Revisió de curs de la Catequesi de Primera Comunió

La darrera reunió de catequesi de primera Comunió, i sota la presidència de Mn. Rafael, es va fer revisió de la feina feta durant aquest 2009/10. Després de la valoració i l’agraïment a les catequistes, es van presentar diverses propostes de millora per al proper curs, entre les quals cal destacar:

• 
  
  1. Caminar cap a una catequesi més teologal i conceptual, no basada només en l’aprenentatge de valors sinó també en la memorització d’una mena de Catecisme d’unes 25-30 preguntes (que Mn. Serra elaborarà durant l’estiu). 
• 
  
  2. Potenciar el contacte entre catequistes i pares.
• 
  
  3. Preparar alguna sortida (a més de la ja habitual a Misericòrdia) fora de Reus. 
• 
  
  4. Convidar les famílies que vinguin amb els nens i nenes a Missa.
• 
  
  5. Continuar amb les campanyes habituals de recollida d’aliments segons les necessitats de Càritas.
• 
  
  6. Continuar amb les Misses familiars (cada diumenge, en els temps litúrgics forts).
• 
  
  7. Reunir tots els grups, a l’acabament de cada sessió i no a l’inici per tal de tenir alguns moments de pregària i cant amb tothom.
• 
  
  8. Introduir algun grup o classe de suport (per als nens amb més dificultats).

La reunió es va acabar tot compartint un berenar amb coca i beguda, tot plegat amb la satisfacció del treball fet i amb el desig d’una eficaç proposta per al proper curs.

Pastoral de la salut

La vida de Jesús és un testimoniatge de la seva predilecció pels pobres, malalts i els qui estan o es senten sols, perquè malaltia i solitud són mancances que fan que uns i altres siguin depenents i necessitin un acompanyament. Jesús no va passar de llarg davant els malalts. S'apropava a ells doncs eren i continuen essent els seus predilectes. El seu exemple ens ensenyà que el malalt és prioritat en l’Església i, doncs, a la Parròquia. Per això la Pastoral de la Salut ens ajuda a reflexionar i comprendre el dia a dia d'aquestes persones. I, com a resposta, els membres de la Pastoral, amb la guia dels mossèns, visitem malalts, els acompanyem, els fem sentir que no estan sols i que els estimem, perquè malgrat passa el temps, no canvia la necessitat de sentir-se acompanyat i estimat.

Sense aquesta projecció enfora, a la Parròquia li faltaria un element important: el de situar e malalt al centre de la nostra predilecció i, sobretot, quan malaltia i sofriment es fan crònics es fa més necessària la companyia.

Aquest estar amb ells és una inversió de temps, un temps que altrament no és nostre perquè pertany a qui més el necessita.

Un altre servei pastoral que fa la Parròquia es portar periòdicament la Sagrada Comunió a les persones d'aquests col·lectius que així ho han demanat.

El grup de la Pastoral de la Salut està obert a qui vulgui donar part del seu temps.

Una reflexió final: Mentre el món llença a la brossa tot el que és vell, inservible, usat o antic, Déu recull el derrotat, el vell, el deteriorat.

Festa de la dedicació del temple parroquial

Diumenge, 20 de juny, varem celebrar la festa de la dedicació del temple en el seu 38é aniversari. Aquells llunyà dia l’arquebisbe Dr. Josep Pont i Gol dedicà i consagrà aquesta església i l’altar, essent rector Mn. Josep Torres, tan estimat i recordat. Es culminava el llarg camí iniciat el 4 de novembre de 1979, quan es va posar la primera pedra del nou temple.

La celebració va començar amb l’entrada de Mn. Rafael Serra i Mn. Francesc Benet, precedits per tots els escolans, que portaven la Creu, l’encens i l’Evangeli.

Mn. Serra va recordar, només començar, les paraules de l’homilia del bisbe Josep: “tots els membres de la parròquia som pedres vives” i es va procedir -tal com és costum en la litúrgia- a la lectura de l’acta de la dedicació, que es consagrà amb la titulació de Crist Rei.

En l’homilia, Mn. Rafael va dir que la dedicació ha de ser la presa de consciència que tots nosaltres som temples del Déu vivent. Els creients som pedres vivificades pel do de l’Esperit Sant i el ciment que ens uneix ha de ser l’amor que ens hem de tenir els uns i els altres.

