Entrevista a... Jordi Mallafré

“La relació amb els malalts és una lliçó de vida”

Jordi Mallafré Gavaldà va ser gerent del Sanatori Villablanca fins a la seva jubilació. Ha prestat diversos serveis a la comunitat parroquial.

P. Pots dir-me com es va iniciar la teva pertinença a la nostra parròquia?
R. Quan em vaig casar amb la Montserrat vam anar a viure a l Niloga. El fet de deixar les nostres parròquies d’origen va fer que en un principi anéssim “voltant” i quan van arribar els nostres fills, Jordi i Montse, els vam batejar a Crist Rei, si bé continuàvem sense adscriure’ns a cap parròquia fixa. Després vam anar a viure a la Pastoreta i, a l’hora de preparar el nostre fill per la Primera Comunió, ell va preferir fer-ho a Crist Rei, lloc on anaven els seus amiguets de l’escola.

P. I llavors vas començar a col·laborar amb la parròquia?
R. Vaig començar a freqüentar-la més sovint i, un bon dia, Mn. Torres (que ja havia “fitxat” a la Montserrat perquè acompanyés els cants a les celebracions amb un harmònium, per cert, bastant atrotinat), em va proposar de formar part del Consell Parroquial, el que vaig acceptar de bon grat i amb esperit de servei. Al cap de poc temps vaig passar a formar part del Consell Arxiprestal i, en unes eleccions, vaig sortir elegit per representar l’arxiprestat al Consell Diocesà, presidit per l’arquebisbe Ramon Torrella. Estic content i agraït d’haver conegut i tractat dues persones tan humanes i extraordinàries com foren Mn. Torres i el Dr. Torroella.
Arrel d’haver participat com a voluntari en una jornada del Dia del Malalt, Mn. Eduard em va proposar formar part de l’equip de Pastoral de la Salut, del qual vaig ser responsable i al que segueixo pertanyent actualment.

P. Com et relaciones amb els malalts?
R. Molt bé. Aquesta relació sempre m’ha resultat molt enriquidora. Dels malalts és molt més el que reps que el que dones. És quelcom que s’ha de viure i no es pot explicar, però puc assegurar que és una lliçó de vida. He après molt dels malalts i cada dia tens alguna cosa nova a aprendre.

P. Què els diries als agents de la Pastoral de la Salut?
R. No crec que hagi de dir res a les prop de trenta persones que actualment integren l’equip de Pastoral de la Salut, perquè l’experiència i dedicació de la majoria són un model que es transmet a les persones que s’hi van incorporant. Si hagués de dir alguna cosa seria per animar als membres de la comunitat indecisos que podrien dedicar-se a aquest servei tan humanitari i gratificant, tot recordant-los el que diu Jesús: “Estava malalt, i em vau visitar” o “Tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”. Hem de confiar en la Paraula del Senyor i en el seu Esperit, que ens convida constantment a treballar per la construcció del Regne “que Ell ens té preparat des de la creació del món” i que hem de guanyar a través dels nostres germans, sobretot els més necessitats (pobres, forasters, malalts...). Els cristians no podem restar sords a aquesta crida ni podem perdre mai la confiança en el Senyor ni en la força de l’Esperit.

P. I com parlar de confiança i Esperit avui en dia?
R. Això és una excusa per no deixar la nostra comoditat i passar a l’acció. No podem viure de renda perquè ja ens sabem redimits. El Regne en el que creiem els cristians s’ha de construir dia a dia, i si hi ha buidor i pèrdua d’espiritualitat l’hem de recuperar predicant amb l’exemple.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?
R. La societat consumista afavoreix més la pèrdua de valors que la recuperació. Però no ens hem d’abandonar pensant que tot està perdut i que no val la pena lluitar, com en el conte d’aquelles dues granotes que van caure en un pot ple de llet: una es va abandonar i se’n va anar cap al fons i l’altra no va deixar de batre les potes fins a convertir la llet en mantega i salvar-se.

P. Quina relació tens amb la Parròquia com a comunitat?
R. En general, bona. És inevitable que es creïn departaments estancs en funció de les hores en que hi acudim. Això fa que hi hagi una part important de persones amb les qui no hi tens cap relació, que no coneixes, vaja.

P. I, per acabar, què li falta? O millor: què arreglaries?
R. S’hauria de fomentar trobades per intentar conèixer a altres membres o conèixer-nos més. Penso amb el que va suposar la “Nova evangelització”, impulsant la creació de grups que encara avui es reuneixen periòdicament per meditar sobre Jesús, l’Evangeli... Penso que “eines” d’aquesta mena podrien ajudar a aportar saba nova a la Parròquia.

