Diumenge XXX.- El manament d'or

Diumenge 30 del Temps Ordinari. Cicle A.

La Paraula de Déu és sempre viva i actuant. El Senyor cada diumenge ens diu una paraula “nova”, perquè la situació de la vida és sempre canviant. I, encara que de petits sapiguem que hem d’estimar Déu amb tot el cor i amb tota l’ànima, l’Evangeli d’aquest diumenge ens diu: que això no està pendent de fer per un altre temps; sinó que ho hem de fer ara, avui, aquesta setmana i sempre.

El fariseu que li pregunta: quin és el manament més gran de la Llei? Prou que ho sabia. Prou que ho sabem també nosaltres que l’hem d’estimar; ho sabem des de sempre i també sabem que en aquest món mai el podrem estimar del tot i amb tota perfecció. Això sí que és inverificable. Però el que sí és verificable és el manament que li és semblant (de fet, és una mala traducció, en grec vol dir, un manament que li és igual) i aquest és estimar l’altre com a tu mateix. Es el manament d’or. Estimar l’altre com m’estimo a mi mateix. Està aviat dit!

L’amor dels cristians pot arribar a ser tant gran que la vida d’aquell/a que estimo pot tenir tant de valor que la meva pròpia vida, i el seu bé, justament, perquè l’estimo tant, és el bé que desitjo per a mi mateix. Això no és tant estrany i hom pot posar un exemple corprenedor: quina mare no estima més la vida del fill que la seva pròpia? I si li pregunten; qui és que vols que estigui malalt, tu mateixa o el teu fill? La mare respondria sense dubtar-ho: jo mateixa!, mils de vegades abans que veure el meu fill malalt. I si es pot dir de l’amor filial es pot dir de l’amor esponsal, i de l’amor amb què s’estimen els amics.

Però el Senyor és encara més exigent, i al llevant taula del sant sopar, dirà als deixebles: Estimeu-vos els uns als altres com jo us he estimat. La mesura de l’amor ja no serà la mesura del “com jo m’estimo”, sinó del “com Ell ens ha estimat”. Es una altra tesitura, molt més alta. Tant en el primer com en el segon cal la gràcia i la caritat sobrenatural, aquella que hem de demanar a Nostre Senyor moltes vegades i cada dia. Es així que quan portem l’amor de Déu dins del cor, Ell que és Bondat Infinita, acollim i sortim a l’encontre de l’altre amb un cor net i compassiu, i l’aprens a mirar i a estimar, tal com Déu l’estima.


Això ho han fet els sants en grau altíssim: penseu per exempre amb el Pare Damià Veuster, que morí entre els leprosos, i que per a confessar-se calia que ho fés del bot, mentre que un altre prevere li donava l’absolució des del vaixell, perquè ni un podia baixar ni l’altre pujar. Enmig hi havia l’estigma de la lepra i la quarentena. Així és com els sants (aquest és només un exemple) han estimat a Déu amb tot el cor i als altres amb l’amor que el Crist els té: més si són pobres, desvalguts, malalts i estrangers.

Podeu veure aquesta película, és subtitulada, però és bellíssima, sobre la vida del Pare Damià. Passareu una estona preciosa.

El silenci...

Ara que comencem un nou curs, és el moment idoni per anar aprofundint en la virtut del silenci.

Saber fer silenci és molt difícil ja que vivim en una societat on hi ha un abús del soroll, de la informació i la comunicació virtual: Internet, que ens comunica amb el món sencer, facebook, twitter, missatges dels mòbils, correus electrònics, etc. Tot plegat, realment, són avenços de les noves tecnologies, molt útils quan en sabem fer un ús adequat i quan no dominen la nostra persona.

Enmig d’aquest garbuix de comunicació, ens fa por el silenci, perquè en el silenci es manifesta allò més íntim de cadascú. El silenci propicia el viatge cap a la interioritat i aquest viatge és el que fa por, el que preocupa, el que ens interroga, ja que significa el descobriment d’un mateix.


Ens és molt difícil pensar que el silenci pugui existir en la nostra vida, ja que significa buidar-nos de tot allò exterior per conèixer-nos, saber qui som, què volem i cap on caminem. Estar en silenci amb un mateix és un bé molt escàs, el silenci ens intranquil·litza. El fet d’anar tan accelerats ens impedeix també aturar-nos per poder reflexionar, i pensar que la vida no és només treballar, guanyar diners, gaudir i anar vivint, hi ha quelcom més important que ha d’omplir la nostra vida. Per això és necessari recuperar el silenci perdut en la nostra societat.

