la seva vida no és lluny de Déu, que passa per la prova de la fe, que es l’hora de mostrar que estima Déu per a ell mateix, no per sí mateix. Com en la pregària de petició: Quantes vegades hem demanat a Déu pel nostre bé i pel bé dels altres i hem tingut com a resposta el silenci! Tot i així el Senyor escolta les pregàries quan ell vol. Ha d’esperar allí, en silenci. Ha d’aprendre a estar quiet davant del Senyor i el Senyor ve a ell i l’estima i li diu: Jo sé de la teva vida, sé del que has volgut estimar, ets preciós als meus ulls i et dono la vida. Sempre he estat en tu, t’he fet signes de la meva presència i tu no te n’adonaves. Jo he viscut tot el que has viscut en mi.

ARA ENS POSEM DAVANT DEL SENYOR

Tanca els ulls, mira endins i mira el Sagrament. Sense res. Com si estiguessis sol en l’univers. Escolta el batec del cor. Digués al Senyor: Sóc aquí, Senyor. Sóc un cristià. Porto el teu nom. Tu em coneixes més que no pas jo a mi mateix. Sóc el teu deixeble/a. Mirar aquell que ens mira. Demana la gràcia de l’Esperit Sant. Has de sentir la mirada de Jesús sobre la teva vida. Com et mira el Senyor?

Fes memòria de la teva vida, de la teva infància, dels teus jocs, de les teves rialles. Pensa en els teus pares. Pensa en l’alegria del dia que vas néixer i el dia que et van batejar i fes memòria a la seva presència dels teus amors. Quins han estat els moments més joiosos de la teva vida? També els moments més tristos? Què és el que et fa patir, què enyores més? Qui t’ha fet mal a la vida? Què et costa de perdonar? Quines ferides portes dins del teu cor?

Fes ofrena de la teva vida al Senyor, fes-li aquest regal. Així ha estat la meva vida davant teu. Et regalo les meves llàgrimes i les meves rialles. Et confio el meu passat, el meu present i el meu futur i tots els qui estimo. T’ho dono tot. No em retreus res. Només vull la teva abraçada, Jesús meu. Et confio els qui estimo ja siguin al cel o a la terra. Què és el que em demanes, Jesús meu?

Guarda aquestes preguntes, a casa, anota els sentiments de la teva pregària.

(.../...)

Seguint el Mestre.- Diumenge I de Quaresma (Cicle B)

Lectura de l'evangeli segons sant Marc
Mc 1,12-15
Era temptat per Satanàs i l'alimentaven els àngels

En aquell temps, l'Esperit empenyé Jesús cap al desert, on passà quaranta dies temptat per Satanàs. Vivia entre els animals feréstecs i l'alimentaven els àngels.
Després d'haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu; deia: «Ha arribat l'hora i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova».

Comentari

Com la trompeta que aixecava el campament d’Israel vers la terra promesa, el primer diumenge de Quaresma marca l’inici del camí espiritual de l’Església vers la Pasqua. És un camí que pertany a tots. Tots hem de fer el camí de la Quaresma. Els cristians anem de Pasqua en Pasqua fins a la Pasqua definitiva.

Des de fa molts segles el Primer diumenge de Quaresma es proclama l’Evangeli de les temptacions de Crist (aquest any segons Marc). Això ens indica a tots que el cristià, en el seu camí de fe, coneixerà la temptació.

La primera temptació és deixar de creure. O, encara pitjor, creure i viure com si no creguéssim. Des del lloc existencial on som, tornem al camí de Crist, per on Ell ha passat al davant amb la seva Creu, com quan fem servir un GPS si ens equivoquem de camí. Aquest no ens fa tornar al punt de partida sinó que, des del lloc on som, ens indica la ruta per on hem d’arribar. 

Al desert, com a símbol de l’àmbit on hem de viure la fe, hi ha animals feréstecs (les forces que ens volen fer apartar del bé), però també hi ha àngels (les persones que ens ajuden en el camí de la fe, amb la seva pregària i el seu testimoni).

Per tots ha arribat l’hora de la gràcia. Déu és infinit, però la nostra vida és finita i només tenim aquesta vida per donar fruit per a Ell.

Curiositat: Per què el Dimecres de Cendra?