Recepció d’una talla de la Mare de Déu, llegat de Mn. Ciurana

A la Missa del migdia del primer diumenge de quaresma es va fer l’acte de recepció d’una talla de la Mare de Déu, en fusta natural, que forma part del llegat de Mn. Jaume Ciurana i que va donar a la nostra parròquia que ell tan estimava. A més de la seva profunda empremta espiritual que va deixar en molts de nosaltres, Mn. Jaume també ens ha fet el do de poder-lo recordar en la imatge de la Mare del Salvador.

Enlairada per l’Escolanet Major, va ser presentada a la comunitat de forma solemne a la missa del migdia i va acompanyar-nos durant la celebració que va presidir el rector i a la que va assistir també Mn. Francesc Benet. 

En acabar l'Eucaristia, el cant de la Salve va servir per traslladar la imatge i situar-la a la capella del Santíssim, que aquests dies també ha estrenat els nous bancs i la nova ubicació de la creu obra de l'artista reusenc Ramon Ferran.

COM UNA ÀLIGA QUE ES NEGUÉS A VOLAR

L’home que no és capaç d’obri-se a la transcendència i recercar el Déu vivent és com una àliga que es negués a aixecar el vol i travessar els cels infinits, on tot és claredat, llibertat i altura. El cor de la persona es capaç d’obrir-se a Déu, i la raó és capaç de superar-se a sí mateixa i il·luminada per la fe elevar-se vers l’Infinit. I l’eternitat no és allò que està més enllà del temps, sinó allò que conté i suporta el temps. Benaurats els qui ploren perquè seran consolats. Seran o són? La certesa absoluta de què seran consolats esdevé ja consol en la vida present. La persona no és teixit, òrgans, és esperit en el món. La pregunta que els homes a través de la història fan sobre la transcendència, aquesta inquietud sempre present, és la prova més alta de l’esperit humà. Capaç d’obrir-se a la revelació del Déu vivent. Els cristians són els homes que ajudats per la gràcia han desplegat les ales, de la pregària i de la caritat, per emprendre el vol, un vol infinit, vers el Déu vivent. Els cristians són aquells que han escoltat la crida misteriosa de la fe i senten dins seu aquesta benaurada inquietud que els fa mirar totes les coses sota la mirada de l’eternitat divina, malgrat els dubtes i la tenebra. No poden resistir-se a no elevar-se. Senten la Veu que els crida. Irresistible. Més enllà d’ells mateixos. Una Veu, que és el mateix Crist, en la llibertat gloriosa de la seva Resurrecció. Despleguem, dons, les ales i elevem-nos.

El do d'envellir...

«La vellesa, temps de reconciliació i de trobar la pau del cor»

Per Mn. Rafael Serra. Prev.

Guarda’m jove per a tu, Senyor meu.

Renova cada dia la meva fe.

No m’abandonis ara que tinc els cabells blancs.

La situació de la gent gran no és fàcil. De vegades és molt dolorosa. Hi ha vels de solitud, de vegades de por, darrera els ulls venerables d’un ancià. Tampoc val un llenguatge infantil que enganya. I és un llenguatge que no diu res. Ens fem vells i prou i la vida és així. Dissimular la vellesa és absurd i ridícul. La vellesa esdevé Bellesa quan s’accepta en la pau del cor i confiant en la misericòrdia del Senyor.

 

A. El do de saber envellir

El do de saber envellir. El do de saber acceptar el darrer temps de la nostra vida. El do de saber trobar la pau del cor. I com tot do que ve del Senyor, així l’hem de demanar i acollir-lo. De la mort ningú se’n pot escapolir i en la mesura que ens anem fent grans la mesura del temps s’apressa. Tot ha passat tant aviat....

 

descarregueu-vos tot el document clicant aquí. 

Ens hem escarrassat tota la nit (Diumenge V durant l'any C)

La plana de l’evangeli que hem escoltat aquesta setmana s’ha de comprendre en la claredat del cel i del mar de Galilea. I la rèplica de Simó: «Ens hem escarrassat tota la nit, Senyor» Fa tendresa al cor. Es com si digués després d’una jornada de treball: «Ens hi hem cansat i què si que ara ja no podem més. I ara ens trobes cansats i decebuts». Es com una metàfora del treball eclesial. Com si diguéssim: «Senyor, ja ho hem provat, ja ho hem intentant i no hem vist cap fruit del nostre treball».