El silenci és també un element fonamental en les relacions d’ajuda a les persones malaltes, que pateixen una greu malaltia i potser la cadira de rodes és el seu únic company de camí. No oblidem que el silenci i el saber escoltar són necessaris per a una bona relació d’ajuda.

Actualment no estem preparats per conviure en silenci i aquest és imprescindible per contemplar el món. El silenci i la contemplació estan íntimament lligats. Si llegim l’Evangeli ens trobem que Jesús, el nostre Mestre i model, es retirava sovint a la muntanya, ell tot sol, lluny del soroll, i restava en silenci i pregava al Pare del Cel. Es
trobava reconfortat i llavors també prenia les grans decisions: El Sermó de la Muntanya, l’elecció dels Dotze, Jesús camina sobre l’aigua, l’acceptació de fer la voluntat del Pare sobretot abans de la seva Passió…

Així doncs, serà bo que ens esforcem en copsar el valor del silenci i dediquem algunes estones cada dia o cada setmana a reconèixer-lo.

(Aquesta reflexió ha estat publicada al darrer número de La Veu de la Parròquia de 16 d'octubre de 2011)

Pregària

El treball és, per sobre de tot, un camí per a créixer,
un camí per esdevenir i realitzar-se com a persones compromeses.
Nosaltres n'hem fet un mètode només per guanyar diners.
Perquè al cim de tot hi hem posat el posseir i,
d'entre les possessions, la més preuada és la dels diners.

Et preguem, Pare, per la Joventut.
Per les persones que tot just acabant els seus estudis,
volen iniciar una nova etapa a les seves vides tot incorporant-se al món laboral.
Què difícil que els hem posat el seu creixement!
I encara els demanem compromís!

Ens han enlluernat tant amb miratges econòmics,
que ara no sabem com sortir-nos-en.

Però sabem ben cert que el teu Fill, Jesús, hauria de ser l'únic espill per nosaltres.
Reflectint-nos en Ell podrem vestir, encara avui, un món millor.
Emmirallant-nos en les seves obres omplirem tothom d’oportunitat de Felicitat.
Predicant com Ell el teu Regne, oferirem esperança.

Et preguem pel treball, pel seu repartiment equitatiu,
per aquells que són explotats, per aquells que són enganyats i,
també, per tots aquells que utilitzen la mateixa crisis que han ajudat a crear com a excusa per afeblir un xic més els altres i acumular més riquesa.
Tant lluny de tu, necessiten que els abrusis el cor amb Amor, Senyor!

Amèn

(Aquesta reflexió feta pregària ha estat publicada al darrer número de La Veu de la Parròquia de 16 d'octubre de 2011)

Diumenge XIX.- No donem al món allò que el món ja té.

Diumenge 29 del Temps Ordinari. Cicle A.

Es cèlebre la resposta de Jesús als maliciosos que el volien comprometre: Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar, i a Déu, el que és de Déu. Es veritat, al Cèsar no li devem res, però a Déu li devem tot. Perquè no hem estat creats a imatge del Cèsar, sinó a la imatge del Déu Vivent, i a més hem estat redimits per la sang preciosa del seu Fill, Jesucrist.

El poder del Cèsar arriba fins on arriba el poder de la seva moneda i, per tant, és finit. Però l’amor de Déu, aquest és el seu poder, és il·limitat i transcendent. El poder del Cèsar, que simbolitza la ciutat mundana, engreixada, la fascinació alienadora del poder econòmic i polític (sempre tan vinculats) ja està ben servit i ben encensat.

Els cristians devem a Déu el do de la fe, de l’esperança i de la caritat. I no podem fer les dues coses, per una banda adorar el Déu Vivent i, per altra, cremar encens als ídols d’aquest món. Així doncs, les nostres comunitats parroquials s’han d’identificar amb la comunitat de Tessalònica, a la qual Pau escriu (2ona lectura) i els diu que no para de donar gràcies a Déu i de pregar per ells, ja que recorda: com la seva fe treballa per propagar-se, la caritat no es cansa de fer el bé, i l’esperança en Jesucrist aguanta, malgrat les adversitats.

