El petó de la Mare de Déu esdevingué una rosa a la galta

Que n’és de bonica la llegenda reusenca que Isabel Besora rebé un petó de la Mare de Déu quan, a la cruïlla del camí del mar, a fora llavors de la ciutat, Maria s’aparegué a aquella noia reusenca. Tant bonica és que la ciutat n’ha fet el seu escut. I la rosa forma part del signe distintiu de la ciutat.

Tot això, és clar, és rondalla i llegenda. Però la rondalla i la llegenda expressen en el llenguatge cristià una veritat que per sí mateixa no troba una altra manera de dir perquè és inefable. El petó de Santa Maria a la pastoreta és un signe d’amor i la permanència d’aquest en la forma bellíssima de la rosa a la seva galta., significa un amor que perdura. I per això s’entén que no es pugui explicar la història de la ciutat de Reus sense la presència del Santuari de Misericòrdia. Seria una omissió greu. I la història de la ciutat quedaria incomplerta.

Un petó i una rosa són els signes de la predilecció de Maria per a nosaltres. I el santuari sempre roman obert, com roman sempre oberta la intercessió de la Mare de Déu que prega per nosaltres, completant així la seva maternitat divina amb la maternitat de tota l’Església.

Mare de Misericòrdia... quin nom més bell! En un món en què no hi ha misericòrdia i ens hem oblidat de compadir-nos els uns als altres, Maria evoca la misericòrdia infinita de Déu i la misericòrdia que els cristians hem de tenir. Compadir-se els uns dels altres, perquè tothom porta el cor ferit per la vida i ningú no és cap super-home. Tots necessitem de la tendresa i de la misericòrdia dels altres.

En un món immisericorde i violent Maria ens convida a participar en la dansa de la Vida que és el Crist, per incorporar en ella la nostra vida morta perquè no estimem. A bescanviar la nostra tristesa, per l’alegria de Jesús, la nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor, aquest amor i la tendresa indescriptible davant de la violència atroç d'aquest món.

Gràcies, Mare, ha de dir cada reusenc i reusenca, pel petó que m’has donat, m’ha estat com una rosa, en conservaré el perfum. El perfum de la caritat, vós que sou Mare de Misericòrdia i Rosa de caritat.

Fe, esperança i caritat

M’agrada voltar per altres blogs, llegir què escriuen els companys d’afició, què pensen, què els agrada... Alguns dels espais més macos que es poden trobar a la xarxa són aquells que estan dedicats a la fotografia. Persones amb mirada sensible ens mostren paisatges, animals, plantes, núvols... Jo en gaudeixo molt!

Un dels meus preferits és l’espai de la Montse, que es diu “Una mica de tot”. Ella és especialista en fixar-se en detalls preciosos que a la majoria de nosaltres ens passarien desapercebuts. Igual posa una foto d’una punta teixida a mà; que una eina antiga; que un gran pany de ferro, ja rovellat però magnífic, mostrant el treball de forja que algú va fer fa molts anys... Al seu blog podem trobar, flors, reflexos d’aigua, textures de fusta...

Avui, quan hi he entrat, m’he trobat amb un post sobre un poblet francès anomenat Lavastrie. La Montse ens ensenya els seus carrers, decorats amb plantes per tot arreu, nets i polits... i llavors em fixo que ahir ja ens va posar un post sobre el mateix poble, i el dedicava a l’església... i una foto, especialement una, m’arriba al cor... Mireu què maca!!

Jo crec, jo espero, jo estimo: Fe, esperança, caritat...

Les dues fotos d'aquest post són de la Montse. Gràcies, maca!!

Matrícula oberta!

Tal com ja us vàrem dir fa uns dies, aquesta propera setmana tindran lloc les inscripcions per catequesi de tots els nivells.

De dilluns a divendres.
De 4 a 6 de la tarda.

El qui no estima és sord i mut

Apunts per a la predicació. Diumenge XXIII del Temps ordinari. Cicle B.