Sona així: Hem intentant educar els vostres fills en la fe i ells han marxat lluny del vostre altar. Hem intentat des de la catequesi i ells també han marxat. Però ara que estem cansats, només perquè vós ho dieu, tornarem a calar les xarxes i serem infatigables. I mirant la creu del Senyor entendrem que no ens és donat a nosaltres veure el fruit del treball eclesial. Que Ell, elevat a la creu, només no veia de manera visible els fruits de la redempció. Només sota els ulls el deixeble estimat i la mare compassiva.

Si anirem mar endins, en la gran travessa. El Senyor no ens deixarà en alta mar. Ell ens espera en la platja del Regne i quan arribem ell ens dirà «almenys vosaltres m’heu estimat» I cantarem el salm «els qui sembraven amb llàgrimes als ulls, criden de goig a la sega».

Any nou, Veu nova, blog nou...

Tinc el goig d'escriure aquest primer article del que podríem anomenar nova etapa en la comunicació de la parròquia. Coincideix amb el primer exemplar de la tercera època de la Veu de la Parròquia i amb la inauguració d'aquest bloc. Com totes les coses que fem les encomanem al Senyor Jesús ja que és per divulgar la glòria del seu Nom que aquestes senzilles eines parroquials han estat fetes públiques.

Volem que siguin eines de comunicació i també una «crònica» en la que quedi consignada la història que anem escrivint, en un moment incert i esperançador de la nostra parròquia. Que siguem tots conscients que la primera Veu, el primer comunicat, el primer post, la primera notícia que hem d’escoltar és la del Senyor Jesús. Una Veu que ressona cada diumenge quan proclamem la seva Paraula. Com diu el salm: «la vostra Paraula fa llum als meus passos, és la claror que m’il·lumina el camí» (Sl 118, 105).

Sense la Veu primera, que és la del Crist, ens perdríem o no encertaríem el camí. Una comunitat cristiana no té res de sí mateixa per comunicar, vull dir que seria irrellevant. Si una comunitat cristiana té alguna cosa a comunicar és perquè en tot el que es proposa, fa o intenta de fer, vol comunicar el Crist. Altrament res tindria sentit. Ell és sempre la Bona Notícia, la que salva el món i a nosaltres.

La segona cosa que vull expressar és la següent: Aquest blog, al igual que la Veu de la Parròquia, no és la veu d’uns quants, sinó la veu de tots. I, per tant, aquest està obert a tots. Tots hi podeu col·laborar, tots hi podeu escriure. Totes les opinions són vàlides, mentre se salvi la caritat que ens hem de tenir els uns als altres, mentre s’exclogui el nociu protagonisme, i mentre tot allò que s’exposi tingui la finalitat de fer créixer la comunitat cristiana i glorificar a Déu, nostre Senyor. El que aquí trobareu és veu i anunci de qui estima aquesta casa, la seva breu història, la seva vida i també el seu futur. Si mai no és així, retraieu-m’ho. Us saludo i us beneeixo a tots en el Nom del Senyor. Agraeixo a l’ Equip de Redacció l’esforç i la voluntat que hi posen. Així, doncs, any nou,veu nova.

Mn. Rafael Serra, rector.

Entrevista a... Antònia Masip

"Per damunt de tot, estimo la parròquia perquè és casa meva"

Ja era el lloc on anava a missa de forma habitual, però la primera comunió dels fills la van dur a una major implicació: Què puc fer per ajudar? I va esdevenir catequista... i la seva presència a la comunitat s’ha mantingut viva al llarg dels anys sempre amb un lema present: “si em necessiten estaré encantada i si no, també”.

P. Com vas començar a col·laborar amb la parròquia?

R. En un primer moment va ser per ajudar als meus fills i a través d’ells ajudar a la parròquia. Tenia un caire més personal que comunitari, però amb el pas del temps m’hi vaig sentir implicada. Va ser mn. Torres -que dit sigui de pas tenia alguns trets que he vist en l’actual rector- qui em va fer veure que hi havia alguna cosa més, un aspecte vocacional, de servei.

P. Una curiositat: com et relacionaves amb els nens? Feies de catequista, de mare, d’àvia...?

R. Ah! Es que feia de tot, depenent del moment. Hi ha moments que has de fer de catequista perquè has de transmetre coneixements, però també has de fer mama i d’àvia per poder fer-los-hi arribar un missatge que cada cop costa més.

P. I doncs, què diries als catequistes d’ara?

R. Sobretot recomano sinceritat i confiança immensa, no en les pròpies forces, sinó en la força de la pregària per saber acceptar els nanos com són sense forçar-los amb idees personals.