En resum, no cal que anem a servir al Cèsar que prou que té, servim també a Déu. I, per tant, hem de recuperar el catolicisme viscut amb alegria i senzillesa de cor. Es tracta simplement de viure, segons l’Esperit i la generositat de cadascú, les virtuts teologals i donar el testimoni d’una vida honrada sense dissociar mai la nostra professió de la nostra condició de creients. Fer les petites coses amb amor i per amor. Tractar amb justícia i caritat als altres. No desesperar mai de la misericòrdia de Déu si pequem. Pregar i esperar cada setmana la celebració de l’Eucaristia. I allí rebre amb un immens amor el Cos de Crist. Què hem de fer més? Si en Déu tot és incalculable. Es així que esperem l’adveniment del Regne de Déu. Es així que donem a Déu el que és de Déu. I, quan ho fem, Déu no pren res de la nostra humanitat, ni perdem res, ans el contrari, rebem més. No donem al món allò que ja té, donem una mica del cor a Déu, que per això serem salvats.

Bona feina, mossèn Joan Francesc!!

El dia 10 de setembre mossèn Joan Francesc Amigó, fins aquell dia vicari de la nostra parròquia, prenia possessió, de la mà del nostre bisbe Jaume, de la parròquia de Santa Coloma, verge i màrtir, a Santa Coloma de Queralt, de la que des d’aquell dia és rector. També feia el mateix a d’altres poblacions de la comarca com Les Piles, Savallà del comtat i Conesa, entre d’altres. En aquesta presa de possessió va estar acompanyat per familiars, feligresos de les seves noves parròquies, per mossèn Joan Maria Padrell, fins aleshores rector de Santa Coloma i per alguns membres del Consell Pastoral de la nostra parròquia, que després, el van acompanyar una estona per desitjar-li la Llum i la Guia del Senyor en la seva nova missió encomanada i compartir taula i xerrada.


Dies després, concretament el darrer dia del mes de setembre, la nostra parròquia va aplegar-se per celebrar junt amb ell i el nostre rector l’Eucaristia i acomiadar-lo. S’hi van aplegar un bon nombre de catequistes, feligresos de les Assemblees familiars que ell dirigí i la pràctica totalitat del Consell Pastoral, per compartir l‘Eucaristia. Mn. Joan Francesc va dirigir unes belles paraules de comiat, que després va lliurar per escrit a cadascú, en un gest molt celebrat. Tanmateix, alguns membres de la comunitat de Crist Rei van prendre la paraula en nom de tots i li van lliurar alguns obsequis.


A la fi, tots plegats, van compartir una estona al locals del centre pastoral. Bona feina pel Regne de Déu, Joan Francesc!.

Diumenge XXVIII.- Anar a Missa no és anar a un bar.

Diumenge 28 del Temps Ordinari. Cicle A.

La vida cristiana comença quan hom aprèn a sentir la mirada del Crist, Senyor, els seus ulls de foc, sobre cadascú de nosaltres. Aquest és l’origen de tot. La mirada del Senyor posada sobre cadascú de nosaltres. I pregar és “mirar Aquell que ens mira”. Gosar aixecar els ulls i trobar els seus. Llavors poden passar coses meravelloses en la nostra vida. I el salm d’aquest diumenge adquireix sentit: El Senyor és el meu pastor no em manca res. I això vol dir: que si no tinc el Senyor em falta tot, i que tenint-lo a Ell ho tinc tot. Però qui de nosaltres és capaç d’aixecar els ulls per veure el Rostre del Senyor; un Rostre alhora sofrent i gloriós? Qui pot suportar al seva mirada? Només els sants.

Aquest és el Rostre de Jesús, del Crist de Sant Damià,
que colpí el cor de Sant Francesc, el pobrissó d’Assís.

L’Evangeli d’aquest diumenge ens parla de la Paràbola del Rei que preparava les noces del seu Fill i els convidats no hi van voler anar. Uns tenien massa feina i altres tenien negocis importants a fer. El rei queda ofès. Amb raó: imagineu-vos que nosaltres que organitzem festes per les persones que estimem, ens diguessin que no hi volen venir, perquè tenen altres coses a fer. El Rei de la paràbola, diu: ah sí, doncs aneu i als primers que trobeu digueu que són convidats. I continua dient que la sala del banquet s’omplí de gent, de gent bona i gent dolenta. I tant sí hi van anar, a noces em conviden!