El Senyor venia de la banda del gran mar, havia contemplat el nostre mar, per la banda de Tir i de Sidó, i passant pel país de les deu ciutats, amb un llarg recorregut en el qual va haver de pujar i baixar les muntanyes del Líban, arriba al país de les Deu Ciutats, era un país quasi pagà. I allí guareix amb signes eloqüents un sord i mut. Ho fa discretament. I pronuncia la paraula Effatà que era la llengua materna, i que traduït vol dir: «Obre’t».

Entre molts ensenyaments d’aquest relat podem entendre aquest: l’home que no estima és sord i mut. L’home que viu tancat en sí mateix, que només li interessa el propi jo, sent, però no escolta, parla però no dialoga i no es comunica.


Rebre el do de la fe, des del baptisme, implica que el cristià és capaç d’escoltar als altres i a Déu, i és capaç de parlar amb Déu i amb els altres, en aquella comunicació intensa i veritable, en què el tu és més important que el jo. Podem sentir-ho molt o poc, o a penes, però podem ser sords a la veu de Déu i a la veu dels altres. Podem saber parlar a desdir o podem ser de natural silenciosos, però podem ser muts quan de la boca del cor i dels llavis no som capaços de dir paraules per l’altre, paraules de bondat i podem ser muts davant de Déu, perquè no ens recordem de pregar.

L’home que no estima és sord i mut. Una Església que no estimés seria sorda i muda. Ja no seria capaç d’escoltar el sofriment del món i les seves paraules, abundants, serien dossiers que no llegiria ningú. Avorrits i insuportables. El Senyor aquest diumenge, en aquella intimitat de la fe, se’ns posa al davant i ens diu; Effattà (obre’t) que vol dir, surt de tu, del petit món, mira al teu voltant, escolta i comunica’t. Lloa el teu Déu i digués paraules vives, i que beneeixin i posin pau. I no escampis cendra, sinó llum i pau.

Aquesta és la nostra pregària: Senyor, obriu les nostres oïdes per escoltar-vos a Vós i als altres i obriu la nostra boca per beneir el vostre nom i comunicar pau.

Escoltar l’altre veritablement es deixar espai en el teu cor perquè ell entri en la nostra vida. Qui no recorda la pregària del pobrissó d’Assís: Senyor, feu que prefereixi escoltar que ser escoltat, estimar que ser estimat. Cal ser molt cristià per a dir-la, com ho fou Sant Francesc.

Verge de la vall de Nuria, voltada de soledats

De la vall de Núria i de tot arreu, de tota la geografia del nostre bisbat, del Camí de Cambrils, de la Riera de les Borges, de Puigcerver d’Alforja, de Siurana del Priorat, de la Serra, de Montblanc, de Montserrat, de Núria i de Meritxell a les valls d’Andorra. I de mils i mils de llocs on és venerada la Mare de Jesús, en la festa del seu naixement.

La festa que avui hem celebrat ens ha omplert de joia i arreu els santuaris marians han estat oberts i els fidels que entren i surten amb una gran llibertat, són a casa de la Mare de Déu. I totes les pregàries dites, i la llàntia oferta i l’alegria dels fills i filles de Déu. Avui ha estat un dia que per tota l’Església universal se sent el perfum de la Mare de Déu.

El naixement de la Mare de Déu és una festa universal, celebrada a l’orient i a l’occident. Des de qualsevol santuari llatinoamericà o del Carib a la gran Icona la Mare de Déu de Kazan a Sant Petersburg a Rússia, a Etiòpia, el país de la Mare de Déu. A Polònia, a la gran Germania... a les esglésies de Grècia davant del mar, amb pins olorosos... i als grans santuaris de França. Impossible d’esmentar-los tots, car arreu on hi ha l’Església es venera la Mare de Crist.


A la foto hi ha la gran atleta etiòpica que oferia la medalla d’or a Santa Maria. En aquell país tant pobre els cristians estimen moltíssim a la Mare de Déu. Algú em sabria dir el nom de l’atleta?

Venerar a Maria en tants llocs significa que Maria perquè és la Mare de tots, és la Mare de cada lloc. I cada lloc i cada generació cristiana és vol apropiar la Mare de Jesús. Es així com totes les generacions proclamen benaurada a la Mare del Senyor.