P. I Com parlar de confiança i esperit en uns moments de pèrdua d’espiritualitat entre tanta organització?

R. Es que hem arribat al fons i ara hem de remuntar. Part de la culpa de la buidor de l’Església ve de dins de l’Església. No de la jerarquia, de tota l’Església, ja que ens hem anat acomodant, baixant graons. Conserves les pràctiques però el contingut no. La influència externa pot influir però els temps són difícils i ens hem acomodat. Perdó! Ho he dir en singular: jo m’he acomodat. És que ens és fàcil parlar en general però hem d’implicar-nos personalment. D’altra banda ara tenim un potencial de treball humà immens però no està prou fonamentat. Ara fem feines i hem oblidat la diferència que hi ha entre fer una cosa i fer un servei.

P. Entre tanta buidor, trobem a faltar molt els joves. No és així?

R. Els joves! Ah! Els joves no l’han fet la societat, l’han trobat feta i els adults ens passem l’estona maldant perquè no són a la comunitat. Aquí, anys enrere, la cosa va començar en part a frenar precisament per la banda dels adults, i els joves s’hi van veure abocats. I sobretot, no caiguem en la idea de pensar que falten joves perquè facin la feina que nosaltres ja no podem o no volem fer.

P. També has participat en la comissió de Litúrgia.

R. Va començar a estructurar-se a l’època de mn. Torres, amb mn. Morell i també va tenir els seus moments àlgids i després va anar acomodant-se i ha seguit línies semblants a la resta. Ara continuo fent el servei de monitora.

P. Quina relació tens amb la parròquia, com a comunitat?

R. La meva relació amb la parròquia ha esta sempre bona. Malgrat hi hagi persones amb les que compartim afecte i diferim en idees o amb altres t’hi sentis més o menys unidas, empre m’hi he sentit molt bé.

P. I, per acabar, que li falta? O millor: què arreglaries?

Ho tinc molt clar: Un ale nou en tot. Falta esperit il·lusionat i fresc. I hem d’aprendre a rebutjar el fet que la parròquia és un lloc on “anem” a buscar coses sense valorar la riquesa que tenim. Perquè, per damunt de totes les coses, jo m’estimo la parròquia, perquè és casa meva.

Salms de felicitat

Hem celebrat NADAL i, després de l’alegria, felicitacions, torrons, trobades familiars i d’amics, és recomanable fer una pausa, una estona de reflexió, repassar alguns dels consells i recomanacions que trobem sempre a punt a la Bíblia.

Actualment es busca per arreu LA FELICITAT.


Al llibre dels Salms, el salm 1 descriu les següents normes:

Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,

ni va pels camins dels pecadors,

ni s’asseu al ròdol burleta dels descreguts.

Estima de cor la llei del Senyor,

la repassa meditant-la de nit i dia.

Serà com un arbre que arrela vora l’aigua:

dóna fruit quan n’és el temps

i mai no es marceix el seu fullatge;

duu a terme tot el que emprèn.

(Sl 1, 1-3)

I el mateix salm primer conclou:

El Senyor coneix els camins dels justos,

però els dels injustos acaben malament.

(Sl 1, 6)

Me’n vaig al llit,

i dormo en pau fins que em desperto:

El Senyor em sosté.

(Sl 3, 6)

Prop de 400 litres d'oli per Càritas

Va ser l’objectiu solidari que la comunitat de Crist Rei ens vam marcar el passat Nadal per atendre la gent més necessitada: Recollir tot l’oli possible per lliurar-lo a Càritas interparroquial de Reus. L’oli és un dels aliments bàsics que, per diversos motius, és més difícil d’aconseguir en quantitat suficient per a repartir a les famílies o utilitzar-lo per alimentar tothom que acut a Càritas en aquests temps difícils.

Per això estem molt satisfets de l’èxit de la campanya i de la quantitat de litres d’oli recollits (390). La directora de Càritas a Reus, Maite Múrria, va fer arribar una carta d’agraïment al rector i a la comunitat en la que ens comunicava que l’oli ja s’havia començat a repartir la primera setmana d’aquest any.

La força del diàleg

El poble cristià s’ha forjat al voltant del concepte “Paraula”, tant en el sentit fort, en el seu sentit teològic, com en el sentit propi del diàleg, de la comunicació de l’ésser humà amb el seus semblants. Centrem-nos avui en el segon aspecte.

És veritat que no sempre ens en hem sortit prou bé i que, a vegades, ens és difícil mantenir aquest diàleg, però hem de tenir presente que, no pel fet que hi hagi dificultats, hem de dimitir de la obligació de procurar-lo i de cultivar-lo com a mandat del Senyor.

