dimecres, 3 de maig del 2017

3 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu del Carme de Montbrió del Camp

Estrella del Mar...

La imatge es venera a l’antiga capella de les Monges Carmelites de la Caritat, a l’entrada del poble. A peu de vorera estreta s’entra a la capella, com si entréssim a la casa d’una veïna més. La imatge de la mare de Déu del Carme és bonica i elegantíssima. Porta a les mans un escapulari que vol posar i imposar als fidels, l’escapulari forma part del mantell de la Mare de Déu, que ens posa sota la seva protecció i ens introdueix en els camins de la pregària. Una imatge venerada pels fidels que no l’obliden i l’estimen. 

En aquesta capella moltes noies de Montbrió van aprendre a estimar Jesús. Encara ara hi porten flors de primavera, de mes de maig, posades amb gerros de vidre. La capella enyora les filles de santa Joaquima de Vedruna que ja no tornaran mai més i la seva pregària, també la seva alegria, de quan eren joves. La capella és neoclàssica romanticisme del segle XIX.

Santa Maria, conserveu en mi un cor d'infant, pur i transparent com una font d'aigua.

Feu que el meu cor sigui senzill, que no tasti la tristesa; un cor a punt de donar-se, tendre i compassiu, un cor fidel i generós, que no oblidi cap bé i que no guardi rancúnia de cap mal, doneu-me un cor dolç i humil, que estimi sense esperar ser correspost, joiós de veure's emmirallat en el cor del vostre diví Fill.

Un cor gran i ple de tendresa, que no es tanqui davant de cap ingratitud, que no el fereixi cap indiferència, ple del neguit per la glòria de Jesucrist i ferit pel seu amor amb una ferida que no guareixi fins al cel.

dimarts, 2 de maig del 2017

2 de Maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu de la Roca de Mont-roig

Estrella del Mar...


Encimellada en la roca de pedra vermella, una roca que l’erosió ha treballat de manera característica i formes boniques. Des d’allí es veu l’ampla mar i tot el camp. La visió és corprenedora. També inoblidable. La roca és el Crist on es fonamenta l’Església. Una antiga tradició no documentada parla d’un monestir de monges benedictines. La imatge és del segle XVIII, però l’existència del culte marià allí data de l’època medieval. L’ermita emblanquinada i la de més amunt, la de sant Ramon, es domina des del mar i era pels antics mariners una referència. Els de Mont roig del Camp l’estimen. I la llum allí és netíssima, una llum que sorprenia al gran pintor Miró, que estimava aquest lloc i aquesta imatge de Maria. La imatge és de talla ennegrida. Reposada dues vegades després del 36.

Socorreu a qui us invoca
Sens tardar, Verge Sagrada;
Siau la nostra Advocada,
Verge Santa de la Roca..
Roca sou del Cel tallada
per mans de L´ Esperit Sant,
sobre de Mont-roig posada
en aquest temple tan sant;
puig teniu poder bastant
socorreu a qui us invoca:
siau la nostra advocada....
La Pedra, que el món sosté
de tal Roca fou tallada,
responent a l´Ambaixada
quan l´Àngel Ave us digué;
respongueréu amb gran fe:
ser Esclava a mi em toca:
siau la nostra Advocada....


dilluns, 1 de maig del 2017

1 de maig.- Visita espiritual a la Mare de Déu del Camí de Cambrils

Estrella del Mar...


És la imatge més estimada perquè és la imatge que els meus pares van venerar. Mira al mar i a l’infinit. El Fill només té ulls per la mare. Ella porta l’oreneta a les mans i un niu perquè és el temple de Déu «on fins l’oreneta hi ha trobat niu». Ella és la palmera de Sió que plantada a la casa del Senyor arrela fons i puja amunt. Ella és la Mare del Camí, el Camí que és el Fill. Porta el vel de la presència de Déu i de la seva virginitat. Es la cambrilenca de tota la vida. Venerada pel Cardenal Francesc Vidal i pel beat Isidre Fabregas, rector caritatiu i màrtir, i per generacions de cambrilencs. Uns cambrilencs reberen la unció sacerdotal sota la seva mirada i ella guarda el seu sacerdoci.