Antigament la Quaresma començava el Primer diumenge. Pels antics cristians el diumenge no era mai un dia penitencial i, amb bona voluntat, van afegir quatre dies per completar el nombre sagrat de quaranta de l’austeritat de la Quaresma i en record dels quaranta dies que Crist va dejunar en el desert.

Gaudim de la música en aquesta combinació tan poc comú i amb un resultat tan espectacular com és l'orgue i la gralla.

DIMECRES DE CENDRA

A la nostra Parròquia:
MISSA IMPOSICIÓ DE LA CENDRA 12 del migdia.

A la Prioral:
Celebració comunitària a les 8 del vespre.

Us recordem que avui és dia d'abstinència i dejuni

Seguint el Mestre.- Diumenge VI (Cicle B)

S’acostà al leprós i el tocà.

Avui dues jornades eclesials coincideixen, la campanya contra la fam en el món, proposada per la ONG Catòlica Mans Unides i la jornada del Dia del Malalt, en ocasió de la festa de la Mare de Déu de Lourdes. Totes dues tenen en comú el dolor i el sofriment. El sofriment d’una gran part de la humanitat que viu en el desenvolupament, en condicions inhumanes i que apel·la a un ordre de la distribució de la riquesa i dels recursos del planeta d’una manera més justa.

El capital no té entranyes i en pro de la capitalització no hi ha humanitat. Allò important i decisiu és fer diners i més diners. Vet aquí els grans lobbys de l'economia mundial que, sense sentiments, ho sacrifiquen tot en bé dels seus interessos (Pensem en el comerç d’armes, de droga, de la industria farmacèutica).

També avui és el Dia del Malalt que és un cridar l’atenció sobre el món del dolor. Quan algú està malalt greu ho està tota la família i el malalt necessita, a part de l’atenció sanitària, tota l’atenció d’humanitat, un estar al costat d’ell, per animar-lo, per treure-li la tristesa, de saber-se estimat (algú ha pensat en mi i m’ha visitat). Tot això, naturalment no ha de ser aliè a la comunitat cristiana. De què li ve a la comunitat cristiana la seva preocupació pel dolor? Doncs, ben clar, li ve del mateix Senyor.

Per la comunitat eclesial no és arbitrari la qüestió del sofriment en el món. Ho ha de fer, altrament renuncia a la seva identitat. Una Església indiferent al dolor del món, no és ja l’Església de Jesucrist. Aquesta preocupació pel dolor del món ha definit grans models de santedat en la història de l’Església. Li ve del mateix Jesús i amb raó hem escoltat de manera providencialment escaient l’Evangeli d’avui. El Senyor no guarí de lluny el leprós, sinó que -tot i que transgredia la llei- s’hi acostà.

Ens hem d’acostar al món real del dolor amb accions concretes. Altrament aquests grans principis cristians queden sempre teòrics, en l’ordre dels grans principis. Per això és important avui de col·laborar, en la mesura de les possibilitats i deixant que la consciència fixi la generositat, en la col·lecta de Mans Unides, com també és important que la preocupació pels malalts i ancians es concreti en les gestos de tendresa, ja sigui visites, un simple toc de telèfon o de whatsapp vers les persones, ancianes o malaltes i envers les seves famílies. El Papa, citant una frase de l’evangeli, ha escrit la carta quaresmal a l’Església i ens alerta que la maldat serà tant gran a la terra que es refredarà la caritat de la majoria. No deixem que la caritat, l’amor, es refredi en la societat. Si fos així perdríem en humanitat. 

Meditem-ho escoltant el Largo de Handel: Ombra mai fu, que té tantes ressonàncies interiors.

El nostre estimat Saltiri

SALM 1

Feliç l'home que no es guia pels consells*

dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s'asseu al ròdol burleta dels descreguts.

Estima de cor la llei del Senyor,*

la repassa meditant-la nit i dia.

Serà com un arbre arrelat vora l'aigua,*

dóna fruit quan n'és el temps,

i mai no es marceix el seu fullatge;

duu a bon terme tot allò que emprèn.

No serà així la sort dels injustos,*

seran com la palla escampada pel vent.

Els culpables no resistiran al judici,*

cauran els pecadors a l'aplec dels justos.

El Senyor vetlla els camins dels justos,*

I els dels culpables acaben malament.