La celebració va comptar amb la presència de l’Escolania i Capella de Cantors del Sant Crist de la Sang, dirigida per la Sílvia Virgili, que la va solemnitzar. A més, acabada l’Eucaristia, l’Escolania va obsequiar els assistents amb un petit concert en el que va interpretar cinc peces del seu repertori essent calorosament aplaudits.

Els bells sons de la Paraula

El diumenge que vam celebrar la dedicació del temple parroquial, vam gaudir de la companyia de la capella i l’escolania de la Reial Congregació de la Puríssima Sang de la nostra ciutat. A tots ens va sorprendre de forma molt agradable el seu treball i la bellesa dels seus cants. Per això, us convido a reflexionar sobre el que és la música, el que significa per a nosaltres i la seva relació amb la Paraula revelada en l’Escriptura.

Us heu aturat a pensar en la música? No parlo d'una música determinada que recorda un episodi de la nostra vida especialment sentimental, sinó de la música, dels sons ordenats segons unes regles que ens són agradables. Què fa que l'ésser humà sigui capaç d'emocionar-se fins a extrems impensables sentint una música, un so? Quan estem nerviosos cantem, quan estem contents cantem, quan celebrem la nostra fe cantem, quan ens sentim buits... hi ha tants àmbits de la nostra vida que omplim de música!

Us heu fixat que és present en la nostra vida: tant en els moments importants com en el fer de cada dia? Ho podem intentar esbrinar d'una altra forma: Penseu durant una estona la nostra vida diària sense cap bri de música.

Diuen que l'inici de la música s'ha de situar en la prehistòria, quan l'ésser humà adquireix capacitats cognitives i comença a fixar-se en el cant dels ocells, en els sons de la natura i mira d'imitar-los amb la seva boca i les seves possibilitats. Més tard ho farà amb l'ajut dels instruments que ell mateix crearà...

La música era -i és, òbviament- part de la comunicació i es presenta abans que l’escriptura.

I ja que hem parlat de celebrar la nostra fe, no és un racó extremament musical i bell de la Història de la Salvació el llibre del Saltiri (els salms), una col·lecció de poemes per a ser cantats pel poble d'Israel. Són poemes escrits entre els anys 1.000 i 700 abans de Crist!! Fa 3.000 anys! Amb la idea de reconèixer Déu, la seva bondat i la seva misericòrdia, la seva intervenció en la història, l'elecció del poble...

L’Església de tots els temps ha estat un vas on es serveixen begudes musicals excelses. Les composicions musicals per honorar Déu, la musicalitat dels fragments de la Sagrada Escriptura feta per centenars de compositors, la profunditat dels sentiments que s’ajunten a la música, li atorga un espai preeminent a les nostres celebracions.

Potser no caldria dir-ho, però la Revelació de la Paraula de Déu, ja destil·la en ella mateixa una música celestial perquè s’adreça directament als nostres cors. Aleshores no hi ha possibilitat de cantar malament. Podrem desafinar, però el nostre cor mira cap a Déu. No deixem de cantar mai, no dimitim de participar a l’assemblea que canta el Senyor, no renunciem a afegir-nos a la comunitat que canta i lloa com ho feia el poble d’Israel, com ho feien els primers cristians, com ho ha fet l’Església, com ho han fet joves i grans de tots els temps.

També la nostra comunitat té com a expressió genuïna i actual, la lloança a Déu.

Entrevista a... Pere Caballé

P.- Com i quan prens contacte amb la nostra parròquia?

R.- L’any 1970 ens varem traslladar a viure al barri, i això va suposar que batejos, primeres comunions i celebracions ens portessin aquí; bé, era l’antiga església encara. Però des d’aleshores hi ha hagut una continuïtat ja que en aquell moment la Remei, la meva esposa, va començar també a fer de catequista. Hem crescut amb la parròquia.

P.- Ara el rector et crida a una nova responsabilitat, formant part del nou Consell econòmic?

R.- Cert. Suposo que per la meva professió de treballador de banca i per la meva situació actual de jubilat, ara se'm presenta aquesta possibilitat que he acceptat de molt bon grat.

P.- En la situació actual de crisi aquesta serà una feina important?

R.- Clar, tot i que sempre diem que els números són freds, i degut a que a la parròquia s’han de fer millores que representen uns costos i un control sobre les despeses. Per això crec que necessitem opinions i persones per fer això, i aquesta feina la farà aquest consell que el formem tres persones. Les despeses són més altes i, apart de les campanyes tradicionals, en si el que és les despeses fixes de la parròquia són importants i això s’ha de tenir en compte i pensar en els feligresos i augmentar més el control.