I amb el naixement d’aquell nena, filla de pobres i que seria «mare del Rei», representava com l’aurora al dia, com l’estel del matí que anuncia ja el desvetllar de l’alba. Era Déu que preparava el temple del seu Fill. Aquella nena esdevindria la Mare del Senyor, que l’alletaria i l’acompanyaria des del bressol de Nadal fins a la creu de gran Divendres, en els misteris del goig, del dolor i de la glòria.

Felicitats a totes les qui porten el nom de Núria i a tantes altres, de noms tan diversos, tots bonics. Totes les noies i les dones que porten el nom de Maria són maques i tenen alegria als ulls, perquè participen de la bellesa de la mateixa Mare de Déu.

I us transcric els versos més bells de Joan Maragall, que són els goigs de la Mare de Déu de Núria, llegiu-los i assaboriu-los. Son paraules netes i clares que evoquen la bellesa d’aquella vall. Són dolços a la boca, com la mel ...

(Cliqueu al damunt i la imatge es farà més gran)

Verge de la vall de Núria,
voltada de soledats,
que immòbil en la foscúria,
i en vostres vestits daurats,
oïu la eterna cantúria
del vent i les tempestats:

Verge de la vall de Núria,
a Vós vénen les ciutats.
Vers Vós avancen incertes
per les altes quietuds
i els camins desconeguts
de les grans serres desertes.

Troben rius que naixent van
en els regnes dels pastors,
i remats esquellejant
lentament pasturadors.

Van pels cims celestials
sobre les muntanyes nues...
Les congestes brillen crues
amb blancúries immortals.

Van per augustes carenes
on del buit amb els afanys
troben, abocant-s'hi a penes,
al fons de les valls serenes
les mirades blavoses dels estanys.

I del vent sota la fúria,
menyspreador dels sentits,
amb els sentits desmaiats,
se'n baixen a la foscúria
de la vostra vall de Núria
voltada de soledats.

Aquí ens teniu, Verge tosca,
vagament cercant redós
en el clos misteriós
de vostra capella fosca.

Cau la nit per tot arreu...
nostre cor torna's psalteri
pressentint el sant misteri
tremolós de vostra veu.

Per què ens mireu, Verge santa,
amb aquests ulls tant oberts?
Que demà, quan surti el sol,
tornarem a prendre el vol
per les serres encantades,
i els camins de les cascades
seguirem de sol a sol...

Les cascades, que s’estan
allà lluny canta que canta,
tot trenant y destrenant
llur blancúria ressonant
sobre el negre mur gegant.

Copsats per negres alçaries,
eixordats de la remor,
anirem avall com l'aigua
per les goles solitàries
plenes d'abims y frescor.

Quan a l'última portella
tot el cel s’eixamplarà,
amb alegria novella
veurem la plana més bella
i la verdor que s'hi fa.

A l'hivern, quan neva i plou,
i la ciutat se remou
brillant d'insomnis i fúria,
nostres ulls enlluernats
veuran, allà en la foscúria,
l’immòbil Verge de Núria
voltada de soledats.

Inscripcions catequesi curs 2012-2013

Inscripcions pel proper curs 2012/2013:
Setmana del 17 al 21 de setembre.
De 6 a 8 de la tarda.
Tots els nivells.

He portat cent un currículums per Reus

Una noia aquesta setmana ha vingut a la parròquia. Era jove i bonica. Portava tristesa als ulls. Era de casa. M’ha dit «aquesta setmana» he repartit cent un currículums per la ciutat, cerco treball i no en trobo. Em va entendrir quan m’explicava la seva situació. Li vaig dir: «dóna’m el currículum». I el vaig posar sota les tovalles de l’altar. I vaig demanar al Senyor que l’ajudés i l’acompanyés.

Són tant i tants que venen a la Parròquia a demanar si els podem ajudar a cercar feina. I et sents tant impotent! El treball és la condició del pa de cada dia. Es veritat que l’Església té cura dels necessitats i les nostres Càritas estan plenes de gent. Però trobo a faltar la veu dels nostres bisbes denunciant un ordre injust i recordant els principis elementals de la Doctrina Social de l’Església.