El Salm 1, Beatus vir, és el pròleg de tot el llibre dels salms. Ja que en la bíblia hebrea no hi ha títol, cal considerar-lo tot ell títol de tots els salms. Sant Jeroni afirma que és el «Pròleg de l’Esperit Sant a tot el saltiri». 

Les venerables paraules del Salm primer obren el salteri. Fa goig i estremiment pensar quants creients i cercadors de Déu han trobat llum en les paraules del primer salm. Es el Salm amb el qual a comencem una i altra vegada la lectura del saltiri i sempre és un goig retrobar-lo. Ja que el Salm primer marca un camí de benaurança obert per tots nosaltres. Són paraules que omplen de reverència interior quan consideres que totes les paraules dels salms són paraules que el Senyor mateix ens ha volgut donar, perquè esdevinguessin per a nosaltres paraules pregades. Totes les paraules dels salms són per a dir amb els llavis i el cor davant del Senyor, en el temple interior de la seva Presència. Totes les pregàries del saltiri són del Senyor Jesús, per aquesta raó són paraules nostres. Per l’encarnació formen part del Logos.

Feliç l'home. El Senyor proclama la benaurança dels enamorats de la Paraula del Senyor; és la benaurança dels qui estimem a Jesucrist. El verset: Estima de cor la llei del Senyor, la repassa meditant-la nit i dia, indica com una mena de constant murmuratio de la Paraula de Déu, l’orant porta sempre al cor i als llavis la Llei de Déu. De fet, tot Israel és el poble de la memòria, el que recorda una i altra vegada les paraules i els esdeveniments de la història salvífica, una història d’aliança. La salmòdia cristiana és continua, inacabada, sempre torna a començar. És incansable l’Església en la pregària dels salms. Quan ja els ha dit tots els torna a començar, és una repetició d’amor.

Una benaurança que és una promesa de fecunditat, ja que el just dóna fruits, talment un arbre arrelat vora el corrent de l’aigua. La sort dels injustos serà com la palla escampada pel vent, que el Messies garbellarà, segons la predicació del Baptista (Mt 3:12).

Serà com un arbre arrelat vora l'aigua. Els enigmes dels salms són revelats en el Nou Testament: el just enamorat de la Llei és el mateix Senyor i l’arbre, arrelat a les aigües de l’amor que venen del Sant Esperit, és la seva santa Creu (v.1:3). Com canta la primera antífona de tot el saltiri: L’arbre de la vida s’ha manifestat en la Creu de Nostre Senyor. Sota aquest arbre volem resar tot el saltiri, perquè a l’ombra d’aquest arbre trobem consol i alegria. És la creu gloriosa del Senyor, de la qual els cristians ens nodrim i per la qual ens delim, les seves arrels ens fan créixer. La cima d’aquest arbre toca el cel, centre del misteri de l’univers, epifania de la Santa Trinitat, arbre de la vida eterna. Sota aquest arbre brollen totes les fonts de la pregària, del desig del Déu viu: Adorem Senyor la vostra creu, lloem i glorifiquem la vostra resurrecció, per aquest arbre ha vingut el goig a tot el món. També recorda les estrofes d’Aureli Prudenci: Nullum uret aestus frondibus  arboris huius, luna nec in nocte neque meridie. Tu planctata micas secus, est ubi cursus aquarum spargis ornatas flore recente comas. (Sota les fulles d’aquest arbre, no hi ha foc que cremi, ni lluna de nit ni sol de dia. Plantat vora la corrent de les aigües, resplandeixes, t’engalanes i floreixen les flors novelles que t’adornen). Es bonic que el salteri comenci amb aquest Salm. 

Junts estem millor, separats estem pitjor.

Els cristians tenim més en comú allò que ens uneix i allò que ens divideix. Explicaré breument el que tenim en comú: la fe dels primers concilis i el Credo dels primers concilis: Tots creiem que Déu és Creador i que Jesús és el Fill de Déu, nascut per obra de l’Esperit Sant de Maria verge. Creiem també que l’Esperit Sant és Déu i que procedeix del Pare (Els orientals diuen pel Fill i els occidentals i del Fill). Tots resem l’oració del Senyor, el Parenostre, també tots tenim el mateix baptisme. Tots tenim el manament d’estimar-nos els uns als altres. 

