Ajuda a l'Església necessitada

Com recordareu, fa unes setmanes, a la nostra Parròquia es va fer una Col·lecta especial per ajudar als cristians de Síria que, amenaçats i perseguits, han de marxar del seu país cap a camps de refugiats a Jordània. Allí la situació cada vegada és més difícil degut a que el número de persones que escapen del terror augmenta cada dia.

La quantitat que vàrem recollir va ser de 3.000 Eur. i es va fer arribar a través de l'Associació depenent de la Santa Seu "Ajuda a l'Església Necessitada". Aquesta organització té com a objectius principals:

- Recaudar fons per a finançar projectes d'ajuda pastoral a diferents països on l'Església està més necessitada, amenaçada o pateix persecució.
- Informar de forma fidedigna i veraç, sensibilitzant a la societat, perquè es conegui la situació de l'Església que pateix i es perseguida a diferents parts del món. Avui en dia, més del vuitanta per cent de les persones perseguides per la seva religió són cristianes.
- Fomentar la pregària per tots aquells que pateixen per la seva fe, pels cristians que estan necessitats i pels missioners.

El nostre donatiu va arribar i hem rebut una carta on així ens ho comuniquen i agraeixen. Som nosaltres qui hem de donar-los les gràcies a ells per aquesta feina magnífica que fan!!

Si feu clic a la imatge, es farà més gran
i ho podreu llegir perfectament.

Si voleu, fent CLIC AQUÍ anireu a una pàgina on hi ha una sèrie de pregàries per fer una setmana d'oració per la pau a Síria. Una pregària general i, a més, una específica per cada dia de la setmana.

Mare de Misericòrdia (I).- El mantell de la Mare de Déu

Santa Maria, el dia vint i cinc de setembre, esdevé la reusenca de tota la vida. Ciutadana i veïna nostra. No deixem d’anar a casa de la mare de Déu aquest dia! Ens espera allí. Mai és per casualitat que un cristià vagi a un santuari de la Mare de Déu. Si hi ha anat és perquè Ella l’ha cridat. Sé de què parlo.

El Santuari de la Mare de Déu a la cruïlla de la carretera que va cap al mar és bonic, elegant i humil. Però allò més valuós és la imatge de Santa Maria, petita i menuda, que en reposa una altra de més antiga (destruïda o perduda en la persecució religiosa del segle XX). Crida l’atenció que la petita imatge de Maria porta un ample mantell que les Cambreres del Santuari canvien segons el temps litúrgic. Es un mantell ample i acollidor.

Vull explicar-vos que el mantell és un element de la iconografia mariana típica i antiga. El mantell significa la protecció maternal de la Mare de Déu. A l’orient es representa d’una altra manera, amb una icona en la qual es veu com la Mare de Déu estén el seu mantell protector sobre el poble de Déu. Aquesta icona que és molt estimada entre els nostres germans de l’orient es diu: «Mare de la Protecció del nostre poble». I aquest mantell que la Mare de Déu porta té a veure amb una antiga pregària a la Mare de Déu que s’anomena «Sota el vostre mantell ens refugiem». Em pregunto i de què ens ha de protegir la Mare de Déu?

Què és el que hem de posar sota la seva protecció? Sota el seu mantell? Us ho diré clarament: «La nostra fe». La fe en Crist no és una adquisició per sempre. La podem perdre, ens la poden prendre o ens la poden fer perdre. Jo aquest any faré aquesta pregària:

Oh Mare de Déu poso sota la vostra protecció la meva fe, la meva vida de cristià. Poso també sota la vostra protecció la fe dels cristians de Reus. Guardeu-la, protegiu-la.

Tot és immens en Déu

Immens vol dir, sense límits. La immensitat és una de les propietats divines. Només Déu és immens. Déu és tot el que té, diu la teologia.