L’alt Rei Jaume ja estimava aquest santuari de Maria, prop del camí reial. Els Goigs formen part de l’ànima dels cambrilencs. El so de l’humil campaneta del sumptuós santuari és inconfusible. És una campana humil i que sona neta, com humil i clara fou el cant de Maria en el seu Magnificat. La mirada de Maria imposa per la seva seva serenitat, ella és conscient amb aquest rostre que és la Mare del Fill. Aquesta és la seva missió única, una missió que fa única la seva persona.




Estrella del Mar.- Maig: mes de Maria


Per celebrar el mes de maig, com un pomell de flors quotidià per la Mare de Déu, des del blog visitarem espiritualment santuaris i ermites del bisbat de Tarragona. No totes, només aquelles que miren al litoral en honor al títol marià: «Estrella del mar». És un títol antic que ve de la muntanya del Carmel a Israel i té moltes significacions que ja anirem explicant.


Començarem avui mateix i ens posem el repte de buscar cada dia una Salve Regina diferent al YouTube.

diumenge, 30 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge III de Pasqua o dels deixebles d’Emaús (Cicle A)

En aquest cicle, el tercer diumenge es proclama encara una epifania o cristofania de Crist ressuscitat als deixebles. Avui al camí d’Emaús. Fou el dia mateix de Pasqua que dos deixebles, decebuts, marxaven de Jerusalem i es dirigien a un poblet anomenat Emaús, que es troba a uns onze quilòmetres de la ciutat. Pel camí parlaven dels esdeveniments ocorreguts, enyoraven el Mestre. Un dels dos –diu l’Evangeli- es deia Cleofàs i existeix una tradició molt bonica que diu que eren un matrimoni, ja que en un altre lloc apareix una tal Maria, muller de Cleofàs. Aquesta tradició és antiga i atendible.


Jesús, a qui no coneixen, es posa a caminar amb ells i els pregunta de què parlen. Amb tendresa, l’Evangelista anota que ells «amb un posat trist» contesten que parlen de Jesús de Natzaret, de la seva vida, del molt que l’havien estimat i del molt que havien esperat en Ell. També li expliquen unes estranyes enraonies de que no s’havia trobat el cos en el sepulcre aquell matí, que uns àngels s’havien aparegut i que unes dones asseguraven que era viu, però que ells no l’havien vist.

Llavors Jesús fa de catequista i els explica les escriptures des de Moisès, els profetes, els Salms, referint-se als llocs en que, aquests textos, es refereixen al Messies, la frase clau era aquesta: «No havia de patir tot això el Messies per entrar a la seva glòria?» Justament llavors arriben al poblet i el caminant fa intenció de continuar endavant, però ells li supliquen, quasi forçant-lo, que es quedi amb ells amb aquestes cèlebres paraules: «Queda’t amb nosaltres, que el dia ha començat a declinar». En aquella vesprada passarien coses molt grans.


Hi ha una frase a la que es dóna molt poca importància, quan la té tota, i normalment passa desapercebuda. És aquesta: «Jesús entrà, per quedar-se amb ells». Aquest «quedar-se», en grec implica una idea de presència permanent. Llavors, posant-se a taula, realitza les quatre accions eucarístiques: «prendre el pa, donar gràcies, partir-lo i donar-lo». Quan reben l’Eucaristia el cor se’ls omple de joia, la fe ha vingut, i el reconeixen com a «Senyor». Simplement: «És ell». La seva presència ja no és necessària i el Senyor desapareix dels seus ulls. Ja han combregat, el tenen ja per sempre, s’ha quedat a la casa dels seus cors. Llavors s’adonen de la presència que els abrusava, els era foc, l’Esperit Sant: «No es veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de l’Escriptura?»