En les diferències hi ha gestualitat: les Esglésies ortodoxes mantenen la successió apostòlica i la seva Eucaristia és vàlida. Els luterans i calvinistes van abandonar el ministeri sacerdotal i la seva Eucaristia no és vàlida des del punt de vista del magisteri catòlic. Però també cal lloar l’obra dels pastors que han predicat la Paraula de Déu i la prediquen amb amor: el seu culte és al voltant de la Bíblia que estimen i coneixen molt. Els anglicans tenen una història molt peculiar i s’observa retorn al catolicisme romà des dels inicis del segle XX com si s’adonessin de les contradiccions eclesials que porten. 

L’Església catòlica és l’Església Mare, la que no s’ha separat de ningú, la que viu en la consciència de què ve de Pentecostès. La unitat de l’Església és en la història, no en el cor de Déu. En el seu cor tots ja estem units, ja que ell ens estima a tots. També us diré una cosa confidencialment: tots enyoren i estimen el ministeri de Pere! El Papa i la seva significació teològica no els és indiferent! Per exemple, el Patriarca de Contsantinoble (Ankara) no tant sols és germà, sinó amic del Papa Francesc. S’admiren l’un a l’altre.

Hem d’admirar la bellesa de totes les Esglésies. La bellesa de la fe de les Esglésies ortodoxes que s’expressa en la litúrgia, en la iconografia, en el cant. Esglésies veritablement santes que han conegut la persecució i el martiri i han estat fidels en la fe. Aquesta persecució, veritable genocidi, ha arribat fins a la devastació de les esglésies de Síria i és patida en molts països islàmics, recordem els atemptats a les esglésies d'El Caire.

Hem d’admirar la fidelitat dels cristians evangèlics que pateixen la secularitat d’Europa i el buit de Déu en la societat i són fidels en la lectura de la Bíblia i creuen que Crist és el Redemptor.

Hem d’admirar la bellesa de l’Església anglicana que estima el Senyor, és una Església molt missionera, no tant a Anglaterra, sinó als països de l’antic imperi britànic (on havien portat l’Evangeli). Em refereixo a l’Àfrica, a l’Àsia i a Oceania.

El Papa Francesc ha demanat que els cristians es trobin en la pregària i en el compromís per l’evangelització i per la causa de la justícia. Es un camí que es fa pas a pas, gest a gest. Un camí que el Senyor beneeixi i que portarà un dia a la unitat plena. Unitat que no vol dir uniformitat, sinó en la diversitat.

Transcric un fragment del papa Francesc sobre la qüestió ecumènica (no disposem de la versió catalana).

Es un dolor pero hay divisiones, existen cristianos divididos, estamos divididos entre nosotros. Pero todos tenemos algo en común: todos creemos en Jesucristo, el Señor. Todos creemos en el Padre, en el Hijo y en el Espíritu Santo, y todos caminamos juntos, estamos en camino. ¡Ayudémonos unos a otros! Pero tú la piensas así, tú la piensas así... En todas las comunidades hay buenos teólogos, que ellos discutan, que ellos busquen la verdad teológica porque es un deber, pero nosotros caminemos juntos, orando unos por otros y haciendo obras de caridad. Y así hagamos la comunión en camino. Esto se llama ecumenismo espiritual: caminar el camino de la vida todos juntos en nuestra fe, en Jesucristo el Señor. Se dice que no se puede hablar de cosas personales, pero no resisto la tentación. Estamos hablando de comunión... comunión entre nosotros. Y hoy estoy muy agradecido al Señor porque hoy son 70 años desde que hice la Primera Comunión. Pero hacer la primera comunión todos debemos saber que significa entrar en comunión con los demás, en comunión con los hermanos de nuestra Iglesia, pero también en comunión con todos los que pertenecen a comunidades diversas pero creen en Jesús. Agradezcamos al Señor por nuestro Bautismo, agradezcamos al Señor por nuestra comunión, y para que esta comunión termine siendo de todos, juntos.
(https://w2.vatican.va/content/francesco/es/audiences/2014/documents/papa-francesco_20141008_udienza-generale.html)

Ajuda a l'Església necessitada

Dos vídeos que m'han fet plorar

Mirem amb devoció aquests reportatges. Són els cristians que, després de la desolació de la guerra, retornen a casa, a les ciutats de la plana de Mossul. Els vídeos estan editats per la ACN (Ajuda a l’Església necessitada). Aquesta organització és una institució de solidaritat de les més maques de l’Església Catòlica i canalitza ajuts i pregàries per les esglésies que necessiten suport, ara de manera urgent, la cristiandat devastada a Síria i a l’Irak. No hi ha res que entristeixi més que imatges de la Mare de Déu colpides i destrossades. 