I perquè Déu és immens el cor del creient també tendeix a ser-ho. En cristià tot ha de ser immens. El creient es pura dilatació i possibilitat de dilatació fins a l’Infinit. Ha de ser immensa la seva voluntat de seguir el Crist. Ha de ser immensa la seva pregària. Ha de ser immensa la seva caritat. Ha de ser immensa la seva intel·ligència que s’obre a dimensions insospitades per a molts, Es la raó humana quan pren les ales de la fe. Quan vivim en Crist res és petit ni es fa petit, tot s’obre a una dimensió d’immensitat. Es obrir-se a un cel clar, cercant la llum pura. Temporals i limitats som, però la mort temporal esdevé aquesta eclosió d’immensitat, sempre constreta en aquest món pel cos i el pecat. Deixem que la fe i la gràcia siguin tensió i dinàmica d’immensitat en la nostra vida. La pregària ens posa en un panorama de la vida de l’Esperit en què l’ànima se sent com una gota d’aigua dins de l’oceà o com el més minúscul dels àtoms dins del gran Tot, en el qual Déu és present.

La paradoxa més gran és que la immensitat divina ha adquirit – pel misteri de l’encarnació- un rostre humà, el rostre de Jesús, Senyor i Redemptor nostre. Mozart ho canta bellament i de manera sublim en el seu Incarnatus, escoltem-ho. Hom diu que aquesta aria li xifla al papa Francesc.

No ens desanimem!!

Aquest matí una bona amiga m'ha ensenyat aquest vídeo i immediatament he pensat que el volia posar al blog. Després he pensat que no tan sols al meu blog personal sinó també al de la Parròquia, per compartir-lo amb tots vosaltres, perquè és un exemple magnífic d'una persona molt valenta, d'una persona de fe.

Us presento a Tony Melendez:

Quin càlcul més estrany el de Déu!

Meditació sobre l’Evangeli del Diumenge XXIV del Temps ordinari.


Aquest diumenge ha estat com el diumenge de la misericòrdia. Us recomano tant que llegiu tot el capítol 15 de l’Evangeli de Lluc! Es bellíssim. S’hi manifesta «l’amor entranyable del Pare del cel». Sí, el Senyor ens ve sempre a buscar quan marxem d’ell, quan ens perdem en la nit, quan hem anat a vés saber quines valls de tristesa i de desànim. Quan ens avergonyim de nosaltres mateixos i ens esgarrifem del que hem estat capaços de dir o de fer. O de deixar de fer.

L’Evangeli d’avui és que Déu sempre ens busca i ens cerca i té goig de trobar-nos. Ell és capaç de fer allò que cap pastor faria, deixar les noranta nou ovelles per a cercar la que s’havia perdut. És singular el cor de Déu. És estrany i inquietant. Que una ovella valgui tant com les noranta nou. Que un pecador, un sol pecador, valgui tant, alegri tant, causi tanta joia en el cel com noranta nou justos que no tenen necessitat de penitència...

En què, com, per què una ovella val més que noranta nou? Realment és una mica fort quan es pensa. Déu que ho és tot, ha hagut d’esperar una cosa d’ell, d'aquest pecador, d'aquest no res. De nosaltres, de mi i de tu. Ha estat posat en aquest extrem, s’ha posat en aquest extrem, en peu d’haver d’esperar, de confiar en aquest miserable pecador. D’anar-lo a buscar.

La història de Déu és la de qui no tant sols surt a l’encontre, sinó que es val de totes les estratègies de la seva gràcia per a trobar-nos. No vol que ningú perdi el tren, el darrer tren, el de la seva gran misericòrdia. A tots ens vol en el Regne. No vol que ningú es quedi a l’andana.


Recordem les escenes de la gran pel·lícula religiosa La Misión, dins hi ha la història d’un pecador reconciliat.

El naixement de la Benaurada

Imatge de la Mare de Déu del Camí, venerada amb molt d’amor per tots els cambrilencs, de la Vila i de la platja. Mare de moltes vocacions sacerdotals. El Sr. Cardenal Vidal i Barraquer l’estimava. El Sr. Rector, Mn. Rafael, fou ordenat sacerdot sota la seva mirada. La seva festa es el vuit de setembre.