Els deixebles, com ara, reconeixen el Senyor des de la fe en les dues taules, la Taula de la Paraula i la Taula de l’Eucaristia. Dues taules que en són una de sola. La reacció és immediata i, sense pensar-ho, retornen a Jerusalem a comunicar la missió: «Hem vist el Senyor». Van arribar a Emaús tristos, i tornen a Jerusalem amb joia. Arriben cansats i decebuts, amb un camí feixuc, tant com tenien el cor, i retornen veloços i joiosos. La nova que havien de comunicar els fa lleuger i curt el camí. Allí es troben amb els onze i amb l’afirmació exegèticament tant tan antiga i originalíssima: «Realment el Senyor ha ressuscitat i s’ha aparegut a Simó». El relat d’Emaús és magistral, és tot l’itinerari de la fe cristiana. Realment evoca a Abraham acollint els dos missatgers sota l’alzina de Mambré. Crist camina en nosaltres, en tots els camins de retorn. En el fons són camins que retornen a Déu. Crist és hoste i pelegrí en nosaltres.

Aquí us deixem una cançó molt maca del grup Canta la Teva Fe que fa referència a aquest Evangeli. A la nostra Parròquia tenim la sort d'haver-la pogut sentir en directe :-))

dijous, 27 d’abril del 2017

Oh, Montserrat, bella muntanya, encara més bella Imatge, estimadíssima!

Les esglésies amb seu a Catalunya celebrem el dia 27 d’abril encara amb sentors de les roses de sant Jordi, la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Al bell mig del Principat i en una muntanya de formes singulars, úniques, que els angelets serrarem, cobertes de romaní, una comunitat de benedictins conserva i venera, com un tresor valuosíssim la santa Imatge que forma part del nostre imaginari dels catalans. Tots els catalans d’una forma o altra porten Montserrat al cor. Ella és la Rosa d’abril i la millor flor de Pasqua.



Poso tots els títols que el Virolai aplica a la Mare de Déu per pregar-los:

Rosa d'abril R/ Pregueu per nosaltres.
Morena de la serra R/ Pregueu per nosaltres.
De Montserrat estel R/ Pregueu per nosaltres.
Reina del Cel que els Serafins baixaren R/ Pregueu per nosaltres.
Alba naixent d'estrelles coronada R/ Pregueu per nosaltres.
Ciutat de Déu que somnià David R/ Pregueu per nosaltres.
Mística Font de l'aigua de la vida R/ Pregueu per nosaltres.
Roser del Cel, que els serafins voltegen R/ Pregueu per nosaltres.
Cedre gentil, del Líban corona R/ Pregueu per nosaltres.
Arbre d'encens, Palmera de Sió R/ Pregueu per nosaltres.

La poesia de Mn. Jacint Verdaguer s’inspira en el capítol 24 del Siràcida, en què l’autor sagrat compara la saviesa present enmig del poble com si habités en un jardí imaginari on arbres flors ho emplena tots dels perfums. Són imatges molt propis de la poesia bíblica. L’Església cristiana, des d’antic, ha aplicat aquestes imatges de la Saviesa de Déu a santa Maria, ella que la «Càtedra de la saviesa» que és el Crist. Els monjos de Montserrat a clar del dia d’avui canten aquesta oda de la Saviesa, dedicant-la a la Mare de Déu.



Ella enmig del paradís, abans perdut i ara retrobat, per obra del Misteri Pasqual del Crist, és enmig del paradís el jardí de saludables perfums, ella (Maria) és la Mare del Bell Amor, el bell Amor, que és Crist. Tot escoltant el Nigra sum (de Pau Casals) dels escolans de Montserrat, recitem aquests versos tant bells de la Sagrada Escriptura, que la litúrgia – amb la seva llibertat – aplica a Santa Maria. Mare dels deixebles estimats del seu Fill. Llegiu aquest text lentament, es fa mel a la boca, pensant amb la Mare de Déu. Ella ha arrelat per sempre ne el nostre poble, que sigui un poble beneït on la vida sigui respectada, els pobres estimats i la llibertat donada i les comunitats eclesials donin el perfum de la caritat.