No ploris per perdre el sol,
que les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles. (R. Tagore)

En aquests moments els pastors de l’Església de Catalunya han de parlar. Amb una paraula que il·lumini, que sigui la veu dels qui pateixen, que consoli. No s’han d’inventar paraules noves. La tradició de l’Església ha anat acumulant un tresor de doctrina sobre aquestes situacions. Es hora de proclamar-la. Hi poden haver lleis socialment injustes, i, de fet, hi són. Mai les anomenades «retallades» han de caure sobre els qui tenen menys, per aquí no es comença. Que la història no els ho retregui. La gent ho necessita.


M’ha cridat l’atenció la consciència moral de molts metges que han dit que, malgrat la llei, «ells continuaran atenent els immigrants sense papers» I és just que sigui així. Un metge sempre ha de complir amb el seu codi deontològic. I d’això que han dit alguns metges que els honora tant, els pastors de l’Església no han sabut dir res al poble? De què parlen quan es reuneixen?


Els bisbes de França van fer el Dia de la Mare de Déu un text de la pregària dels fidels per a proclamar a totes les esglésies de França. No és una broma la situació actual de la societat. Hi ha molta gent que pateix. I són de casa. Són fidels nostres.

Deixa’m el volant i deixa que porti la teva vida.

Apunts per a la predicació. Diumenge XXI del Temps Ordinari. Cicle B

Conèixer Jesús en la teva vida és com haver contemplat un paisatge meravellós que ha entrat tant dins dels sentits i ja no ens en podem oblidar mai més. Deixar-lo entrar en la pròpia vida és meravellós, és sentir la presència de l’amic que t’acompanya sempre, fidel, discret i sempre acollidor. Pot passar el temps i podem estar lluny, però Ell sempre hi és. Ell no retreu res. És simplement el qui t’estima, i t’estima sempre. I quan un porta temps en la voluntat de ser fidels al camí de la fe es retroba amb aquesta veritat: «Tot el que he fet, ho he viscut en la meva fe». I això és gran i preciós. Ser cristià és fer confiança en el Senyor i dir-li et deixo el volant i porta tu la meva vida. Tu saps els camins i tu saps el final.

El diàleg de l’Evangeli d’avui arriba a un punt culminant i dramàtic. Ve marcat per la pregunta de Jesús: I vosaltres també voleu marxar? I la resposta de Pere: I on aniríem Senyor? Només vós teniu paraules de Vida eterna. Es dramàtic perquè hi ha una tristesa en la pregunta: també vosaltres voler fer com ells, també em deixareu? I també perquè el Senyor no claudica de res i és com si digués: «Encara que em deixeu sol, jo continuaré el meu camí d’obediència a la missió que el Pare m’ha confiat» Jesús no claudica de res del que ha dit.

L’escena no pertany a aquella història, sinó a la nostra història. Són tants i tants els qui han marxat de l’Església. Moltes vegades sense fer soroll, com de puntetes. Han trobat totes les excuses per a deixar-lo! I la fascinació del món! Si són batejats no ho tenen fàcil, car sempre l’enyoraran! Son fills de Déu i Déu no els abandonarà mai. Sempre els esperarà. I l’Església serà sempre casa seva. Ningú els retraurà res. Ni tampoc ningú els preguntarà per què han marxat! Sempre seran rebuts com a germans i mai com estranys. Són a casa seva.

Carles Ballbé, jugador de l'Atlètic Terrassa i atleta olímpic a Londres amb la selecció espanyola.
El curs vinent entrarà al Seminari.
Es pot dir d’ell: «El hockey perd, però Déu guanya».
Que sigui un bon atleta de Crist
i la Mare de Déu l’acompanyi fins al sacerdoci.
Ell és dels qui no han marxat!

Sí: ¿On aniríem quan no podem més amb la pròpia vida, si és Ell qui ens dóna la força? ¿A qui donaríem les gràcies pel do meravellós dels nostres fills?