La festa de la Immaculada Concepció se celebra nou mesos abans de del vuit de setembre; com la festa de l’Encarnació o de l’Anunciació de la mare de Déu se celebra nou mesos abans de Nadal. Se celebra que la vida ha estat engendrada en el si d’unes mares. Anna va engendrar, segons la carn, la benaurada filla d’Israel, Maria; i aquesta va engendrar, per obra de l’Esperit Sant, a Jesús, el Fill de Déu.

Celebrar la vida, el do més gran de Déu!!! Aquesta festa es començà a celebrar a Jerusalem i fins el segle VII no va entrar a la litúrgia de l’occident. A casa nostra és molt arrelada i els santuaris dedicats a la Mare de Déu celebren la seva festa titular: mireu a la nostra arxidiòcesi a quants llocs fan festa; al Camí de Cambrils, a la Riera de les Borges del Camp, a Puigcerber de les Muntanyes d’Alforja; al Loreto d’Ulldemolins, al Tallat de Rocallaura, a la Roca de Mont-roig, a Santa Maria de la Morera de Montsant, a Santa Maria de Cornudella i tants d’altres que ara no recordo.

Però avui també és el nom de moltes dones catalanes que porten el nom de Núria, a les valls de Núria, cobertes de neu tot l’hivern, i a Meritxell del país d’Andorra. A totes les dones que porten el bell nom de la Mare de Déu les felicitem. Els antics himnes litúrgics els agradava saludar aquest dia amb el nom d’Aurora de la nostra salvació. Israel no va conèixer el naixement d’aquella nena, no tingué cap publicitat. Això és el més propi de Déu. Les obres més grans de Déu estan embolcallades del seu silenci. Però Maria és el miracle més gran de Crist. Si no hi hagués el Misteri de Maria en la fe catòlica hi faltaria una cosa ja que ella és el reflex de la salvació cristiana i resplendor de la nova Jerusalem.

Només un infant és digne de cantar un misteri tant gran, és una bellíssima variació de l’antifona: Canteu infants el Senyor de Maria Verge ha nascut el Rei (ex Marie Virgine natus est rex)

Important! Importantíssim!

El Papa Francesc amb un missatge contundent i seriós ha convocat un dia de dejuni i de pregària per la pau en uns dies en què tan amenaçada està a tota la terra. Que tota l’Església pregui per la pau, per intercessió de Maria, Reina de la pau.

LA PARRÒQUIA US CONVIDA,

AQUEST DISSABTE, DIA 7,

DE LES SET DE LA TARDA

FINS A LES VUIT DEL VESPRE

A LA PREGÀRIA PER LA PAU

Ens unirem així a la pregària de l’Església universal, presidida pel Papa Francesc, per a suplicar el do de la pau a les nacions de la terra. Durant la pregària llegirem el missatge del Sant Pare.

Setembre, un nou Curs de Pastoral

El primer de setembre marca el començament de curs a la parròquia. Les activitats ordinàries tornen, també el costum d’entrar al Blog tant de casa i estimar-lo. Cada entrada és una llavor que ens fa créixer en la joia del viure cristià.

Per damunt de tot estimem-nos per professar la fe veritable. I deixem que l’amor del Crist ens faci mirar amb goig tot el que farem per Ell. En definitiva tot el que es fa en una parròquia és de Crist i per Crist. Tornarem a acollir els infants que vindran a catequesi tornarem a preparar amb amor les grans festes de l’any, el Nadal, tant entranyable i la Pasqua tant joiosa, amb aquells temps que els precedeixen, l’alegre Advent i la seriosa Quaresma. Amb amor rebrem els pobres i els estimarem. Amb amor anirem a visitar els ancians i els portarem un regal d’alegria. Amb amor celebrarem l’Eucaristia i estimarem el Senyor i serem solidaris amb les necessitats del món i atents als signes de la quotidianitat per a descobrir allò que ens parla del Déu vivent.

Us proposo quatre certeses, que són quatre conviccions i quatre maneres de fer:

1. Déu estima a tots els homes i dones. És el Déu de tots i el Déu de cadascú. No hi ha cap existència que no sigui estimada per Déu.