El sentit de la paràbola és clar: el Pare del cel és l’amfitrió, que ha preparat les noces del seu Fill. Són les noces del Fill amb la humanitat. I el banquet és l’Eucaristia, en què l’Església esdevé esposa. Tots hi som convidats, bons i dolents. Però cal vigilar, perquè quan el Senyor ens convida, no hem de fer com la gent de la paràbola, uns menypreen la invitació, d’altres diuen que sí, però que tenen feina i negocis, i no hi poden anar.

Però el que és pitjor és anar-hi com aquell que no es va mudar, això és, hi va anar amb una gran indiferència, sense donar-hi importància.

No veus que estàs convidat a un banquet en el qual se’t dóna un menjar que només Déu pot donar? Anar a missa no és anar a un bar, és participar del Banquet en què el Rei del cel dóna el Pa de la Vida eterna. I, per tant, cal anar mudat. Mudat de fe, d’esperança i caritat. No val anar-hi per rutina i amb indiferència. Diu que aquell convidat no va obrir la boca. Va quedar avergonyit. No havia valorat ni Qui l’havia convidat, ni el perquè l’havien convidat, ni el menjar que se li donava. Era un egoista. Va ser tret fora. No n’era digne. Però fóra, és a dir, lluny del banquet del Senyor, diu l’evangeli, hi ha tenebra i cadenes. En l’Eucaristia tot és llum i llibertat.

TEXT: David Jou és un catedràtic de física, i alhora poeta i místic. De la seva obra extrec el començament del seu càntic espiritual. Ve a dir: només la mirada de Déu sobre nosaltres ens fa ser, altrament som opacitat. Llegiu-lo i pregueu-lo.

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament (...)

Fragment del Cant espiritual, de David Jou,
del seu llibre “l’èxtasi i el càlcul” Obra Poètica 1, p. 441s

Diumenge XXVI.- La veritat no tan sols es diu, es fa.

Diumenge 26 del Temps Ordinari. Cicle A.

El diumenge passat vaig disposar que féssim les lectures del diumenge anterior, omeses a Reus per la Solemnitat de Misericòrdia. La paràbola dels dos germans a qui el Pare mana que vagin a la vinya m’agrada tant, que em va doldre no predicar-ho. I, en l’Evangeli, el Senyor ens explicà una paràbola sobre la qual no es pot fer cap objecció: qui dels dos germans, als quals el Pare va manar que anessin a treballar a la vinya, va complir amb la seva voluntat? Naturalment el qui hi va anar, no el que va dir que hi aniria, i després no hi va anar. Això ens ensenya que la veritat cristiana no es diu només, es fa. Perquè també el Senyor va dir en un altre lloc del seu Evangeli: No tothom qui em diu: "Senyor, Senyor", entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel. (Mt 7,21)


I la Veritat és el Crist. La Veritat, per a nosaltres, és una persona. La persona de Crist, Ell, que com diu Tertul·lià, no es definí a sí mateix com una “opinió”, sinó com la “Veritat”. I viure segons la Veritat, és viure segons el Crist. I la Veritat, per dir-ho així, no la produeix la ment humana, sinó que la Veritat es troba i un ha de deixar-se trobar per la Veritat. Penseu-ho això!

El segon fill, el qui va dir que aniria, però no hi va anar, no és del Crist. Només va fer ostentació de la seva falsedat. El cristià no tant sols diu la veritat, sinó que la fa. Com Crist a la creu (2na lectura) Però, tot i així, sempre hi deu haver misericòrdia per a nosaltres que tantes vegades hem dit que aniríem a treballar a la vinya, i de fet, no hi hem anat.

Siguem, treballador humils, de la Vinya del Senyor, que és el món. I que la pregària d’aquesta setmana sigui aquesta: Senyor, que tingui els vostres mateixos sentiments. Com la vella jaculatòria: Senyor, Jesús, doneu-me un cor semblant al vostre. Viure en la veritat, amics meus, dóna pau. Viure en la mentida crea tristesa interior i divisió. Podem enganyar els altres, podem enganyar-nos a nosaltres mateixos fins i tot, però no podem enganyar a Déu.

Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant en el Regne de Déu.

Es tant preciosa i consoladora aquesta paraula de Jesús! Es el món sorprenent de Déu. Tot ho capgira. Aquells que es creien ser els primers passen a ser els últims. Com quan fèiem fila a l’Escola. Quan sabies una cosa, el bon germà de la Salle et feia passar al primer. I, com per una decisió imprevisible, et trobaves que aquell que anava davant teu, passava darrera teu.

Aquesta paraula de Jesús ens diu que en la vida cristiana mai ens hem de considerar els primers, sempre hem de ser dels últims. I considerar-nos-hi realment. Quan un aprèn a viure així té pau. En el darrer lloc el Senyor també hi és, perquè Ell, a la creu, va ocupar l’últim lloc, i Maria, que era immaculada des de la seva concepció, estava enmig dels pecadors que crucificaven el Fill. I Santa Teresa, la petita, deia a la seva germana, “anem, anem, germaneta meva, ocupem l’últim lloc, que no ens el prendrà ningú”.

Al cel, ja m’ho veig venir, tindrem unes sorpreses... perquè el Senyor demana de nosaltres, una gran humilitat i senzillesa de cor. I aquests que en el món s’han cregut sants i amb mèrits, també entraran al cel, només per la gran misericòrdia de Déu. I portaran a l’espatlla, com una llufa, els seus mèrits penjats i, confosos, veuran que aquells a qui han menyspreat són abans que ells, només perquè eren humils i havien après a dir: Tingueu misericòrdia de mi, que sóc pecador.

"Si em preguntàveu quina cosa és la més essencial en el seguiment de Crist us respondré: primer és la humilitat, segon, la humilitat, i tercer, la humilitat." (Sant Agustí, Epíst. 118, 22.)

Il discorso della Luna

Direu: què vol dir això? Un dia, mirant vídeos a “YouTube”, (cosa que no s’ha de fer massa perquè es perd temps) vaig trobar un testimoni filmat del famós “discurs de la lluna” del Papa Joan.

Era la nit de l’11 d’octubre de l’any 1962, el Papa bo havia acabat d’inaugurar el Concili Vaticà II i la seva obertura, que prometia una joiosa renovació de la vida de l’Església, va commoure tant al poble romà que aquella nit, en què se celebrava la festa de la Maternitat Divina de la Mare de Déu, el poble va sortir amb torxes enceses per a donar gràcies al Papa tant estimat. Va ser una festa sorpresa!

I el Papa Joan, que sempre improvisava les seves paraules, es va adreçar a la multitud amb aquest preciós discurs, des de la finestra de la seva residència. Ell, en la filmació quasi no es veu, però se sent la veu directa del bondadós Papa Joan. Es en italià, però s’entén. Ell diu “sóc un germà vostre” i proclama que fins i tot la lluna (aquella nit plena) feia honor a aquella estupenda manifestació eclesial. I al final diu aquelles històriques paraules. “Quan retorneu a casa, féu una carícia als vostres fills” “i s’hi trobeu alguna llàgrima eixugueu-la”.

Jo, l’any 1962, tenia quatre anys, però molts potser ho recordareu. El Concili Vaticà II va ser una hora de joia i d’esperança per l’Església Universal. I el Papa, ancià, va ser un do per l’Església. Oh, Papa Joan, benaurat, doneu-nos l’alegria de la fe, la senzillesa de l’Evangeli, la bondat del teu cor.

Au! Poseu el vídeo en full screen (pantalla completa) i escolteu la veu directa del Papa Joan, de santa memòria. Us agradarà.

L’antiga festa de la Maternitat Divina que malauradament va ser suprimida en la Reforma litúrgica commemorava el Concili d’Efés de l’any 431, en què el poble cristià també va sortir en processó de torxes i dient: Des d’ara podem anomenar a Maria amb el nom de Theotokos, MARE DE DÉU. Fou una nit bellíssima, que forma part de la història de l’Església.

Pregant a la Mare de Déu...

Diumenge passat, a l’homilia de missa de 10, el mossèn va repetir algunes de les frases de la preciosa meditació dels misteris de Glòria que va escriure pel Rosari de torxes de la vigília de la Mare de Déu de Misericòrdia.