Aquesta reflexió va molt bé en trobar-nos tot just pocs dies després de finalitzat l’octavari de pregàries per la unitat dels cristians: catòlics, ortodoxes, evangèlics, anglicans, reformats... Certament que no podem deixar de pregar per tota l’Església, estesa d’orient a occident -com va fer sant Fructuós en el moment del seu martiri- una intenció que hauria d’estar present en totes les comunitats.

Ho diu clar l’evangeli de Joan “Que tots siguin u” (Jn 17, 21a) i ho ratifica sant Pau arrel les disputes de la primera comunitat sobre si erigir-se seguidors d’un apòstol o d’un altre “És que el Crist està dividit?” (1Co 1, 13a).  L’Església és una (1Pe 2,5) i està unida fortament, gràcies a l’Esperit, en una sola fe i un sol baptisme (Ef 4, 4-6).

Davant aquesta constatació, què hem de fer?

Doncs anar deixant que ens caiguin les crostes de la incredulitat, del desànim, de la comoditat. A nivell personal o comunitari, apropem-nos als germans i germanes d’altres confessions cristianes sense perdre mai de vista que tenen Crist i el seu missatge com objectiu, igual que nosaltres.

I el millor camí per fer junts és el del diàleg. I com costa! Tot i sabent de cert que a mesura que uns i altres ens tanquem en les nostres idees, no només ens allunyem dels germans sinó que ho fem de Déu, doncs tot i sabent-ho, seguim posant dificultats al diàleg. Déu ens vol units!

Si fem present el diàleg en tots els camps de la vida, ens serà més fàcil dialogar amb tots els cristians. Allò que ens és relativament senzill a nivell personal, doncs tothom coneix cristians o cristianes d’altres confessions, hauria de resultar fàcil quan el diàleg arriba a l’àmbit teològic i, encara més, a l’àmbit dels organismes que poden prendre decisions.

Quan llegiu aquet text, teniu tot el dret de pensar: “Però si ja ens és prou difícil dialogar amb els que tenim aprop, amb els fills i amb la gent de casa, no ho ha de ser en temes tan importants?”

És veritat. Però us proposo que penseu en aquelles persones que, encara més agosarades, posen com a objectiu final la unió de totes les religions del planeta en una sola, cosa que deu resultar encara més utòpica, o no?

En l’àmbit ciutadà o eclesial, familiar o associatiu... no defugim mai la obligació que com a Poble de Déu tenim d’obrir els ulls, la mà i, sobretot l’enteniment, a tots els éssers humans, dignes com nosaltres perquè són, també com nosaltres, fills de l’Únic Déu.

Perquè precisament tot el que podem fer ve de Déu (2Co 3, 5b) i si ho fem sense baralles i discussions podrem alçar les mans pures al bon Déu (2Tm 2, 8).

La base de tot aquest programa d’apropament a la unitat amb Déu a través de la unitat entre els fills de Déu està, sens dubte, en el diàleg sincer.

Inici de la quaresma...

El dia 17 de febrer, dimecres de cendra comença la quaresma, que va fins a la Missa de la Cena del Senyor, el dijous sant. Quaresma: Què ens vol dir?

- Que és un temps de penitència, de conversió, d’austeritat; 40 dies per preparar-nos per celebrar plenament i amb joia la Pasqua.

- Que és un temps de reflexió, de viure cada dia amb el màxim de perfecció.

- Que és el moment de renovar el nostre cor. Perquè? Per canviar les actituds negatives, superar el nostre egoisme, la nostra rutina, la nostra rancúnia, les nostres petiteses…

- Que és un temps de retorn a Déu i als germans.

L’Església ens ofereix tres mitjans per ajudar-nos a viure la quaresma:

- La pregària. Hem de dedicar més estona a la pregària, al silenci interior, a participar de l’Eucaristia, a alimentar-nos de la Paraula, a...

- El dejuni. Quin sentit té avui? No es tracta de canviar carn per peix o menjar menys, sinó dejunar de jutjar els altres, de paraules feridores, de desànim, de crear tensions, de tot el que fa mal…

- L’almoina. A qui? Els euros s’han de compartir amb els necessitats, però, què més hem de compartir? L’atenció als avis o la família; la companyia, el temps per a escoltar, el servei als altres.

La quaresma no és un temps trist, és un període de canvi, de deixar l’home vell, d’aturar-nos i viure amb il·lusió les petites coses. És oportú fer cada dia una revisió de les nostres actituds. A la societat li “rellisca” la quaresma, però, no a nosaltres que volem seguir el Vivent. Ànim! Que aquesta quaresma sigui clau per convertir-nos a fons i així celebrar amb goig la Pasqua.