2. No treballem per a la Parròquia, treballem pel Regne de Déu. Sortim de tantes programacions i fem amistat amb aquells que són a fora, però que en el cor de Déu estan dins de la parròquia, potser més que nosaltres mateixos.

3. Alegrem-nos cada dia de ser cristians i comencem el dia sota el somriure de la Mare de Déu. Deixem lloc per a Déu en la pregària.

4. Fem feliços els qui tenim al voltant i pensem que dins de la Parròquia ningú hauria d’entristir a ningú. Fem-nos el regal de l’alegria.

SERVIR EL SENYOR ÉS UNA ALEGRIA,

QUE ELL ENS FACI INSTRUMENTS DE LA SEVA PAU

Quina alegria quan em digueren: anem a la casa del Senyor. Augureu la pau a Jerusalem.

Les notícies de l’Orient ens commouen, la interminable i quasi oblidada guerra de Síria i els enfrontaments atroços d’Egipte. La desolació de les esglésies cristianes, (aquesta setmana han cremat trenta sis esglésies d'El Caire)... Visquem intensament la solidaritat amb el sofriment del món, i encara que sembla que nosaltres no podem fer res, sí que podem pregar. La pregària és un signe de comunió i un deixar la història dels homes a les mans de Déu (només a la fi del temps sabrem de l’eficàcia de les nostres pregàries).

Tanta notícia de guerra, de morts i de dolor contrasta amb el pelegrinatge a Terra Santa d’aquest estiu. Es tant gran entrar a la Basílica del Sant Sepulcre, allí en els llocs sants de la redempció (el calvari i el sepulcre de Crist) totes les confessions cristianes hi volen ser. Totes tenen en comú la professió de fe en Crist, Fill de Déu. Quan entres en el Sant Sepulcre (el Senyor em va concedir de celebrar-hi l’Eucaristia) i veneres amb els llavis i el cor la pedra on el Senyor fou dipositat, només és possible una pregària: «Senyor, fes-me sempre, fins al final de la vida:testimoni de la vostra resurrecció».

Preguem , estimats feligresos de Crist Rei de Reus, per la pau a Terra Santa, a Síria, a Egipte... prenem el rosari i resem els Salms:

Compadiu-vos de la filla de Sió i dels seus fills. Es Raquel que plora els seus fills i ningú la pot consolar, perquè ja no hi són.

Per acabar, mirem aquest vídeo en homenatge als serveis de Càritas del Líban:

Teniu la reina a la dreta. El seu vestit és de brocats d'or.

El llibre de l’Apocalipsi és sempre una finestra oberta al cel. El Dia de l’Assumpció de Maria l’obríem per aquelles paraules: Es va veure un signe en el cel, una dona vestida d’estrelles, amb el sol per vestit i la lluna sota el seus peus. Els cristians sempre en la fe quan mirem el cel veiem aquest signe de Maria Immaculada, assumpta i salvada. En Maria no hi ha distància entre el cel i la terra, la seva mort fou un moment més, un passar d’aquest món a Déu. Era i és la plena de gràcia.

Des d’aleshores -diu el concili Vaticà II- esdevé un signe d’esperança i de consol pel poble que peregrina en aquest món. I un far que sempre senyala, en la singladura tumultuosa del món, el port on hem d’arribar, a la pàtria veritable, on finalment tots serem a casa. Visquem aquesta esperança i visquem cada dia el combat de la pregària i de la caritat.

Maria, des d’aleshores, és una nova estrella del cel que il·lumina amb la llum de Crist. Deixem que el sol ens il·lumini al rostre. Maria és el primer dels miracles del Crist, el més gran de tots els miracles. I Maria i l’Església estan estretament unides, és una relació essencial. És Mare de Crist i nostra. És també germana nostra. Gloriosa en la seva Assumpció no oblida mai cap dels seus fills, ens estima i ens cuida. El Papa Francesc ho va pregonar al Santuari de la Aparecida aquest estiu, vegem-ho en aquest vídeo:

L'Assumpció de la Mare de Déu

Navegant per la xarxa trobo aquest text preciós al Blog Goigs i devocions populars... demano permís per copiar-lo i, imaginant que me'l donen, aquí el comparteixo amb vosaltres:

GÒIGS AL GLORIÓS MISTÈRI DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA SMA.