P.- Què diries a la feligresia sobre com implicar-se en l’economia de la parròquia?

R.- En la situació actual, per a nosaltres el més important és tenir els ingressos compromesos. Els qui venim a l’Església hem de comprometre’ns en el seu manteniment, per això el més adient seria fer una subscripció periòdica estable. Això és molt important.

P.- També haureu de vetllar per les obres en aquest Consell?

R.- És veritat, el mandat de l’Assemblea de fer les obres precisarà d’una administració concreta, d’estudi de les fórmules més adients per poder tenir els diners, de la forma de pagar-les, de les possibilitats i tot això és el que haurem de fer nosaltres.

P.- Passem a un terreny més personal. No és el millor moment per a pertànyer a una comunitat de fe?

R.- Observo que hi ha una fe adormida, que ha fet que siguem els que som. La fe adormida fa que el jovent s’allunyi. Però això no vol dir en cap moment que ens desanimem, ni distreure’ns. Encara que els aires, des de fora, no ens son favorables: el que cal potser és no desanimar-se i tenir confiança i seguir donant exemple amb les nostres vides, amb esforç i donant cada dia exemple. Hi han hagut molts alts i baixos en la història de l’Església. Però qui diu que en uns anys hi hagi un nou canvi.

P.- I el canvi ha de venir precedit d’una nova espiritualitat?

R.- Avui tot és molt materialista i ens ha fet distreure a tots de la vessant espiritual. Fa falta quelcom més que els números. Crec que es necessari que es facin trobades i celebracions. Però sobretot no ens desanimem, fem coses. M’agrada dir també que en aquest vigor que han de tenir les comunitats també hi influeix la qualitat dels pastors.

També voldria dir que necessitaríem que la parròquia oferís coses, que encapçalés la renovació. Els que som hem de continuar i fer-ho millor, ser més receptius i ser més participatius. Sobretot, no hem de caure en el desànim.

Temps per a descansar

Ja estem a l’estiu! Una estació de l’any que a tots ens agrada i alegra. Gaudim de llargues hores de sol que ens il·lumina i escalfa. A les nits podem contemplar el cel atapeït d’aquests petits llumeners, que veuen les nostres pupil·les, i ens apropen a l’Infinit.

Ara cal descansar i relaxar-nos, és el moment idoni de canviar el ritme, massa accelerat, de la nostra vida i asserenar el nostre esperit.

L’estiu serà molt diferent per a alguns de nosaltres. Hi haurà qui podrà viatjar, conèixer noves cultures i noves persones, visitar monuments, museus, catedrals, on admirant la mà de l’home, també els portarà a pensar en el Déu Creador que ha donat una intel·ligència prodigiosa a la persona. D’altres admiraran l’horitzó del mar blau i escoltant la remor de les suaus onades també s’aproparan a Déu.

Aquells que vagin a la muntanya podran contemplar la verdor amb un colorit tant diferent dels arbres, els pins, els desmais, les pollancres, els arbustos... escoltar el suau soroll del rierol que s’escola muntanya avall, el xiuxiueig dels ocells que de matinada ja els despertaran, també hi sabran trobar a Déu.

Però hi haurà qui passarà el temps al llit, en una cadira de rodes o amb unes crosses. Malgrat aquestes limitacions, també han de descobrir aquest Déu entranyable que ens estima i sempre vetlla per nosaltres.

Així, enmig d’aquest divers ventall de possibilitats, aprofitem el temps per dedicar més estones a la pregària, al silenci a la reflexió, a la lectura... tot ens ajudarà a canviar les nostres actituds, algunes negatives i esponjar el nostre cor per saber estimar i mirar amb ulls d’amor i comprensió a tothom. Deixem-nos portar per la força de l’Esperit, el seu alè ens ajudarà a tenir les oïdes ben obertes per escoltar-lo i seguir escampant la Bona Nova que el Mestre ens ensenyà.

Ànim! Visquem aquest estiu amb joia, il·lusió, entusiasme, serenor, alegria, allà on estem, encara que sigui per alguns un llit i tinguin el cos adolorit per tant sofriment.