A Jesús el poden trobar present en totes les situacions, perquè ell les ha viscudes totes. Fins i tot quan la vida ha arribat al límit del sofriment. Allí hi ha també Jesús amb el seu rostre que consola i dóna pau. Ell ens fa la invitació a participar en la dansa de la Vida, per incorporar en ella la nostra vida, una vida que no és vida si no estimem. Jesús ens convida a bescanviar la nostra tristesa, per la seva alegria. La nostra por per la seva pau, el seu amor per la nostra duresa de cor. Un amor i una tendresa indescriptibles davant de la violència atroç d'aquest món, causada pel pecat. Seguim a Jesús. No marxem lluny d’Ell. Es un camí de llum i de sorpreses.

Us deixo amb la meravellosa música del gran Marco Frisina

Encara ha tingut l'atreviment de beneir-nos...

El passat dotze d’agost va ser el setanta cinquè aniversari de la mort martiri del Bisbe Manuel Borràs, al coll de l’Illa, venint de Montblanc. En aquella tarda de calor l’assassinat era comès. Un bisbe de l’Església era mort vilment i un dels qui l’havien executat, a la nit deia: Encara ha tingut l’atreviment de beneir-nos.


El bisbe Manuel Borràs havia nascut a La Canonja i era un eclesiàstic que finalment fou consagrat i nomenat bisbe auxiliar de Tarragona. Va viure vint i un anys a l’ombra del Cardenal Vidal i Barraquer com un servidor fidel i discret. Després de dinou dies a la presó a Montblanc, sense que ningú es recordés de la seva sort, finalment era executat.

Havent-lo cobert de ramatge, el ruixaren amb gasolina i prengueren foc. Deixaren el cos insepult a la vora de la carretera. Era un home innocent. D’ell i tants d’altres cal que hi referim el text de Marc: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l'evangeli, la salvarà (Mc 8 35)

No la perdé la vida, sinó que la guanyà pel Crist. Per sempre. I amb una bella escaiença el Papa, el dia abans de la Solemnitat dels Apòstols, signava amb mà ferma encara el Decret de Martiri del Bisbe Manuel Borràs i companys. D’aquesta manera es pot procedir a la seva beatificació i el nom del bisbe Manuel i dels seus companys preveres quedarà escrit en el Llibre d’Or i de Sang, que és el Martirologi de l’Església. I ben aviat el poble cristià podrà dir: Beat Bisbe Borràs i companys, pregueu per nosaltres, en la comunió dels sants que uneix l’Església de la terra i del cel.

El martiri del bisbe Borràs, glorificà el Crist, Déu i Senyor nostre. El Cardenal Francesc sense saber-ho emprenia el camí de l’exili, amb una tristesa que l’acompanyà fins a la mort. Fou el martiri del cor. Tant un com l’altre feren la gran ofrena de la seva vida a l’Església de Tarragona, de la qual eren pastors. Llur mort, un in sanguine, l’altre in corde, va ser una benedicció per a la nostra Església. Encara ara som fills de la seva benedicció. De tot cor en donem gràcies a Déu.

L'alegria de l'assumpció de la Mare de Déu

Jo crec que Maria va morir el dia que va veure el seu Fill donant la vida per nosaltres a la creu. Quelcom de mort anticipada hi ha en qualsevol mare que veu la mort del seu propi fill. No hi ha dolor més gran en el món. Però també crec que Maria va ressuscitar el dia de Pasqua, quan va saber que el seu Fill s’havia manifestat com el Vivent. La seva mort temporal ja no va ser res per ella, perquè no hi havia distància dins d’ella entre el cel i la terra. Ja vivia en el seu Fill que era el seu cel! I la seva glòria.

Quan l’estiu fa el ple, Maria, la plena de gràcia és celebrada en l’Església com l’assumpta al cel. La seva Pasqua. La seva Dormició en el Crist. És la glorificació de la humil serventa del Senyor. I esdevé així signe d’esperança certa per tot el poble de Déu que peregrina. Sentors d’alfàbrega i d’espígol perfumen aquest dia. I tot és un crit i un mirar vers el cel. I justament perquè viu en el Crist ella no està lluny de nosaltres. I encara fa de Mare, Mare de tota l’Església. Maria és el primer fruit de la Pasqua de Jesucrist. I l’antiquíssima pregària mariana ressona dins, i molt a dins, del nostre cor: Sota la vostra protecció ens refugiem, oh Santa Mare de Déu, no desoïu les nostres súpliques en les nostres necessitats, de tots els perills deslliureu-nos sempre, Verge i gloriosa i beneïda.