Del llibre del Siràcida (24:14-21)
Oda a santa Maria

12 M'he arrelat en un poble gloriós,
en la possessió del Senyor tinc la meva heretat.
13 Hi he crescut com un cedre del Líban,
com un xiprer de les muntanyes de l'Hermon.
14 M'hi he fet gran com la palmera d'Enguedí,
com el roser que brota a Jericó,
com la bella olivera de la plana;
com un plàtan hi he crescut.
15 He escampat el meu perfum com el cinnamom i la ginesta,
com una planta de mirra finíssima,
com la resina perfumada de gàlban, ònix i estorac,
i com el fum de l'encens de la tenda santa.
16 He eixamplat les meves branques com una alzina,
branques esplèndides i boniques.
17 Sóc com una vinya que treu brots plens de bellesa,
i les meves flors són esplèndides i abundants.
18 Jo sóc la mare del bell amor i de la veneració de Déu,
del coneixement i de la santa esperança.
Jo ofereixo tots aquests dons als meus fills;
jo estic sempre amb els qui Déu ha escollit.
19 »Veniu a mi, vosaltres que em desitgeu,
i sacieu-vos dels meus fruits.
20 Guardar el meu record és més dolç que la mel,
posseir-me és més dolç que la bresca.

dilluns, 24 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Diumenge de l’Octava Pasqual o de l’Amor Misericordiós (Cicle A)


Aquest diumenge es proclama en els tres cicles Jn 20:19-31. Jesús s’apareix el diumenge de Pasqua a la vesprada. Els deixebles eren a casa «reunits» i tancats per por dels jueus. Amb raó era perillós manifestar-se com a seguidor d’un que havia estat ajusticiat, podrien córrer la mateixa sort. Jesús entrà (per Ell no hi ha cap porta tancada ni paret que impedeixi la llibertat del seu cos espiritual) i es posa «dempeus» i «al mig» (Jesús és sempre el centre, tots en cercle a una distància equidistant envers ell) i els saluda amb el Shalôm. Imagino el goig interior dels apòstols, devien pensar: «És Jesús». Son els esdeveniments fundacionals de l’Església, sense el testimoni dels apòstols no hi cap fe i no hi ha res.

Es presenta amb les marques de la passió per recordar la seva oblació i perquè quedés palès que el qui fou crucificat és el mateix que ha ressuscitat. No és un altre, és el mateix Crist.

La trobada amb el ressuscitat és sempre una missió: «Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres». Després, el Senyor es manifesta com el Déu creador i inspira sobre d’ells l’Esperit Sant, representa la creació de la nova humanitat. És l’Esperit del Pare i seu, és l’Esperit de la mort i de la resurrecció. És important la referència temporal «al cap de vuit dies» perquè indica la celebració setmanal de l’Eucaristia els diumenges (pròpiament és la segona eucaristia de la història), des d’aleshores la successió ha estat ininterrompuda. El diumenge, com diu el Salm 117 «És el dia que ha fet el Senyor». Jesús, per la seva resurrecció ha creat el diumenge, altrament seria un dia qualsevol de la setmana, serà per sempre el dia del Senyor i el dia de l’Església, sense precedents en el món d’Israel i menys en el món pagà, és la institució més genuïnament cristiana.


En aquesta cena s’hi fa present l’apòstol Tomàs, que anticipa el positivisme modern (només el que es veu és real sense entendre que tampoc es veu la música, la bellesa, la bondat...). El Senyor, per tercera vegada els saluda amb la pau divina (éirené), la pau que els havia promès la nit del Dijous Sant. El Senyor s’adreça a Tomàs i li mostra les marques de la passió en el seu cos divinitzat i, quasi compassivament, amb tendresa, li diu «No siguis tan incrèdul, sigues creient». Tomàs queda vençut i rendit i la fe de Tomàs resplendeix com un raig de llum dins del seu cor. Des d’ara sempre serà de Crist i formarà part de la comunitat que joiosament diu: «Hem vist el Senyor». Llavors s’arriba a un moment (punctum saliens) de tot l’Evangeli de Joan, perquè Tomàs fa la professió de fe més alta: «Senyor meu i Déu meu» que vol dir «Tu ets el meu Senyor i el meu Déu», que són títols divins.


El dubte de Tomàs mereix que dels llavis de Jesús brolli l’última i la més gran benaurança, és última i més gran perquè és la que més ens pertany «Feliços els que creuran sense haver vist», des d’ara totes les generacions cristianes posteriors estaran cridades a entrar dins del cenacle per professar la fe en la divinitat de Jesús sense haver vist i el gran prodigi, realment increïble i inaudit, és que els cristians estimem a Jesús sense haver-lo vist mai en aquest món i aquest amor és font d’alegria.