TITULAR DE L'IGLÉSIA PARROQUIAL D'ARDÈVOL Y PATRONA DE LA PARRÒQUIA.

Desde 'l cèl hont exaltada

ens contemplèu Vèrge pía.

Siau la nòstra advocada,

Reyna dels ángels, María.

Vòstre mòrt, tránzit ditxós,

un ángel vos anuncia

de part de Deu, qui l'envía,

y que alegre rebèu vós;

gosarèu de vòstre espòs

y car fill la companyía.

...

Tota hermosa inmaculada

entrèu al cèl trïumfant

y en tròno rich, alt, brillant

sou per Jesús colocada

hont dels ángels saludada

sou per sa reyna y sa guía.

...

D'Ardèvol la parroquial

per sa Titulá' us venera

y de sa Patrona espera

protecció y amor maternal;

defensèula de tot mal

puig en vós tota confía.

Reyna del cèl adorada,

dels pecadors nòrt y guía.

Siau la nostra advocada

reyna dels ángels, María.

I ara cliquem el PLAY d'aquest vídeo per poder gaudir d'un muntatge molt bonic fet amb quadres i imatges clàssics de la Mare de Déu i, de fons, la preciosa melodia de l'Ave Maria de Schubert.

Aquestes imatges fan mal

Molts diumenges posem la tele a dos quarts d'onze per veure i escoltar la Missa que retransmet La-2 de RTVE, en català, des del convent de les Dominiques de Sant Cugat del Vallés. No és que la seguim amb total atenció, és cert, doncs a vegades ens distraiem, estem esmorzant... però la idea és haver escoltat ja les lectures per quan anem a Missa de 12... com una petita preparació "d'estar per casa" i mai millor dit.

Si engeguem el televisor una mica abans, ens trobem amb un programa en castellà que es diu Testimonio. Dura menys de cinc minuts i és molt, molt interessant. Sempre troben alguna persona que explica alguna experiència que val la pena escoltar.

Ahir parlava Fernando de Haro, periodista, autor d'un llibre anomenat "Cristianos y leones" que va sobre la persecució dels cristians a l'actualitat. Les xifres que donava i les imatges que van acompanyar al reportatge eren esfereïdores, i crec que són tan importants que s'han de conèixer.

Aquí al blog ja hem fet algun post sobre aquest tema (com, per exemple, aquí  o aquí) i crec que aquest vídeo explica molt bé tota la situació. Us aviso que algunes imatges són molt dures.

Testimonio - Cristianos y leones

• Testimonio - Cristianos y leones

Mai més la guerra

Aquests dies ha fet setanta-set anys que la ciutat de Reus va conèixer una setmana de terror. Per oblidar. I per desitjar que mai més passi. Aquella setmana que havia començat pacíficament, amb la Fira de Santa Marina, al voltant del Santuari de Misericòrdia, esdevingué terrible i interminable. Les esglésies de Reus incendiades, la imatge de la Mare de Déu de Misericòrdia desapareguda i el Crist de la Sang cremat. Aquella mateixa setmana tres mossèns varen ser assassinats i el Sr. Rector de Montbrió era executat el dia de Sant Jaume a les portes mateix del Santuari de Misericòrdia.

Santuari de Ntra. Sra de la Misericòrdia.
Primers anys del segle XX

La guerra civil havia començat. Ja res tornaria a ser com abans. Enmig de tanta desferra i desolació els cristians recordem el martiri de tants sacerdots, innocents, que morien perdonant els qui els mataven i eren fidels a la seva fe i al seu sacerdoci (cap capellà de l’arxidiòcesi de Tarragona va apostatar). Alguns d’aquests sacerdots seran beatificats el dia 13 d’octubre del 2013.