La parròquia no és un lloc confortable, és lloc de feina

Un dia a Barcelona vaig veure una Filla de la Caritat que anava atrafegada dalt de l’autobús. Era jove, amb ulls virginals. Era l’estiu i anava amb el vel suat i amb paquets i li vaig preguntar: i vostè, germana, quan fa vacances? I ella em va respondre: A la vida eterna! Una parròquia no és un lloc confortable. Es un lloc que si t’hi acostes hi ha molta feina per a fer. I calen mans, intel·ligències i, sobretot, creients que preguin i estimin. I es deixin estar d’històries que no condueixen a res. Tampoc és propi de la parròquia que hi hagi gent que tot el dia lamenten coses i rondinen. Tampoc és propi que hi hagi gent desanimada. Que pot fer Jesús amb una església desanimada? La fe té audàcia, és valenta. La fe dóna confiança. Les categories d’èxit i de fracàs per creients que miren la creu de Jesús són ben relatives. Sí tenim èxit millor que millor. El viurem com una gràcia del Senyor i no pels nostres mèrits. Si fracassem, i què? També això és una gràcia perquè ens fa experimentar dins del cor la Creu de Jesús. Però els creients fem les coses perquè el Senyor ens ho demana.

A Crist Rei hi ha molta feina a fer i sou convidats a fer-ne. La feina és treballar pel Regne de Déu. Es una feina que l’hem de fer amb alegria i molta pau. L’Assemblea Parroquial ens compromet a tots pel curs vinent amb uns objectius. I encara que la parròquia no sigui un lloc confortable, és el lloc on estem millor. Sabeu per què? Perquè hi ha el Senyor. Ells ens dóna l’Eucaristia i fins tot Ell fa que ens suportem els uns als altres i algun dia descobrirem amb llàgrimes als ulls el molt que ens hem estimat i tantes i tantes coses que en aquesta parròquia hem fet per amor a Jesucrist. Que tingueu un bon estiu. No us oblideu de pregar, encara que sigui una mica cada dia. 

 

Mn. Rafael, rector 

Trobada diocesana de Catequistes

El dia 13 de juny va tenir lloc la Trobada diocesana de catequistes a l´Arboç del Penedès. Les 200 persones ens vam aplegar vam ser rebudes per Mn. Ricard Cabré, que ens va donar la benvinguda. Sota el lema “Empeltats per a donar fruit” i encoratjats amb el cant d’acollida, vam començar un seguit de tallers al voltant dels dons de l’Esperit, que ens vam permetre anar descobrint l’Arboç del Penedès i reflexionar sobre el sentit i les condicions de la feina catequètica.

Vam començar a la capella dels Dolors, on se’ns va comentar una reproducció del mural gòtic del XIV “L’ arbre de la Vida”, com a símil del nostre empelt a Déu. Tot seguit, en grups, vam descobrir (recorrent el municipi), que la nostra tasca requereix: goig (vam ballar), pau (un conte), paciència (el treball de les puntes de coixí), dolcesa (a l’església de Sant Antoni Abat), benvolença (testimoni de la feina a la residència d’avis), bondat (Càritas), fidelitat (testimoni de persones consagrades).

Al final, després de reflexionar sobre la necessitat d’autodimini en la catequesi vam anar a l’ermita de

Santa Llúcia, on vam dipositar les reflexions i agraïments.

Al poliesportiu vam fer un dinar de germanor, i a la tarda dues visites culturals: la Giralda i el Museu de Puntes de coixí. L’Eucaristia presidida pel nostre bisbe Jaume va cloure un magnífic dia de germanor catequètica.

Assemblea Parroquial

L’exercici solidari de la nostra pertinença a la comunitat parroquial de Crist Rei de Reus, a l’Església de Tarragona i Universal, es palesen també de manera mes forta quan ens reunim -convocats pel nostre pastor- per debatre i tractar conjuntament aquells afers més terrenals i més organitzatius que ens afecten a tothom. Perquè d’aquest treball en surt part del vigor comunitari.

El dia 12 celebràrem l’Assemblea Parroquial amb una bona assistència per part de la feligresia. Es va presentar un resum de l’activitat del curs passat, un informe exhaustiu del pla pastoral, l’estat de comptes i es van fer diverses propostes per al curs vinent. Amb pregària i l’assistència posterior a l’Assemblea Eucarística, tot agraint l’Esperit de Déu el seu ajut, es tancava un curs i es posaven els fonaments del proper. A més d’unes fotografies del dia, en el document de la següent pàgina teniu les conclusions de l’Assemblea que el rector, Mn. Rafael Serra ha publicat oficialment tot assumint-ne el seu contingut. Aquest document el podem descarregar en l'apartat documents.