La comunitat dels creients que avui i per tot el món se sent enfortida i consolada per la presència de Maria en el seu pelegrinatge vers Déu. Els creients hauríem de ser com sentirem em la lectura de l’Apocalipsi d’aquesta festa:«els qui guarden els manaments de Déu i mantenen ferm el testimoni de Jesús». Mantenir ferm el testimoni de Jesús: !Quina expressió més maca! Com Maria ho va fer, ella que meditava sempre dins del seu cor les paraules del seu Fill i així acomplia amb la voluntat de Déu.

Es un camí que fem pel desert del món i l’Església se sent com extraditada i lluny del Senyor. Però és un món que hem d’estimar i mirar amb ulls d’amor. Perquè és un món estimat per Déu.

La seva assumpció és com un aval de la nostra pròpia glorificació i de la nostra vida com el trobament definitiu amb Déu Trinitat. Visquem amb alegria i fem les coses petites de cada dia amb amor i un somriure, que faci resplendir la gràcia de Déu que ens habita, així ho aprenem de Maria i dels sants.

La festa de l’Assumpció de la Mare de Déu és una festa d’esperança, que aixeca de nou el campament d’Israel, com un toc de trompeta, i el posa de nou en camí, un camí que avança cap a Déu. En la joia, cantant el Magnificat. Portant sempre l’esperança dins nostre. Que ningú defalleixi, que res ens faci defallir. Maria ha obert abans que nosaltres aquest camí. El seu camí de fe ara es el nostre. La seva glòria, per la bondat de Déu, també ens serà donada. Els nens de la catequesi de la nostra Parròquia els agrada de cantar: Endavant, endavant, amb la Mare de Déu.

Us deixo amb el meravellós Magnificat de la Catedral de Nôtre Dame de París. El to d’aquest es diu «to reial», vol dir de la reialesa de Crist participada per Maria.

El Senyor és la meva força

El Senyor és la meva força,
el Senyor el meu cant.
Ell m'ha estat la salvació,
en Ell confio i no tinc por. (bis)

Tenia posada l'esperança en el Senyor,
i ell, inclinant-se cap a mi,
ha escoltat el meu clam.

M'ha tret de la fossa profunda,
del llot i del fangar.
Ha plantat els meus peus sobre la roca
i m'hi sento segur.

Ha inspirat als meus llavis un càntic nou,
un himne de lloança al nostre Déu.
Tots els qui ho veuen veneren el Senyor
i posen en ell la confiança.
Feliç l'home que confia en el Senyor
i no busca l'ajut dels idòlatres,
que es refien d'esperances enganyoses!

(Fragment del Salm 40)

Pregària infantil

Molts dies, en llevar-me, miro a través de la finestra i agraeixo la sort de poder veure els arbres que hi ha a la vorera del davant de casa. M’agrada! Són uns “arbres de ciutat”, però són també un trosset de natura, un regal de Déu... i me’n recordo d’una pregària de quan era petita... i la torno a dir!

Si us plau, no digueu que hi ha «crisi de vocacions», hi ha crisi dels qui havent escoltat la veu del Senyor troben mil excuses per a no seguir-lo.

De l'homilia del diumenge XV. Cicle C.


El diumenge passat el Senyor enviava els deixebles a la missió. Els enviava «sense res i a canvi de res» El bon Jesús sempre crida a la missió. I la crisi no és de vocacions, sinó dels qui estan disposats per a la missió del Regne de Déu. Segons l’Evangeli el deixeble no ha de portar gaires coses, només el bastó de vianant i les sandàlies pel camí. I amb una túnica en tenen prou. Què n’haurien de fer d’una altra si l’haurien de donar els pobres.

Només els sants, com és ara Sant Francesc, han seguit el Senyor amb aquesta pobresa del cor. Han de portar l’alegria de la fe i un cor molt gran per estimar. I fer el bé, alliberar els homes dels «esperits malignes», com són ara les formes d’egoisme que no ens deixen lliures, de totes les pors, de les inseguretats... i encara han de guarir amb el bàlsam de la misericòrdia.