"Oh cristià, si la teva vida navega pel mar tumultuós vés a Maria, ella és l’estrella del mar. Si la teva vida coneix les nits del dolor i de l’odi, vés a Maria, ella és l’estel del matí. Si la teva vida coneix la tristesa, vés a Maria, ella és la causa de la nostra alegria. Si la teva vida coneix el pecat, vés a Maria, ella és el refugi dels pecadors; si la teva vida coneix la malaltia, ves a Maria ella és la salut dels malalts i consoladora dels afligits."

I llavors, en l’homilia, ens va relacionar aquest fragment amb la coneguda pregària de Sant Bernat.

"Recordeu-vos, oh piadosíssima Verge Maria, que mai no s'ha sentit dir que ningú que hagi implorat la vostra assistència i reclamat el vostre auxili, hagi estat abandonat de Vós. Animat amb aquesta confiança, a Vós també recorro, oh Verge mare de les verges, i, encara que gemint sota el pes dels meus pecats, m’atreveixo a comparèixer davant la vostra presència sobirana; no desoïu, oh Mare de Déu, les meves súpliques, ans bé escolteu-les propícia i acolliu-les favorablement. Amén."


Preguem, doncs, a la nostra mare que ens estima moltíssim; ella sempre ens escolta, ens dóna refugi i protecció.

(Recordeu que als Documents de la barra lateral del blog tenim el text sencer de la meditació escrita pel mossèn pel Rosari de Torxes)

Heu vist els "Documents"?

A la barra lateral esquerra del nostre blog, sota el traductor i el quadret amb "El temps a Reus", just on indica la fletxeta groga de la imatge retallada que il·lustra aquest escrit, hi tenim una sèrie de documents enllaçats. Això vol dir que, posant el ratolí al damunt i fent un clic, es pot tenir accés diferents texts que val la pena llegir.

Per exemple, ara mateix acabem d’incloure la meditació dels Misteris de Glòria, escrita per Mn. Rafael, i que predicarà avui al Rosari de Torxes.

Acció de gràcies per la JMJ a la Prioral

El dia 7 d’octubre, a un quart de nou del vespre, a la Prioral de Sant Pere, es convoca a tots els voluntaris, famílies acollidores, parròquies, congregacions, entitats i tots els participants en l’organització de l’acolliment als joves que, en peregrinatge a Madrid per la JMJ, van fer uns dies d’estada a la nostra ciutat.

Donarem gràcies a Déu per l’èxit de l’acollida a Reus i pregarem perquè sapiguem bastir un futur encoratjador pels joves

Diumenge XXV,- Humils treballadors de la vinya del Senyor

Diumenge 25 del Temps Ordinari. Cicle A.



Quina imatge més bonica, de tardor, la de la paràbola d’avui. El Senyor ens demana que anem a la vinya que Ell ha plantat, que és la seva Església, a treballar. Anar a treballar a la Vinya del Senyor! Quin goig i quin honor! I considerar-nos humils treballadors de la seva vinya. Sempre hi som a temps, sigui quin sigui el moment de la nostra vida i de la nostra edat. El Senyor regalarà joventut al seu poble i aquests oferiran la seva força i la seva joia. Quan la vida és encara una possibilitat o una magrana de promeses i de possibilitats. Els ancians que ofereixen el seu silenci, la seva pau, la seva espera joiosa del retorn del Senyor. Els malalts els seus sofriments.


El Senyor és el propietari i el Senyor espera la restitució dels fruits. Al final de tot, tot ens és regalat. Tot és gratuïtat. La justícia de Déu no és com la dels homes, i la seva misericòrdia és incalculable. El Senyor no demana a tothom el mateix. A cadascú li és demanat allò que pot donar i el Senyor concedeix prou gràcia a cadascú perquè ho faci. Si per un sol acte d’amor el Senyor pot salvar una existència. O per una sola llàgrima vessada de dolor. Només per un sol acte d’amor.

Si fa sol i el treball és dur cerquem ombra sota l’ombra de la creu! Si tenim set i ens manca la força bevem de l’aigua fresca que brolla de dins del cor en la pregària, i que s’alimenta de la font viva de l’Esperit Sant. La font i l’aigua, que hi raja sempre, esdevé una sola cosa en la pregària.