Els cristians d’arreu on són tenen l’Esperit Sant i la força de la resurrecció de Jesucrist. Això és un principi d’esperança, d’un tornar a començar sempre. Les generacions se succeeixen, però els qui han passat no queden en l’oblit, queden en Déu, etern present. Allí queden consignats, Els retrobarem en el gran aplec. I ells, els pobres, els foragitats i els perseguits, executaran la sentència que està escrita quan el Senyor torni amb els seus sants. 

Que la Mare de Déu protegeixi la fe dels cristians, germans nostres, que han conegut els horrors de la guerra i de la persecució. Que ella guardi la seva fe i la seva esperança.

Seguint el Mestre.- Diumenge III (Cicle B)

La història de Jesús és la meva

Sóc un catòlic, un que pertany a l’Església, la que està per tot arreu. Cosa increïble, la història de Jesús és un relat obert perquè m’inclou a mi, que sóc el seu deixeble. La mort no situa a Jesús fora de la història, sinó que l’obre a totes les generacions. Enmig de la multitud immensa, en el temps i en l’espai, dels qui han seguit el Senyor hi estic jo, un deixeble més, com tants! Es pot dir que la història de Jesús és meva perquè m’inclou a mi, ja que la seva resurrecció el fa contemporani a tots. 

Quan consagro el pa i el vi de l’Eucaristia m’adono que les paraules, dites en la intimitat del cenacle, tenen una projecció universal, completament eficaç, en el temps i es concreten en la celebració que presideixo, sense mèrit, amb els fidels. Un cristià ha après alguna cosa, només alguna cosa, quan entén que en les paraules: Aquest és el meu cos entregat per vosaltres, hi ha inclosa la seva vida. Ell forma part d’aquest “vosaltres”.

Ell, ho escoltem a l’Evangeli d’avui, venia de Nazaret, dels silencis d’una vida obscura i anònima i es presenta davant del poble amb un missatge: El Regne de Déu és aquí, és el mateix dir: Déu és aquí en la seva persona. És el mateix dir: Hi ha un origen absolut i un final absolut i una presència amorosa que ho envolta tot. Aquesta és la gran notícia: Déu ha vingut al món en Ell, en el Jesús estimat. Ell em demana dues coses: que em converteixi, no és tant sols una conversió moral, sinó que visqui amb la convicció de què Déu és, ara en mi, però també en el meu final. I que visqui la relació amb els altres amb una convicció: l’altre, sigui qui sigui, és algú pel qual Jesús ha donat la vida. Quan un creu en Déu ja no pot viure igual, ja tot canvia. Hi ha una melodia de fons que ho omple tot, com el darrer, el més gran dels paisatges

Escoltem "The Lord bless you and keep you" (Que el Senyor et beneeixi i et guardi). És una composició de música sacra coral, de John Rutter, al qual veiem dirigint en el vídeo, durant The Mark Thallander Foundation Choir Festival, l'any 2008.

Seguint el Mestre.- Diumenge II (Cicle B)

Som una resta, no un residu

La gent moltes vegades diu: Ja ningú va a missa. Però ho diu la gent que no hi ha va. Els qui anem ens adonem que algú encara va a missa. Potser no som tants com voldríem, però som els suficients per cantar la lloança, proclamar la Paraula i celebrar el Banquet del Senyor. Darrera de cadascun d’aquests que va a missa hi ha una història de gràcia i d’amor. Hi ha el do de la fe. I sempre, com una promesa i una penyora, hi ha algun jove, sempre n’hi ha algun (fixeu-vos-hi). Aquests pocs joves són una promesa i un cant a l’esperança. L’altra dia em vaig fixar en un noi i li vaig preguntar: I tu qui ests? Em va dir: Sóc de tal ciutat de Catalunya, em dic amb aquest nom i estudio a Reus per esdevenir pilot d’aviació i va afegir: “I sóc cristià”. Me’n vaig alegrar i en vaig donar gràcies a Déu. També Israel esdevingué una resta, però no era una resta residual, conservava i contenia tota la força de la fe. Conservava les llavors que algun dia floriran en els camps del Senyor, uns camps que floriran per la glòria de Déu. Aquests són els qui guarden les llavors! Ells lloaran el Senyor quan nosaltres no hi siguem i seran veritat les paraules del Salm: D’una generació a l’altra anunciaré la vostra fidelitat!