Els fets d’aquests anys, tan dolorosos, han de ser mirats amb una gran compassió i tenir la certesa que Jesucrist redimeix tota la història, tant la d’un bàndol com la de l’altre, tant la dels botxins com la de les víctimes. Els sacerdots màrtirs, perdonant els seus enemics, són signes de la redempció cristiana. Mai més la guerra i la violència. Per sempre més la pau. Amb la guerra es perd tot i amb la pau tot es guanya.


Escoltem, en memòria seva, com una complanta d’infinita compassió per tantes llàgrimes de la guerra, la música de Haendel

La claredat del mar de Galilea

No us podeu arribar a imaginar la impressió que fa proclamar el Sermó de la Muntanya (les Benaurances) tenint davant dels ulls el Mar de Galilea. És una experiència que he fet, juntament amb un matrimoni amic, al començament d’aquest estiu. La terra d’Israel és el cinquè Evangeli, perquè te n’adones que l’Evangeli d’avui i de sempre fou proclamat en un temps i en un lloc concret i que, veritablement, la Paraula es va fer carn (Joan 1:14) També fou per mi quelcom emocionant dormir una nit a Natzaret i posar-me al llit i pensar “en aquest lloc la Mare de Déu, preciosa entre les dones, també hi va viure i hi va dormir”

Amb els novells esposos, simpàtics i enamoradíssims, anàrem als llocs que s’hi podia anar i als que no es podia anar (pel risc de la situació), intrèpids i valents, tota la geografia del país de Jesús la varem fer nostra.

Natzaret a l'actualitat

Esguardant la bellesa del mar, la lluminositat i les muntanyes de noms bíblics que l’envolten, la Paraula de Jesús, proclamada allí per primera vegada, es fa extraordinàriament suggerent i audible. Israel, i en concret la Galilea, està a l’origen del relat de la nostra Fe (el Messies venia de Galilea, Marc 1:1ss.).

A la ciutat santa de Jerusalem, venerant amb un immens amor, el sepulcre de Jesús i comprovar que, veritablement, el cos de Jesús no hi és. Ha ressuscitat i viu per sempre amb nosaltres.

Quan contemplava el país de Jesús, el record i la pregària constant era la nostra Parròquia de Crist Rei i tenia la certesa que, d’ençà de l’encarnació de Jesús, tota la Terra és Terra Santa i que la nostra Parròquia pot esdevenir una nova Galilea on el Senyor proclama les Benaurances del Regne, crida els seus seguidors i ens convida a viure el seu Evangeli.

Per acabar hem pensat que us farà il·lusió poder escoltar el Parenostre en hebreu, la llengua sagrada de la Bíblia en la qual Jesús pregava.

Revolució al Brasil

El Papa Francesc aquesta setmana és al Brasil per a presidir les Jornades Mundials de la Joventut. Brasil és un gran i bell país, complex des de tots els punts de vista. És una societat que manifesta una gran diferència entre una classe opulent i uns immensos sectors de pobresa. Aquesta és palpable a les anomenades favelas situades al voltant de les grans ciutats. Allí hi viu tanta gent que només té la seva pobresa.

El San Pare, conscient d’aquesta situació, ha fet signes eloqüents d’una Església que vol ser dels pobres i pels pobres. Empra no un cotxe de magnat sinó un senzill utilitari i, sense dubtar-ho, ha volgut començar la seva visita apostòlica al Santuari de la Aparecida (la Mare de Déu dels pobres de Brasil) i ha volgut visitar la favela de Varghina, a la zona nort de Río de Janeiro, on ha proclamat la necessitat d’erradicar les formes de pobresa i d’alienació de l’ésser humà. Hi haurà temps de valorar l’ensenyament del Papa al Brasil, amb les seves paraules i, sobre tot, amb els seus gestos.

Les típiques manifestacions de protesta en contra de les visites papals s’han dissolt, han comprès com mai en la història del papat que, el Papa Francesc és germà i amic dels pobres: és d’ells. Les primeres paraules van ser aquestes: “No porto ni or ni plata, només porto Jesucrist que és l’únic que tinc”.

Els brasilers tenen un gran cor i el Papa Francesc ha entrat dins d’aquest cor. La pluja que acompanya la seva visita és un signe de la benedicció de Déu.