Entrevista a... Beatriz Calvo

“Veure els problemes que té la gent et fa més conscient de la realitat”

P.- Com va començar la seva vinculació a la nostra Parròquia?

R.- La meva vinculació, des que fa quaranta anys vaig venir a viure a Reus, al Barri Niloga, ha estat total. Aquí han batejat els meus fills i, el passat diumenge dia 16 de maig, va fer la Primera Comunió la meva neta Ariadna.

P.- I amb la Càritas Parroquial?

R.- Doncs aquesta relació va començar fa cinc anys, quan em vaig jubilar. Vaig sentir la necessitat que havia d’ajudar als altres d’alguna manera, si bé vaig tenir clar que ho volia fer des d’un àmbit diferent al de l’ensenyança a la que m’havia dedicat tants anys.

P.- Què li ha aportat personalment el ser voluntària de Càritas?

R.- Doncs la veritat és que ha estat molt enriquidor. Veus els problemes que té la gent i et fas més conscient de la realitat en la que vivim. Potser hauríem de pensar més sovint que som uns privilegiats. També, i no es pot negar, sempre sorgeixen decepcions i fracassos. Però bé, això, els voluntaris ja sabem que ho hem d’assumir.

P.- Quins canvis ha pogut observar en el perfil de l’usuari de Càritas?

R.- El perfil de l’usuari de la Parròquia de Crist Rei és majoritàriament del país. Actualment atenem trenta-dues famílies que sumen noranta-set persones en total. D’aquestes famílies, setze són d’aquí, cinc d’origen magrebí i onze provenen d’altres països diversos (sud-americans, de l’Àfrica negra, etc.)

Com que també col·laboro amb la Parròquia de la Puríssima Sang, puc dir que, en aquesta, els immigrants són els usuaris majoritaris.

P.- Quina és la seva tasca a Càritas? Qui més col·labora amb vostè?

R.- La Càritas Parroquial és la primera porta d’acolliment a l’usuari, si bé sempre estem sota la supervisió de la treballadora social. Actualment atenem a les famílies setmanalment, quinzenalment (la majoria) o mensualment, segons les necessitats i les característiques que presenten. A més, es prepara el seu paquet d’aliments que els hi és entregat cada dimecres a la seu de Càritas Interparroquial.

També col·labora amb mi una altra voluntària i un voluntari que s’encarrega de portar la comptabilitat de la Càritas Parroquial.

P.- Quina relació té amb la Parròquia com a Comunitat?

R.- Assisteixo a totes les celebracions litúrgiques i a les demés activitats que es programen com conferències, cursets o recessos, que m’és possible. No obstant, la dedicació a la Càritas Parroquial no es limita a un únic dia sinó que s’ha de portar un control continuat.

P.- I per acabar, què creu que li falta o que arreglaria de la nostra Parròquia?

R.- Crec que seria molt necessari que hi hagués gent jove que pogués prendre el relleu de les activitats que ara fem la gent gran, ja que pot haver moments en que les tasques normals de la Parròquia o, inclús de Càritas, puguin ser molt feixugues pels actuals voluntaris.

El ministeri dels organistes

Els organistes ens els hauríem de mirar amb un gran respecte. Són els organistes de la nostra parròquia. Ells fan sonar l’instrument rei. Tots els sons que hi ha dins de la caixa de l’orgue per les seves mans es posen al servei de la celebració. Sostenen el cant, omplen el silenci i aquest esdevé pregària.

Les melodies els organistes les han de tocar amb el cor. Toquen per a Déu i això és sublim. La millor música és per al Rei, deia Sebastià Bach.

No han d’estar pendents de si ho fan bé o malament, perquè la gent que va a missa no els escolta en sí mateixos, sinó que els escolta en la mesura que els permet pregar, que se senten elevats i descobreixen per la música la bellesa de l’acció litúrgica. Ningú escolta l’orgue a missa com si l’escoltés en un concert. Si algú ho fa vol dir que no té el cor posat en el Senyor.

L’art del bon organista sap improvisar notes en el silenci que hi ha. L’art del bon organista sap tocar la dansa de l’ofertori que preludia la Presència del Senyor, absolutament adorable en l’Eucaristia.

Els ofertoris, fora del temps quaresmal, han de ser esplèndids, amb forte, joiosos. Mai la música de l’ofertori és intimista, és sempre joiosa. Es pròpiament el moment del petit concert a lloança del Senyor que ha donat l’Eucaristia a l’Església.