Aquest diumenge es proclama la crida dels primers deixebles segons l’Evangeli de Joan. Aquesta crida forma part de la seva epifania. Joan proclama Jesús com l’Anyell de Déu i els deixebles el segueixen. La comunitat dels deixebles és la que habita en Jesús. L’Església és la comunitat que ha trobat el Messies i sap que «la gràcia i la veritat» han vingut per ell. El segon diumenge de durant l’any participa encara en els tres cicles de la resplendor de l’Epifania. És a dir, de la glòria del Senyor Jesús que es manifesta en el món. En l’antífona d’entrada es canta encara el càntic nou i en l’antífona de comunió s’exhorta a contemplar al Senyor. Tot cristià és algú que ha estat cridat pel Senyor pel seu nom. Si no hi ha ha un trobament personal amb Jesús de cor a cor no hi ha vida cristiana. La fe esdevé una ideologia i no una vida.

Seguint el Mestre.- Diumenge I (Cicle B)

Diumenge del baptisme del Senyor

El Diumenge del Baptisme del Senyor és el primer Diumenge del cicle ordinari, però, no sense raó teològica, forma part del cicle de l’Epifania i en certa manera és la seva conclusió. És l’inici i la confirmació de la missió del Messies. La glòria del Senyor es manifesta en Jesús de Natzaret que s’acosta al Jordà i entre els pecadors rep, Ell també, el Baptisme de Joan. El Pare proclama la condició del Servent de Déu com el Fill de la seva predilecció: “Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut”. S’indica la presència de l’Esperit Sant en la figura del colom que busca niu i lloc de repòs en a humanitat de Jesús per romandre-hi.

El Baptisme del Senyor es converteix en initium del Misteri de la Pasqua, Ell descendeix al Jordà, el riu que retorna a l’origen (Salm 113,3); és el símbol de la humanitat que se submergeix en la mort de Crist perquè ressusciti a una humanitat nova. La condició de l’home nou és ser fill estimat de Déu amb la participació de l’Esperit Sant (fills en el Fill). El seu Baptisme prefigurava el nostre i per això la col·lecta proclama: “Concediu als vostres fills d’adopció, que han renascut per l’aigua i l’Esperit Sant, de ser sempre dignes de la vostra benevolencia”.

El Baptisme del Senyor es converteix en la primera icona de la gloriosa i vivificant Trinitat de Déu en l’economia salvífica (ad extra): des d’ara sabem quina és la condició de Jesús, el profeta procedent de l'ignot Natzaret, Ell és el Fill estimat de Déu. El Baptisme del Senyor és només el començament del Misteri de la Pasqua, des de llavors Ell es posa al capdavant d’una humanitat pobra i pecadora per conduir-la al Pare pel misteri de la seva Pasqua.

Joan anuncia el qui batejarà amb l’Esperit Sant. El Senyor mateix se submergeix en el Jordà i la Santa Trinitat es manifesta en la veu del Pare i en l’Esperit que “semblant a un colom” davalla sobre Ell.
La segona lectura és fonamental, és l’anunci el kerigma cristià: Jesús de Natzaret és l’Ungit en l’Esperit Sant per alliberar tots els que estaven sota la dominació del mal, Déu era amb Ell.
La teofania del Jordà realitza la profecia del servent de Senyor en la primera lectura i, alhora, del Salm que cantem: “La veu del Senyor es fa sentir sobre les aigües, ve el Senyor sobre les aigües del Jordà”.

Desigs per l'any nou 2018

Primer que tot i abans que tot una felicitacio molt gran des de la Parròquia per l’any nou 2018. Que sigui un any beneït per Déu i que no ens manqui mai la intercessió de la Mare de Déu, a la solemnitat de la qual està dedicat el primer dia de l'any.