Una altre qüestió que un dia explicarem és el significat de les nafres en el cos del Crist gloriós, que és un tema molt estimat pel Papa Francesc al qual ens ha dit repetides vegades que els pobres, els que sofreixen, els dèbils són la carn de Jesús i en aquesta carn hem de reconèixer les marques de la Passió del Senyor.

Escoltem la bellíssima pregària en forma de cançó "Jo crec en Vós, bon Déu", a càrrec dels Cors i Orquestra dels Amics de la Catedral de Tarragona

divendres, 21 d’abril del 2017

RADIANT DE TANTA RESPLENDOR


Si durant la Quaresma sentíem els planys d’Adam davant de les portes del paradís tancat i perdut, per Pasqua sentim els crits de la seva alegria, pel paradís obert i retrobat. L’Església se sent en els cinquanta dies, sense disminució de goig, agraïda i radiant de tanta llum i resplendor, com una núvia estimada, santificada per la Sang de l’Anyell, convidada al banquet del Regne i plena de gràcia.


El paradís ha estat obert i l’arbre de la vida s’ha manifestat en la creu del Senyor, allí com un aiguaneix brolla incessant la vida. Durant la cinquantena la litúrgia sent com un atractiu per la primera Església, s’hi vol reflectir. Es així que llegeix el Llibre dels Fets, un llibre inacabat perquè cada comunitat haurà d’escriure un capítol del llibre dels apòstols fins que el Senyor torni. En el primer dels anomenats sumaris de la vida de la primera comunitat (que llegíem el diumenge de l’Octava) hi ha com una mena de passivitat dels primers creients. Què feien? Eren constants en l’ensenyament dels apòstols, compartien els béns i participaven de la pregària i de la fracció del Pa. I vivien una existència pasqual, això és, joiosa, humil, donada (amb alegria i senzillesa de cor). La resta ho feia el Senyor: «Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat perquè fossin salvats»


És Ell que fa créixer el seu poble per l’amor difusiu de l’Esperit Sant. Quan una parròquia viu del riu de l’aigua de la vida, que neix als peus de la creu de Jesús, aquesta es renova i els creients veuen les meravelles de Déu que no para d’atreure cap a sí a molts. La comunitat creix des de dins, des de la gràcia i ha vençut a la temptació de quedar-se en els mètodes i institucions (encara que siguin pastorals) i no anar cap a Déu. L’Església és una comunitat de lloança i ningú pot lloar el Senyor sense alegria ni sense la gràcia de l’Esperit Sant. Jesús és el Senyor, el Kýrios, deixem que el Senyor faci conèixer la força poderosa i eficaç de la seva resurrecció (Ef 1:19). Realment és Pasqua florida. Totes les flors, belles i precioses que s’esbatanen en honor de la resurrecció del Senyor.


dimecres, 19 d’abril del 2017

Seguint el Mestre.- Evangeli de Mateu.- Evangeli de la Nit de Pasqua (Cicle A)


L’Evangeli de Mateu de la Resurrecció és encantador. Els Evangelis de Pasqua són els més grans, realment fonamentals, tots els Evangelis de l’any tenen sentit per l’anunci de la Resurrecció, però els de Pasqua són realment la plenitud de l’anunci evangèlic. No hi ha nova més gran que la Resurrecció de Crist.


Passada la festa, quan l’alba encara havia de despuntar, en el crepuscle impressionant del matí de Pasqua, les dues dones, Maria i l’altra Maria, es lleven i se’n van al sepulcre, tallat a la roca. Hi ha una teofania: «L’àngel del Senyor, baixat del cel», que havia fet rodolar la pedra del sepulcre i l’àngel s’hi havia assegut, entronitzat damunt la pedra del sepulcre, a manera d’entronització. El terratrèmol, el segon després del Divendres Sant, estremeix la terra. I l’àngel «resplendia com un llamp i el seu vestit era blanc com la meu». Qui és aquest àngel del Senyor, sinó el Senyor mateix, vencedor de la mort? La tradició més antiga de l’Església de Jerusalem, que conservà els records més antics dels primers dies, anomenava a aquest àngel amb el nom arameu de Mi-ka-el, que vol dir: «Qui com Déu?». Com Déu només ho és el Fill, que com el dia de la seva transfiguració apareix en la seva glòria, resplendent amb la fulgència d’un llamp i amb vestits blancs com la neu. Els guardes se sobresalten i queden com morts per l’esglai. El missatger anuncia la resurrecció.