A la parròquia tenim bons organistes: la Consol, la Sílvia, la Montserrat, el Josep Enric. Són els millors perquè ho fan amb fidelitat i amor. Tan debò en tinguéssim més pel goig de tots.

Trobada de Pasqua

El primer de maig, com és costum, una quarantena de persones vam fer camí cap a El Vendrell. En iniciar el viatge el rector va fe una salutació i vam pregar tot cantant el Virolai. Durant el trajecte, el mateix Mn. Rafael ens va fer de guia fent-nos notar els llocs i viles que anàvem passant. En arribar a El Vendrell ja ens esperava Mn. Manuel Pasqual: saludar-lo i passar el dia amb ell va ser l’objectiu principal de la trobada. A la parròquia de sant salvador Mn. Barenys, rector, ens va explicar a història del temple (del segle XVIII) i ens va assenyalar les moltes empremtes de l’arquitecte modernista Josep M. Jujol. Acompanyats per Mn. Manuel vam anar a visitar el monument a Pau Casals, la casa nadiua del insigne violoncel·lista vendrellenc i el museu Deu.

Després ens vam traslladar al barri marítim on ens esperava un bon dinar, a les postres del qual vam tastar (per gentilesa de Mn. Manuel) un dolç típic de la vila que s’anomena “bufat” i ens va fer diversos obsequis, entre ells un un CD de música de l’orgue barroc de l’església parroquial, actualment en restauració, per cada família.

En el moment de l’acomiadament, Mn. Manel ens va fer la petició de donar records a tota la comunitat de Crist Rei.

Maria, deixebla de Jesús

Hem acabat el mes de maig, el mes que tradicionalment hom dedica a Maria, la mare de Jesús.

Hem d’aplaudir la coincidència entre la festa de la Pentecosta i els darrers dies de l’anomenat “Mes de Maria”. Perquè al cap i a la fi, tenim un gran deute amb Maria. Per ser la mare del Redemptor, està clar,... per donar aquell sí incondicional a la crida de Déu,... faltaria més... per seguir, com a sofrent, el camí de donació que el seu Fill va portar,... també per això i per tantes altres coses...

Però hi ha una vessant que voldríem destacar precisament ara, en els dies en els que encara tenim el regust recent de la Pentecosta, del mes de Maria i de la Pasqua.

Reflexionem sobre el paper de Maria com a deixebla de Jesús i pedra angular de l’Església de Crist.

És cert que sovint tenim una visió de Maria una mica massa deïficada i ens costa pensar-hi com a dona, com a mare i, també, com a deixebla de Jesús. Perquè Maria va ser, sens dubte, el pal de paller al voltant de la qual trobem sempre reunits els apòstols, un cop Jesús va morir. En altres paraules, Maria va ser la que va mantenir la flama encesa de la fe en Aquell que va dur a les seves entranyes i que ningú millor que ella sabia de qui procedia i que havia portat al món. El propi Jesús li havia encarregat aquesta feina quan li diu al seu deixeble estimat que l’aculli com allò que és seu, entre els seus, entre els deixebles (Jn 19, 26).

L’espasa anunciada per Simeó a Maria es fa present quan Jesús porta a terme la missió per a la qual ha vingut al món enviat pel Pare, més enllà d’arrels biològiques (Mt 12, 48-50). A la fi, des de la creu estant, el propi Jesús dóna la solució a aquest enigma: la seva mare, els seus amics seran ara els seus seguidors, es trobaran en l’Església.

Només plantejar-ho així, ja s'obren mil i una possibilitats noves de reflexió entorn Maria, no trobeu?

Qui hi havia amb els pocs que es reunien per pregar? (Ac 1, 12) Qui hi havia quan Jesús, el ressuscitat, s’apareix a la gent que creia en ell? Qui va al davant d’ells?, Quina és la persona que mai abandona el seu Fill?

Sense Maria, molt probablement, els seguidors de Jesús s’haurien dispersat, haurien fugit -com ens diu el llibre dels Fets dels apòstols.

Per això a Maria també li hem d’agrair el fet de ser la Mare de l’Església. En paraules modernes diríem que Maria es carrega sobre les espatlles la feina d’esperonar aquells acovardits i els transmet allò que només una mare pot sentir, l’amor pel seu Fill, fins i tot un cop mort!