Desitgem que en el món hi hagi pau, pau a l’orient, terres crucificades per la guerra de Síria que ha provocat tant de sofriment i mort. Tantes llàgrimes als ulls dels infants.

Desitgem que els immigrants trobin platges de solidaritat i que les portes d’Europa siguin obertes als refugiats.

Desitgem que els que, per raó del procés, es troben presos, siguin alliberats i els càrrecs contra ells siguin retirats. Qui pot desitjar el contrari? Desitgem per a la nostra pàtria, Catalunya, entesa i concòrdia. Que conegui dies de pau i prosperitat.

Desitgem que els qui no tenen treball el trobin. La persona sense treball es pot deshumanitzar. Que la societat es vertebri més i més, de manera solidària, per poder participar dels béns socials.

Desitgem que els malalts retrobin la salut i que els ancians no perdin l’esperança ni els manqui la companyia dels seus. També que els joves mirin el seu futur amb esperança. Un futur que és seu.

Desitgem que el Papa Francesc gaudeixi de força i bona salut per guiar l’Església Catòlica a la llum de l’Esperit Sant.

Desitgem-nos els uns als altres la pau del cor. La pau és el que el Senyor ens ha portat. Pau a la terra als homes i dones de vola voluntat i que el Senyor estima.

Escoltem ara l’Adeste fideles amb la meravellosa veu d'Andrea Bocelli.

"L'Evangeli m'ajuda molt..." Oriol Junqueras

He tingut ocasió de llegir una carta manuscrita de l’Oriol Junqueras, escrita des de la presó, adreçada a un mossèn; com que és una carta privada no es pot divulgar, però puc donar testimoni de la seva fe, entre altres coses es diu: L’Evangeli m’ajuda molt a viure aquesta situació. 

Que ningú s’ho prengui malament i si algú s’ho pren malament que revisi la seva caritat. Més enllà de la situació política de Catalunya ningú pot desitjar que homes justos siguin a la presó, i més encara, sense judici. Cap cristià se’n pot alegrar i hem de desitjar que siguin restablerts a casa seva, a les seves famílies. Sempre hi ha la paraula del Senyor: "Era a la presó, i vinguéreu a veure'm." (Mt 25:36) 

La fiscalia hauria de retirar els càrrecs que han provocat aquesta presó preventiva o no hi haurà pau a Catalunya. Aquest desig no està dictat des de cap posició política (Déu me’n guard de fer-ho des de un àmbit eclesial) sinó que està dictat pel seny i per la caritat. 

Pels qui són objecte de la presó preventiva a Madrid desitgem la seva llibertat,  és, a totes llums, una situació desproporcionada. Preguem per ells i per les seves famílies.

Mn. Rafael Serra

Santa Nit, plàcida nit

Aquesta nadala fou composta la mateixa nit de Nadal de l’any 1816 a l’església d'Oberdorf, a Àustria; és la nadala més universal i fa respecta cantara-la pensant que en les treves de pau, durant les guerres europees, era cantada pels soldats d’un costat i de l’altra conjuntament, en la nit que cessaven els combats; l’endemà continuaven el combat. 

És la Nadala més coneguda, versionada a totes les llengües del món i plena de tendresa; és una adoració del Verb de Déu, fet home i un desig de pau a tot el món. Una pau que desitgem a tots, als de prop i als de lluny. Amb la guerra es perd tot, en la pau es guanya tot. Que escoltant els escolans de Montserrat fem una pregària de pau per tot el món.

Posem un bellíssim poema de Nadal del gran poeta català, llegiu-lo pausadament.

Poema de Nadal de Salvat Papasseit

Sento el fred de la nit i la simbomba fosca.
Aixi el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis que l'empedrat recolza
i els altres que l'avencen tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina prop del braser que crema
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna que m'apar lluna plena
i els recullen les plomes i ja enyoren demà.

Demà posats a la taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som- Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora dels postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Anem a Betlem!

Us posem un vídeo preciós, l’adoració que des de fa segles fan els custodis de sant Francesc a la gruta del naixement de Jesús a Betlem. Canta el germà Alessandro, amb una veu meravellosa, la cèlebre nadala de sant Alfons: Tu scendi delle stelle.

A tots un sant Nadal, ple de la joia de Déu entre nosaltres, Emmanuel per sempre. Benedicció i pau a tots.