És la divina tendresa de Déu que sap que les persones davant la manifestació del sobrenatural s’omplen de por que els diu: «No tingueu por, sé que busqueu Jesús, el crucificat». Doncs bé: Aquest ni hi és aquí, ha ressuscitat tal com ho havia predit. Com devia ressonar això en el cor de les dones? De manera incisiva i quasi increïble (ho esperaven tot menys això). No és aquí i no hi serà mai més. Aquest sepulcre està destinat a ser buit per sempre. «Veniu a veure ell on havia estat posat» i «aneu de seguida» a dir als deixebles que «ha ressuscitat d’entre els morts i anirà davant vostre a Galilea». És a dir, quan arribin a Galilea ja li trobaran, i la història que va començar allí, encara no ha acabat, continua i torna a començar. Però elles no caldrà que vagin a Galilea per veure el Senyor (el seu amor a Jesús era massa gran per esperar, elles que esdevenien com la enamorada del llibre dels Càntics que de nit havia sortit per trobar l’amor de la seva vida), el trobaran en el camí. Un camí que fan «amb por, però amb una gran alegria» i corrents (sento el batec del seu cor) per anunciar als deixebles la nova més gran i inesperada.



Mentre corrien pel corriol que pujava a la ciutat, Jesús els sortí al pas i les saluda, dient-los: Shalom, Déu vos guard. Primer l’àngel (el Senyor mateix no recognoscible en la seva glòria i ara, en figura corporal, (ell mateix, amb la seva veu, el crucificat) i, naturalment, les dones «se li acostaren, se li abraçaren els peus i l’adoraren». Prosternades davant del Fill de Déu, que s’apareix als homes «com el sol d’un dia serè». ¿Què donaríem per saber amb quina figura van veure el Senyor? Què podien fer sinó caure als seus peus, com li podien mirar els ulls? Jesús els dóna una missió: «Aneu a dir als meus germans que vagin a Galilea i que allà em veuran». S’acompleix així el salm 21 que Jesús havia començat a pregar a la creu quan el verset 23 es diu: «Anunciaré als meus germans el vostre nom». Els deixebles que havien fugit no tant sols no són rebutjats sinó que els anomena per primera vegada i meravellosament «els meus germans». Nosaltres som d’aquesta descendència, d’aquests germans que reben l’anunci de la resurrecció i talment atletes, a manera de cursa de relleus, l’hem de transmetre, generació rere generació. Les dones, «Maria i l’altra Maria» sempre seran representants del sexe femení, coratjós i capaç de grans amors, amb raó, i com a record, en la disposició més antiga de les esglésies, la banda de l’Evangeli estava reservada a les dones, perquè elles foren les primeres de rebre l’anunci de la Resurrecció.

dimarts, 18 d’abril del 2017

Renovació de les Promeses del Baptisme

Aquesta tarda els nens i nenes que aquest any rebran la Primera Comunió han celebrat la Renovació de les Promeses del Baptisme.

Ha estat una cerimònia bonica i senzilla. Primer, els infants, cada grup a la seva habitació, havien signat amb els seus noms uns ciris pasquals amb una frase referent a la resurrecció de Jesús. Després, a l'església, han fet ofrena d'aquests ciris.


Un jove seminarista, convidat pel Mossèn, els ha explicat la importància de pregar, de parlar amb Déu, i saber el que Ell vol de nosaltres perquè segur que això és el que ens farà més feliços.


Finalment, amb unes candeles enceses, els nens han contestat a les preguntes pròpies de la Renovació de les Promeses del Baptisme, renunciant al mal i afirmant creure en Déu, que és Pare, Fill i Esperit Sant. Llavors, el Mossèn els ha aspergit amb aigua beneïda i hem acabat la cerimònia cantant tots contents.

diumenge, 16 d’abril del 2017

JESÚS ÉS VIU!!