I no ens comparem els uns als altres, ni busquem més mèrits els uns que amb els altres. No s’hi val a dir Jo he treballat més que un altre i mereixo més. Això no es pot dir a Déu, Nostre Senyor, perquè davant Déu no mereixem mai res. Es el Crist que ha merescut per a tots i hem d’entendre que treballar a la seva vinya ja ens és joia i recompensa.

Pregària (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades): Gràcies, Pare, per haver-me empeltat a la Vinya del teu Fill.

Si teniu temps, us demano que escolteu aquestes corals del dolcíssim Mendelssohn, tanqueu els ulls i deixeu que la música us penetri i us arribi en el més íntim. Es una música que et fa retrobar el més íntim del cor i fa que aquest esdevingui lloança. Es un dels fragments de la música cristiana que a mi m’agrada més.

Diumenge XXIV,- Quantes vegades haig de perdonar el meu germà?

Diumenge 24 del Temps Ordinari. Cicle A.

Això li va preguntar Pere a Jesús. I aquest li va respondre: “sempre”. Perdonar amb tot el cor i demanar al Senyor que ens concedeixi de perdonar als germans quan no ho podem fer. Perquè no perdonem quan volem, sinó quan podem.

El perdó dóna pau, crea silenci. L’odi no dóna la pau, crea neguit i soroll dins nostre. I els cristians som capaços de perdonar des de l’experiència de l’amor de Déu. Així ens ho diu Jesús en la paràbola d’aquest diumenge, a la qual no és possible presentar cap objecció. Tot queda clar. Si Déu, Nostre Senyor ens ha perdonat tant, com nosaltres podem regatejar el perdó dels germans? Si nosaltres mateixos hem estat tantes vegades objecte del perdó dels altres, com no hem de perdonar? I com podríem pretendre demanar al Pare nostre que perdoni les nostres culpes, si nosaltres mateixos no som capaços de perdonar als altres?

Sé per experiència que no és fàcil. Però també sé per experiència que per la pregària, humil i constant, podem obtenir la gràcia de saber perdonar. Es una gràcia que el Senyor concedeix aviat. Que boniques les paraules del salm d’aquest diumenge: “El seu amor és tan immens com la distància del cel a la terra, llença les nostres culpes lluny de nosaltres, com l’orient és lluny de l’occident”. Adoneu-vos de la grandesa de la metàfora. Imagineu-vos que les nostres culpes estan escrites a la sorra de la platja, i ve l’onada i l’aigua les esborra per sempre. Es l’onada de la misericòrdia del Crist.


No és possible trobar la pau del cor sense el perdó. Perdonar és diví, i és una nova creació. Una possibilitat nova. I un regal que fem a aquell que ens ha ofès. Un regal que no és mereix. I per això és regal, pur regal. Posseir rancor a l’altre és deixar que el rancor et posseeixi a tu. El perdó et fa lliure.

Pregària (memoritzeu aquesta pregària i digueu-la dins vostre moltes vegades): Senyor Jesús, fes que per amor a Tu perdoni amb tot el cor tots aquells que m’han ofès i m’han fet mal, Tu que des de la creu vas perdonar a aquells que et crucificaven.

Com t’ho fas, Senyor, per què t’estimin tant?.- Impressions d'un pelegrinatge (II)

Amb la gran munió del jovent catòlic, de Txèquia, Bèlgica (francòfona) i de l’Equador, al vespre d’aquell mateix dia celebràvem l’Eucaristia als exteriors del Santuari tant estimat de Misericòrdia. Va ser molt ben preparada, malgrat la dificultat de l’idioma. Va presidir el Sr. Prior, juntament amb el grup important de preveres que acompanyaven els nois i les noies, la gran majoria joves. També dos bisbes de Bèlgica, senzills de cor i bondadosos. Hi havia més peregrins, és clar, que no pas fidels de la ciutat.


Cap al tard d’aquell jorn d’estiu la pau va davallar en aquella gran multitud i, a la consagració, tots els peregrins es van agenollar i dins meu vaig sentir el pes de l’adoració de la joventut catòlica i dins meu vaig pregar: Com t’ho fas Jesús meu per què t’estimin tant?