Maria es posa incondicionalment al servei del Regne que Jesús anuncia i que ja és aquí, retrobant al cap dels anys (fixeu-vos-hi) aquell sí incondicional, del que hem parlat, i que va donar a Déu quan l’àngel li anuncia l’adveniment de l’Altíssim (Lc 1, 30).

Per això és la reina de l’Església Universal, per això és reina de la nostra parròquia, per això és reina de les nostres llars... per això l’estimem... perquè és model de deixebla, del que nosaltres també volem ser, seguidors de Jesús a gloria de Déu Pare.

Conferència de Xavier Graset

El dia 29 d’ abril, i dins el cicle de xerrades trimestrals “Àmbit de diàleg, fe i cultura”, va tenir lloc una conferència a càrrec del periodista Xavier Graset sota el títol “Ètica i periodisme”. Va començar presentant els mitjans de comunicació més com a un entreteniment (cadascú ha de destriar allò que li sigui d’interès) que no pas com a un vehicle portador de valors ja que, avui dia, la informació i la comunicació estan controlades pels grans poders econòmics i les grans empreses de comunicació que, al seu torn, estan subjectes a les ideologies governants del moment, les quals ofereixen al consumidor un producte “políticament correcte als seus interessos” i susceptible de mantenir una determinada audiència i/o venda però, sovint, al marge de l’ètica professional.

Posant com a exemple la seva carrera periodística, tant a la televisió com a la ràdio i premsa escrita, va oferir unes pinzellades d’anècdotes viscudes per ell mateix on l’èxit periodístic passa, alguns cops, al davant de l’ètica professional.

Al llarg de la xerrada ens va parlar de periodisme i d’anècdotes personals més que no pas d’ètica, però el millor resum el va oferir el mateix periodista, dins el torn de debat (la majoria es va queixar per la campanya de desprestigi envers l’Església Catòlica), quan va concloure -tornant a la idea inicial- que “potser és arribat el moment en què els mitjans de comunicació siguin vistos com a un entreteniment més, que cal saber o usar, i no com a un referent de valors”.

Els valors cal buscar-los en la família, en l’educació i en l’exemple que rebem a casa, en la parròquia, en les nostres vivències de cara dia.

Els valors són per a viure’ls i no per a veure’ls; els valors neixen i formen part de la persona, no podem esperar que ens els ensenyin a la televisió, a la ràdio o a la premsa escrita, més encara, quan molts dels continguts d’aquests mitjans es basen en la mentida, en l’insult i en la desacreditació de l’altre o en la interpretació dels fets en funció dels interessos ideològics.

Els devots de la Mare de Déu es coneixen entre ells

Els devots de la Mare de Déu es coneixen entre ells i tenen una complicitat en les coses de Déu. I una immensa familiaritat dins de la casa de Déu. Ho tenen com una cosa natural d’estimar i ser senzills de cor. No tenen cap pretensió de fer-se veure i saben de la humilitat. Una veritat que brolla de la veritat d’ells mateixos. I tenen molta alegria. I tenen, a més, una disponibilitat permanent per acomplir amb els treballs de cada dia amb alegria i senzillesa de cor. I estan contents de servir el Senyor. I els fan feliços aquells serveis humils i sense cap notorietat. Tenen una gran confiança amb el Pare del cel i ho posen tot a les seves mans: la pròpia vida i la d’aquells que estimen. I no són gent complicada. Són pacífics de cor. No es donen importància a sí mateixos perquè saben que sense la gràcia no serien res espiritualment parlant. I són agraïts envers el Senyor i envers els altres. I dissimulen els defectes dels altres perquè saben dels propis. I els devots de la Mare de Déu saben suportar amb serenitat les malalties del cos i de l’esperit. També tenen una gran sensibilitat envers el dolor dels altres i tenen un cor compassiu. I són fidels. Només tenen por que Déu, nostre Senyor no sigui ofès. Tot això els ho dóna el tracte continuat amb Maria, la mare de Crist i nostra. Vull que els fidels de la meva parròquia siguin devots de la Mare de Déu. La paraula devoció vol dir un amor molt gran. Cada dia demano a la Mare de Déu que ajudi a fer créixer el camí de l’Església en aquesta parròquia nostra. I cada dia, abans de dormir, encomano els fidels de la parròquia a la Benaurada Verge Maria. Ho escric avui, en el goig de la Pasqua i esperant el do d’una nova Pentecosta.