Jo m’imagino la cara dels apòstols: però que ens fa fer ara? De fet, havien après d’Ell, que no «tenia lloc per reposar el seu cap». I la consigna que havien de donar era la pau. Una pau que portaven dins seu i que havien de comunicar. Es la pau dels fills estimats del Pare i dels qui segueixen el Mestre, malgrat les febleses. Una pau que es reflectia en els seus ulls, clars com el cel del seu amor a Jesucrist i de la seva obediència.


El Senyor continua cridant. Ens crida a molts serveis que podem fer a les nostres comunitats parroquials i sempre trobem excuses: que si no tenim temps, que si estem ocupats en altres obligacions ineludibles. I Jesús es queda sol... Ell, que des del començament crida companys i amics. I també apòstols. Però us diré una cosa molt estranya i que m’ha passat: en la mesura que dónes temps al Senyor, ve l’alegria i esdevé dins un una aventura que t’engresca i et sents no pas sol, sinó acompanyat de la seva Presència que no et deix. I més enllà del èxit, que no és gaire, experimentes la fecunditat de la Redempció. I saps que res del que hem donat al Senyor es perd. Com tampoc el Senyor deixa d’escoltar les nostres pregàries.

Hi ha tant de treball a les comunitats! Hi ha tants pobres que ajudar! Hi ha tants ancians i malalts per acompanyar en la seva solitud! Hi ha tantes coses per a fer pel Regne de Déu. El Senyor ens vol apòstols i no membres inútils del Poble de Déu. El Senyor necessita tants col·laboradors i cooperadors! Aquest estiu pot ser una ocasió de dir: Senyor el curs vinent dedicaré un temps a TU. Un temps que val per a l’eternitat.

Oh, si us plau no digueu que hi ha crisi de vocacions, hi ha crisi dels qui, havent escoltat la invitació del Senyor, troben mil excuses per a no seguir-lo. Però aquells que ho fan, la seva alegria els és immensa.

Muntanyes i Salms...

Abans que naixessin les muntanyes,
abans que infantessis la terra i el món,
des de sempre i per sempre tu ets Déu.

(Salm 90, 2)

La teva justícia és com les muntanyes més altes,
com l'oceà infinit són les teves decisions.

(Salm 36, 7)

Presentació dels Goigs en lloança de Crist Rei

El passat dia 15 de juny va tenir lloc a la nostra Parròquia la presentació dels Goigs en lloança de Crist Rei. Va ser un acte molt interessant, tant -evidentment- des del punt de vista de la nostra fe cristiana com -també- culturalment parlant ja que, com sabem, els Goigs són un important element dins la tradició catalana.

Aquest projecte va néixer en una idea de Mn. Rafael Serra, que va tenir la il·lusió de posar la Parròquia de Crist Rei a la geografia gogística de Catalunya i ha comptat amb la col·laboració dels Gogistes Tarragonins, entitat dedicada a donar vida i actualitat als Goigs.


Durant l’acte de presentació van prendre la paraula, la Sra. Carme Puyol Torres, historiadora i arxivera; Mn. Joan Roig i Montserrat, autor de la lletra i Josep Enric Peris i Vidal, compositor de la melodia. Tots ells van explicar magníficament, des del seu àmbit, el significat i la importància d’aquests Goigs, demostrant que la seva elaboració ha estat el resultat d’una bona feina en l’obra col·lectiva de totes les persones que hi han intervingut.

Les magnífiques xilografies -la simbologia de les quals va ser també explicada durant la presentació- són obra de l'artista gravador català Antoni Gelabert.


Uns Goigs són una obra artística, literària i musical i, sobre tot, un instrument litúrgic arrelat a la cultura popular des de l’Edat Mitjana. En tot l’àmbit geogràfic dels Països Catalans hi ha uns trenta mil textos diferents i, tot i així, no es coneix cap altre que sigui dedicat a aquesta advocació de Crist Rei.

Per acabar, la Sra. Sílvia Virgili els va començar a cantar, acompanyada a l’harmònium per qui millor ho podia fer, el Sr. Josep Enric Peris i, poc a poc, tots els assistents ens hi vàrem anar afegint amb emoció.