Anem a anunciar, a compartir a revelar que és cert: el Senyor és Viu!!



EN: Let us go back to proclaim, to share, to reveal that it is true: the Lord is alive!
PT: Vamos anunciar, partilhar, revelar que é verdade: o Senhor está Vivo!
ES: Vayamos a anunciar, a compartir, a descubrir que es cierto: el Señor está Vivo!
IT: Andiamo ad annunciare, a condividere, a rivelare che è vero: il Signore è Vivo!
FR: Allons annoncer, partager, révéler que c’est vrai : le Seigneur est vivant!
DE: Gehen wir, um zu verkünden, um mitzuteilen und zu offenbaren, dass es wahr ist: Der Herr lebt!


Copiat de l'Instagram del Papa Francesc

Gaudim d'aquest Al·leluia!!


BONA PASQUA A TOTHOM!!!

dissabte, 15 d’abril del 2017

AVUI, LA VETLLA PASQUAL


Avui, dissabte, a les 10 de la nit, a la nostra Parròquia, celebrem la Vetlla Pasqual, la Missa més maca i més important de l'any.
La nit de Pasqua és nit de joia, alegria i esperança... 
Celebrem-ho tots junts!!



Aquesta és la nit
en què el Senyor, en altre temps,
va treure d’Egipte els nostres pares, els fills d’Israel,
i els va fer passar a peu eixut el Mar Roig.
Aquesta és la nit
que amb el foc d’una columna lluminosa,
esvaí la tenebra del pecat.
Aquesta és la nit
que torna a la gràcia
i associa amb els sants els qui avui,
a tot arreu, separats dels vicis i de la foscor del pecat,
creuen en Crist.
Aquesta és la nit
en què Crist, trencant els lligams de la mort,
ha pujat victoriós dels inferns.

Fragment del Pregó Pasqual

divendres, 14 d’abril del 2017

DIVENDRES SANT



Avui, 14 d’abril, Divendres Sant a la Parròquia:

A 2/4 de 10 del matí, Laudes de l’Ofici de Tenebres.
A les 10 Via Crucis.
A les 2/4 de 6 de la tarda, Celebració de la Passió i Mort del Senyor

(Després de la celebració durant mitja hora silenci pels fidels que vulguin pregar davant de la Creu del Senyor)

dijous, 13 d’abril del 2017

DIJOUS SANT



Avui, 13 d’abril, Dijous Sant. A la Parròquia:

A les 20:30 del vespre.- Missa del Sant Sopar del Senyor
A les 11 de la nit Hora Santa.

(A les 2 de matinada es tancarà la Parròquia)

També dir-vos que avui Dijous hi haurà servei de Confessions des de les 6 de la tarda fins a l’hora de la celebració. Un quart abans de cada celebració hi haurà assaig de cants.

dimecres, 12 d’abril del 2017

EL SENYOR ARRIBA A LA SEVA CIUTAT COM A REI I ESPÓS


El Senyor des de Jericó puja a la ciutat santa. Calia que es complís la profecia de Zacaries: "Digueu a la ciutat de Sió: Mira el teu rei que ve cap a tu; Arriba humilment, muntat en una somera i en un pollí, fill d’un animal de càrrega". Només per acomplir aquesta profecia el Senyor ho prepara tot. Cal que entri com un rei de la pau i així prengui possessió de la seva ciutat.


L’aclama una munió de pobres, aquests posen els mantells (els seus pobres mantells) sobre la pollina i prenen els rams (com si fos la festa dels Tabernacles) i aclamen el profeta de Natzaret amb el salm «Beneït el qui ve en el Nom del Senyor», amb un «hosanna» que pren el cel i la terra.


Comencen així les noces del Rei, la filla de Sió, és l’Església, la beneïda, santificada pel seu Senyor. Són les núpcies del rei amb la seva ciutat, l’Església. Així l’ha estimada.


Disposem-nos a celebrar la Pasqua del Senyor. S’acosten dies molts sants. Tot el que va viure Crist –en els tres dies de la Pasqua– ho va viure per a nosaltres.