Quan donava la Sagrada Eucaristia, que rebien amb un profund respecte, a aquelles noies i nois tant alts, per dintre vaig pensar: aquests seran pares dels fills i filles, que, quan nosaltres no hi serem, viuran la memòria sempre viva del Senyor ressuscitat, i esperaran, com nosaltres, el seu Adveniment. Beneïts sigueu. Maria, a Misericòrdia, estava joiosa de veure la flor i la nata del jovent de la Catòlica Església, pregant i estimant Jesús.

Després de Missa, tot va esclatar com una festa. Una festa nova, que venia d’una alegria nova, que només podia ser do del Sant Esperit de Déu. I els belgues onejaven les senyeres i els nobles escoltes feien bans de joia, com si haguéssim guanyat la Supercopa.



Hauríem d’aprendre moltes lliçons del gran pelegrinatge a Madrid per a la celebració de les JMJ. Tinc por que, com sempre fem a casa nostra, ens quedem amb impressions superficials i poc aprofundides. Poso un exemple: quants mossens i agents de Pastoral tindran voluntat de llegir, estudiar i aprofundir el magisteri del Sant Pare a Madrid? Que no oblidem que és el Magisteri de Pere. Jo, personalment, no sabria dir com s’ha d’enfocar la pastoral de joves a l’arxidiòcesi, però sí que aprenc vers on no s’ha d’orientar. S’ha d’orientar vers allò essencial. I l’essencial és Crist. Un cristianisme sense Crist és una ideologia. I és residual. Sense futur, simplement perquè no hi ha l’Esperit, l’únic que rejoveneix l’Església de Déu. El Papa va dir a la immensa munió de peregrins: Sigueu missatgers de l’Evangeli i portadors de l’alegria de la fe.

Děkuji.- Impressions d’un pelegrinatge (I)

Děkuji vol dir “gràcies” en txec. Ni remotament ho podia saber. Quan la gran munió de joves txecs, acollits feliçment a la nostra ciutat amb l’esforç de molts i amb una coordinada organització, van venir a dinar al Parc de Sant Jordi (després de visitar diversos llocs de la ciutat, tant eclesials com culturals i cívics), varen entrar al nostre temple parroquial per pregar. Els vaig saludar en el Nom del Senyor i vaig demanar a un mossèn txec, mig en llatí i mig en italià, (l’anglès no el parlo) que necessitava saber dues coses en txec i que aquestes m’ eren suficients per parlar amb ells. Volia saber com es deia en txec “gràcies” i que “ Déu us beneeixi”. La primera me’n recordo, de l’altra ja no.


Els nois i les noies entraven per grups a la Parròquia i el primer que feien era la genuflexió al Santíssim, es treien les gorres, i algunes noies es posaven un xal. Amb un estrictíssim silenci. El perfil dels nois i noies em va semblar que era de nivell universitari, amb pocs adolescents. Cada grup omplia tota la parròquia. Per dins vaig pensar: I per què m’ha d’estranyar que un grup de joves catòlics sàpiguen entrar en una Parròquia i facin el que han de fer? Això és el normal. El contrari no sé el que és. Simplement em van edificar en el sentit espiritual de la paraula.

Els vaig demanar, amb la Sra. Violeta al costat, que parla un perfectíssim anglès, que diguessin el Pare nostre en txec i després el vaig donar la benedicció solemne en llatí, i reverentment acollien la benedicció del Senyor. En el meu interior vaig decidir pel que em resta de vida que pregaria sempre per l’Església que pelegrina a Txèquia, i que ve de la gran tribulació. Amb tot el meu cor vaig donar gràcies a Déu, i a ells.


Després, amb els mossens que els acompanyaven, ens saludàrem els uns als altres amb aquell llenguatge que només els sacerdots sabem, de mirades i de complicitats, i de tanta comunió, car sabem que siguem d’on siguem, ens uneix el mateix Do i el mateix ministeri. I encara que un sigui de Txèquia, o de l’Equador o de Bèlgica, ens uneix el mateix Do i el mateix llenguatge. Alguns em deien Ad vitam aeternam, que és la manera que tenim de saludar-nos els mossens quan sabem que difícilment ens reveurem en aquest món.

Mentre dinàvem, a la Capella del Sagrament sempre hi havia algú d’aquells joves pregant i adorant el Sagrament. Oh sí, Txèquia sempre al cor. La de la noble ciutat de Praga, on no crec que pugui estar mai.